El 30 de maig, el Teatro Real de Madrid es va vestir de gala per “commemorar” el 40è aniversari de l'ingrés de l'Estat espanyol a l'OTAN. Era només l'aperitiu de la Cimera de l'Aliança Atlàntica que se celebrarà també a la capital els dies 29 i 30 de juny. Una mostra més del ferm compromís i submissió de Pedro Sánchez a l'imperialisme dels Estats Units.
"És una cimera molt important i marcarà un abans i un després a la història de l'OTAN", així s'expressava el president. Efectivament, el context en què tindrà lloc, en plena guerra imperialista a Ucraïna, i amb Finlàndia i Suècia sol·licitant incorporar-se a l'Aliança, fa que aquesta trobada sigui un acte de reafirmació otanista i que tingui una transcendència especial.
Sánchez repeteix, com si fos un mantra, que “l'OTAN és un front comú de països que defensa la democràcia i la llibertat”, però la realitat és ben diferent. L'Aliança Atlàntica és un organisme per vetllar pels interessos imperialistes dels EUA i dels governs europeus afins. Per fer-ho no ha dubtat a protagonitzar guerres que han destruït nacions senceres: Vietnam, Iraq, Afganistan, Líbia, Síria, Iugoslàvia o, ara mateix, el Iemen… I avui amb l'objectiu de mantenir la seva posició dominant a Europa arma el règim reaccionari d'Ucraïna per prolongar la guerra i debilitar Rússia, en el marc de la seva croada contra la Xina, el gran rival de l'imperialisme nord-americà en la lluita per l'hegemonia mundial.
Tota la xerrameca sobre “democràcia” i “defensa del dret internacional” utilitzada no pot amagar que el Govern espanyol no és més que un fidel lacai de Washington en aquesta baralla entre blocs imperialistes. Poc va importar al president del Govern la llibertat dels pobles quan, seguint els dictats de Washington, va trair el poble sahrauí reconeixent la sobirania del Marroc sobre el Sàhara, vulnerant sense problema la legalitat internacional que diu defensar.
Com a servidor aplicat i bon amfitrió, l'Executiu no escatimarà mitjans per organitzar la propera cimera de l'OTAN. Participaran 20.000 policies en el desplegament per blindar l'esdeveniment, als quals es dotarà de 6.000 cartutxos per a pistoles Taser. Aquestes pistoles violen la Convenció de les Nacions Unides contra la Tortura i Altres Tractes o Penes Cruels, Inhumans o Degradants, però l'autoanomenat Govern “més progressista de la història” no té cap problema a facilitar-les a la policia.
L’entrega a l'OTAN és total i l'aportació de l'Estat espanyol a la política de guerra impulsada per l'Aliança no deixa de créixer. Aquest Govern ha estat dels primers en obeir les ordres de Washington i comprometre's a incrementar la despesa militar fins al 2% del PIB. Una despesa que des del 1996 fins al 2022 ha crescut un 129%. Avui oficialment es dedica l'1% del PIB (una mica més de 10.000 milions d'euros) a aquest concepte però, en realitat, si es comptabilitza la despesa camuflada en altres ministeris, a més de la de Defensa, el desemborsament és molt més gran.
Fins ara, el Govern de Sánchez ha lliurat a Ucraïna munició, equips de protecció individual i armes lleugeres (llançagranades o metralladores). Ara ultima el lliurament a Kíev d'armament pesant (míssils antiaeris i una quarantena de carros de combat Leopard) i s'ha ofert a instruir els seus militars. A més, l'Estat espanyol reforçarà la seva aportació al desplegament militar de l'OTAN a l'est d'Europa amb més efectius a Letònia, on actualment té desplegats 500 militars. Però no n'hi ha prou. Margarita Robles acaba de demanar 3.000 milions d'euros extres, gairebé un 25% d'increment respecte a la despesa de l'any passat, al pressupost del Ministeri de Defensa per reforçar l'OTAN.
