El 30 de Març el Tribunal Superior de Justícia de Veneçuela (TSJ) decidia assumir les funcions de l'Assemblea Nacional (AN). Aquesta última, elegida el 6 de desembre de 2015, està dominada pels partits de la dreta agrupats en la Mesa d'Unitat Democràtica (MUD). Immediatament els esdeveniments es van succeir de manera sorprenent. El divendres 31 de març la fiscal general, Luisa Ortegas Díaz, va declarar que la sentència del TSJ sobre l'assemblea nacional violava la constitució. Per al dissabte 1 d'abril, el president Nicolás Maduro es reunia amb el Consell de Seguretat (integrat pels presidents d'AN i TSJ, cap d'Estat, vicepresident, ministres de Defensa, Interior i Exteriors) i sol·licitava la revisió de la decisió del TSJ respecte a l'assemblea nacional. Per desconcert de tots, el president Nicolás Maduro afirmava no conèixer la decisió i tornava els seus poders a l'Assemblea.

La decisió temporal de suspendre les funcions de l'Assemblea Nacional veneçolana ha estat aprofitada per tots els reaccionaris del món per llançar una àmplia campanya de propaganda. En nom dels "valors" de la democràcia, personatges com Rajoy, Felipe González, el president de l'OEA, i altres portaveus de la burgesia i l'imperialisme han vessat llàgrimes de cocodril parlant d'un "cop d'Estat".

Ells, i els mitjans de comunicació capitalistes que tant s'indignen avui, són els mateixos que van donar suport a la pròpia Veneçuela accions brutalment repressives com el "caracazo", quan el 29 de Febrer de 1989 un govern dirigit pels mateixos que avui controlen l'AN ordenar a l'exèrcit disparar amb foc real contra centenars de milers de persones que protestaven contra el pla d'austeritat de l'FMI aprovat per aquest mateix govern. En un sol dia van ser assassinades més de 3.000 persones. Aquests mateixos personatges també van recolzar el cop d'abril de 2002 que va empresonar al president Hugo Chávez, i va suspendre les garanties constitucionals de Veneçuela. Només la reacció del poble veneçolà, mobilitzant massivament, va impedir que aquest cop d'Estat inspirat per Washington, Fedecámaras, el PP i la direcció del PSOE, acabés en un bany de sang. Més recentment, l'OEA va voltejar la seva mirada davant els casos de cop d'Estat a Hondures el 2009 i Paraguai 2012, i més recentment davant el cop institucional al Brasil, reflectint que és un organisme agenollat als interessos de l'imperialisme nord-americà.

Per combatre la contrarevolució aplicar mesures socialistes, no bonapartistes

No és cap secret que l'actual AN és utilitzada per la burgesia i l'imperialisme com a instrument per preparar el seu assalt al poder i acabar amb les aspiracions revolucionàries del poble veneçolà. Compten per a això amb els seus agents directes de la MUD. Ara bé. Quin és el camí per derrotar la reacció? Com salvar la revolució bolivariana de la contrarevolució capitalista?

Des d'un punt de vista marxista i revolucionari, la decisió de dissoldre l'AN per concentrar el poder en mans del TSJ, té molt poc a veure amb una mesura de caràcter socialista que fomenti el control i la participació democràtica de les masses treballadores en el procés revolucionari. Tampoc és una mesura que serveixi per transformar un Estat que segueix sent burgès en un altre socialista. I, en tot cas, ha servit a la reacció mundial per elevar el to en la seva propaganda contrarevolucionària, camuflant amb la "defensa de la democràcia".

