Fora Juan Orlando Hernández i l’imperialisme! 

Hondures viu en aquests moments un dels episodis més dramàtics de la lluita de classes a l’Amèrica Central. Des de l'any 2009, quan la població va sortir massivament a repudiar el Cop d'Estat donat en aquell moment contra el President Celaya, no havíem presenciat aquest nivell de mobilització i enfrontament entre l'Estat i la burgesia per una banda, i els treballadors, camperols pobres i indígenes per l'altre. El detonant ha estat el frau electoral comès pel Partit Nacional i el seu candidat, Juan Orlando Hernández (JOH).

Tant l'exèrcit com la policia han desencadenat una furiosa repressió contra el poble mobilitzat que ha deixat ja un saldo de nou morts. Però aquest esclat social no és només fruit del descontentament amb els resultats electorals, sinó la conseqüència d'una crisi política, social i econòmica profunda que colpeja des de fa dècades al país centreamericà.

Quan el passat 26 de Novembre es va votar el President de la República, un desenllaç semblant era previsible, ja que la frustració amb el fet que l'actual president, Juan Orlando Hernández, del Partit Nacional, pogués presentar-se com a candidat a les eleccions quan la Constitució no permet la reelecció consecutiva, ja havia generat un dur enfrontament entre el poble i l'Estat. També l'assassinat de quatre activistes de l'oposició a un mes de les eleccions, ja predisposava a un imminent frau del govern actual davant del candidat opositor Salvador Nasralla, de l'Aliança d'Oposició contra la Dictadura.

Per què aquesta resposta de les masses?

L'agitació política actual no cau d'un cel clar. La població pateix unes condicions de vida pèssimes: el 66% viu sota el llindar de la pobresa, durament colpejada per la delinqüència de les bandes i amb el narcotràfic operant lliurement. Hondures segueix considerant-se un dels països més perillosos del món, té els majors índexs de desigualtat social de l’Amèrica Llatina, la taxa d'atur més gran de la regió i nivells d'inversió pública que s'ubiquen al mínim. Per descomptat, la corrupció s'ha convertit en una plaga permanent.

L'any 2015 milers d'hondurenys es van mobilitzar als carrers durant setmanes per a protestar contra el robatori de recursos públics que afectaven directament al sector de la salut i que havien estat destinats a les despeses de campanya de JOH; ara aquest sector es troba privatitzat per complet. D'altra banda, l'assassinat de la companya Berta Càceres a l'any 2016, que va destacar per la seva lluita incansable en defensa del medi ambient i contra projectes que privaven de l'aigua a comunitats indígenes per beneficiar a l'oligarquia local i les transnacionals, va evidenciar la implicació del govern en el mateix. Des d’instàncies governamentals es va intentar desviar la investigació del crim, fent-lo aparèixer com robatori o assassinat passional, quan la mort violenta de la Berta va ser per raons polítiques i afavorida des de l'Estat.

Tot aquest escenari de misèria, cansament i coratge és el que ha mogut a milers d'hondurenys a cridar prou i exigir la sortida de JOH de govern. El desvergonyiment del frau electoral és només la gota que va vessar el got. Les passades lluites, que van mostrar la necessitat d'un canvi que no ha pogut completar-se, han estat una gran escola d'aprenentatge. Ara les masses hondurenyes han vist en el frau electoral una via per rebutjar aquest govern reaccionari i, tot i la tíbia oposició de Salvador Nasralla, el moviment de protesta s'ha transformat en una autèntica rebel•lió no només pel respecte al vot, també per un canvi radical en les condicions de vida de la majoria de la població. Les masses hondurenyes estan demostrant que no volen més un govern d'empresaris, terratinents i narcotraficants completament vinculats amb l'oligarquia nord-americana.

