El coronavirus està deixant rècords tràgics al Brasil. El gegant sud-americà ja suma 17 milions de contagiats i 474.000 morts, sent el tercer país del món més colpejat per la pandèmia. Segons dades de l'Organització Panamericana de la Salut (OPS), el Brasil arribarà a les 940.000 morts a finals de setembre.
Amb prop de 40.000 nous casos diaris, el col·lapse als hospitals brasilers continua sent alarmant. Una enquesta realitzada al maig per SindHosp —el Sindicat d'Hospitals, Clíniques i Laboratoris de São Paulo— apunta que les UCI de la ciutat registren encara una ocupació del 78,5%. Al març, en almenys 12 de les 50 ciutats amb més de 500.000 habitants (entre les quals es troben Rio de Janeiro, Porto Alegre o Natal) es van registrar més morts que naixements per primera vegada en dècades. Al mateix temps, la campanya de vacunació avança a un ritme pírric: només el 10% de la població ha rebut les dosis prescrites.
Una gestió criminal
La responsabilitat de Bolsonaro i el seu govern en aquesta catàstrofe és evident. Fomentant un discurs negacionista de la pandèmia i sense prendre mesures per a frenar l'avanç del virus, aquest reaccionari ha provocat una veritable hecatombe social.
La taxa d’atur oficial al Brasil ha tancat el primer trimestre de 2021 en un 14,7% —la xifra més alta des del 2012—, i hi ha més de 35 milions de treballadors informals. El 44% dels brasilers ha deixat de menjar carn durant la pandèmia perquè no pot pagar-la. 125 milions d'una població de 211, sofreixen inseguretat alimentària i l'índex de pobresa s'ha triplicat des de l'any passat: un 12,3% de la població és pobra i 20 milions estan en situació extrema de fam. Totes aquestes dades són els que expliquen que el Brasil hagi tornat a aparèixer en l'informe del Mapa de la Fam de les Nacions Unides, després d'abandonar-lo en 2014.
La renda bàsica que va haver d'aprovar el govern (600 reals al mes durant només tres mesos) per a destensar la pressió i la crítica cap a Bolsonaro, ha estat una almoina ridícula i impotent. Mentrestant, un grapat d'oligarques (el 5% de la població) acumula el 45% de la riquesa nacional i en el rànquing mundial de multimilionaris de la llista Forbes 2021 es troben 30 brasilers.
A la catàstrofe social i sanitària, se suma l'econòmica. La recessió està sent històrica. En 2020 el Brasil va patir una caiguda del 4,1% del seu PIB, un nivell mai vist des de la brutal crisi de la dècada dels 90 (-4,35%), i el PIB per càpita s'ha desplomat un 24,7% respecte al 2019.
La inflació interanual s'ha accelerat fins al 6,76% a l'abril i la taxa de devaluació del real brasiler continua aprofundint-se —un 10,2% negatiu en 2020, la moneda que més s'ha depreciat tan sols per darrere de la de Sudan, Líbia i Veneçuela—, provocant un encariment dràstic de les condicions de vida de la classe obrera.
Fractures en el govern i divisions en la classe dominant
La política classista defensada per Bolsonaro de “la gent mor, així és la vida” —com el mateix president va afirmar—, d'absolut menyspreu a la salut de la població i de preservar els beneficis de la plutocràcia brasilera costi el que costi, ha provocat un esfondrament de la seva popularitat. El seu últim escàndol: el Brasil albergarà la Copa Amèrica 2021 malgrat viure un dels pitjors brots del virus del món. Segons l'última enquesta de Datafolha, el seu suport ha caigut del 30 al 24% entre març i maig de 2021. A més, més de la meitat dels brasilers secundaria que el Congrés obri un judici polític per a destituir el president per la seva gestió de la pandèmia.
