La consciència i la direcció revolucionària: qüestions d'estratègia marxista
Una explosió d'insurreccions, aixecaments i rebel·lions revolucionàries sacseja el món. Milions de treballadors i camperols, sectors empobrits de les capes mitjanes i, destacant per dret propi, el jovent, han deixat clar que la revolució no és quelcom del passat. Els exemples d'Hondures, Haití, Equador, Xile, Bolívia, Colòmbia, Algèria, el Sudan, l'Iraq, Líban, Hong Kong... mostren una tendència de fons i són el mirall en què es miren la resta de països.
Aquests moviments són el fruit d'una profunda crisi social i política. Les contrareformes salvatges, privatitzacions, retallades, austeritat, una desigualtat sense precedents en els últims seixanta anys, i atacs autoritaris als drets democràtics més elementals han tingut efectes profunds. La consciència de milions d'oprimits ha experimentat un gran avanç encoratjant un enorme qüestionament de l'ordre capitalista. Les lluites actuals mostren un canvi qualitatiu, no són meres protestes. A més de posar a nombrosos governs burgesos contra les cordes, provocant fins i tot la seva dimissió, mostren el potencial revolucionari que realment existeix per a la transformació socialista del món.
A tots els països citats s'han produït grans vagues generals que han paralitzat la vida econòmica i social. Totes elles, sense excepció, han estat imposades per la pressió del moviment des de baix, desbordant a les direccions burocràtiques dels sindicats que s'han vist obligades a convocar-les. Les manifestacions han estat tan multitudinàries, que els mitjans de comunicació burgesos no han pogut amagar el seu caràcter històric.
Els mètodes classistes han predominat: vagues, ocupacions, talls de carreteres, mobilitzacions de masses, assemblees i comitès. Al Líban o l’Iraq, la unitat en línies de classe ha prevalgut sobre les tendències sectàries, arraconant les organitzacions integristes. A totes elles, les masses insurrectes han hagut d'enfrontar-se a la brutal repressió de l'aparell de l'Estat amb un estat d’ànim inspirador.
Malgrat veure els treballadors i camperols bolivians a El Alto, La Paz o Cochabamba resistint les envestides dels colpistes, el jovent xilè responent amb una determinació heroica als carrers de Santiago al Govern assassí de Piñera, o els habitants de Bagdad sortint als carrers una i altra vegada tot i que es comptabilitzen més de 500 morts per les bales de l'exèrcit..., encara cal escoltar no pocs revolucionaris de saló especulant sobre la manca de "consciència socialista" i "maduresa" del moviment.
Igual que a les revolucions precedents, la burgesia ha comprès perfectament la naturalesa dels esdeveniments i està actuant en conseqüència. La tasca dels marxistes no és prendre la lliçó a les masses, sinó intervenir enèrgicament amb un programa, una tàctica i una estratègia que serveixi per avançar cap a la victòria.
El procés de presa de consciència i la direcció
Tant els partits de l'esquerra reformista, com altres que es fan dir "revolucionaris", no deixen d'emfatitzar que el problema central de l'època actual és el baix nivell de consciència de la classe obrera i el jovent i la seva "pèrdua de tradicions".
Per descomptat, l'ensorrament dels règims estalinistes va tenir efectes negatius en tots els àmbits. A més d'encoratjar una furiosa contrarevolució ideològica i aprofundir el gir a la dreta de les organitzacions tradicionals del moviment obrer, va permetre la imposició de l'agenda neoliberal. La incorporació de milions de treballadors d'aquests països a la divisió del treball internacional i l'obertura d'aquests mercats a la inversió capitalista, va afavorir una notable expansió del comerç i la "globalització". La combinació d'aquests factors està darrere del boom econòmic que es va allargar gairebé dues dècades.
No obstant això, la lluita de classes no es va aturar el 1989. Abans de l'esclat de la Gran Recessió de 2008 grans esdeveniments van marcar canvis qualitatius en la situació objectiva. La invasió imperialista de l'Iraq va ser un d'ells. Resposta per un moviment de masses formidable a Occident, la propaganda capitalista de "democràcia, pau i prosperitat" va ser qüestionada en un ambient de fúria contra les aventures militaristes de les grans potències.