La dreta vol mantenir-se a costa de tot

Les mobilitzacions han estat massives reptant obertament les mesures d'excepció i les retallades dels drets democràtics decretats des del govern. Per descomptat, la dreta ha respost amb tot el seu arsenal, no només declarant el toc de queda des de la 6pm fins a les 6am, sinó també donant carta oberta a l'exèrcit i policia de reprimir qualsevol manifestació que qüestioni les institucions i alteri l'ordre establert. Les mobilitzacions es van intensificar des de dimecres passat quan de manera descarada el Tribunal Superior Electoral va fingir una apagada de llum per invertir els resultats i col•locar a JOH per davant de Nasralla quan aquest encapçalava les eleccions des del dia dels comicis. L'evidència d'un frau sens dubte va fer enardir més encara a les masses que van començar a sortir als carrers de manera massiva exigint valer la voluntat del poble.

Encara que Nasralla dóna discursos de suport al poble i diu mantenir-se ferm contra la dictadura i la corrupció, la seva política de pacte, acords i zero qüestionament del capitalisme hondureny, donen com a resultat una política feble, deixant carta oberta a l'embat de la burgesia. L'única forma de vèncer a la dreta i als capitalistes és amb la lluita al carrer, i amb un programa socialista audaç que agrupi la classe treballadora i tots els oprimits del país.

Els empresaris, mitjançant el Consell Hondureny de l'Empresa Privada (COHEP), diuen haver perdut milions pels actes de violència i vandalisme i que trigaran anys a refer-se de aquesta crisi. Com sempre, aquestes declaracions no són més que un desvergonyiment perquè els que han portat a aquesta crisi són ells amb les seves polítiques rapinyaires de privatització, submissió a l'imperialisme, opressió, i espoli de la riquesa que genera el treball del poble dia a dia.

La força de la classe treballadora

Repudiem del tot la repressió cap al poble hondureny exercida no només pel govern d'Hondures sinó per tots els seus aliats, com la Unió Europea, l'OEA i el govern dels Estats Units que té ben clavades les seves urpes en els recursos de la regió. Tots els organismes internacionals que es defineixen com "humanitaris i neutrals" estan recolzant la repressió, ja que la seva única funció és protegir els interessos de l'oligarquia i l'imperialisme. Tot i les declaracions dels dirigents de l'Aliança no podem confiar en aquestes institucions, i no serà el seu suport el que ens farà la batalla. Ni tan sols un grapat de confiança als organismes internacionals, l'imperialisme, a les seves lleis o als seus tribunals!

L'heroisme dels treballadors hondurenys queda més que demostrat en el desafiament a totes les mesures repressives, autoritàries, assassines i antidemocràtiques de JOH, el Partit Nacional i les organitzacions patronals. Demostren, sense cap mena de dubte, que hi ha la força per escalar les protestes i fer retrocedir a les forces repressives, com s'ha vist de nou en les mobilitzacions massives del diumenge 3 de Desembre. Aquesta força també ja ha fet trontollar l'Estat hondureny que intenta legitimar el seu recompte amb observadors de l'Oposició; la pressió és tan gran que també a l'OEA i la UE han recomanat el recompte del 100% dels vots.

La mobilització exemplar del poble hondureny ha de servir per donar un pas decisiu en la lluita per a transformar el país en benefici dels explotats. Cal aixecar una coordinació nacional, democràtica i representativa de totes les organitzacions socials i partits de l'esquerra que estan al capdavant d'aquesta lluita. I aquesta estructura nacional ha de posar en marxa un pla d'acció unificat, capaç de continuar les protestes, sostenir en el temps i intensificar fins arribar a un una Aturada General a les fàbriques, les empreses, el camp, el petit comerç, els transports i les universitats. La lluita contra aquest infame frau electoral, té després de si tots els combats populars dels últims anys, a Hondures, a Amèrica Llatina i, en nombrosos punts del món. Pel poble i els treballadors hondurenys només hi ha una solució: acabar amb el capitalisme i aixecar una societat nova, una societat per a tots, una societat socialista.

Fora JOH i l'imperialisme! Visca la lluita del poble d'Hondures!