Tot el poder als treballadors i camperols: pel socialisme i la democràcia obrera!
El cop d'estat organitzat per la cúpula militar, l'oligarquia capitalista i els partits reaccionaris de Bolívia, amb el suport actiu de l'imperialisme nord-americà, està sent rebutjat pels treballadors i camperols bolivians amb una insurrecció massiva i exemplar.
Aquest aixecament heroic, vencent totes les dificultats, només pot ser comparat a altres episodis gloriosos protagonitzats pel moviment obrer en la seva lluita contra cops militars o feixistes, com la resistència a l'alçament franquista el 1936 durant la revolució espanyola, la derrota del cop a l’abril de 2002 a Veneçuela o la pròpia revolució boliviana de 1952. Una lluita que forma part de la rebel·lió que està sacsejant l’Amèrica Llatina, i que tant a Bolívia com a Equador o a Xile mostra que l'únic camí per a la classe obrera i els oprimits és trencar amb l'ordre capitalista i emprendre la transformació socialista de la societat.
Repressió salvatge contra els treballadors i camperols, però la insurrecció resisteix i s'estén
La resposta del govern contrarevolucionari està sent la més brutal i sagnant repressió. En una setmana les forces militars i policials han assassinat ja a 29 manifestants mentre el Govern colpista ha aprovat una bateria de mesures que signifiquen l'establiment de facto d'una dictadura.
El govern presidit per la senadora de dretes Jeanine Áñez, imposat en una sessió de Congrés en la qual únicament van participar partits promotors del cop, no s'ha quedat amb els braços creuats. El passat 15 de novembre va aprovar el decret 4078, per "pacificar el país", que autoritza l'ús d'armes de foc a la policia i l'exèrcit per reprimir les manifestacions i, en el seu article nº 3, declara als militars que participin en "operatius per al restabliment de l'ordre intern i estabilitat pública (...) exempts de responsabilitat penal". A més, el govern colpista ha creat un fons especial de 34 milions de bolivians (5 milions de dòlars) per comprar armament destinat a aixafar la rebel•lió obrera i popular.
No és cap casualitat que el gabinet d’Áñez estigui integrat per tota mena d'elements reaccionaris, des de diversos provinents de la ultradreta feixista a grans empresaris i ex ministres dels governs oligàrquics que van lliurar els recursos del país a les multinacionals durant els primers anys de segle XXI, i van reprimir violentament les mobilitzacions populars: "guerra de l'aigua", "guerra del gas"...
Tant el ministre de la Presidència, Jerjes Justiniano, vinculat a les bandes feixistes (els autoanomenats "comitès cívics") de Santa Cruz de la Sierra i altres ciutats, com el ministre de l'Interior, Arturo Murillo, no han tingut objeccions a anunciar que estan elaborant una llista negra de parlamentaris del Moviment al Socialisme (MAS), partit que ha governat Bolívia els últims 14 anys, activistes i dirigents socials als quals perseguiran per "sediciosos". Murillo va anunciar que havia "començat la cacera". "Que comencin a córrer!" va proclamar.
Llicència per a matar treballadors, camperols i militants d'esquerra, això és el que significa la política d'aquest govern contrarevolucionari que compta amb el suport incondicional dels EUA i el reconeixement de la Unió Europea (UE).
Però la brutal repressió del govern, els morts amb trets al clatell de Cochabamba, els centenars de ferits i detinguts no han aconseguit sufocar la protesta social. Al contrari: el fuet de la contrarevolució està esperonant la revolució.
Immediatament després que Evo Morales renunciés a la presidència cedint a les exigències de la cúpula militar, i decidís anar-se’n a Mèxic, contingents de milers de camperols i miners es van mobilitzar a La Paz i la ciutat veïna de El Alto cridant "ara sí, guerra civil". Els mestres rurals han convocat a una resistència popular permanent, a l'igual que els camperols cocalers del Tròpic, que després de prendre massivament la ciutat de Cochabamba s'enfronten des de fa dies la repressió militar i policial.
