Èxit de la vaga general del 29M

El 29 de maig la classe obrera argentina paralitzava el país en la cinquena vaga general contra el govern dretà de l'empresari Mauricio Macri. Fins i tot els mitjans de comunicació capitalistes han hagut de reconèixer l'èxit de la mobilització. "L’Argentina ha estat avui paralitzada” (El País); “L’aturada va afectar el funcionament dels serveis de col·lectius, trens, subtes, avions, vaixells i camions, a més a més de bancs, escoles i universitats, l'administració pública i la justícia" (Clarín). El mateix govern admet un impacte econòmic superior al de l'anterior vaga general del 29 d'Abril.

Encara que Carlos Acuña, dirigent de la CGT, reflectint l'actitud conciliadora mantinguda pels dirigents sindicals, insistia que l’aturada "no és política, no és contra ningú" es veia obligat a admetre a continuació que "la gent ens estava demanant alguna forma d'acció per a enviar un missatge al govern nacional"(Clarín, 29/05/19). Reconeixia d'aquesta manera que la convocatòria i l'èxit de la vaga del 29 de Maig han estat resultat de la pressió i mobilització des de baix de la classe obrera i el seu rebuig massiu al govern de dretes de Mauricio Macri.

Tres anys i mig després de la victòria de Macri en les eleccions presidencials, l'augment dels preus dels aliments i la desocupació marquen el dia a dia de milions de famílies. Les polítiques salvatges contra els treballadors, els pensionistes i el jovent implementades pel Govern han estat respostes amb cinc vagues generals i mobilitzacions de masses. Aquest és l'escenari a tan sols quatre mesos de celebrar-se unes noves eleccions presidencials, en les quals Cristina Fernández de Kirchner (CFK) ha anunciat el seu retorn a la primera línia política.

En els primers mesos després de la seva arribada a la presidència, Macri va aplicar 40 decrets que van representar una declaració de guerra contra la classe treballadora argentina: augments atroços del preu de l'electricitat, el gas, l'aigua i el transport (entre 200% i 1300% ), acomiadament de milers d'empleats públics, una reforma per a rebaixar les pensions i una reforma laboral amb acomiadament sense causa ni indemnització, entre altres mesures sagnants. A més, al Juny de 2018 Macri acordava amb l'FMI un préstec de 50.000 milions de dòlars, el més gran mai concedit per l'entitat a un país, a canvi d'un nou pla d'ajust.

Crisi econòmica i devastació social

L'economia argentina va entrar en recessió el 2018, patint una dura caiguda del 2,6% del PIB, amb un descens de l'activitat industrial del 5% l'any passat i d'un 14,7% només al desembre. D'altra banda, en menys d'un any el deute extern ha passat d'un 40% a un 80% del PIB. La inflació és galopant, aconseguint el 15,6% en el que va d'any i un 55,8% a nivell interanual; tot i que el Govern intenta controlar-la mitjançant la fixació del canvi dòlar-pes, els efectes de contenció dels preus s'esvaeixen ràpidament en la mesura que l'economia real està en retrocés i el model econòmic argentí és enormement dependent de l'exterior patint amb força les sacsejades de la crisi econòmica mundial.

Més de 190.000 treballadors i treballadores van perdre la feina en 2018 i en l'últim quadrimestre de l'any passat es va assolir una xifra total d'atur de 1,7 milions (9,1%), que és la més alta des de l'últim trimestre del 2005. El salari real va caure un 12% i la inflació interanual per a una família pobra és del 61,5%, amb un gran impacte en els preus dels aliments (inflació del 18,7% en el que va d'any). La taxa de pobresa va arribar en el tercer trimestre de l'any passat al 33,6%, que és la xifra més alta de la dècada i suposa un augment del 20% interanual, donant-se el principal increment a la zona industrial més important de l’Argentina, el Conurbano (Ciutat de Buenos Aires i voltants). Al país gairebé la meitat de nens i joves són pobres (46%), el 10% són indigents, 3,2 milions no disposen d'accés a l'aigua corrent i 9,5 milions de sistema de clavegueram. Macri i els capitalistes argentins estan asfixiant a milions de famílies treballadores.

Mobilitzacions i vagues de masses

La resposta a aquesta situació devastadora per a la majoria no es va fer esperar. Mestres, treballadors públics, pensionistes, dones i centenars de col•lectius van sortir massivament als carrers, generant una pressió que ha desbordat a les direccions sindicals de la CGT, la CTA i la CTA-A, que mantenien una actitud conciliadora per mantenir de forma artificial la pau social imposada per dalt; però aquesta ha estat trencada per la mobilització des de baix, produint-se 5 vagues generals reeixides que han paralitzat el país. Una enorme demostració de la disposició a la lluita del poble argentí.

L'exigència de la classe treballadora de continuar la lluita als carrers va ser la que va obligar, com comentàvem al principi d'aquest article, a la direcció de la CGT a convocar una nova vaga general per al 29 de maig, aconseguint a més que ràpidament es sumessin la CTA i el Front Sindical per al Model Nacional (FSMN, corrent de la CGT que agrupa diversos dels seus sindicats combatius).