També la crisi revolucionària que va sacsejar Llatinoamèrica, amb el seu exponent més avançat en la revolució bolivariana, l'Argentinazo el 2001, l'ascens de les grans lluites de masses a Bolívia (2003-2005), a l’Equador (2004-2007), o el moviment contra el frau electoral a Mèxic i la insurrecció d'Oaxaca el 2006, va deixar al despullat la correlació de forces favorable per trencar amb l'ordre capitalista a tot el continent.
Posteriorment, la Primavera Àrab va oferir un exemple vibrant de la força de les masses. Dictadures sagnants van ser enderrocades a Egipte i Tunísia, i la revolució es va estendre a Síria, Líbia, el Iemen i fins i tot Marroc. Les vagues obreres i les manifestacions multitudinàries prenent places i carrers, es van combinar amb els comitès d'acció. El seu impacte internacional va ser brutal, i va inspirar mobilitzacions com les del 15M a l'Estat espanyol i moltes altres. La revolució àrab va sembrar el pànic entre les oligarquies corruptes d'aquestes nacions i l'imperialisme nord-americà i europeu.
Les condicions per a aquests esclats es van anar covant amb l'enfonsament de les condicions de vida de la població, l’atur estructural -especialment entre el jovent- i la repressió ferotge. Menysprear el calat històric d'aquells esdeveniments és un crim. Els marxistes som absolutament aliens al desdeny aristocràtic de l'experiència de les masses.
Tots aquests processos van posar damunt de la taula la qüestió del poder i per això la pregunta que ens hem de fer és molt concreta: quin va ser el factor determinant del seu fracàs i del triomf temporal de la contrarevolució? Va ser “l’absència d’una consciència socialista" o "maduresa" de les masses, o van ser les traïcions de les direccions estalinistes, reformistes i nacionalistes i la inexistència d'un partit revolucionari capaç d'oferir una estratègia per a la presa del poder?
Necessitem tornar a recordar aspectes fonamentals de la teoria marxista. Pensar que la classe obrera i els oprimits entren en una crisi revolucionària amb un esquema acabat de lluita o amb una consciència clara dels seus objectius polítics és negar la dialèctica de la història. Trotski ho explica en el pròleg de la seva Història de la Revolució Russa:
"El tret característic més indiscutible de les revolucions és la intervenció directa de les masses en els esdeveniments històrics. En temps normals, l'Estat, sigui monàrquic o democràtic, està per sobre de la nació; la història va a càrrec dels especialistes d'aquest ofici: els monarques, els ministres, els buròcrates, els parlamentaris, els periodistes. Però en els moments decisius, quan l'ordre establert es fa insuportable per a les masses, aquestes trenquen les barreres que les separen de la palestra política, fan caure als seus representants tradicionals i, amb la seva intervenció, creen un punt de partida per al nou règim ( ...) la història de les revolucions és per a nosaltres, per sobre de tot, la història de la irrupció violenta de les masses en el govern dels seus propis destins (...) les masses no van a la revolució amb un pla preconcebut de la nova societat, sinó amb un sentiment clar de la impossibilitat de seguir suportant la vella...".
La consciència mai expressa de manera automàtica la maduresa de les condicions objectives; en general és un gresol que reflecteix el conservadorisme i la tradició incubats durant generacions. Només en moments de grans commocions experimenta canvis bruscos i es posa a l'altura del desenvolupament històric.
A tota societat de classes, les idees de la classe dominant, atapeïdes de "sentit comú" per justificar l'ordre establert, influeixen decisivament en la visió que tenen del món dels oprimits. La burgesia exerceix el seu poder a través de la seva posició a les relacions socials de producció capitalista, quelcom que li assegura la seva preponderància ideològica i cultural. I la petita burgesia juga un paper essencial per a la transmissió d'aquests valors.