En El Alto (ciutat de quasi un milió d'habitants, bressol de les insurreccions de 2003 i 2005), assemblees de milers de veïns aprovaven una aturada i bloqueig indefinit i han pres durant diversos dies la Planta de Senkata, principal subministrament de gas de la capital La Paz. Les últimes informacions diuen que l'exèrcit ha desallotjat a trets als manifestants el dimarts 19 i parlen de 6 morts, fins al moment, i diverses desenes de ferits.
L'imperialisme i el seu suport actiu al cop
No és cap accident que aquest govern contrarevolucionari hagi estat reconegut immediatament per potències imperialistes amb interessos tan dispars com els EUA, la Unió Europea o el règim de Putin, encara que aquest últim fa la cabriola de denunciar "diplomàticament" el cop al mateix temps que reconeixen el govern sortit d’aquest.
Després de fracassar la seva estratègia per a Veneçuela, almenys de moment, la Casa Blanca va prendre nota de la feble resposta d'Evo Morales a l'ofensiva contrarevolucionària llençada després de les eleccions del 20 d'octubre i va accelerar els seus plans colpistes a Bolívia. Amb això pretenen enviar un missatge a tots els pobles de Llatinoamèrica en un context de rebrot de la mobilització revolucionària a Xile, Equador, derrotes electorals de Macri a l’Argentina i de l'uribisme a Colòmbia, el qüestionament creixent a Bolsonaro al Brasil...
El seu objectiu és enfortir la confiança i moral de les forces contrarevolucionàries a Veneçuela i tots aquests països, i deixar clar als seus rivals imperialistes xinesos i russos que estan disposats a tot per reprendre el control del que consideren el seu jardí.
Però l’estratègia els hi està sortint molt malament, ja que han alimentat encara més el sentiment antiimperialista i la mobilització de masses a Llatinoamèrica, així com el qüestionament a la seva política dins dels propis EUA, com mostra el suport a Bernie Sanders i les declaracions d'aquest amb la seva denúncia del cop a Bolívia.
Un aspecte molt cridaner ha estat l'actuació dels imperialistes xinesos i russos respecte al cop a Bolívia. Xina fins al moment no ha dit res i el règim de Putin va ser dels primers a reconèixer a el govern d’Áñez després d'haver expressat prèviament la seva condemna al cop. Les dues potències han fet bons negocis i donat suport a el govern d'Evo mentre aquest mantenia sota control a les masses. Quan han vist que la dreta prenia el poder, i més encara quan han vist les orelles al llop d'una insurrecció revolucionària que podria posar en perill les seves inversions al país, no han dubtat a reconèixer el govern colpista i exigir a Evo que ajudi a buscar una sortida "negociada" amb el govern assassí i la cúpula militar.
Això deixa en total evidència als que alimenten il·lusions en l'anomenada "multipolaritat", i en el paper dels règims de la Xina i Rússia com "imperialistes bons" que fan de contrapès al poder de "l’imperialisme dolent" representat pels EUA.
Cal destacar especialment el paper dels governs de la UE, que actuen com a vassalls de l'imperialisme nord-americà, com ja van fer amb el reconeixement del colpista Guaidó a Veneçuela o donant suport a les intervencions imperialistes a Líbia, Síria, l'Iraq o l'Afganistan.
Resulta escandalós també que els governs i partits socialdemòcrates europeus participin d'aquesta estratègia imperialista. Des del govern socialista de Portugal i Tsipras a Grècia, passant per Pedro Sánchez i els dirigents de PSOE, cap ha obert la boca davant la massacre que està provocant l'oligarquia boliviana i segueixen reconeixent com a legítim el seu govern criminal.
També és molt eloqüent que líders de la nova esquerra reformista, inclosos dirigents de Podem com Pablo Iglesias, que han estat a Bolívia i donat suport durant anys a el govern d'Evo Morales, no estiguin aixecant de forma clara i contundent la seva veu per denunciar el caràcter dictatorial i assassí de govern d’Áñez i el suport que rep de la UE. No només es mantenen en un silenci eixordador, no han mogut un dit per organitzar mobilitzacions massives a l'Estat espanyol en solidaritat amb els pobles de Xile i Bolívia, no sigui que això incomodi al seu soci de Govern (PSOE), i posi traves a la diplomàcia espanyola.
