Com vam explicar després del 6D, l’avanç electoral de la dreta en zones obreres i populars representava una gravíssima amenaça però es tractava d’un vot descontent que, amb polítiques genuïnament socialistes i revolucionàries, podia ser recuperat. L’origen, programa i interessos de classe dels partits de dretes i extrema dreta que integren la MUD són tan reaccionaris, els seus dirigents estan tan vinculats a l’imperialisme i la burgesia, que fins al moment els ha sigut molt difícil connectar amb sectors descontents de la classe obrera i el poble.

No obstant això, seria una errada pensar que això va a seguir sent així sempre i tancar els ulls davant símptomes evidents de decepció i malestar existents entre sectors creixents de les masses front les polítiques que està aplicant el govern. La marxa convocada el 1S en recolzament al govern va mobilitzar molta més gent que el tancament de campanya de les legislatives de desembre, però la participació continua molt lluny d’altres moments decisius del procés revolucionari. No sols del tsunami roig que va derrotar el colp d’abril del 2002 o el RR del 2004; els tancaments de campanya de Chávez el 2006 i el 2012, i fins i tot el de Maduro al 2013 (abans de derrotar Capriles), van ser molt més massius i incomparablement més entusiastes. I això quan vam enfrontar la pitjor ofensiva contra-revolucionària dels darrers 18 anys!

La causa no és el “retrocés en la consciència”, como plantegen cínicament molts buròcrates per a justificar l’abandonament de les mesures més a l’esquerra que va proposar Chávez, sinó la política de buscar una aliança amb els empresaris i les mesures capitalistes que, com a conseqüència d’això, s’hi estan aplicant.

No a l’aliança amb els empresaris! Tot el poder als treballadors i el poble

Després del 6D, milers d’activistes esperaven un gir a l’esquerra però s’han trobat amb augments constants de preus (acordats entre distintes organitzacions empresarials i el govern), el pagament puntual del deute extern (mentre empitjoren les condicions del poble) o plans com l’Arc Miner, que obri una superfície equivalent al 12% del territori veneçolà a l’explotació de les multinacionals imperialistes, amb greus conseqüències per al futur econòmic del país i el medi ambient.

Com a part d’aquest gir a la dreta, es va nomenar Ministre d’Indústria i Vicepresident econòmic al líder dels “empresaris bolivarians” Miguel Pérez Abad i la presidència de PDVSA i el Ministeri d’Energia Petróleo van recaure en Eulogio del Pino, molt ben relacionat amb la burgesia internacional i les multinacionals petroleres. Ambdós han defensat accelerar les concessions als empresaris, alçar com més aviat millor els controls de preus i canvis, tornar empreses expropiades als seus antics propietaris i privatitzar unes altres i fins i tot pujar els preus (fins ara congelats) de serveis bàsics. Un exemple va ser la decisió —finalment rectificada sota la pressió popular— d’incrementar un 1.000% les tarifes d’Internet i del telèfon.

Res d’això ha servit per a augmentar la inversió i la producció però sí ha desmoralitzat més les masses, incrementant la corrupció, el sabotatge, els retrocessos en drets laborals i socials dels treballadors, tant al sector privat com al públic, a més a més de propiciar acomiadaments massius, como els 4.000 que segons el Partit Comunista de Veneçuela (PCV), que recolza inequívocament el Govern, s’han produït en la Xarxa d’Abastos Bicentenario…

El deteriorament en les condicions de vida del poble va fer que, per primera vegada, es produïren saquejos o intents de saqueig reprimits per l’exèrcit i hi existís un perill real de generalització d’aquests. Per a evitar-ho el govern va respondre amb mesures parcials com els CLAP, organismes designats a dit pel govern i no elegits per les bases, ni sotmesos a assemblees , tal com reclamaven els sectors més a l’esquerra, que reparteixen bosses de menjar a sectors de la població considerats prioritaris pel govern. També es va paralitzar l’esmentada pujada de tarifes telefòniques i van ser aplaçades unes altres mesures exigides pels empresaris que Pérez Abad, Del Pino i uns altres ministres tenien en cartera. El mateix Pérez Abad ha sigut substituït recentment i nomenat President d’un banc públic.

Aquestes rectificacions parcials no han significat, però, cap canvi decisiu en la línia estratègica dels sectors que actualment dominen al govern. Aquesta continua buscant l’aliança amb els empresaris però aplicant les mesures capitalistes que aquests demanen a un ritme més lent, i intentant mitigar alguns dels seus efectes. A jutjar per les declaracions de diversos ministres, confien en convèncer l’imperialisme (o al menys un sector d’aquest) de que ells poden gestionar la crisi del capitalisme veneçolà millor que la MUD i guanyar temps, esperant que l’economia mundial i els preus del petroli es recuperen.

El problema és que les tendències de l’economia mundial van en direcció contrària i la burgesia no es detindrà fins acabar amb la revolució. Si les mobilitzacions organitzades per la MUD i la pressió diplomàtica no foren prou per a imposar el referèndum revocatori aquest any, no es pot descartar que un sector de la burgesia veneçolana i internacional decidesca acceptar algun temps més al govern bolivarià (mentre aprofiten per a seguir fent negocis, especulant i sabotejant). Això sols beneficiaria la contra-revolució, que aprofitarà per a seguir minant la moral de les masses i preparar nous assalts a Miraflores. Sols hi ha una manera de salvar la revolució: que les bases obreres i populars del chavisme fem una veritable revolució dins de la revolució que expropie els capitalistes, acabe amb la burocràcia i pose tot el poder polític i econòmic en mans dels treballadors i el poble.