Les masses pateixen en la revolució la pressió del passat i, a diferència del que pensen els sectaris i doctrinaris, la seva consciència no pot posar-se al nivell dels esdeveniments excepte a través de doloroses experiències. No totes les capes treuen les mateixes conclusions al mateix ritme. La consciència política mai madura d'una forma tan lineal i uniforme. En els esdeveniments revolucionaris l'avanç en la consciència es desenvolupa a salts.
La gran diferència entre la revolució russa de 1917 i els processos que hem assenyalat no rau en la qualitat de la "consciència" de les masses que les van protagonitzar. La diferència rau en el paper dels bolxevics a Rússia, que va permetre combatre les tendències al conciliacionisme introduïdes pels dirigents reformistes i coronar amb èxit l'enderrocament de l'Estat burgès, i la completa absència d'una direcció revolucionària semblant a Tunísia, Egipte, Veneçuela o Bolívia.
Els oprimits, i la classe obrera en particular, només poden basar-se en les seves pròpies forces per acabar amb el vell règim. Però, per adquirir aquesta confiança necessiten tenir una perspectiva clara, que únicament pot proporcionar una direcció ferma i audaç. El paper d’un partit revolucionari es transforma en el factor objectiu més decisiu de tots.
No demanar atributs miraculosos a una prèvia "consciència socialista" de les masses és clau per orientar-se correctament en els esdeveniments actuals.
Aixecaments revolucionaris
La Gran Recessió de 2008 va representar un punt d'inflexió en la història. Les mesures adoptades pels governs i els bancs centrals de les grans potències, el rescat financer, l'increment exponencial del deute públic i una agressiva agenda de retallades, han fracassat a l'hora de crear les condicions per a un creixement sòlid i durador; les contradiccions de l'economia mundial s'han fet més insuportables, preparant una recaiguda de conseqüències impredictibles.
Aquesta és la base material que explica els desenvolupaments actuals. No estem davant d'una crisi política passatgera: el que està en qüestió són les formes de dominació burgesa de les últimes dècades i, més concretament, les que es van consolidar després del col·lapse de l'estalinisme. L'arrogància de la classe dominant després de la caiguda del mur s'ha convertit en una ganyota, i l'eufòria en incertesa.
Els aixecaments revolucionaris d'aquests mesos s'han intentat neutralitzar seguint un patró comú. En primer lloc, la burgesia i els seus governs han recorregut a la repressió més brutal. Al Sudan, Algèria, l'Iraq, Equador, Bolívia, Colòmbia i Xile hem vist l'ús de la maquinària militar i policial de l'Estat amb una violència salvatge que ha deixat centenars de morts, milers de ferits i detinguts.
Quan les mesures repressives fracassen o actuen com un fuet augmentant la determinació de les masses, la classe dominant posa en joc tots els recursos i experiència que els hi dóna el monopoli del poder polític. Llavors entren en acció els dirigents de les organitzacions reformistes de l'esquerra que, tot i que han patit un desgast molt acusat i han estat desbordats per l'acció directa de les masses, segueixen mantenint una influència significativa. Com la dialèctica materialista ensenya, la naturalesa avorreix el buit.
El sabotatge des de dins del moviment, inoculant il·lusions en les "reformes polítiques", té la mateixa comesa que la repressió: aixafar la revolució. Per descomptat, aquestes direccions reformistes posen d’excusa de revestir les velles formes d'explotació i opressió amb un toc de "democràcia". Canvis cosmètics que no alteren les relacions de propietat i de poder.
Aquest aspecte també posa en relleu la debilitat actual de les autèntiques forces del marxisme revolucionari, i la necessitat de no caure en el seguidisme i l'oportunisme si volem trencar amb aquesta situació.
Per això és tan important comprendre el fil de continuïtat entre la Primavera Àrab i l'ascens revolucionari a Llatinoamèrica a la primera meitat de la dècada de 2000, amb els esdeveniments que avui sacsegen Bolívia, Equador, Xile, Colòmbia, Sudan, Algèria, Líban o l'Iraq. L'experiència anterior no ha passat en va.
