Qui són els que ens ataquen i quina és la nostra actitud envers ells?!
El 31 de maig del 2007, per decisió judicial a demanda de l’INSS, 150 policies federals i militars van envair dues fàbriques de Joinville (estat de Santa Catarina). Cipla i Interfibra estaven produint, des del 2002, sota control dels treballadors. Lluitem per salvar els 1000 llocs de treball i exigim a Lula la nacionalització de les fàbriques ocupades. El govern Lula haurà de respondre políticament per la intervenció de Cipla i Interfibra.
Aquesta invasió i violència pinotxetista restarà per sempre com una taca a les mans d’aquest govern. El president és Lula i el Ministre de Seguretat Social, Luis Marinho. Aquesta violència contra la classe treballadora col·loca els dos governants del costat d’aquells que durant l’època de la dictadura militar van envair estacions ferroviàries en vaga, van envair COBRASMA el 1968, van enviar i van matar a CSN, el 1985. Nosaltres explicarem això al Brasil i al món i continuarem exigint que el Govern Lula retiri la demanda d’intervenció i retorni les fàbriques Cipla i Interfibra als treballadors i a la seva Comissió de Fàbrica electa.
Al febrer, el diari de l’estat de Sao Paulo va atacar l’acord comercial/polític que vam fer amb el govern veneçolà d’Hugo Chávez. Paulo Skaf, president de la FIESP, va declarar: “és inacceptable aquesta ingerència del govern de Chávez en els afers interns brasilers i la seva relació de suport a les fàbriques ocupades Cipla / Interfibra / Flaskô”. (OESP – 22/02/07).
Al maig, Meheg Cachum, president de l’Associació Brasilera d’Indústries Plàstiques (ABIPLAST) publica un article dient: “El govern veneçolà dona suport a les ocupacions d’indústries de plàstics que van ser assumides pels obrers. Ja són tres (Cipla, Interfibra i Flaskô) les empreses que reben suport en forma de compra subvencionada de matèria primera portada de Veneçuela... Per aquestes actituds, és imprescindible que els empresaris i la societat civil de forma general, organitzem un manifest de rebuig contundent a aquest tipus de pràctica abans que això es faci quotidià i perjudiqui la democràcia. Necessitem recuperar la indignació davant de la interferència en els nostres interessos, amb el risc de ser massa connivents i passius amb aquest nivell d’intromissió”.
I acaba plagiant el poeta Eduardo Alves da Costa: “Cal prendre precaucions ja. En el 1r dia van venir i van agafar una rosa del jardí. I no vam fer res. En el 2n dia van entrar i van destrossar el jardí. I no vam fer res. En el 3r dia van prendre casa nostra i no vam fer res perquè ja no podíem fer res”.
No poden suportar l’existència de fàbriques ocupades, que salven els llocs de treball, que paguen els seus salaris i redueixen la jornada a 30 hores setmanals sense reducció de salari. I no poden acceptar la nostra aliança amb la revolució veneçolana i Chávez. No poden acceptar la idea de que són paràsits inútils i que la classe treballadora pot organitzar la societat molt millor que ells.
FIESP i ABIPLAST són organitzacions patronals enemigues de la classe treballadora i el que perdran un dia són, exactament, totes les seves fàbriques. Ells són poderosos i amenacen, però la nostra arma és l’organització i un dia serem milions. Amenaçats i perseguits, continuarem organitzant la classe treballadora per acabar amb tota opressió i explotació patronal. I així, un dia acabar amb el règim de propietat privada dels grans mitjans de producció. Els capitalistes tenen raó en odiar-nos.
Els esquirols del sindicat dels plàstics de Joinville (no afiliat a cap central) són veritables agents polítics patronals dins del sindicat. I s’enfrontaran a l’Oposició Cutista a les eleccions altre cop, a més a més de tots els processos judicials possibles. Innombrables processos judicials per calúmnies, difamació, etc., ja estan interposats a la justícia contra aquests gàngsters sindicals.
