La població als Estats Units i a la resta del món es va despertar amb una de les noticies més impactant que es recorden, l’elecció de Donald Trump com a president. Era la culminació d’un cicle electoral on els nord-americans corrents es van aixecar contra l’establishment polític i els efectes destructius de la globalització i el neoliberalisme. Un procés que es va expressar tant a l’esquerra, amb la campanya de Bernie Sanders que va galvanitzar a milions al voltant de la “revolució política contra la classe milionària” i, d’una manera molt distorsionada, a la dreta amb la campanya de Trump.
Però Trump no tan sols es va presentar com el presumpte defensor dels “homes i dones oblidats” de les comunitats treballadores. També ho va fer amb la campanya més xovinista i fanàtica que ha fet un candidat d’un dels principals partits als temps moderns. Ha obert un espai perquè surtin dels seus forats els nacionalistes i supremacistes blancs i va intentar arribar amb la seva campanya als treballadors i joves descontents. Aquest és un esdeveniment molt perillós.
No obstant, rebutgem totalment la idea – constantment defensada pels comentaristes liberals que intenten desviar l’atenció de l’estrepitós fracàs del Partit Demòcrata – que aquest resultat demostra com el gruix de la classe obrera blanca comparteix el racisme i la xenofòbia de Trump. En realitat, Clinton va guanyar el vot popular per un estret marge. Trump va aconseguir el 47,5% dels vots, amb desenes de milions dels nord-americans més pobres i oprimits que ni tan sols van anar a votar.
El vot a Trump va ser primerament un vot contra Clinton i l’establishment, un vot per un “agent de canvi” davant la representant consumada de l’statu quo empresarial. Molts van respondre als seus atacs sobre el “sistema amanyat” i les empreses que traslladen els treballs a l’estranger. Desgraciadament, ha estat absent una força clara a l’esquerra capaç d’oferir una alternativa a la seducció del populisme de dretes.
Socialist Alternative està amb les milions de dones enfurismades amb l’elecció d’un obert misogin i correctament el veuen com un pas enrere; amb els llatins que temen que les deportacions de masses de treballadors indocumentats arribi a nivells sense precedents; amb els musulmans i els afroamericans temorosos que el discurs de l’odi de Trump inciti a més violència i al creixement d’una força d’extrema dreta.
Immediatament vam convocar protestes a ciutats de tot el país per deixar clar que els treballadors i els oprimits hem d’estar units i preparats per resistir als atacs de la dreta. A les últimes 24 hores hem rebut un al·luvió de missatges que demanen més informació sobre la nostra organització. Des d’avui hem de començar a construir una alternativa política pel 99% contra els partits dominats per les empreses i la dreta, perquè a l’any 2020 no succeeixi un altre desastre.
Una commoció per la classe dominant
És necessari subratllar que el resultat d’aquesta elecció no tan sols ha commocionat a desenes de milions de treballadors progressistes, dones, immigrats, gent de color i a la comunitat LGTB, però també, encara que per raons diferents, a la classe dominants dels Estats Units.
La majoria de la classe dominant veu a Trump com un “inepte per a governar”. És veritat que els modals de perdonavides que Trump utilitza per humiliar als seus oponents i la seva reacció a tot amb tweets desagradables té més en comú amb dictadors “forts” a “Estats fracassats”. Fins i tot George W. Bush no va estar tan orgullós de la seva ignorància dels assumptes internacionals com ho està Trump. La classe dominant considera que la presidència de Trump pot causar un mal potencial profund als interessos de l’imperialisme nord-americà en un moment on el seu poder global està minvant, particularment a l’Orient Mitjà i a Àsia, on és desafiat per Rússia i especialment per el cada vegada més ferm imperialisme xinès.
S’oposen energèticament al rebuig vociferant de Trump als acords de lliure comerç i les doctrines capitalistes dominants dels últims quaranta anys. La realitat és que la globalització està estancada. El motor del comerç ha retrocedit parcialment. El vot a Trump té alguns paral·lelismes amb el vot al Brexit a Gran Bretanya a principis d’aquest any, es decidia abandonar la Unió Europea però també reflectia un rebuig massiu de la classe obrera britànica a la globalització i al neoliberalisme.
La classe dominant també tem que el racisme cru, la xenofòbia i la misogínia de Trump provoquin malestar social als EUA, en aquest sentit està comprovat que té raó.
A nivell més profund potser l’aspecte més impactant d’aquest resultat per la classe dominant, incloent els executius empresarials, l’establishment polític i els mitjans de comunicació que els serveixen, és que s’ha esquerdat la forma en que han dominat la política d’aquest país mitjançant el sistema bipartidista. En un cicle electoral darrere d’un altre, les primàries han estat utilitzades per desfer-se de candidats no acceptables pels interessos empresarials. Després s’ha deixat a l’electorat escollir entre els dos nominats “aprovats”. L’elit empresarial pot ser que prefereixi a un o a un altre, però pot viure amb qualsevol dels dos. A la gent normal i corrent només li queda l’opció d’escollir al “mal menor” o votar al candidat d’un tercer partit sense possibilitat de guanyar.