Fent referència a la història de les revolucions, els bolxevics van dissoldre la "Assemblea Constituent" al gener de 1918, un "parlament" convertit en l'ariet de la contrarevolució burgesa contra el poder dels treballadors. La decisió de posar fi a aquest "parlament" es va prendre quan el poder real estava en mans dels soviets d'obrers, camperols i soldats, que representaven el poder democràtic i legítim de la immensa majoria de la societat. A més, en aquest moment existia un govern revolucionari que liquidava l'Estat capitalista adoptant mesures socialistes reals, com la nacionalització de la banca i els monopolis, i el lliurament de la terra als camperols. Davant d'un parlament burgès contrarevolucionari, un govern electe pels òrgans de poder dels oprimits tenia tot el dret a afirmar-se. Ningú, excepte els imperialistes, els terratinents i els polítics burgesos, va protestar per defensar l’ "Assemblea Constituent".

Després de la victòria de la dreta contrarevolucionària en les eleccions a l'AN, els marxistes vam defensar que l'única alternativa era la mobilització i organització de les bases revolucionàries des de baix per acabar amb el poder dels capitalistes i conformar un autèntic Parlament de la revolució. Com fer-ho? Establint una Assemblea Revolucionària de delegats electes, i revocables, en les fàbriques, al camp i en les casernes, i adoptant un programa socialista de lluita contra els capitalistes i la burocràcia “roja rojita”, l'aliada de la burgesia en el seu afany de soscavar i destruir les conquestes de la revolució veneçolana, i compartir privilegis i negocis multimilionaris a costa de poble. Durant els dies posteriors a la derrota electoral milers d'activistes revolucionaris es van reunir de forma espontània en assemblees en barris, escoles i centres de treball. El sentir majoritari era que la derrota tenia un culpable: la burocràcia que es fa passar per "revolucionària", però que s'ha enriquit i fusionat amb la burgesia, En aquest moment, sectors del govern i de la direcció del PSUV van respondre amb la crida a conformar el Congrés de la Pàtria i el Parlament Comunal. Una part de la militància chavista va creure en la promesa que aquestes mesures suposarien desenvolupar el poder popular i donar el cop de timó a l'esquerra contra el burocratisme, que poc abans de la seva mort ja havia reclamat Chávez. La realitat va ser molt diferent: es van repetir els discursos a favor de "socialisme", però les decisions pràctiques que es van prendre anaven en un altre sentit. El govern i la direcció del PSUV van decidir donar un cop de timó no a l'esquerra sinó la dreta. Pujades de preus i pèrdua constant del poder adquisitiu dels treballadors, actuació antiobrera dels inspectors i ministres de treball, retallades massives d'ocupació en empreses públiques i privades ...

Cap retrocés en els drets dels treballadors i el poble! ¡Unitat dels revolucionaris contra els capitalistes i buròcrates!

 Aquestes polítiques capitalistes, no socialistes, també s'han concretat en el pagament puntual del deute extern als bancs i multinacionals, mentre s'afirma que no hi ha diners per garantir la distribució d'aliments a preus accessibles a tots els que els necessiten. O l'Arc miner, que concedeix a les multinacionals imperialistes condicions per explotar a la carta els recursos minerals d'una superfície equivalent al 12% del territori veneçolà. Entre les empreses amb les quals s'han subscrit acords hi ha moltes conegudes pels seus danys al medi ambient i explotació brutal dels treballadors i pobles indígenes, com Gold Reserva expulsada per Chávez de Veneçuela. També la política econòmica ha estat motiu de pugna entre el govern i la dreta, concretament sobre els plans per aconseguir dòlars i millorar la crisi econòmica mitjançant la creació d'empreses mixtes, plans que l'Assemblea Nacional ha estat estorbando.Todas les mesures anteriorment assenyalades no representen errors o desviacions aïllades. La política que està aplicant el govern trenca amb allò que va proposar Chávez i no tenen punts en comú amb una veritable política socialista. Van en direcció oposada a les necessitats de les masses. El seu objectiu és segellar una aliança amb la burgesia (o almenys amb un sector d'ella) i demostrar als capitalistes i imperialistes que poden gestionar la crisi del capitalisme igual o millor que la MUD. Aquest camí porta a la confrontació amb les pròpies bases revolucionàries. Cada vegada més, activistes obrers i populars chavistes es mostren crítics amb aquestes polítiques i comencen a comprendre que només poden ser canviades amb l'organització i mobilització de les pròpies bases des de baix. Com revolucionaris, rebutgem la demagògia de la MUD i els capitalistes, i les seves pretensions contrarevolucionàries. Al mateix temps, posar les funcions de l'AN en mans del TSJ no va en el sentit de les accions revolucionàries que necessita avui Veneçuela.