La revista Veja, òrgan de la premsa anticomunista, macarthista, d’extrema dreta, que es dedica a combatre i difamar tot el que hi ha de progressiu i de socialista al Brasil i al món, ja ha rebut la nostra petició de “Dret de Resposta” d’acord amb la llei de premsa. I està denunciada criminalment per falsificació, calúmnia i difamació, a més a més del procés civil de reparació per danys morals.
El 20 de juny, el feixista Rainoldo Uessler, juntament amb varis pistolers, va intentar també envair i assumir Flaskô, de Sumaré (estat de Sao Paulo), i acomiadar els membres del Consell de Fàbrica. Però els treballadors, que van tenir 21 dies per preparar-se, van parar la fàbrica i, amb el suport de sindicalistes i parlamentaris, van expulsar el feixista.
Aleshores es van iniciar actes de sabotatge contra la fàbrica: va contactar amb els clients de Flaskô dient-los que no compressin, perquè eren productes robats; va contactar amb CPFL demanant-li que tallés el corrent elèctric, el que va ser ràpidament atès per la multinacional i va derivar en 40 dies de lluita pel restabliment de l’electricitat. Avui, Flaskô ha reprès la producció i continua en lluita per la nacionalització amb control obrer i pel fi de la intervenció a Cipla i Interfibra.
El que la revista Veja diu i és veritat
Veja té tota la raó quan afirma que nosaltres som “comunistes del PT” i que hem creat l’”MST de les Fàbriques”. Des del 2002, militants de l’Esquerra Marxista del PT ham ajudat a milers de treballadors a defensar els seus llocs de treball i a assumir el control de diverses fàbriques amenaçades de tancament pels patrons.
El Moviment de les Fàbriques Ocupades té actuació a Pernambuco, Rio de Janeiro, Sao Paulo, Paraná, Santa Catarina i es coordina internacionalment amb els moviments de fàbriques recuperades a Veneçuela, Argentina, Uruguai, Paraguai, Bolívia, Perú i altres.
Veja diu la veritat, el que és estrany, quan afirma que “la meta immediata del Moviment de les Fàbriques Ocupades és la nacionalització de les empreses sota control dels treballadors”. És veritat, també, que sóc fundador i membre de la Direcció Nacional del PT. I que som aliats d’Hugo Chávez per l’aprofundiment de la revolució veneçolana i en el Moviment de les Fàbriques Recuperades per Treballadors al Brasil i a tota l’Amèrica Llatina. Tot això, que Veja presenta com una “acusació” és pura veritat, és polític, ens sentim orgullosos d’això i està tot publicat.
Tota la resta és pura mentida, falsificació i calúmnia. L’odi anti-socialista, l’odi de classe de Veja, la porta a combatre la nostra política amb els mètodes és immorals i criminosos.
La revista Veja afirma que “a l’empresa en que l’ocupació va ser més perllongada, Cipla, tradicional fabricant de productes plàstics de Joinville, això ha significat quatre anys i set mesos d’irregularitats administratives, desviament de fons i violència política”. Així, el pretès reportatge comença afirmant el que no pot provar i el que desmuntarem peça per peça en els paràgrafs següents. I en els tribunals.
Totes les mentides de la revista Veja
- Mentida 1: “Tres mesos enrere, Cipla va patir intervenció judicial, ordenada perquè els patrons socialistes descomptaven l’INSS del salaris dels empleats, però no ho ingressaven a la Seguretat Social”.
- Veritat 1: La intervenció judicial va ser determinada (com a excusa) per cobrar un deute de CIPLA S.A. per valor de 2.017.406,54 reals. El deute el van deixar els antics propietaris i és de 1998. És per tant de quatre anys abans de l’ocupació.Realment, la intervenció és per liquidar un moviment polític anticapitalista. És persecució política. Mai, al Brasil, una sola fàbrica controlada per capitalistes ha estat envaïda per la Policia Federal, a demanda del govern, perquè deu a la Seguretat Social. I n’hi ha milers, devent milions de reals. Si algú vol la llista tan sols l’ha de demanar. I, a més d’això: “Per incentivar la inversió productiva al país, entre 2004 i 2007, el govern federal ha promogut la reducció i suspensió d’impostos que incideixen sobre empreses, productes i serveis sumant una renúncia fiscal de 29,2 bilions de reals en el període. (Butlletí EM QUESTAO, de la Secretaria de Comunicació Social de la Presidència de la República, núm. 523 – Brasília, 11 de juny de 2007)
- Mentida 2: “A l’interior de les fàbriques, els empleats eren forçats a freqüentar classes sobre ideologia comunista, a llegir sobre la Revolució Russa de 1917 o a contribuir en accions polítiques d’altres sindicats o amb el Moviments dels Treballadors Rurals Sense Terra (MST), sota l’amenaça de perdre el lloc de treball”.
