El dilluns 30 d’octubre el govern veneçolà, representants de la MUD i els mediadors internacionals es reunien en Margarita i acordaven establir de manera formal una ronda de negociacions respecte a alguns dels punts en conflicte: convocatòria del referèndum revocatori o eleccions anticipades, possible alliberament de colpistes i terroristes contra-revolucionaris com Leopoldo López, Ledesma etc.; i les polítiques per a fer front a la crisi econòmica i el des-proveïment. Encara que ha sigut presentat com a un triomf del diàleg i la pau, el resultat final d’aquesta negociació serà, inevitablement, oxigen per a la reacció.
La burgesia veneçolana i l’imperialisme intenten aplaçar l’escalada cap a un enfrontament frontal i seguir desgastant el govern. Busquen legitimar-se en aquests suposats diàlegs, i aparèixer com a una alternativa “democràtica”, mentre continuen obertament amb la seua estratègia de sabotatge econòmic i atacs a la revolució. A l’espera que la ronda de negociacions siga acceptada pel conjunt de la MUD, (alguns como el partit de Leopoldo López o fins i tot Capriles Radonski han plantejat el seu desacord i l’imperialisme nord-americà ha enviat un dels seus representants, Thomas Shannon, a Caracas per a convèncer-los), cal que els treballadors i les capes populars entenguem que no hi ha cap eixida per la via de les concessions a la contra-revolució.
Com derrotar l’estratègia contra-revolucionària?
La recollida de signatures per part de la MUD exigint un referèndum revocatori contra Nicolás Maduro, no busca cap “eixida pacífica a la crisi”, com proclamen els seus dirigents, molt menys resoldre problemes com les cues o els augments de preus, sinó donar un colp decisiu a la revolució o, en el millor dels casos, exercir una forta pressió sobre el govern de Maduro per tal que cedesca a les seues exigències polítiques i econòmiques. Les forces contra-revolucionàries de dretes menteixen descaradament a les masses: el seu objectiu és aplicar les mateixes polítiques de privatització d’empreses i serveis públics, retalls, acomiadaments i ajustos, com les que pateixen Argentina o Brasil. La seua demagògia, que es beneficia de la situació econòmica insostenible, és el mitjà per a aprofundir la desmoralització i empènyer cap a la dreta sectors de la població que fins fa poc recolzaven el chavisme. En aquesta tasca la dreta compta amb la inestimable col·laboració d’una cinquena columna burocràtica, dins de l’Estat i del PSUV, que duu temps intentant desviar la revolució del llegat socialista de Chávez i sabotejant tots els intents de la classe obrera i el poble de posar-se al front de la revolució, desenvolupar el poder obrer i popular i acabar amb el capitalisme, el burocratisme i la corrupció.
Enderrocar els plans dels enemics del socialisme seria molt més fàcil si el govern donara un gir radical cap a l’esquerra i es posara a la tasca d’aplicar el llegat de Chávez proclamant la nacionalització dels bancs, la terra i les grans empreses sota el control i la gestió directa dels treballadors. D’aquesta manera es podria trencar amb la maquinària de l’Estat, que continua sent burgés, i reemplaçar-lo per un Estat socialista de transició dirigit per la classe obrera i el poble a través dels seus òrgans de poder. Aquest és l’únic camí per acabar amb els augments de preus i la manca de productes bàsics, eradicar la corrupció i burocratització i combatre les desigualtats i la pobresa (que després de reduir-se dràsticament del 1998 al 2013 han tornat a incrementar-se de forma significativa els dos darrers anys).
Encara que després de la derrota en les eleccions legislatives del 6 de desembre del 2015, les bases revolucionàries esperaven un gir a l’esquerra, la política del govern bolivarià durant els darrers mesos ha sigut consensuar constants augments de preus amb els empresaris (que els augments salarials no aconsegueixen pal·liar), permetre acomiadaments d’empreses privades i fins i tot acomiadar milers de treballadors en diverses empreses públiques, cosa que Chávez sempre va rebutjar. També s’han aprovat mesures com l’Arc Miner, que obri el 12% del territori nacional a l’explotació de les grans empreses i multinacionals mineres, inclosa alguna coneguda per les seues pràctiques extremadament reaccionàries com Gold Reserve —que li va valdre ser expulsada de Veneçuela per Chávez—. Aquesta mesura representa una greu amenaça per als drets dels treballadors, camperols i pobles indígenes i pot tenir greus conseqüències per al medi ambient del país.