L'actual situació ha provocat una forta crisi institucional, que està afectant el propi bolsonarisme i l'aparell de l'Estat. A finals de març, el ministre de Relacions Exteriors, Ernesto Araújo, abandonava la seva posició en el Govern i el ministre de Defensa, Fernando Azevedo, presentava la seva renúncia. Un dia més tard, es confirmava també la destitució de la cúpula militar de les Forces Armades —els caps de l'Exèrcit, l'Armada i la Força Aèria—. Els xocs entre Bolsonaro i els militars, que han estat un dels pilars fonamentals del Govern —dels actuals 22 ministres, nou són militars retirats— és un reflex més de la profunditat de la crisi política que sacseja el Brasil.
Aquest remolí de dimissions i escissions internes —així com les tensions que introdueix l'ascens de la Xina en l'escena mundial [1]—, està posant encara més de relleu les divisions existents en el si de la classe dominant brasilera. La burgesia lluita per mantenir el control de la situació i quan els elements en els quals s'han basat per a fer-ho estan seriosament qüestionats i ja no serveixen, busquen altres vies per a mantenir la seva dominació de classe.
D'aquesta manera, la gran burgesia i l'oligarquia tradicional que en 2018 es va situar darrere de Bolsonaro, ha dirigit una carta al Parlament signada per 1.500 banquers i empresaris —entre ells expresidents del Banc Central i membres del Consell d'Administració de banc Itaú, el privat més gran del Brasil— exigint una adequada gestió governamental per a detenir la deterioració de l'economia i salut brasilera. “El país té pressa; el país vol serietat amb tot allò públic; el país està cansat d'idees fora de lloc, paraules inconseqüents, accions equivocades o tardanes. el Brasil exigeix respecte”.
És evident que un sector cada vegada més ampli de la classe capitalista percep que com més romangui Bolsonaro en el Govern, més risc existeix de què esclati una rebel·lió social que podria anar molt més enllà d'exigir un canvi presidencial, especialment després de la cruesa amb la qual ha colpejat la pandèmia a la població.
Per això estan accelerant una nova estratègia per a tractar de frenar el descontentament i l'avanç de la lluita de classes al país. Una estratègia amb nom, cognoms i una data marcada en el calendari: Luiz Inácio Lula da Silva i les eleccions generals del 2022.
Lula 2022, la col·laboració de classes i la fallida de l'esquerra reformista
A mitjans d’abril, el Suprem Tribunal Federal del Brasil va ratificar la decisió d'anul·lar les condemnes dictades en primera instància contra Lula, qui ja ha recuperat tots els seus drets polítics. Des d'aquest moment, i després d'anunciar que es presentarà com a candidat a les eleccions presidencials del 2022 enfront de Jair Bolsonaro, Lula ha iniciat una ronda de reunions amb les formacions de la dreta, l'esquerra i alguns sindicats per a sumar suports a la seva candidatura.
El líder del PT no ha dubtat a “dialogar amb tothom”, fins i tot amb els tres principals partits que van donar suport a l’impeachment contra Dilma Rousseff en 2016: José Sarney del Moviment Democràtic Brasiler (MDB), Rodrigo Maia, del partit Demòcrates (DEM) i amb l'expresident Fernando Henrique Cardoso, qui va ser responsable de la forta ofensiva neoliberal i la privatització de nombroses empreses estatals durant els anys 90.
Que la burgesia està més que satisfeta amb la trobada entre Lula i Cardoso és evident. En primer lloc, la classe dominant està apostant per la direcció del lul·lisme, que tant els ha permès enriquir-se —en els seus dotze anys de Govern, el PT va renunciar a mesures socialistes, va aplicar retallades i polítiques en benefici dels grans monopolis i no va dubtar a pactar amb la dreta— i, en segon lloc, perquè asseguren a un home de confiança com Cardoso en aquesta “alternativa democràtica”.