El retorn de CFK i els límits del reformisme

CFK ha anunciat recentment la seva precandidatura a la vicepresidència argentina per l'Aliança Cívica (plataforma electoral kirchnerista), amb Alberto Fernández com a número 1 i precandidat a president del Govern. El retorn de CFK a la primera línia ha generat il•lusió entre una important capa de treballadors, que desitjarien fins i tot que fos ella la que es postulés directament per la presidència. Això respon al record que molts d'ells guarden del seu període com a presidenta i el del seu antecessor Néstor Kirchner, sota els quals, tot i no tocar els punts fonamentals del sistema, van poder aprofitar-se del creixement econòmic per implementar certes reformes socials i també altres mesures progressistes com els judicis als responsables dels crims de la dictadura.

Alberto Fernández és un dirigent polític que ha participat en diferents sectors del peronisme –recolzant-lo primer, criticant-lo després i donant suport recentment de nou al kirchnerisme-, que ha ocupat alts càrrecs en diferents governs i que té molt bones relacions amb empresaris. La seva elecció com a precandidat a president pretén llançar un missatge de calma a la burgesia argentina mentre que, d'altra banda, el desig de molts treballadors és que el retorn de CFK impliqui un canvi social profund.

Malgrat el suport social que van generar en el passat els governs kirchneristes, aquests van mantenir les estructures capitalistes intactes, amb la conseqüent proliferació de casos de corrupció i la consolidació d'un model dependent de les matèries primeres i del domini dels monopolis imperialistes dels sectors estratègics de l'economia, amb la precarització de milers de treballadors corresponent. I és que no és possible acabar amb la pobresa i l'explotació sota el sistema capitalista, tot i fent-li retocs. Va ser la incapacitat de les polítiques reformistes per solucionar els problemes de les masses i el nomenament per part del kirchnerisme d'un candidat de dretes, com Daniel Scioli, el que va aplanar el terreny perquè Macri vencés en les passades eleccions, i no un suposat gir a la dreta de la societat argentina com apuntaven saberuts analistes i dirigents de l'esquerra reformista.

Les tasques de l'esquerra revolucionària

La irrupció de les masses a l’Argentina amb les seves potents mobilitzacions contra el Govern de Macri a pocs mesos de la celebració d'unes noves eleccions presidencials expressa amb claredat el nivell de consciència de la classe treballadora argentina. Aquesta comprèn que la lluita als carrers és fonamental per a aconseguir les seves reivindicacions i que no diposita una ingènua esperança que únicament les mesures implementades des de les institucions capitalistes puguin solucionar els seus problemes. Davant d'aquesta situació es trobarà, en el cas de vèncer, un nou govern kirschnerista. Lluites com la de Matamoros a Mèxic després de la victòria arrasadora de López Obrador en les passades eleccions demostren que la classe treballadora no es conforma amb votar per frenar la dreta, sinó que exigirà que el Govern aixecat per ella es posicioni clarament al costat de els treballadors i que està disposada a barallar amb ungles i dents per una transformació social real que millori substancialment les seves condicions de vida.

La principal força de l'esquerra que es reclama marxista a Argentina és el Front d'Esquerra i dels Treballadors (FIT), va obtenir més de 800.000 vots el 2015 i 3 diputats fruit de l'ambient social combatiu existent en la societat. La postura lluitadora dels companys i companyes del FIT els ha llaurat un increment de vots i de confiança entre una nova capa de treballadors, i reflecteix l'existència d'un ampli espai per a seguir construint les forces revolucionàries a l'Argentina.

No obstant, si el FIT vol ser una alternativa real per al conjunt dels treballadors i augmentar significativament el seu suport ha de trencar el seu sectarisme cap al peronisme d'esquerres. Colocar en el mateix sac a CFK i a Macri, sense tendir un pont per guanyar influència entre la base social del peronisme d'esquerres que lluita contra la dreta oligàrquica és un error. Aquesta postura resta influència a les legítimes crítiques del FIT contra les polítiques procapitalistes dels governs kirchneristes i a l'acceptació del pagament del deute i dels acords amb el FMI que ja ha anunciat Alberto Fernández.

En l'àmbit sindical, tot i que el FIT critica correctament a les direccions sindicals peronistes i els exigeix seguir la lluita als carrers i no esperar a les eleccions presidencials d'octubre, ha de fer una crida al front únic amb les tendències i els afiliats i afiliades combatius d'aquests sindicats per impulsar no només un procés de vagues ampli contra Macri, també per aixecar una alternativa socialista de nacionalitzacions de la banca, els monopolis i els sectors estratègics de la producció, com l'única manera d'acabar amb el drama social que viuen milions de argentins.

El col•lapse econòmic que viu l'Argentina fa inevitable recordar l'episodi del Corralito i la posterior explosió social de l’Argentinazo en 2001. Tots els elements per a l'esclat d'una crisi revolucionària hi són presents. La gran tasca dels marxistes és la construcció d'una direcció revolucionària que estigui a l'altura de la combativa classe treballadora argentina.


Nova data del sorteig: 21 de novembre

se-rifa.png

 

Degut a la crisi del coronavirus aplacem el sorteig de la nostra rifa al dissabte 21 de novembre.

Escriu-nos i compra la teva papereta per a donar suport a la nostra lluita!

PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01