- Veritat 2: Tots els cursos de formació fets sempre van ser de participació voluntària. La prova és que centenars de treballadors mai van fer cap curs perquè no els interessaven. Les activitats de formació eren donats per economistes, professors universitaris, advocats, i altres convidats que podem provar i que confirmem.Fins i tot la presència a les assemblees sempre va ser voluntària. I mai ningú va ser obligat a participar a cap activitat “sota l’amenaça de perdre el lloc de treball”. Tot el moviment sindical, que sempre ha participat en les nostres activitats i que tenia les portes de Cipla obertes, és testimoni de com es feia tot.
- Mentida 3: “Membres del Ministeri Públic Federal, de la Delegació Regional de Treball, del govern estatal, de l’Ajuntament i del sindicat va decidir lliurar l’administració de la fàbrica a una comissió d’empleats. Va ser el Sindicat de Treballadors a les Indústries de Material Plàstic de Joinville qui va proposar el periodista Carlos Castro, de l’Esquerra Marxista del PT, per a membre de la comissió”.
- Veritat 3: La fàbrica va ser ocupada després d’una vaga victoriosa que es va dur a terme contra la voluntat del sindicat, que va fer un “advertiment jurídic” en contra de la vaga. I Castro va ser elegit pels treballadors per dirigir l’empresa en el mateix dia que se signava l’Acord Laboral. El Sindicat va acceptar la decisió de l’assemblea perquè no podia fer altra cosa. I el que diu la pròpia decisió judicial: “Com a resultat d’aquestes manifestacions i reivindicacions, a l’octubre de 2002, en presència del Ministeri Públic Federal, del Ministeri Públic de Treball, del Sindicat i d’altres autoritats i polítics locals, alguns sindicalistes van assumir, en nom dels treballadors, l’administració de les empreses del grup Cipla. Van passar, aleshores, a gestionar-les directament, mitjançant una comissió creada per a aquesta finalitat, com a forma de garantir la percepció dels seus salaris, forma de gestió que perdura fins avui”.
- Mentida 4: “L’objectiu de la comissió era salvar l’empres i els seus llocs de treball, però que el va seguir va ser pura política”, diu Reinaldo Schroeder, president del sindicat, que va trencar amb l’administració esquerranosa de la fàbrica al febrer de 2003”.
- Veritat 4: La ruptura amb Reinaldo Schroeder es deu a que, el juliol de 2003, ell va començar a fer assemblees dintre de les grans fàbriques de plàstic de Joinville fent aprovar la reducció de salaris junt amb reducció de jornada. Les votacions eren fetes sota el vistiplau dels executius i gerents d’aquestes empreses. Aleshores vam organitzar l’Oposició Cutista en el sindicat.
- Mentida 5: “L’assalt a la caixa de l’empresa va ser fet de diferents maneres. Van ser contractats 28 petistes, entre ells dirigents estudiantils, agricultors i un jove vinculats a Esquerra Marxista. Un ocupador de terres, president del Sindicat Rural d’Araquari, ciutat pròxima, va ser empleat com a auxiliar administratiu el 2003 guanyant 1.690 reals. A l’abril d’aquest any, era gerent amb un salari de 5.316 reals. En aquesta condició, va contractar a dos germans, una cunyada, una cosina i un nebot”.