El quadre en el seu conjunt confirma la impossibilitat que aquestes nacions acabin amb el seu endarreriment econòmic i la dependència imperialista sense l'enderrocament revolucionari dels seus Governs i del règim capitalista. Les demandes de la població insurrecta a tots aquests països són semblants i requereixen una solució similar.
Trencar amb l'opressió imperialista i amb els "paquetazos" imposats per l'FMI i les contrareformes neoliberals; amb la desocupació de masses, la pobresa i les privatitzacions; millorar dràsticament les condicions laborals i salarials, i establir un sistema de pensions, sanitat i educació públiques dignes; aconseguir la reforma agrària i la fi del latifundisme, resoldre la qüestió nacional sobre la base del dret d'autodeterminació o conquerir els drets de les dones enfront la violència masclista de sistema... només serà possible si la classe treballadora, al capdavant de tots els oprimits, pren el poder i expropia a la burgesia nacional i al capital monopolista estranger.
Però, això és socialisme? En efecte, només el socialisme obrirà el camí a una autèntica democràcia basada en la justícia social i la propietat col·lectiva dels mitjans de producció.
L'experiència xilena
Marx deia que un gram d'experiència val més que una tona de teoria. Totes les qüestions de programa, tàctica i estratègia revolucionària es concentren en els esdeveniments xilens, als quals se’ls ha de dedicar una atenció meticulosa.
El Govern assassí de Piñera està contra les cordes. Ni la repressió i les promeses fraudulentes, ni els vergonyosos pactes del Partit Socialista amb la dreta han aconseguit aturar el moviment. Tampoc ho ha fet la política conciliadora dels dirigents de la Taula d'Unitat Social (MUS), liderada pel Partit Comunista de Xile (PCX) i la CUT, que s'han vist obligats a respondre amb sis vagues generals a la pressió des de baix. Assistim a un aixecament sense precedents en els últims trenta anys.
El que va començar a mitjans del mes d'octubre com una protesta contra la pujada de les tarifes del transport públic s'ha transformat en un moviment d'una envergadura formidable: vagues generals i marxes multitudinàries que no cessen. Milions als carrers, comitès d'acció, cabildos i assemblees populars, mostren les condicions objectives per a la transformació socialista i posen sobre la taula qui detenta realment el poder.
La correlació de forces és clarament favorable als treballadors i els oprimits. En tota aquesta equació el factor que falta -i que explica que Piñera es mantingui encara al front del Govern- és una organització revolucionària amb influència de masses. Aquest fet és el que permet que les direccions reformistes puguin maniobrar oferint constants balons d'oxigen a un règim moribund. Actuen com els doctors "democràtics" del capitalisme xilè, mentre la població continua batent-se als carrers.
Des del primer moment, el Govern de Piñera ha respost amb el terror: més de 30 morts i més de 2.000 ferits, la meitat d'ells per bales, a mans dels milicos i les forces policials. Prop de 200 persones han perdut un ull pels trets de les forces repressives, mentre els organismes de Drets Humans denuncien tortures i violacions generalitzades a les comissaries. El mateix Ministeri de Justícia reconeix la detenció de més de 20.000 persones fins a l'1 de desembre.
A les xarxes socials circulen desenes de vídeos que recorden la repressió sagnant durant la dictadura de Pinochet, amb militars disparant i apallissant a qualsevol que troben, aprofitant la impunitat que els hi va atorgar Piñera al declarar l'estat d'excepció.
No obstant això, la repressió ha estat incapaç de frenar la mobilització. L'acció contundent de milions als carrers va derrotar el toc de queda. Una lliçó valuosa sobre els límits de l'Estat burgès per més armament amb què compti, quan les masses perden la por.
Reformar alguna cosa perquè tot segueixi igual
L'aixecament actual no es pot entendre sense analitzar el que ha passat en aquestes tres últimes dècades. Seguint el model de la Transició espanyola, els crims de la dictadura de Pinochet van quedar impunes. L'aparell de l'Estat no va ser depurat de feixistes, i les direccions del Partit Socialista i Comunista van cedir vergonyosament pactant amb els seus hereus una "transició" que salvaguardés el sistema capitalista i els seus privilegis.