El paper d'Evo Morales
A Bolívia i a tota l’Amèrica Llatina, presenciem un xoc entre les classes com no es veia des d'inicis del segle XXI. Els joves, camperols i miners que arrisquen les seves vides disposats a tombar el cop, ho estan fent tot i que cap dirigent de el Moviment al Socialisme (MAS) s'ha atrevit a presentar un pla de lluita, ni abans ni després de la renúncia d'Evo Morales. Al contrari: el que hem vist ha estat una desbandada general i crides a la conciliació.
Mentre els miners i els cocaleros començaven a prendre els carrers contra els colpistes, el vicepresident Álvaro García Linera els hi feia una crida a desmobilitzar-se i donava el cop per "consumat". El mateix Evo, mentre denunciava el cop, decidia renunciar i fugir a Mèxic, en lloc d'encapçalar la resistència. Fins i tot ara, planteja estar disposat a tornar, però fa una crida a buscar "una sortida negociada" amb els colpistes... amb la mediació de l'ONU, l'Església i la UE!
El 2008, la derrota de la temptativa colpista encapçalada per l'oligarquia de Santa Cruz i els estats veïns deixa també lliçons importants per avui. Aleshores Evo, encara que tampoc va presentar un pla conseqüent de lluita, va donar suport a la mobilització massiva dels treballadors d'El Alto, Cochabamba, La Paz... que van plantejar organitzar marxes i milícies en solidaritat amb la població pobra de Santa Cruz amenaçada pels feixistes. Evo va reforçar-la, i així s’obria una bretxa decisiva on la reacció menys ho esperava.
Als barris humils de la pròpia Santa Cruz, treballadors i camperols van organitzar comitès, assemblees i mobilitzacions contra el cop, quelcom que segons algunes informacions està començant a succeir també ara. Aquestes accions, unides a la força mostrada per les masses obreres i populars a tot el país, va ser determinant perquè amplis sectors de l'exèrcit dubtessin i no recolzessin el cop. La Casa Blanca i els colpistes al seu servei van haver de desistir dels seus plans, temorosos que una insurrecció obrera triomfant empenyés més lluny, o fins i tot superés, al govern del MAS. Aquest segueix sent el seu principal temor i la raó que actuïn tan brutalment contra les mobilitzacions dels treballadors i camperols en aquests moments.
L'elecció d'Evo Morales a finals de 2005, amb un 54% dels vots, va ser resultat directe de les insurreccions de 2003 i 2005. La mobilització revolucionària de la classe obrera, els camperols pobres i tots els oprimits de Bolívia era tan forta que va obligar a Evo i el MAS a decretar la nacionalització dels hidrocarburs el 2006. Aquesta mesura va incrementar els ingressos de l'Estat i va permetre impulsar programes socials que van millorar els nivells de vida.
La pobresa extrema va passar del 45’2% de la població l'any 2000 al 17’1% el 2017, segons dades del Ministeri d'Economia i Finances. Tot això va donar al MAS i Evo un suport social durant gairebé una dècada, superant el 60% en diverses convocatòries electorals.
Però Evo, Linera i els altres dirigents del MAS, amb tot el suport amb què comptaven, van desaprofitar l'oportunitat de transformar la societat boliviana de dalt a baix, acabant amb el domini de la racista i reaccionària oligarquia, dels monopolis que controlen la mineria i l'exportació de matèries primeres, i van triar respectar l'ordre capitalista, buscant pactes amb diferents sectors de la burgesia i fins i tot amb els imperialistes.
La nacionalització dels hidrocarburs es va limitar a aquest sector i no va anar acompanyada del control obrer. La terra, els bancs, les grans empreses dedicades a l'extracció minera i a l'exportació romanen en mans dels capitalistes. L'Estat burgès mai va ser tocat. Els dirigents del MAS van buscar guanyar-se la cúpula militar, policial i la burocràcia estatal amb la millora dels seus ingressos i donant-los prebendes i posicions en empreses estatals. Un procés que va accelerar el clientelisme, la corrupció i l'arribisme dins de les files del MAS.