- Veritat 5: El treballador esmentat va ser contractar per treballar en l’auditoria que vam fer a l’assumir l’empresa, el 2003. No era militant d’Esquerra Marxista. Tenia un currículum adequat per fer un bon treball, arribant anys després a ser Gerent Administratiu de Cipla. Actualment acaba la carrera d’administració d’empreses. Un germà seu va assumir la Gerència Comercial deixant una feina a la metal·lúrgica SID, a on guanyava un salari major perquè va decidir, a petició nostra, ajudar a la fàbrica ocupada. Aquest treballador era dirigent de la Pastoral de Joventut.Per últim, mai hi va haver un criteri partidista a les contractacions. I només cal veure els centenars que van ser contractats i no se sap si són de cap partit. Totes les contractacions eren fetes per un Comitè de Contractació compost per membres de diferents sectors de la fàbrica.
- Mentida 6: “Empleats eren forçats a donar part del salari a una tal Associació Metal·lúrgica, creada per finançar projectes polítics, que també rebia el 0,5% de la facturació de l’empresa”.
- Veritat 6: Més d’un terç dels treballadors de Cipla mai es va associar o se li va descomptar cap quantitat per a l’Associació Metal·lúrgica. L’adhesió era voluntària i per això sempre hi havia campanyes d’afiliació. Va ser creada en assemblea i implicava a treballadors de totes les fàbriques ocupades. L’Associació Metal·lúrgica té com a objectiu la defensa dels llocs de treball i la lluita per la nacionalització de les fàbriques i va organitzar totes les caravanes a Brasília, actes, manifestacions i trobades nacionals i internacionals de lluita.
- Mentida 7: “Comprovants de dipòsit revelen que els diners anaven directes per al compte bancari de Goulart”.
- Veritat 7: Totes les despeses de l’empresa eren reemborsades via dipòsit en compte corrent amb la presentació de les notes i rebuts de les despeses. Això es feia per a tots els empleats que viatjaven per negocis o per a activitats de defensa de les fàbriques. Així, com és normal a qualsevol empresa, el Coordinador (president) de Cipla treballava i produïa conforme a la seva funció. I per tant, tenia despeses de viatges comprovades. Totes les activitats eren conegudes i aprovades per les Assemblees. Tots els viatges, activitats i Congressos i Trobades sempre van ser divulgats als nostres Butlletins, periòdics i a la seva pàgina web. Com a Coordinador de Cipla he dirigit durant 5 anys l’empresa. La seva facturació anual era de prop de 40 milions de reals. Tota la comptabilitat era oberta i publicada setmanalment (entrades i sortides) als murals de l’empresa. El meu patrimoni és avui exactament el mateix d’abans de dirigir Cipla. I és un orgull per a mi haver estat el que va proposar la decisió de que l’escala salarial fos que ningú, ni jo mateix com a Coordinador (president) de l’empresa, podia rebre un salari major que el salari del més antic treballador de Manteniment de Cipla, és a dir, de l’empleat més especialitzat de la fàbrica. Aquesta decisió i tots els salaris, tots, van ser aprovats en assemblees fetes després de discussions i reunions durant sis mesos, a partir de la proposta presentada per una comissió constituïda amb aquest objectiu. Aquest Pla de Càrrecs i Salaris està a disposició del qui el vulgui. Tan sols l’heu de demanar: Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.En canvi, l’interventor, el que Veja amaga, està rebent ja 83 mil reals per mes per anar a la fallida i tancar Cipla com ell mateix afirma en el pretès “reportatge”.
- Mentida 8: “Rebuts mostren que Cipla va pagar 16.633 reals per a la instal·lació d’un sistema de seguretat a casa de Goulart a Florianópolis”.
