Només una política socialista pot derrotar l'oligarquia!
Després de dos mesos marcats per maniobres constants de la classe dominant i un parlament controlat per la dreta per desestabilitzar el govern de Pedro Castillo, el 6 d'octubre esclatava la crisi dins del gabinet. Castillo prescindia del primer ministre, Guido Bellido, i dels ministres vinculats al sector majoritari de Perú Lliure (PL). Una completa retirada després de setmanes de ferotge campanya de l'oligarquia exigint el cessament de Bellido, després que aquest defensés nacionalitzar el gas de Camisea –el 92% de la producció de gas natural fiscalitzada del país i més del 40% de l'energia elèctrica– si les multinacionals que l’exploten rebutgessin pagar més impostos i complir altres compromisos socials plantejats pel govern.
Aplanant el camí a la dreta
La victòria electoral de Castillo i PL, recolzats a la segona volta per una altra coalició d'esquerres (Junts per Perú, JP), va obrir una oportunitat històrica. La mobilització massiva del poble, entusiasmat amb la possibilitat d’un canvi real en les seves condicions de vida, va derrotar la brutal campanya anticomunista de la classe dominant i tots els seus intents de frau i fins i tot cop d’estat per impedir la proclamació de Castillo.
Tement un aixecament popular, un sector de l'oligarquia i l'imperialisme nord-americà van haver de reconèixer Castillo com a president però, com vam explicar aleshores, les maniobres contra el govern de l’esquerra continuarien. En aquest lapse de temps, el fujimorisme juntament amb el partit ultradretà Renovació Popular estan intentant teixir l'anomenada “vacància presidencial” amb altres partits burgesos amb què podrien sumar majoria absoluta, un mecanisme que permetria al parlament destituir Castillo.
Finalment l'ofensiva capitalista està donant fruits. El ministre d'economia, Pedro Francke (JP) i altres “independents”, juntament amb la vicepresidenta Dina Boluarte (de PL però enfrontada a la direcció del partit) van rebutjar rotundament la nacionalització, cridant Castillo a intervenir per “garantir la governabilitat”. Després de substituir Bellido i els ministres que li donen suport, Castillo va declarar que “no hi ha cap full de ruta per trair el poble” i es va comprometre a seguir renegociant els contractes de les multinacionals, però descartant qualsevol expropiació o nacionalització i justificant el canvi de gabinet amb la necessitat de “facilitar el diàleg” amb els empresaris.
El resultat d'aquestes concessions ha estat enfortir els sectors més reformistes i socialdemòcrates del govern, sembrar dubtes i divisió entre les masses i encoratjar la dreta. El primer comunicat de les multinacionals gasíferes després d'aquests fets exigeix “respecte sense condicions als contractes signats”. Com calia esperar, la patronal va aplaudir la sortida de Bellido, la borsa va pujar i temporalment va baixar la cotització del dòlar. Això sí, el sabotatge i la fugida de divises continuen.
Per descomptat, l'oligarquia ha vist aquestes concessions com un senyal per accelerar els preparatius per a la vacància presidencial, i en qualsevol cas per continuar desgastant el govern, lligant-lo de peus i mans mitjançant el “suport” dels partits burgesos de “centredreta” al parlament a canvi que renunciï a aplicar mesures anticapitalistes.
O amb els oprimits o amb els opressors. No hi ha cap altre camí
Castillo s'aferra a l'esperança que una recuperació econòmica i l'increment dels intercanvis comercials amb la Xina (primer soci comercial del país) permetin convèncer l'empresariat perquè inverteixi. Pensa que així podria complir les promeses electorals sense tocar decisivament els interessos de la burgesia. Però en un context de crisi profunda del capitalisme peruà i mundial, no hi ha marge per a polítiques reformistes. Només hi ha dues opcions: basar-se en les masses per expropiar l'oligarquia o cedir davant les seves exigències.
L'Assemblea Nacional Extraordinària de PL, reunida el 14 d'octubre, ha aprovat no donar suport al parlament al nou executiu proposat per Castillo, amb Mirtha Vásquez (JP) com a primera ministra, per considerar-ho un “gir clar cap al centredreta”. Vladimir Cerrón, secretari general de PL, ha declarat que això "no vol dir passar a l'oposició", encara que les diferències estan assolint un punt crític. Els 27 diputats que es mantenen a l'òrbita de PL (de 37 elegits) formaran grup a part. Mentrestant, els seus fins ara aliats del bloc magisterial, vinculats a Castillo, han decidit llançar un nou partit. El nou Consell de Ministres compta amb menys de 20 vots sobre 130 al parlament. Tot indica que per ser ratificat buscarà el suport de partits burgesos que exigiran més concessions i reculades.