Tot l'entramat institucional construït després de la caiguda de Pinochet va assegurar les bases d'un capitalisme depredador, la supressió dels serveis públics o la seva privatització massiva.
Els "socialistes" Ricardo Lagos i Michelle Bachelet van aplicar les mateixes polítiques neoliberals, obrint les portes al nou Govern de la dreta presidit per una de les principals fortunes de Xile. Una situació que ha provocat un empobriment generalitzat i una desafecció cap a tot el règim polític.
Ara, el moviment ha desbordat tots els dics de contenció. Com la repressió no ha aconseguit els seus objectius, tot i que ha estat realment estremidora, el Govern de Piñera recorre a les maniobres. El mateix personatge que va declarar que "el país estava en guerra", va haver de demanar perdó, retirar la pujada del transport i proposar un "Pla Social" de millores en les pensions, en el salari mínim, en el preu dels medicaments o en les tarifes elèctriques...
Però aquestes "concessions" no engañen a ningú: es van succeir noves vagues generals i manifestacions multitudinàries a la Plaça Dignitat de Santiago (com ha estat rebatejada pel moviment) i en la resta de les ciutats xilenes. En aquest punt, la classe dominant va donar un nou pas i oferir un pacte per a una "nova Constitució".
Piñera, les formacions de dreta i el Partit Socialista van signar un acord el 15 de novembre per "reformar la Constitució" i organitzar un "plebiscit" a l'abril del 2020. Aquesta maniobra, per respondre a la demanda de "l’Assemblea Constituent" que s'ha fet excepcionalment popular al moviment és, però, un complet frau.
Segons l'acordat, la consulta d'abril tindria dues preguntes. A la primera caldria respondre si es vol o no una nova Constitució; i, en la segona, es tractaria “d’opinar" sobre el tipus d'òrgan que hauria de redactar-la amb dues possibilitats: una "convenció mixta constitucional", composta a el cinquanta per cent per parlamentaris i per ciutadans elegits per a l'ocasió; o una "convenció constitucional" amb tots els seus integrants electes. L'òrgan constituent que es triï ha d'aprovar les normes i el reglament de votació per un quòrum de dos terços dels seus membres. L'elecció dels membres de les dues possibles convencions es realitzaria a l'octubre de 2020, conjuntament amb les eleccions regionals i municipals, i una vegada redactada la nova Constitució seria sotmesa a ratificació. L'acord va ser batejat, com no, amb el nom de “pacte per la pau social”.
El Partit Comunista i els dirigents de la MUS van rebutjar signar l'acord, que blanqueja el Govern i el salva de qualsevol responsabilitat pels seus crims. No obstant això, els dirigents del PCX en lloc d'exigir la dimissió immediata de Piñera i proposar la vaga general indefinida fins tombar el règim; en lloc d'aixecar una alternativa revolucionària per establir un Govern dels treballadors que respongui efectivament a les demandes del poble... estan maniobrant per veure com s'adapten al pacte i el "milloren" respectant les regles de joc que han marcat Piñera i els seus aliats.
En un comunicat del comitè central del PCX del 20 de novembre, podem llegir:
"(...) Saludem i recolzem les expressions de lluita del poble i valorem altament la principal articulació i coordinació de moviments i organitzacions sindicals i socials reunits i mobilitzats al voltant de la Taula d'Unitat Social.
Plantegem que ha estat un profund error del govern no donar resposta als seus plantejaments sobre reformes econòmiques i socials ni considerar les seves impressions de canvi constitucional. En aquesta manca de consideració hi ha també el parlament com a institució.
(...) Al respecte, el Partit Comunista exigeix que s'aclareixi, si la pressa i la restricció de participació social i política amb la qual van arribar a l’acord, va estar mediatitzada o no, per una suposada amenaça militar. En altres paraules, si la disjuntiva a la Pau era una intervenció militar o un nou estat d'excepció establert pel govern, incloent l'Estat de Lloc. Si és així, es tractaria d'una greu coacció al dret a opinió, a la participació i una ofensa a la democràcia.