- Veritat 8: Aquí, la falsificació, ometent fets deliberadament, intenta mostrar la utilització particular de diners de l’empresa. La veritat és que aquesta va ser una decisió col·lectiva de la direcció de l’empresa per protegir la família del seu coordinador després d’un assalt a Cipla, el 4-2-06. Els assaltants, un dissabte a la nit, van reduir al vigilant i van obrir el caixer automàtic de Bradesco a l’interior de l’empresa, a més a més de tirar avall una paret a la sala que anteriorment per l’expropietari. Es va descobrir, aleshores, que aquesta paret tenia un doble fons, que desconeixíem i d’on va ser retirat alguna cosa que encara no sabem el que era. Tot el sector financer i administratiu va ser regirat. Els assaltants van dir als vigilants que tornarien a per for quan el dipòsit de matèria primera estigués ple. Pocs dies després, el caixer de Bradesco va ser trobat llençat a la vora d’un riu sense que els assaltants haguessin tocat els més de 60 mil reals que aquest contenia.A les tres setmanes següents, casa meva a Florianópolis, a on resideixen la meva dona i les dues filles petites, va ser assaltada tres cops i el meu despatx regirat. Objectes de valor no van desaparèixer. La meva família estava aterrida, inclús pel fet que jo passava la setmana fora de la ciutat a causa de Cipla i del Moviment de les Fàbriques Ocupades.Davant d’aquesta situació que feia inviable la meva permanència fora de casa meva i, per tant, col·locava en risc les meves activitats de defensa i administració de Cipla, la direcció electa va decidir instal·lar un sistema de seguretat a casa meva per protegir la meva família. Una decisió política presa per les instàncies competents i legals de l’administració de l’empresa.
- Mentida 9: L’interventor Rainoldo Uessler és “Pèrit de Florianópolis especialitzat en recuperar empreses...”
- Veritat 9: Aquest interventor va ser durant 20 anys director del Tribunal de Justícia de Santa Catarina i amic de molts, molts jutges. Ara té un tal “Instituto Rainoldo Uessler” especialitzat en liquidació d’empreses fallides a on guanya milions. Va ser el concordatari de Cipla de 1998 a 2000 quan va treballar amigablement amb els antics propietaris, exactament a la mateixa època en que aquests no pagaven a ningú i s’apropiaven dels descomptes de Seguretat Social fets als treballadors. L’acció de l’INSS que dóna base per a la intervenció ara és exactament d’aquesta època (1998). Hi ha una llista d’empreses que ell ha tancat i altres que ell no va aconseguir tancar perquè els propietaris van aconseguir impedir els seus objectius inconfessables a la justícia.
- Mentida 10: “... ell està dirigint Cipla i altres dues fàbriques que van estar sota ocupació de l’Esquerra Marxista del PT. La seva missió és perjudicada per sabotatges practicats pels militants que romanen a les fàbriques”.
- Veritat 10: No hi ha cap sabotatge. Igual que no volem tancar Cipla, no volem veure-la destruïda, sí reprendre-la sota control dels treballadors. És per això que vam ser nosaltres que vam demanar als treballadors que es mantinguessin treballant mentre portem la batalla judicial i política per posar fi a la intervenció.El que ell diu sabotatge és el resultat del terror que imposa amb la Policia Federal i després amb un exèrcit privat armat que segueix els obrers fins als lavabos i impedeix la conversa en grups dintre de la fàbrica. Després del terror, el desànim és immens dintre de la fàbrica i això afecta directament a la producció. Qualsevol idiota sap això. A més a més de que ell és incapaç de fer funcionar la fàbrica, els subministradors i els compradors, els clients, saben que ell farà fallir Cipla. Qui vol vendre per no cobrar o fer comandes que no seran lliurades? És per això que grans clients, com Mercedes Benz, ja es preparen per retirar els seus motllos i produir a d’altres empreses.És per això que ell va decidir absurdament “tallar les despeses un 35%” i “reduir el capítol de personal un 26%”, donant l’ordre als caps actuals que fessin les llistes de noms a despatxar (decisió de l’interventor descrita a ATA, 2/07/07).
- Mentida 11: “Més de 230 empleats van ser acomiadats durant l’ocupació, la majoria per raons polítiques”.
- Veritat 11: Mai hi va haver cap acomiadament polític. Dels 230 acomiadaments ocorreguts en cinc anys, 180 van ser en el primer mes de l’ocupació. I a demanda dels mateixos treballadors que no creien que salvaríem Cipla i preferien anar a buscar una altra feina. Aquells temps van ser terribles, sense matèria primera, sense cap capital i amb muntanyes de deutes.D’altra banda, tota la premsa, els patrons, els seus polítics, afirmaven obertament que en tres mesos tancaríem. S’equivocaven, com es comprova avui. Vam sobreviure cinc anys i vam passar d’una facturació de 900 mil a una de més de 3 milions de reals mensuals. Vam salvar els llocs de treball i vam pagar els salaris. Inclús els 2 milions de vacances i salaris endarrerits. Vam fer un acord amb la Justícia de Treball (acord recusat sempre per l’INSS) i el vam complir de forma rigorosa durant anys. Vam pagar més de 2 milions de les cotitzacions laborals no pagades pels antics propietaris. Vam restablir la confiança de subministradors i clients. I Cipla va tornar a existir i els seus treballadors no s’avergonyien més de dir a on treballaven.
