En el seu informe del passat mes de Juny, l’FMI revisava a l'alça les previsions anuals de creixement per als EUA, de 2’3% a 2’6%. Alhora, advertia sobre els "problemàtics" indicadors socials del gegant americà, com la taxa de pobresa que afecta 45 milions de persones, un 13’7% de la població.

El deteriorament de les condicions de vida de la classe obrera nord-americana i de la població en general, agreujat per les conseqüències de la política de Trump després de tres anys a la Casa Blanca, contrasta amb l'acumulació obscena de riquesa d’una ínfima minoria de multimilionaris i és el combustible de la polarització política que sacseja la societat nord-americana.

Onada de vagues, la classe obrera passa a l'acció

“Almenys el 40% de les persones a les quals servim estan treballant, tenen entre dos i tres llocs de treball, tenen fills, poden estar buscant acabar al sofà d’algú conegut, alguns viuen en edificis abandonats, en els seus automòbils, vénen aquí a menjar i se'n van a treballar". Aquests són els testimonis de responsables de menjadors per a gent sense llar a Atlanta, i és que 46 milions de nord-americans depenen dels bancs d'aliments, un 30% més que el 2007. L'ocupació creada ha incrementat la precarietat, disparat la "subocupació" i el nombre de treballadors pobres.

A causa de la necessitat de recórrer a préstecs per sobreviure, el deute de les llars ha assolit xifres històriques: 13’7 bilions de dòlars, superant el pic registrat el 2008, segons el Banc de la Reserva Federal de Nova York.

Colpejats per aquesta realitat, sectors cada vegada més amplis de la classe obrera nord-americana estan protagonitzant lluites importants. De fet, l'any passat el nombre de jornades de vaga va ser el més alt des de 1968.

El tret de sortida el van donar al febrer els professors de West Virginia. Desafiant la llei que il•legalitzava les vagues en el sector públic i després de nou dies d'aturada aconseguien una pujada salarial del 5%. Inspirats per aquesta victòria, els van seguir els professors d'Arizona, Colorado, Carolina de Nord, Oklahoma, Califòrnia o Chicago.

Els treballadors també s'han hagut d'enfrontar en nombroses ocasions a la direcció dels sindicats, que en molts casos han intentat arribar ràpidament a un compromís amb l'administració o la patronal. Per exemple, el sindicat de professors de Chicago, CTU, arribava a un acord i desconvocava una vaga, que durava ja dues setmanes, amb l'oposició del 40% dels professors.

El mateix hem pogut veure amb la històrica vaga de General Motors iniciada el 16 de setembre. Sis setmanes de vaga en què gairebé 50.000 treballadors han paralitzat la producció en 33 fàbriques i 22 centres de distribució. La direcció del sindicat, UAW, va defensar aixecar la vaga després d'aconseguir algunes millores en el conveni per a una capa dels treballadors a canvi d'acceptar, entre altres coses, tancaments de plantes. El 57% de la plantilla votava a favor en absència d'un altre pla de lluita, però l'oposició a abandonar la vaga ha estat forta, sobretot entre els treballadors de les categories inferiors que van votar no, o els de la planta de Lordstown (Ohio), una de les que tancaran, on el no va ser superior al 80%.

Aquests exemples són un bon reflex de l'increment de la radicalització de capes importants de la classe obrera i del creixement de la confiança en les seves pròpies forces.

El fenomen de Bernie Sanders segueix creixent

Aquest empenta mostra la profunda convulsió que s'està desenvolupant en els fonaments de la societat nord-americana, i és la força que impulsa Bernie Sanders, l'únic candidat que s'ha implicat en les vagues defensant als treballadors. Aquest procés també es veu en el moviment sindical, amb multitud de sindicats locals o nacionals (treballadors de maquinària, electricitat, ràdio...) que donen suport a la candidatura de Sanders; així com dirigents sindicals, com la presidenta de l'Associació d'Assistents de Vol, Sara Nelson, que gaudeix d'una gran autoritat entre els treballadors i que va jugar un paper clau en la fi del tancament del Govern que durant cinc setmanes va imposar Trump, amb la crida que va fer a la vaga general a principis d'aquest any.

El moviment que upa a Sanders provoca pànic entre la classe dominant dels Estats Units, començant pels dirigents del mateix Partit Demòcrata, que ara intenten canalitzar el descontentament social a través de l'impeachment contra Trump.

La irrupció de Sanders el 2016 -aconseguint 13 milions de vots en les primàries i vencent a l'aparell demòcrata a 22 estats- va marcar un punt d'inflexió per al sorgiment de nous candidats a l'esquerra, dins i fora del Partit Demòcrata, vinculats a les lluites socials. Un exemple va ser el de Alexandria Ocasio-Cortez, entre altres, que va arribar a Congrés tombant a les primàries al candidat de l'aparell. És rellevant el cas Kshama Sawant, membre de Socialist Alternative, que acaba de ser reelegida regidora a l'Ajuntament de Seattle, derrotant a Egan Orion, candidat recolzat pel gegant Amazon, en la campanya del qual la companyia ha invertit centenars de milers de dòlars. Sawant va liderar el 2018 una potent campanya per imposar un impost a les grans empreses instal·lades a la ciutat i destinar aquests recursos a serveis socials.

De cara a les primàries demòcrates que es desenvoluparan entre febrer i juliol de 2020, la direcció del Partit Demòcrata i els grans mitjans de comunicació afins aposten decididament per Joe Biden -exvicepresident d'Obama i clar candidat de l'aparell- i Elisabeth Warren -capitalista declarada i autoproclamada com l'opció "feminista, progressista i raonable"- en contraposició al “radical” de Sanders. Les últimes enquestes oficials situen a Warren amb el 27% de suports, per davant de Biden (25%) i amb Sanders en tercer lloc (16%).

Però aquestes dades contrasten amb l'espectacular suport que està rebent la campanya de Bernie Sanders. Quan al febrer de 2019 va anunciar la seva candidatura va recaptar en 24 hores 5’9 milions de dòlars de 225.000 donants. Des d’aleshores ha celebrat multitud de mítings massius, com el que va tenir lloc a l'octubre a Queens amb 25.000 persones.

La classe treballadora necessita construir el seu propi partit

El gran mèrit de Sanders és haver situat les reivindicacions de la classe treballadora en el primer punt del debat polític; seus límits fonamentals són, d'una banda, presentar un programa que no planteja la ruptura amb el capitalisme i, de l'altra, negar-se a trencar definitivament amb el Partit Demòcrata, tot i l'experiència de les anteriors primàries quan va patir nombroses maniobres burocràtiques per no sortir elegit com a candidat.

El 43% dels nord-americans considera que el socialisme "seria quelcom positiu per al país"; tota l'experiència està demostrant que existeix un enorme potencial per a la formació d'un partit dels treballadors dotat d'un genuí programa socialista. L'aprofundiment de la crisi capitalista i de lluita de classes als Estats Units farà que capes cada vegada més àmplies de la classe obrera assumeixin aquesta tasca com a prioritària.