La classe dominant ha celebrat la ruptura de l'aliança entre Castillo i PL com una victòria. Però per guanyar la guerra necessiten més: dividir i desmoralitzar les masses i esborrar de les seves ments qualsevol esperança que un canvi revolucionari és possible. Per impedir aquest desenllaç la clau és agrupar els lluitadors més combatius de l'esquerra amb un programa socialista i una tàctica marxista de front únic, que conquisti el suport dels oprimits i els mobilitzi massivament.
Les tasques dels revolucionaris al Perú
Cal treure conclusions del que ha passat durant aquests mesos. L'absència d'aquest programa socialista i d’una crida a la unitat d'acció contra la dreta va ser determinant perquè les mobilitzacions convocades per PL en defensa de Bellido tinguessin menys participació de l'esperada, especialment a Lima, on PL és més feble. Els mitjans de desinformació de la classe dominant, amb la inestimable col·laboració de ministres i dirigents polítics i sindicals de l'esquerra reformista, van tenir així més fàcil atacar Bellido, acusant-lo de “dogmàtic”, “sectari”, “autoritari”...
Tampoc no és casualitat que un eix central d'aquesta campanya fos la denúncia d'una diputada de dretes per suposats comentaris masclistes i sexistes. L'oligarquia peruana, que menysprea les dones treballadores fins al punt de promoure i ocultar durant dècades l'esterilització forçosa de més de 300.000 sota el règim fujimorista, va llançar un atac mediàtic i jurídic enorme per cessar Bellido per masclisme i misogínia.
Les posicions estalinistes de Cerrón i Bellido en aquest assumpte i el seu menyspreu per la lluita contra l'opressió de gènere com un invent de “l'esquerra caviar”, la seva oposició al dret a l'avortament, al matrimoni entre persones del mateix sexe o el reconeixement dels drets LGTBI, no tenen res a veure amb el marxisme. Són totalment reaccionàries i només contribueixen a obrir una escletxa dins de l'esquerra, provocant el rebuig de milers d'activistes.
D'altra banda, la consigna central que estan plantejant els dirigents de PL per explicar les diferències amb Castillo i Junts per Perú, més que la nacionalització del gas, és l'exigència que es convoqui ja una Assemblea Constituent. Aquesta va ser una promesa electoral de Castillo, de PL i fins i tot sectors de JP. Entre amplis sectors de les masses hi ha un desig indubtable d'enterrar la constitució fujimorista, profundament neoliberal i antidemocràtica, reemplaçant-la per una altra que garanteixi els drets democràtics i socials.
Però convé recordar que allò que va fer créixer com l'escuma el suport a Castillo i PL va ser el compromís de dur a terme canvis profunds i immediats en les condicions de vida del poble (ocupació, habitatge, salut, educació...), és dir, disputar el poder econòmic i polític a l'oligarquia, i no pas un procés constituent que, a més de prolongar-se anys, deixi intacta l'estructura de poder i de propietat al Perú.
Fer de la Constituent —que és una altra forma de parlamentarisme burgès— la consigna central, ajornant la lluita per mesures socialistes que donin resposta al poble, permet a la burgesia guanyar temps i desviar el moviment novament cap el terreny parlamentari. Avui la majoria de partits burgesos rebutgen la Constituent, però si demà la necessiten per frenar i desgastar les masses no dubtaran a convocar-la, tal i com ha passat a Xile.
Els quadres de PL i altres forces d'esquerra que es declaren anticapitalistes, fins i tot marxistes, han de fer una crida al conjunt dels sindicats combatius i moviments socials a mobilitzar-se unitàriament contra el sabotatge de l'oligarquia impulsant assemblees i comitès de lluita a cada poble, barri, centre de treball i estudi on debatre les mobilitzacions que cal impulsar. Però juntament amb aquesta crida cal plantejar clarament un programa socialista que enfronti la catàstrofe de la pandèmia, augmenti dràsticament els pressupostos educatius i sanitaris, i combati la pobresa de l'única manera possible: nacionalitzant la banca, el gas, les mines i la resta de grans empreses i monopolis sota el control democràtic dels treballadors.
Com a part d’aquest programa socialista, els dirigents de PL i la resta de l’esquerra anticapitalista han de defensar el dret a l’avortament lliure i gratuït i liderar una lluita ferma contra els feminicidis, la justícia patriarcal, les violacions i qualsevol forma d’abús i assetjament sexual contra les dones; pel ple reconeixement dels drets de la comunitat LGTBI i altres reivindicacions irrenunciables com combatre qualsevol discurs o mesura racista, advocant sense cap vacil·lació per la igualtat de drets per als treballadors immigrants i nadius.
Aquest programa mobilitzaria als milions que van votar per Castillo i guanyaria a molts altres més, mostrant-los que només la transformació socialista de la societat pot solucionar els seus problemes. Un partit revolucionari armat amb aquestes idees, defensant el programa, tàctica i mètodes del marxisme, podria créixer ràpidament i esdevenir un punt de referència per a milions d'oprimits i oprimides al Perú.