Com a resultat, Morales i els seus col•laboradors es van convertir en ostatges de les pressions i maniobres dels militars i els seus suposats aliats burgesos, quelcom que es va accentuar pels acords amb l'imperialisme xinès i rus, i fins i tot amb multinacionals d'altres països, per a l'explotació del gas, del petroli i altres matèries primeres minerals. Aquesta política va permetre que arribessin inversions de multinacionals i mantenir dades de creixement del PIB, que eren presentats pel govern i sectors de l'esquerra reformista llatinoamericana i europea com a exemple d'una "política intel•ligent" capaç d'atreure els empresaris en lloc de "espantar-los amb mesures radicals ".
La caiguda del govern del MAS
La realitat és que aquests acords amb empresaris i multinacionals va implicar una cessió oberta a les seves pretensions i va encoratjar un enfrontament amb la base social que havia col·locat Morales al govern. Tant l'anomenat gasolinazo el 2011, que va ser respost amb la convocatòria de vagues i mobilitzacions massives per part de la Central Obrera Boliviana (COB), com altres contrareformes posteriors, van ser un avís del que succeiria de seguir per aquest camí.
Evo Morales, lluny de treure conclusions, va aprofundir les seves aliances amb sectors de la burgesia. El seu govern va subscriure acords per realitzar diferents projectes d'explotació minera amb multinacionals que van provocar protestes socials. El MAS va donar suport en diferents eleccions regionals i parlamentàries a polítics de dretes considerats aliats, excloent del partit als sectors crítics. I dins de la COB el govern va donar suport als sectors més burocràtics enfront dels més combatius i crítics.
A aquest descontentament creixent amb aquestes polítiques es va unir el malestar causat per escàndols de corrupció, habituals en els partits de l'oligarquia boliviana, però que ara implicaven a dirigents del MAS.
La caiguda en els preus de les matèries primeres i la recessió internacional va acabar per empitjorar les coses, impactant en la despesa social. Encara que Bolívia manté un creixement mitjà alt (4’2%, el 2018), tots els ingressos han baixat: 68% dels hidrocarburs, el 29% les exportacions agrícoles, el 28% les manufactures. Tan sols les exportacions als EUA (tercera destinació de les exportacions bolivianes que representen un 15% del total) es van reduir el 2018 un 52%.
Com en altres països llatinoamericans, Evo Morales va respondre a la contracció de l'economia amb retallades en la inversió pública i la despesa social, el que va significar un retrocés en les condicions de vida d'un ampli sector de la població. Aquestes raons expliquen la caiguda constant de suport al MAS a les últimes convocatòries electorals, fins a arribar a l'actual conjuntura que ha estat aprofitada amb audàcia per l'imperialisme, l'oligarquia boliviana i l'alta oficialitat militar -inclosos aquests aliats burgesos dels que parlava Morales- per emprendre la seva venjança contra els oprimits i fer fora Evo del govern.
Revolució i contrarevolució
Cada concessió i mostra de debilitat de Morales, com la seva crida a la OEA (el "ministeri de les colònies" de l'imperialisme nord-americà, tal com deia el Che) perquè actués com a àrbitre després dels comicis del 20-O, o el seu oferiment de convocar noves eleccions, ha donat ales als colpistes per augmentar la seva audàcia i la seva violència. El mateix està passant ara amb les seves declaracions demanant tranquil·litat a les masses i oferint-se per buscar un acord. La debilitat sempre convida l'agressió
La conclusió és clara: no es pot governar per a dos amos. O s'està totalment amb els interessos obrers i populars, expropiant els bancs i l'oligarquia, i col•locant els vasts recursos de Bolívia sota control democràtic dels treballadors per cometre la transformació socialista de la societat... o l'oligarquia aprofita els punts febles i carrega per a prendre tot sota el seu control i donar una lliçó al poble que no pugui oblidar.
Si el bloc reaccionari ha pogut avançar i executar el cop ha estat causa de la política conciliadora dels dirigents: la renúncia i sortida de país del president i vicepresident, la desbandada a les files del MAS i la paràlisi de la Central Obrera Boliviana (COB), dirigida pels sectors més dòcils i burocràtics en què es va recolzar Evo.