Mesures que reforcen el caràcter bonapartista de l'Estat, un Estat burgès que malgrat tots els intents dels treballadors i el poble no ha estat substituït ni desmantellat, no són cap solució per als treballadors sinó una amenaça. Al darrer any i mig s'han produït tot un altre seguit d'accions per part del govern a les que la burgesia i la dreta internacional no fan referència perquè els convé en la seva estratègia. S'ha reforçat el caràcter bonapartista de l'Estat, però no per combatre la MUD sinó per soscavar les conquestes de la revolució i colpejar sectors combatius del moviment. S'han paralitzat les eleccions a consells comunals i a diferents sindicats: FUTPV (PDVSA), Sutiss (SIDOR) i altres. Els CLAP (organismes dedicats a organitzar la distribució d'aliments als barris a preus més accessibles) no han estat creats basant-se en assemblees obreres i populars, mitjançant l'elegibilitat i revocabilitat dels càrrecs, sinó de dalt a baix i designant els càrrecs a dit. Això ha provocat denúncies per corrupció, arbitrarietats i exclusió de sectors de la població necessitats. A aquestes mesures puntuals s'uneixen normes com la plantejada per a la relegalització dels partits polítics, més restrictiva i que podria deixar fora del registre legal al Partit Comunista i altres forces del chavisme crítiques amb les polítiques del govern. En general, s'ha intensificat la tendència a desprestigiar i reprimir als que plantegen crítiques i diferències per l’esquerra.

¡La revolució només pot salvar-se si tot el poder passa a mans de la classe obrera!

La mobilització opositora contra la dissolució de l'AN va ser extremadament feble. Molts d'aquests centenars de milers de persones que es manifestaven fa mesos exigint el referèndum revocatori estan escèptics. La MUD de moment ha acceptat l'estratègia de l'imperialisme de desgastar el govern de Maduro i evitar una estratègia "insurreccional". També és cert que el col·lapse de l'economia -més de 700% d'inflació, 3000% en el cas dels aliments- empeny a àmplies capes de la població a anteposar la lluita per la supervivència a tota la resta. Això, que dificulta sobretot l'organització i mobilització de l'esquerra, també afecta la base de la dreta. Però aquesta situació no durarà eternament. Veient que no hi havia garanties clares d'èxit per a un assalt al poder aquest any per part de la MUD, els imperialistes han optat, de moment, per deixar que el govern segueixi reduint la seva base social de suport. Utilitzen el pal i la pastanaga: mentre encoratgen "negociacions" utilitzant per a això als seus majordoms de la socialdemocràcia espanyola i internacional, instiguen al mateix temps el sabotatge i el boicot.

Per la seva banda, Maduro i els seus col·laboradors segueixen parlant de revolució i socialisme, però en els fets desmantellen molts dels avenços aconseguits sota els governs de Chávez. Això facilita als imperialistes seu objectiu de desprestigiar la revolució i les idees del socialisme i crea un escenari cada vegada més perillós. Per evitar una derrota tràgica de la revolució, ja sigui a mans de la burgesia tradicional i l'imperialisme, o de la burocràcia que es diu socialista però està cada vegada més fusionada amb la classe dominant, només hi ha un camí: la unitat dels revolucionaris per lluitar per un veritable programa socialista que unifiqui totes les reivindicacions i lluites obreres i populars, mobilitzant al carrer contra qualsevol retrocés en les condicions de vida (salaris, drets, etc.). Cal arrencar el poder econòmic i polític de mans dels capitalistes i buròcrates i posar-lo de veritat en les dels treballadors i el poble.