Milions de persones estan protagonitzant una autèntica rebel·lió a l’Amèrica Llatina. País rere país, les masses tornen a enfrontar-se amb decisió a la realitat de misèria que pateixen. Les polítiques neoliberals de Macri i Bolsonaro han fracassat en temps rècord, però l’experiència del moviment i dels governs reformistes d’esquerres en molts països no ha passat debades. La lluita s’aguditza i la disjuntiva es presenta de nou amb tota la seva cruesa: o capitalisme i pobresa o lluitar per transformar la societat.

Aixecament popular a Hondures

Després de dos mesos de protestes massives que van començar metges i professors contra la privatització de la sanitat i l’educació, nous sectors s’han sumat massivament a la lluita a Hondures. Exigeixen la sortida immediata del president Juan Orlando Hernández del poder, obtingut en 2017 gràcies a una tupinada que va provocar mobilitzacions multitudinàries.

El país està totalment paralitzat amb aturades i vagues com les del transport, amb talls de carretera i manifestacions en les quals participen desenes de milers de persones en les principals ciutats, i s’han format assemblees i comitès d’acció per organitzar les protestes. Fins i tot l’aparell de l’Estat s’esquerda i un sector de la Policia Nacional s’ha negat a seguir reprimint els manifestants.

Des de finals de juny el govern ha desplegat l’exèrcit i s’ha atrinxerat en la capital, provocant enfrontaments durant dies amb els manifestants. El saldo ha estat d’almenys tres morts i desenes de ferits i detinguts. L’Executiu no ha caigut encara per l’Exèrcit i el suport d’EUA.

Els atacs dels diferents governs estan generant una contestació als carrers que es converteix ràpidament en moviments massius de milions de persones que aspiren a canviar radicalment les coses, com va ocórrer a Nicaragua fa menys d’un any.

Això mateix succeeix a Haití. El govern haitià va posar sobre la taula una pujada de fins el 50% de la llum i del combustible. La reacció dels treballadors i camperols va obligar el Govern a paralitzar els seus plans. Però aquesta cessió no va detenir la lluita. Des de l’estiu de l’any passat, quan van començar les protestes, la mobilització no s’ha aturat, escalant a un nivell superior al juny, després de descobrir-se la corrupció governamental en la gestió dels fons d’ajut veneçolà de Petrocaribe.

L’ona expansiva de vagues, mobilitzacions i inestabilitat política ha arribat a Xile, Colòmbia i l’Uruguai, amb una exitosa vaga general el 25 de juny que es va iniciar en solidaritat amb els treballadors del gas acomiadats de Petrobras i que va acabar expressant l’enorme descontent de sectors com l’educatiu, sanitari i transport.

El capitalisme és incompatible amb una vida digne per a la majoria

Molts analistes ja parlen obertament de la imminència d’una nova recessió econòmica a nivell mundial. Cap país de Llatinoamèrica s’ha recuperat de l’última, i el daltabaix econòmic d’algunes de les més importants és ja una realitat.

L’objectiu de la burgesia internacional i de l’imperialisme nord-americà és avançar en reformes estructurals que abarateixin la producció de les empreses locals i multinacionals, i desmantellar tot el sector públic d’aquests països per poder accedir de forma encara més directa a les matèries primeres i a la mà d’obra barata. Aquestes són les necessitats dels empresaris. Qualsevol conquesta els treballadors ha de ser escombrada: és incompatible amb els seus beneficis i el seu sistema.

Per exemple, el president i empresari Macri ha augmentat de forma salvatge el preu de l’electricitat, gas, aigua i transport (entre 200% i 1.300%), ha acomiadat a milers de treballadors púbics, rebaixat les pensions i aprovat una reforma laboral amb acomiadament sense causa ni indemnització, amb un augment de la taxa de pobresa interanual del 20% i un atur que ha arribar a la xifra més alta des del 2005.

Els treballadors declaren la guerra a Macri i Bolsonaro

El 29 de maig la classe obrera argentina paralitzava el país en la sisena vaga general contra el govern. El país es va aturar per complet. Durant els tres anys i mig de Macri en el poder la mobilització ha estat permanent. La pressió generada ha estat tal que fins i tot la CGT, el major sindicat del país, s’ha vist obligat a convocat aquesta vaga, trencant amb la seva actitud conciliadora i la seva estratègia d’imposar la pau social.

Al Brasil, després de les grans mobilitzacions del 15M del sector educatiu amb més de dos milions als carrers de 200 ciutats, 45 milions de treballadors van parar el 14 de juny en la primera vaga general contra l’ultradretà Bolsonaro. Segons l’enquesta Datafolha, en els seus primers 100 dies un 62% considerava dolenta o regular la seva gestió. Tota la propaganda sobre el gir a la dreta de les masses al Brasil queda en evidència com una gran mentida.

L’acció dels piquets i l’organització dels treballadors ha impedit que les amenaces d’acomiadament i el terror i repressió de l’aparell estatal frenaran la vaga. Es posa sobre la taula la incapacitat i impotència de l’Estat per frenar el moviment, quan aquest està decidit a donar la batalla.

López Obrador: O amb els capitalistes o amb els treballadors i el poble!

L’1 de juliol del 2018 guanyava les eleccions Andrés Manuel López Obrador (AMLO). En aquesta ocasió la burgesia no va poder organitzar un frau com en 2006 i 2012 per l’enorme mobilització social de l’últim període. La pròpia victòria electoral de l’esquerra suposa en si mateixa un desafiament al sistema i un gran triomf dels treballadors. Després de cinc mesos de govern d’AMLO, els fets han demostrat que és impossible conciliar els interessos dels empresaris i dels treballadors. La burgesia ha boicotejat i evitarà qualsevol mesura fonamental que millori les condicions de vida de les masses.

Però els treballadors mexicans no es quedaran de braços creuats. Després de la negativa dels empresaris de les maquiladores de pujar el salari mínim decretat pel nou govern, més de 80.000 treballadors de prop de 90 empreses protagonitzaren una vaga que paralitzà per complet la producció i han provocat una veritable rebel·lió social. Després de diverses setmanes, i d’organitzar-se superant la corrupta i proempresa central sindical CTM, els treballadors aconseguiren vèncer la patronal imposant l’increment salarial.

Portar la lluita fins el final: per la transformació socialista de la societat

Aquesta victòria marca el camí a milions d’oprimits a Mèxic i a tota Llatinoamèrica. Només amb la lluita es pot avançar.

El capitalisme no pot oferir res a Llatinoamèrica ni a cap lloc del món a la classe obrera i als sectors més desfavorits. Trencar amb aquest és la condició indispensable per seguir endavant. La força de les masses per fer-ho queda demostrat cop rere cop en cada lluita, en cada país, i els capitalistes miren amb terror l’ofensiva dels joves i treballadors. La tasca és utilitzar aquesta força per expropiar els bancs, la terra, les grans empreses i tot i el capital imperialista per administrar la riquesa directament per part dels treballadors. Planificar democràticament l’economia en benefici de la majoria és l’única sortida.