Durant els últims quatre mesos Nicaragua està vivint una crisi revolucionària. La profunditat dels esdeveniments no té precedents des de la Revolució Sandinista de 1979, colpejant la consciència de milions de persones.

Allò que va començar el 19 d'Abril com una protesta contra la reforma de les cotitzacions a la Seguretat Social, encapçalada fonamentalment per estudiants universitaris i pensionistes, va anar cobrant força i sumant altres sectors. Durant el transcurs de la lluita s'ha qüestionat molt més que la continuïtat del règim de Daniel Ortega. Aspectes decisius com el paper de l'Estat burgès, de l'exèrcit i de la policia s'han posat sobre la taula.

Tot i la propaganda de l'actual Front Sandinista d'Alliberament Nacional (FSLN), res queda de progressista o revolucionari en Daniel Ortega. El seu Govern porta anys aplicant polítiques pro-capitalistes en benefici dels interessos de l'imperialisme i de la burgesia nacional. S'ha enriquit de manera escandalosa i juntament amb ell, la seva dona Rosario Murillo, la seva família i tota una capa de la vella burocràcia del FSLN, que ha passat a integrar una part fonamental de l'oligarquia nicaragüenca. Tot això acompanyat d'un gir autoritari i bonapartista per a imposar aquesta política a la població, en un dels països menys desenvolupats de l'Amèrica Llatina i on l'accés als serveis bàsics no està garantit. Cap a finals de 2017 un terç de la població vivia per sota del llindar de pobresa i els atacs a les condicions laborals i salarials, que són constants, agreugen ràpidament aquesta situació.

El moviment de masses posa contra les cordes a Ortega

Des de l'inici de les protestes es compten almenys 450 assassinats, milers de ferits i centenars de detinguts i desapareguts. La salvatge repressió desfermada des del primer moment pel Govern davant la mobilització va ser el detonant de l'esclat del descontent social acumulat durant anys. El moviment de solidaritat amb els estudiants reprimits durant les primeres manifestacions i ocupacions universitàries ràpidament es va estendre per tot el país, enfortint la lluita. Els bloquejos de carreteres i l'aixecament de barricades per a evitar els atacs de les tropes governamentals han estat un element clau per al desenvolupament del moviment.

No és casualitat que les ciutats, pobles i barris on les tradicions de lluita de la revolució del 79 estan més arrelades hagin estat ara al capdavant de la resistència. Ciutats com Masaya, León, Estelí, Granada, Rivas, i barris sencers de Managua han protagonitzat una autèntica insurrecció. El nivell d'organització ha arribat molt lluny, quedant alguns d'aquests llocs sota control de la població i desapareixent per complet i durant setmanes qualsevol representació del poder estatal. D'aquests sectors va sorgir l'exigència de la sortida immediata del poder d'Ortega i de Murillo, i la depuració de tots els elements que han participat en la repressió.

Tant el règim com l'oposició pro-burguesa, organitzada en l'Aliança Cívica per la Justícia i la Democràcia, temen el moviment de masses que s'ha deslligat i tracten de posar-li fre a través de diferents mètodes.

L'Aliança Cívica està dirigida per la patronal més important del país, COSEP, i la jerarquia de l'Església Catòlica. Des de la seva formació ha intentat evitar el desenvolupament de la lluita, posant-se al capdavant d'aquesta per buscar una sortida negociada a la crisi i tractar de garantir l'estabilitat capitalista. S'han vist obligats a anar adoptant les reivindicacions imposades pel moviment -com la sortida d’Ortega-, o utilitzar tot tipus de maniobres per a controlar les mobilitzacions, com les "aturades cíviques" que són en la pràctica tancaments patronals que busquen evitar una vaga general de treballadors que escapi del seu control.

Durant tot aquest temps han estat en coordinació amb l'imperialisme nord-americà, l'Organització d'Estats Americans (OEA) i alguns països europeus. L'objectiu tant de l'imperialisme com de l'Aliança Cívica és posar fre sigui com sigui a l'aprofundiment de la crisi revolucionària oberta, ja sigui amb Ortega al capdavant o sacrificant-lo perquè ja no pot assegurar els seus interessos. En aquest sentit, han proposat un avançament electoral, l'única conseqüència de la qual ha estat donar cobertura al règim per a guanyar temps, aprofundir la repressió i tractar de desactivar el moviment als carrers.

La repressió, símptoma de debilitat del règim

Al juliol el Govern va organitzar una escalada repressiva brutal. Va utilitzar l'exèrcit, la policia i les bandes de paramilitars (mercenaris armats amb armes automàtiques) per a atacar sense descans els llocs que més lluny havien arribat en l'organització de la lluita. Així van atacar Masaya i altres ciutats, fent caure amb excavadores les barricades. També van atacar als estudiants que ocupaven la Universitat Nacional Autònoma de Nicaragua (UNAN) pel caràcter simbòlic que tenia, aconseguint desallotjar-los i assassinant a dos joves. Amb les barricades retirades, les ocupacions dissoltes i amb una campanya de terror en marxa, que inclou acomiadaments, detencions arbitràries, segrestos i assassinats, el règim ha intentat recuperar credibilitat davant l'imperialisme com a garant de l'estabilitat capitalista.

Ortega està intentant aixecar el cap i apuntalar el seu règim, d'aquí la seva rotunda negativa a dimitir o a avançar les eleccions, i el recurs sistemàtic a la repressió, que el que reflecteix és la seva debilitat. Ha perdut gran part de la seva base social, i els pactes amb els empresaris i l'Església, que l’acreditaven en el passat davant l'imperialisme, estan trencats. Precisament l'expulsió de la missió d'investigació de l'ONU el 30 d’agost és un repte enfront de l'imperialisme.

Amb la crisi econòmica, els nous atacs que el FMI està exigint podrien provocar una altra explosió social. Tot i la propaganda, la "normalització" de la situació a Nicaragua està lluny de ser una realitat. Tot i que molts activistes han hagut de passar a la clandestinitat o fugir del país, les mobilitzacions no han cessat -el 14 d'agost per l'alliberament dels presos polítics, o les del 25-, i la resposta ha estat més repressió i la persecució als militants més destacats.

Es viu un impàs, on el règim no és capaç de controlar la situació i garantir el normal funcionament del sistema, de l'economia o dels serveis. D'altra banda, el moviment ha patit durs cops, quedant desarticulades una part important de les formes d'organització que van sorgir durant les mobilitzacions. La clau per a fer avançar el moviment en aquest moment és la incorporació de la classe treballadora amb els seus mètodes de lluita, i trencar el llast que significa tenir a l'Aliança Cívica en la direcció del moviment. Fins al moment els sindicats, controlats pel règim, han limitat la participació de la classe obrera a través dels seus propis comitès, organitzant-se en els seus centres de treball o utilitzant la vaga com a forma de lluita. La possibilitat que s'uneixin a la mobilització a un nivell superior atemoreix a la reacció. El govern procapitalista d'Ortega pot caure, però per a això cal mantenir una posició d'independència de classe: cap aliança amb la dreta, l'empresariat, l'imperialisme i l'Església! Els camperols, el jovent, les dones i els treballadors nicaragüencs només poden confiar en les seves pròpies forces. Cal estendre l'experiència de l’organització de les barricades i els bloquejos, crear comitès de lluita en cada barri i ciutat i coordinar-los a nivell nacional, i paralitzar l'economia amb la vaga general. Això seria un pas endavant qualitatiu i la millor forma de fer front amb èxit la repressió del Govern i els plans de l'imperialisme.