El PSOE i l'OTAN: una història d'engany i de manipulació
El 30 de maig de 1982, sent president del Govern Calvo Sotelo de la dretana UCD, l'Estat espanyol va entrar a l'OTAN, malgrat que en aquell moment, segons una enquesta publicada per El País, el 52% de la població estava en contra, només el 18% estava d'acord, i el 30% restant no responia.
Aleshores el PSOE demanava la sortida de l'OTAN amb el lema enganyós i conscientment ambigu: “OTAN, d'entrada no”. Aviat l'Executiu Felipe González, que des del primer moment es va erigir en un decidit defensor dels interessos dels grans empresaris i banquers, tant en política interior com exterior, va passar a defensar la permanència a l'Aliança.
El 12 de març del 1986, al referèndum sobre la permanència de l'Estat espanyol va guanyar el SÍ que propugnava el PSOE. Aquest SÍ va ser amb tres condicions: “no integrar-se a l'estructura militar; la prohibició d'instal·lar o introduir armes nuclears al territori espanyol, i la reducció progressiva de la presència militar nord-americana”.
Les condicions acordades al referèndum no es van complir mai. El 1988 es va signar un nou tractat amb els EUA que permetia la introducció d'armes nuclears i el 1999, sent president Aznar, l'Estat espanyol es va integrar plenament a l'estructura militar de l'OTAN. Abans, el 1995, el “socialista” Javier Solana va ser nomenat secretari general de l'Aliança, càrrec que tindria fins al 1999. Va ser el màxim representant de l'OTAN quan aquesta va arrasar l'antiga Iugoslàvia causant milers de morts.
Des de la primera missió el 1992 fins avui l'Estat espanyol ha desplegat al voltant de 125.000 militars en 22 operacions (sis actualment) per tot el món.
La Cimera de l'Aliança i la impotència de la política d'UP
Mentre que el PSOE segueix fidel a aquesta trajectòria, la posició política dels dirigents d'Unides Podem és cada dia més insostenible. Mentre els ministres amb carnet del PCE Yolanda Díaz i Alberto Garzón es quadren amb el PSOE i l'OTAN recolzant l'enviament d'armes i les seves accions, les ministres Ione Belarra i Irene Montero encara que s'oposen de paraula a l'augment de la despesa militar i a l’enviament d’armes a Ucraïna, i es declaren contràries a la deriva militarista del seu Govern, en els fets es pleguen i no fan res per evitar-ho.
És més. Mentre IU i el PCE criden a participar el 26 de juny a la manifestació organitzada per la “Plataforma Estatal per l'OTAN No” contra la cimera de l'OTAN que el Govern a què pertanyen organitza, la ministra Díaz –que va al·legar “problemes d'agenda” ” per no assistir als actes del 40è aniversari de pertinença a l'OTAN— comença a justificar sense cap pudor la seva presència a la Cimera de Madrid perquè, segons diuen al seu entorn, “assumeix que una candidata a La Moncloa no hi pot anar en contra dels compromisos contrets pel país amb l'OTAN” [1].
El naufragi de l’estratègia política dels dirigents d’UP avança per moments. Lluny d'obligar el PSOE a fer una política d'esquerres, renuncien a donar cap batalla o es mimetitzen amb la socialdemocràcia oficial i cedeixen en tots els fronts. Concretament, Podem ni tan sols enviarà cap dels seus membres dins el Govern o de la seva direcció a la manifestació contra l'OTAN, per respecte a Pedro Sánchez!! ¿On és el respecte als milions de treballadors i joves que els van posar on són amb els seus vots per canviar d'arrel les condicions de vida? No es pot fer una política en benefici de la majoria sense confrontar amb els poders fàctics i sent part d'un govern capitalista que accepta les “regles del mercat”. Aquesta és una de les grans lliçons d’aquests dos anys de Govern PSOE-UP.
Contra l'increment de la despesa militar, contra el militarisme i l'imperialisme: ¡OTAN no, bases fora! És urgent aixecar una esquerra revolucionària que lluiti per tombar aquest sistema podrit, basant-se en la força del moviment obrer i amb el programa de la transformació socialista de la societat.
Notes:
[1] elconfidencialdigital.com, 1/06/2022