El veritablement desastrós és que aquest Front Popular compti amb la cobertura dels dirigents de la CUT i el PSOL. “Les nostres diferències són molt menors que el nostre deure històric de derrotar Bolsonaro. (…) És el moment de dialogar i construir consensos (…) Felicitacions a Lula i Cardoso pel gest de grandesa i responsabilitat amb el país”, va escriure Marcelo Freixo, dirigent i diputat del PSOL. D'aquesta manera, mostrant tota la seva disposició a sotmetre's a la política de la burgesia i de Lula en aquest moment crític, els dirigents del PSOL tornen a repetir com un mantra la mateixa política de col·laboració de classes que va obrir les portes a Témer i Bolsonaro. Aparten la consigna de la Vaga General, menyspreen la lluita de classes per a escombrar el Govern dretà i s'adapten a les maniobres institucionals que més li convé al sistema, com l’impeachment.
La direcció del PSOL es limita a aplaudir que el Partit dels Treballadors giri obertament cap a la dreta sense ruboritzar-se. Aquesta ceguesa política només condueix al desastre! Haurien de fer tot el contrari: assenyalar que de la mà de la dreta i els representants de la burgesia les condicions de vida de la població continuaran degradant-se, defensar un programa d'independència de classe i aixecar una alternativa que trenqui amb la lògica del capitalisme i preparar el derrocament de Bolsonaro a través de l'acció de masses, fent una crida també als activistes del PT i la CUT per a guanyar-los a aquesta política.
Encara que falta més d'un any i no hi ha res tancat, totes les enquestes ja estan assenyalant que Lula podria guanyar les eleccions. Segons Datafolha, en la primera volta el petista obtindria un 41% enfront del 23% de Bolsonaro i en la segona volta un 52% i un 32%, respectivament.
El vot a Lula i la possible derrota de Bolsonaro seria percebuda per milions com un triomf. Però les coses són molt diferents a 2003. Lula no té ni la credibilitat dels seus primers governs ni podrà beneficiar-se d'un boom econòmic. Al contrari, haurà de gestionar una crisi salvatge. A més, la classe obrera i la joventut no han oblidat què van significar els mandats petistes i la frustració que van generar. En aquests últims anys, la consciència ha fet un salt gegantesc.
El puny de la classe obrera es torna a aixecar
El passat 29 de maig es van celebrar mobilitzacions massives contra el president sota la consigna “Fora Bolsonaro genocida”. Malgrat les crides de dirigents del PT, i lamentablement també del PSOL, a no participar per la situació sanitària i fer “actes simbòlics”, els oprimits i oprimides del Brasil van protagonitzar les protestes més multitudinàries des del moviment Ele Não de 2018. Les manifestacions de centenars de milers en les principals ciutats del país van ser un crit de guerra contra aquest criminal i la seva gestió de la pandèmia.
A pesar que durant la pandèmia hi ha hagut vagues importants, com la dels riders o la del metro de São Paulo, aquestes manifestacions del 29M marquen un punt d'inflexió i pugen de manera extraordinària la temperatura de la lluita de classes al país.
Cal continuar per aquest camí. Les ganes de lluitar existeixen i la determinació de les masses per a tombar Bolsonaro estan més que provades. La classe obrera brasilera, els jornalers del camp, la joventut, els pobres de les faveles han expressat la seva ràbia, ara es tracta d'organitzar-la posant en marxa un pla de lluita conseqüent que passi per la convocatòria urgent d'una vaga general a tot el país i amb manifestacions als carrers, la creació de comitès de lluita a les ciutats, als centres de treball i estudi, i defensar un front únic de les forces que constitueixen l'esquerra sindical i política combativa.
Cap impeachment podrà aconseguir ni la meitat de tot el que les masses poden arrencar mitjançant la seva acció directa als carrers. Cal trencar amb el càncer de la col·laboració de classes, i lluitar per un Govern dels treballadors amb un programa socialista.
--
[1] La Xina s'ha convertit en el primer soci comercial del gegant llatinoamericà i els vincles amb el país asiàtic, respecte a inversions i exportacions, s'està aprofundint. Però, al mateix temps, el Govern Bolsonaro és obertament proestatunidenc i fa gala del seu “anticomunisme”. Aquesta contradicció amenaça a l'estratègia econòmica d'un sector del gran capital brasiler i els seus beneficis.