L’aplicació d’aquestes mesures capitalistes per part del govern, junt al col·lapse econòmic resultat de la crisi i la negativa a trencar amb el capitalisme, estan minant el recolzament a la revolució. Encara que l’ofensiva contra-revolucionària llançada per la MUD amb l’excusa del referèndum revocatori és la més greu en aquests 18 anys, i milions de treballadors i activistes revolucionaris seguim disposats a defensar la revolució, les marxes convocades pel govern el 26-O han tornat a ser molt inferiors a uns altres moments similars del procés revolucionari.
Les perspectives per a la negociació i les tasques dels revolucionaris
Després de l’acord assolit en Margarita per a establir formalment una ronda de negociacions, s’obrin diferents perspectives possibles. Una possibilitat és que la pressió combinada de la MUD al carrer i l’imperialisme mitjançant la OEA, ONU, UNASUR o Mercosur puga fer que la negociació en marxa desemboque en un acord. Aquesta és la possibilitat per la que aposta avui un sector majoritari de l’imperialisme. De donar-se, seria presentada com a l’únic camí possible per a evitar una confrontació civil. Però en realitat significaria un nou retrocés per a la revolució. En aquest context, qualsevol acord estable i durador entre la MUD i la direcció del PSUV sols és possible sobre la base de la liquidació de les conquistes fonamentals de la revolució, i l’aprofundiment de les mesures d’ajust i retalls socials que exigeix la dreta contra-revolucionària. Independentment dels terminis i acords concrets respecte al revocatori, convocatòria d’eleccions, alliberament o no de colpistes i assassins del poble presos, el pacte significaria seguir al camí de no escoltar les aspiracions revolucionàries de les masses, carregant sobre els seus muscles el pes de la crisi amb major duresa. Sols s’aconseguiria minar encara més la seua moral i el seu recolzament a la revolució.
Si el govern es resistira a acceptar l’exigència de revocatori d’aquest any o eleccions anticipades a principis del pròxim, la MUD (o almenys un sector d’ella) podria trencar la negociació i re-llançar la seua ofensiva al carrer intentant generar un nivell de desestabilització i violència que, combinat amb la pressió internacional i el sabotatge econòmic dels empresaris, poguera ser prou per a trencar l’aparent unitat de l’alta oficialitat de l’exèrcit en recolzament al govern i empènyer un sector de la cúpula militar a intervenir a favor de l’oposició.
Les marxes del 26 van representar un pas endavant clar per als contra-revolucionaris respecte a l’anomenada “presa de Caracas” del 1 de setembre. Van aconseguir mobilitzar més gent i no sols en Caracas sinó en tot el país. Malgrat que la composició seguia sent clarament de capes mitges, també van aconseguir major presència de sectors humils de la població. Per una altra banda, l’aturada de 12 hores del 28 d’octubre no va aconseguir ni de bon tros el seu objectiu de paralitzar el país. A causa dels seus interessos i objectius de classe, els dirigents de la MUD segueixen tenint grans problemes per a sintonitzar amb el descontent que existeix al si de la classe obrera i mobilitzar-lo al seu favor. Fins i tot empresaris coneguts pel seu passat colpista no es van atrevir a tancar, com al 2002. Lorenzo Mendoza, propietari del principal grup alimentari (Polar) i un dels màxims responsables de des-proveïment, després de participar en primera línia en la marxa del 26, no va tancar el 28, ni tan sols va donar el dia lliure als treballadors. Molts empresaris, al no tenir clar l’èxit de l’aturada, temorosos de les conseqüències d’una temptativa fallida després de les declaracions d’alguns dirigents bolivarians anunciant que la Guàrdia Nacional (GN) prendria les empreses que tancaren, i sabent segurament també que la via de la negociació podia ser oberta, van preferir mantenir-se a l’expectativa i utilitzar els petits comerciants i transportistes com a carn de canó. L’aturada es va concentrar en uns petits negocis.
No obstant això, seria una errada pensar que si demà el desenvolupament de la negociació i l’evolució de la situació econòmica i política els obligarà a fer-ho, els capitalistes no tindrien capacitat per a recórrer a aquesta arma una altra vegada, i amb la mateixa contundència que al 2002. Però sobretot allò que mostra una extraordinària miopia és pensar, com sembla fer un sector de dirigents burocràtics i reformistes bolivarians, que el fet que molts empresaris no tancaren el 28 d’octubre confirma la correcció d’enfrontar l’ofensiva contra-revolucionària basant-se en l’aparell de l’Estat i combinant amenaces —com la de prendre les empreses amb la GN— amb concessions, com les realitzades recentment al sector de productes de higiene personal, per citar sols un dels exemples més recents, on el govern va acceptar un nou i molt significatiu augment de preus. No, així no es prepara la derrota de la reacció. Per tal d’aconseguir frustrar els plans contra-revolucionaris cal la mobilització contundent de la classe obrera des de baix per a aplicar mesures socialistes audaces i efectives, que acaben amb el sabotatge empresarial i les greus privacions que suporten els sectors populars.