Resulta vergonyós que els dirigents d'aquesta central sindical, que van forjar els miners i treballadors bolivians el 1952 durant els dies de la revolució i que sempre ha estat de les més combatives del continent, se sumessin inicialment la renúncia d'Evo "per pacificar el país". O que, ara mateix, mentre el govern colpista llança la seva massacre, facin crides a "donar-se la mà oficialistes i opositors" i buscar un pacte social.
Una tasca imprescindible és que els sectors més conseqüents de la COB organitzin la lluita contra aquesta crosta burocràtica per substituir aquests dirigents covards i comprats per líders compromesos i lleials a les masses, restaurant les tradicions democràtiques i revolucionàries del sindicalisme bolivià per col•locar-se al capdavant de la insurrecció.
Comitès d'acció, autodefensa armada i vaga general fins enderrocar l'oligarquia colpista
La situació a Bolívia és la d'una lluita decisiva entre revolució i contrarevolució, amb elements de guerra civil, que definirà el futur immediat del país i tindrà conseqüències per a tot el continent.
La consolidació del govern colpista i pro-imperialista, ja sigui amb Áñez al capdavant o amb qualsevol altre dels dirigents del cop, només pot significar un malson per a les masses. L'única manera d'evitar-ho és unificant totes les mobilitzacions de protesta en una vaga general indefinida fins enderrocar el govern colpista. Per a això cal estendre les assemblees obreres i populars que ja han sorgit a El Alto, Cochabamba i altres ciutats a tot el país, i formar comitès d'acció a cada barri, poble i centre de treball per organitzar tant aquesta vaga general com la defensa del poble contra la repressió.
La primera tasca d'aquests comitès d'acció ha de ser organitzar milícies d'autodefensa armada contra les bandes feixistes i la repressió dels sectors més reaccionaris de l'exèrcit i la policia, seguint l'exemple de la revolució de 1952.
Una vaga general indefinida on tots els sectors claus dels treballadors participin, donaria cohesió nacional a tot el poder que han mostrat la classe obrera i el poble, i debilitaria i atemoriria sectors de la reacció i obriria bretxes en el seu si. A més d’això cal fer una crida enèrgica a la tropa i la policia, organitzar la formació de comitès de soldats, i dividir les forces repressives en línies de classe separant als soldats rasos i agents dels alts comandaments. Això ja va passar el 1952, 1970 i a les insurreccions de 2003 i 2005.
Informacions que citen fonts militars parlen de tensions creixents entre l'exèrcit i la policia, i de soldats confraternitzant amb manifestants negant-se a reprimir o retirant-se davant l'empenta de les masses, fins i tot de desercions a El Alto i Cochabamba. No és casualitat que això passi on la insurrecció s'està mostrant amb més força i organització.
Per derrotar l'oligarquia, la cúpula militar i els imperialistes cal que els comitès s'estenguin i coordinin per tota Bolívia, i aixequin un programa socialista: per la nacionalització de la banca i les grans empreses sota el control democràtic de la classe obrera. D'aquesta manera seria possible satisfer les reivindicacions socials, i incorporar a la lluita no només als que ja estan buscant el camí per derrotar els colpistes sinó a aquells treballadors, camperols i joves que, descontents amb les polítiques del MAS, puguin romandre escèptics o confusos.
No es pot confiar en la cúpula burocratitzada del MAS per derrotar el cop i transformar la societat. Menys encara en l'Estat, que és un estat burgès a el servei de l'oligarquia i l'imperialisme. Cal destruir aquest Estat i substituir-lo per un genuí Estat obrer revolucionari dirigit per delegats escollits i revocables democràticament pels treballadors, camperols i tots els oprimits, i que posi tota la riquesa de Bolívia al servei dels interessos de la majoria de la població. Una sortida revolucionària d’aquesta mena tindria un impacte enorme en la consciència de les masses del continent i obriria el camí a una Amèrica Llatina socialista.
Només el poble salva el poble! Organitzar la vaga general indefinida fins a derrotar el cop!
Pel socialisme a Bolívia i a l’Amèrica Llatina!