Tot això ha canviat al 2016. Primer Bernie Sanders va aconseguir 220 milions de dolers sense acceptar res de la Nord-Amèrica empresarial i va estar molt a prop de derrotar a Hillary a unes eleccions primàries amanyades. Trump en gran part també va ser rebutjat pels “donants de classe” republicans, fins i tot els dos últims presidents republicans i el seu últim candidat el van rebutjar públicament.
Qui sembra vents, recull tempestats
Resulta sorprenent que el resultat de les primàries deixi a la població l’opció d’escollit entre els dos candidats més impopulars de l’era moderna. Les enquestes mostraven que el 61% dels votants no tenia una visió favorable de Trump i el 54% no la tenia de Clinton.
A les primàries, el Comitè Nacional Demòcrata va fer tot el possible perquè sortís escollida la candidata de l’establishment, Hillary Clinton, per davant de Sanders que a les enquestes constantment aconseguia millors resultats que Trump. Això parla directament del fet que un element significatiu de l’electorat final de Trump estava obert al genuí argument de la classe treballadora d’oposar-se al poder de Wall Street i la seva agenda de lliure comerç, mentre defensa el salari mínim de 15$, l’educació gratuïta, un sistema sanitari de pagador únic i una massiva inversió en infraestructura ecològica. Però la realitat és que la direcció demòcrata va preferir perdre a estar lligada a un programa que realment reflectís els interessos de la gent treballadora i els pobres.
Desgraciadament, la majoria de dirigents sindicals van recolzar i van donar milions de dòlars a Clinton a les primàries mentre un sector important de sindicalistes i diferents sindicats nacionals recolzaven a Sanders. D’aquesta manera, la direcció sindical va ajudar a apuntalar a la candidata de Wall Street davant d’un desafiament de la classe favorable als treballadors.
Clinton va arribar a les eleccions com una candidata empresarial molt danyada. El que més atenció va despertar als mitjans de comunicació va ser l’escàndol dels e-mails del Departament d’Estat. Però les continues revelacions de WikiLeaks també van confirmar en detall i van subratllar la imatge que Sanders havia representat a les primàries: una Hillary Clinton serva de Wall Street que deia una cosa als seus discursos privats als banquets que li donaven milions i una altra diferent en públic.
Els apologistes lliberals pretenen culpar a la classe obrera blanca, als seguidors de Bernie o fins i tot als votants de Jill Stein. Però com hem insistit contínuament el Partit Demòcrata fa ja temps que va abandonar qualsevol pretensió de defendre els interessos de la classe treballadora. Durant dècades van implantar o recolzar una mesura neoliberal rere altra, des del “final d l’Estat del Benestar com el coneixíem”, “l’empresonament massiu”, l’aprovació del NAFTA o la derogació de la Llei Glass Steagall (regulació bancària) sota la presidència de Bill Clinton i després amb Obama rescatar als bancs mentre milions perdien les seves llars.
Després del crac econòmic de 2008 i 2009, l’esquerra va donar pas a Obama. Els Demòcrates controlaven el Congres i van fer molt poc per ajudar a la classe obrera a la pitjor crisis des dels anys trenta. Això va obrir la porta al Tea Party per mobilitzar l’oposició al rescat de Wall Street i la ràbia als polítics.
Sota la pressió del 45% que van recolzar a Sanders a les primàries, els Demòcrates a la seva convenció van adoptar el programa més d’esquerres dels últims quaranta anys. Però Clinton a la seva campanya es va centrar en el missatge que Trump era un perill existencial a la república i que “EUA ja era gran”. Els donants de Hillary no volien que insistís en temes com el salari mínim o acabar amb el deute dels estudiants per temor a generar expectatives entre els treballadors. Es podria dir que Hillary no tenia la suficient credibilitat com progressista per a fer-ho? El que sí va fer va ser nombrar com candidat vicepresident a Tim Kaine, qui va recolzar el TPP i la desregulació bancària, en comptes d’algú com Elizabeth Warren. Es va negar a prometre que no escolliria personal de Goldman Sachs a la seva administració. Tot això va allunyar totalment a milions de persones que anhelaven un canvi real.
Per tant, no és una sorpresa que Clinton no fos capaç d’entusiasmar a una part major de l’electorat. Ni Trump ni Clinton van arribar al 50%. Encara que Clinton aconseguia una part lleugerament major del vot popular, aconseguia sis milions menys que Obama al 2012 i 10 milions menys que al 2008. Al mateix temps, Trump aconseguia un milió de vots menys que Romney!