Aclarit això, que ens sembla imprescindible, per a la transparència del procés constituent en curs, el Partit Comunista farà tots els esforços perquè sigui realment representatiu de la sobirania i diversitat del poble xilè, avançant més enllà del que preveu l’acord dels partits que el van subscriure. Per això es planteja el següent:
1.- En primer lloc, s'ha d'establir el vot obligatori per al plebiscit d'entrada, per a l'elecció de la Convenció Constitucional i per al plebiscit de sortida.
2.- Al no existir la possibilitat que el plebiscit de sortida, com ha passat en altres països, el poble dirimeixi les posicions diferents que no arribin a aprovació en la Convenció; el quòrum de 2/3 per aprovar les normes és molt alt. En conseqüència s'ha d'establir 3/5, amb full en blanc.
3.- La Convenció ha de ser paritària en la seva constitució, meitat homes, meitat dones.
4.- Hi ha d'haver contingents reservats per als pobles originaris, amb padró electoral especial per a l'efecte.
5.- S'ha de garantir el dret a vot dels xilens i xilenes a l'exterior.
6.- S'ha de garantir que puguin ser candidats a constituents dirigents socials i sindicals.
7.- Finançament públic per a les candidatures, incloent a independents, dirigents socials i militants de partits.
8.- Obrir la possibilitat, mitjançant una llei especial, perquè votin tots els majors de 14 anys.
9.- Els drets fonamentals han de quedar consagrats en la nova constitució i no derivats. Si hi ha dissensions han de ser resolts pel referèndum de sortida.
10.- S'ha de prendre en compte l'avançat o obrir nous espais per a la participació ciutadana en cabildos, una síntesi de les conclusions han de ser conegudes públicament.
11.- El Partit Comunista declara que el procés constituent i les deliberacions de la Convenció ha d'estar lliure de la coacció de qualsevol poder de l'estat. I que s'ha d'evitar la repressió i la violació generalitzada dels drets humans davant les manifestacions populars.
12.- A “l’acord” de partits, que no vam signar, s'ha rebutjat l'Assemblea Constituent, que ha estat una gran demanda de la ciutadania i que representa el sentir de la majoria. L'exigència és que, al menys, a la Convenció se li confereixin cadascuna i totes les atribucions d'una Assemblea Constituent, com originària d'una Nova Constitució.
Sota aquestes premisses i aquests plantejaments, el Partit Comunista farà tots els esforços per aconseguir la convergència més àmplia de voluntats i seguirà contribuint a la lluita i les manifestacions de la ciutadania i el poble”.
(https://pcchile.cl/2019/11/20/comunicado-del-comite-central-del-partido-comunista-de-chile/)
La direcció del Partit Comunista, en els fets, mostra la seva completa disposició a participar en la maniobra del Govern de Piñera.
L'Assemblea Constituent resoldrà les demandes de la classe obrera i els oprimits?
La qüestió central a la qual cal respondre és concreta. Tant l'anomenada “assemblea constituent” com la "convenció", podran donar resposta a les qüestions que l'aixecament popular ha situat al centre de la disputa política? Una assemblea parlamentària amb els mateixos responsables polítics, resoldrà el problema dels salaris de misèria, la privatització de les pensions, la manca d'educació i sanitat públiques, l'escassetat d'habitatge digne i assequible, els drets històrics del poble maputxe o el judici i càstig als responsables de la repressió?
La direcció del moviment ha convertit des del principi la consigna de l'Assemblea Constituent en el punt central. No és cap novetat en la història. Durant els anys setanta, els dirigents estalinistes i socialdemòcrates també van plantejar aquesta mateixa consigna durant la lluita revolucionària contra la dictadura franquista, o a Portugal després de la situació oberta a l'abril de 1974. Aquest ha estat també el plantejament a la revolució bolivariana a Veneçuela, a la Primavera Àrab i a moltes altres ocasions crítiques.