Acabar amb el capitalisme i la burocràcia per a salvar la revolució
En contra d’allò que afirmen els reformistes i la burocràcia, la recerca d’acords amb la burgesia no duu a guanyar temps i desactivar l’estratègia de la contra-revolució. En cas que no aconseguiren en la negociació els seus objectius immediats i tampoc vegeren una perspectiva clara de poder imposar-los mitjançant l’agitació als carrer, sectors dels imperialistes i la burgesia veneçolana poden acceptar la continuïtat del govern bolivarià un temps més, però això no significaria que renunciaren a mostrar la seua hostilitat manifesta a tots els terrenys.
La burocràcia reformista aposta a aquesta opció esperant que en uns mesos la situació econòmica millore, augmenten els preus del petroli i cresca l’economia mundial. Però les perspectives per a l’economia mundial no són de recuperació, sinó fins i tot d’agreujament de la crisi. Un escenari tal seria l’antesala de noves batalles i representaria una altra amenaça per a la revolució. La burgesia juga sempre amb més d’una baralla. Mentre no estiguen completament segurs de poder reemplaçar amb èxit el govern actual pels seus representants directes no perdran cap avinentesa de fer negocis i minar la revolució. Sense anar més lluny, l’anomenada “aliança productiva” amb els empresaris que plantegen els reformistes, els serveix de cavall de Troia per a continuar atacant les conquistes revolucionàries, seguir sabotejant i especulant i, lluny de millorar les condicions de vida de les masses (com afirmen els reformistes), dividir-les, desmoralitzar-les i preparar millor un nou assalt contra-revolucionari al poder.
La revolució està sota una amenaça mortal. I sols hi ha una eixida per a defensar-la i completar-la: que la classe obrera i el conjunt dels oprimits que formem la base social del chavisme, duguem a terme “la revolució dins de la revolució” posant tot el poder polític i econòmic en mans dels treballadors i el poble. Acabant amb el capitalisme i la burocràcia i resolent els greus problemes que pateix la població, obrirem la senda per al triomf del socialisme.
Des d’Esquerra Revolucionària cridem l’avantguarda obrera, els treballadors i joves que estan amb la revolució socialista i s’han mantingut lleials al llegat de Chávez, a lluitar per aquest programa i aquesta política, i a unir-se a nosaltres en la construcció d’una forta organització marxista revolucionària. Sols el poble salva el poble.
· Cap concessió ni pacte amb la burgesia. Nacionalització de la banca, la terra i les grans empreses sota el control i la gestió directa, i democràtica, dels treballadors i el poble.
· Front a l’especulació i la inflació: formació de comitès populars d’acció directa, democràticament controlats, per a garantir el proveïment i imposar preus accessibles per al poble.
· Cap retrocés en les condicions de vida, salaris i drets dels treballadors. Augments salarials per damunt de la inflació mantenint el poder adquisitiu dels treballadors.
· Cap destrucció d’ocupació en empreses públiques ni privades. Re-enganxament immediat de tots els treballadors que de manera arbitrària i injustificada han sigut acomiadats.
· Obertura dels llibres de comptes i inventaris de totes les empreses públiques i privades a la inspecció dels treballadors i de comitès de veïns. Cessament immediat de tots els buròcrates corruptes que han furtat al poble.
· Que tots els càrrecs i representants públics cobren el salari d’un treballador qualificat
· Elegibilitat i revocabilitat de tots els càrrecs i que rendeixen comptes periòdicament davant les assemblees de treballadors i veïns de la seua gestió.
· No a la impunitat per als colpistes i assassins del poble. Judici, investigació i càstig de tots els implicats en accions violentes contra els treballadors.
· Monopoli estatal del comerç exterior sota gestió directa dels treballadors i el poble per a garantir que hi ha prou aliments i a preus accessibles per al conjunt de la població.
· Assemblees en cada centre de treball i barri per a discutir els perills que enfronta la contra-revolució i formar comitès d’acció per a impulsar la defensa del llegat socialista de Chávez. Lluita pel control obrer i la gestió directa de les empreses mitjançant consells de treballadors per acabar amb la corrupció i agressió contra els treballadors i el poble. Dur a terme una revolució dins de la revolució que permeta derrotar tant la contra-revolució burgesa com la cinquena columna burocràtica.
· Unitat en la lluita amb els nostres germans de classe de Bolívia, Equador, Cuba, Brasil, Argentina.... El socialisme sols pot ser internacional: Per la Federació Socialista de Amèrica Llatina.