- Mentida 12: “En l’auge de la tensió, els dirigents van ordenar la fabricació de quaranta pals de fusta i fuets de plàstic. Classes d’arts marcials van començar a ser administrades per a un grup selecte de joves. Per als empleats, va ser un senyal de que tots estaven corrent perill”.
- Veritat 12: La seguretat de la Fàbrica sempre va ser assegurada col·lectivament després de la decisió de l’Assemblea i dels diferents intents de retirada de màquines i equipaments per les subhastes promogudes a petició de l’INSS. Després de l’assalt la seguretat va ser reforçada amb equips de treballadors voluntaris que s’anaven rellevant per ajudar al vigilant fix perquè no hi havia diners per contractar més vigilants.El Tai Xi Xuan és practicat a la Xina per milers d’homes, dones i nens de totes les edats. I comença a guanyar al Brasil poc a poc pels seus beneficis, sent fins i tot objecte d’investigació feta a l’Hospital i a les Clíniques, pels seus elements d’equilibri corporal i mental. Tenim una llista de grans companyies que fan servir aquest recurs per potenciar la seva productivitat. Era, tot i així, practicat per a penes prop de 90 treballadors, la majoria d’ells amb problemes de columna o de postura. Va ser per això que també vam contractar un terapeuta i un assistent social. Quan els treballadors van assumir el control, a Cipla hi havia una mitjana de 157 accidents greus per any. Un any després la nostra mitjana era de 8 per any. La salut en primer lloc, no els beneficis patronals.
- Mentida 13: “A les tres fàbriques de Joinville sota intervenció, la majoria dels empleats aprova la nova situació. L’esperança és que sigui decretada la fallida de les firmes. D’aquesta forma podrien forma cooperatives i assumir l’administració de les empreses... Els empleats volen fer exactament això, aquest cop, sense intromissió de militants comunistes”.
- Veritat 13: Una setmana després de la intervenció, el feixista nomenat pel jutge va fer que els caps de sector passessin un full de firmes anant màquina per màquina i de taula en taula. Al costat del que duia el full de firmes, hi anava un “home de negre”, un home armat, seguretat privada, per protegir al cap servil. I a la porta de la fàbrica va treure el cartell que deia “Empresa sota control dels treballadors” i va col·locar un altre dient: “Els empleats donen suport a la intervenció”.Dir que els obrers volen la fallida i la creació d’una cooperativa és una afirmació ridícula. Només qui no coneix el que pensen els obrers de Cipla i Interfibra pot dir una fotesa com aquesta. Profiplast, una altra empresa de Joinville sota intervenció del mateix feixista Rainoldo, tenia 130 treballadors. Ara és una cooperativa amb 27 sobrevivents. Si la mateixa “esparança” s’apliqués a Cipla i Interfibra, com promet l’interventor i la revista Veja elogia, dels 1000 treballadors de les dues fàbriques restaran a penes 201 obrers-patrons per un breu temps fins que el mercat, dominat per empreses enormes, els liquidi.
L’única veritat és que... Ells tanquen les fàbriques, nosaltres les obrim. Ells roben terres i nosaltres les ocupem. Ells fan guerres i destrueixen nacions, nosaltres defensem la pau i la integració sobirana dels pobles. Ells divideixen i nosaltres unim. Perquè som la classe treballadora. Perquè som el present i el futur de la humanitat. Convoquem a tots a continuar aquesta lluita i a ampliar-la aprofundint la unitat i la lluita que portem juntament amb tota la classe obrera i els pobles contra l’enemic comú de la humanitat. Vencerem! Serge GoulartCoordinador del Moviment de les Fàbriques Ocupades / BrasilE-mail: Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.