Com assenyalava Jacobin: “Clinton només va guanyar el 65% dels votants llatins, comparat amb el 71% aconseguit per Obama fa quatre anys. Un resultat pobre davant d’un candidat que presentava un programa de construir un mur al llarg de la frontera sud d’EUA i que va començar la seva campanya dient violadors als mexicans. Clinton va aconseguir el 34% dels vots de les dones blanques sense estudis secundaris. I el 54% del total de dones, comparat amb el 55% d’Obama al 2012. Clinton es presentava davant d’un candidat que en un vídeo es delectava d’agafar a les dones ‘pel cony’”. Clinton tampoc va aconseguir entusiasmar als joves negres votants, molts dels quals ni van votar. Va perdre a les comunitats obreres blanques on Barack Obama va guanyar a les dues anteriors eleccions.
L’establishment demòcrata va jugar un joc perillós en aquestes eleccions i va perdre. I serà la classe obrera, les comunitats de color, les dones, els que es portaran la pitjor part del seu fracàs.
Sanders havia d’haver estat present a la batalla electoral
Als últims anys hem vist una profunda polarització política als EUA amb el creixement del recolzament al socialisme entre els joves i a Black Lives Matter mentre creixia la xenofòbia i el racisme entre una minoria de la població. Però la tendència global a la societat nord-americana ha anat a l’esquerra, expressada al recolzament al matrimoni del mateix sexe, un augment del salari mínim i dels impostos als rics. Aquestes eleccions no canvien la realitat subjacent, tan sols clarament situa a la dreta al seient del conductor que controla la presidència, tant en ambdues càmeres com a la majoria de legislatures estatals.
Un sector important de la classe obrera i de la classe mitjana va utilitzar aquestes eleccions per subratllar el seu rebuig al Partit Demòcrata però també a l’establishment dels republicans. D’una manera distorsionada, desenes de milions van buscar un camí per oposar-se a l’elit empresarial. No podem tancar els ulls davant del creixement del recolzament entre una minoria a les idees d’extrema dreta, però és rellevant, per exemple, que segons les enquestes el 70% opinava que als immigrats indocumentats se’ls hauria “d’oferir l’estatus legal” davant d’un 25% que era favorable a la deportació.
Per això és absolutament tràgic que Bernie Sanders no estigués present a les eleccions. Ja al 2014 vam defendre que es presentés com a independent quan va plantejar per primera vegada la idea d’una campanya presidencial. Quan va decidir presentar-se dins de les primàries demòcrates no vam estar d’acord amb aquest marc, però vam continuar participant a la discussió amb els seus seguidors sobre com aconseguir el seu programa i la necessitat d’un nou partit.
Els nostres avisos sobre les conseqüències de recolzar a Hillary s’han confirmat de manera tràgica. Si Sanders hagués recorregut tot el camí fins a les eleccions de Novembre, com vam demanar nosaltres i molts altres, la seva presencia hauria canviat radicalment el caràcter de les eleccions. Segur que hauria obligat a la seva presencia als debats presidencials i ara estaríem discutint la qüestió immediata de formar un nou partit del 99% amb els molts milions de vots que hauria rebut. Aquesta és una immensa oportunitat desaprofitada.
Socialist Alternative va recolzar a Jill Stein del Partit Verd que va rebre poc més d’un milió de vots perquè ella va presentar un programa que parlava substantivament dels interessos de la classe treballadora. La campanya de Stein va tenir moltes limitacions però, malgrat totes elles, el seu vot a petita escala indica el potencial que existeix pel desenvolupament d’una alternativa d’esquerres de masses.
Una presidència de caos i lluita
L’elecció de Donald Trump és un desastre que tindrà moltes conseqüències negatives. Però també és una fase del procés continu d’agitació política i social als EUA. El capitalisme i les seves institucions estan potser més desacreditades que mai, un procés que va continuar al final de la campanya electoral amb l’FBI interposant-se al procés polític i Trump parlant constantment d’un sistema polític “amanyat”.
Inevitablement entre sectors de l’esquerra s’estendrà la desesperació i un sentiment que tots els intents per fer avançar la societat són inútils. És absolutament essencial combatre aquest ambient. El canvi real com va assenyalar correctament Bernie Sanders es produeix de baix a dalt, del moviment de masses als centres de treball i als carrers.
La victòria de Trump representa “el fuet de la contrarevolució”. Hi haurà caos i provocacions que obligaran a milions a adoptar accions defensives. Per aquesta raó, els que s’han radicalitzat en el període passat han de redoblar els seus esforços per construir un moviment pel canvi de masses real, independentment del control empresarial. Els moviments socials dels últims anys i en especial el Black Lives Matter demostren el potencial.
Però també és essencial veure que Trump inevitablement desencantarà als seus seguidors. “Construir un mur” no crearà milions de treballs de qualitat per substituït els perduts per l’automatització i els acords comercials. I encara que parli d’invertir en infraestructura del segle XXI, també va prometre una massiva reducció d’impostos als milionaris com ell mateix. Un moviment de masses contra Trump necessitarà apel·lar directament a la classe obrera blanca i explicar com podem crear un futur on tots els joves puguin tenir un futur decent en lloc d’intentar recrear el “somni americà” aprofundint la divisió racial. Aquest futur tan sols es pot aconseguir amb una política socialista.