Òbviament, per a la població que està jugant-se la vida als carrers de Xile aquesta consigna té un contingut molt concret: trencar definitivament amb l'actual estat de coses i transformar radicalment les seves condicions d'existència. No obstant això, "l’Assemblea Constituent" només ofereix un marc parlamentari per "debatre" sobre les qüestions en litigi.
Un nou parlament capitalista no alterarà en res la naturalesa del poder real, que es concentra a les mans d'una oligarquia parasitària que ningú ha votat ni elegit, i que exerceix la seva dictadura sobre la societat a través de la propietat dels mitjans de producció i el control de l'aparell de l'Estat. Si aquest nou parlament -tingui el nom que tingui- i la nova constitució respecten l'ordre capitalista i deixa intacte el poder econòmic de les 10 famílies que controlen Xile, res substancial canviarà per als milions de treballadors i joves que lluiten heroicament.
Fa molt que la història de la lluita de classes va resoldre el debat sobre "l’Assemblea Constituent". Durant la revolució russa de 1917, els bolxevics no van mobilitzar a la població oprimida amb aquesta consigna. Rússia era un país molt més pobre i amb una població camperola molt més gran que Xile, Bolívia o Colòmbia a l'actualitat. Era un país capitalista endarrerit en el qual sobrevivien relacions socials semifeudals.
Els bolxevics van aixecar la consigna de pau, pa i terra, i la necessitat que els obrers –al capdavant de les masses camperoles- prenguessin el poder i establissin un règim de democràcia socialista. Aquesta va ser la posició de Lenin: expropiar els capitalistes i els terratinents i enderrocar al seu Estat substituint-lo per un Estat obrer.
Les diferents etapes per les quals va passar la revolució russa, amb totes les diferències històriques pertinents, comparteixen trets molt importants amb les que han travessat totes les revolucions posteriors, amb l'excepció que una direcció com la bolxevic mai ha estat present en les mateixes.
A Xile, el que els dirigents del PCX proposen, i després d'ells moltes organitzacions que es declaren revolucionàries i fins i tot "trotskistes", és que una "Assemblea Constituent", a la qual es pot posar tots els adjectius que es vulgui (lliure i sobirana, lliure i popular), pugui emprendre reformes fonamentals que, en realitat, només poden ser abordades mitjançant la lluita revolucionària i amb els treballadors en el poder.
La veritat és sempre concreta. Pot donar-se una "democràcia més avançada" en el marc de l'capitalisme actual? Cediran potser una mica de poder dels banquers, els especuladors financers, els grans monopolis pel fet que una Constitució, redactada majoritàriament pels seus polítics, faci referències a la justícia social o la necessitat de ser més equitatius en la distribució de la riquesa? I tant que no. Tota la història desmenteix aquest utopisme.
Si no s’arrenca el poder real de les mans de la burgesia, és una completa fal·làcia parlar de reformes progressives que beneficiïn el poble.
Alguns podran dir que si es defensa la consigna “d’Assemblea Constituent" és perquè la "consciència" no dóna per més. Parlaran d’ultraesquerranisme per rebutjar la posició marxista, i que no hi ha la maduresa suficient entre la classe obrera i el joven per acceptar el nostre programa. En fi, aquesta ha estat l'excusa de sempre: socialisme ahir però mai socialisme avui.
La realitat refuta aquest argument. Les masses a Xile estan molt més a l'esquerra que els seus dirigents, i ho han demostrat en cada un dels moments decisius d'aquesta crisi revolucionària. No és cert que els treballadors i el joven vulguin mantenir els límits del capitalisme. Saben instintivament, perquè la seva experiència se l'ha demostrat, que aquest és el problema de fons. Però els seus dirigents estan fent tot el possible per desviar la lluita pels camins del parlamentarisme, recorrent a tot tipus d'arguments i xantatges, entre d'altres el d'un possible motí militar.
L'amenaça de cop d'Estat és presentada pels dirigents del Partit Socialista, però també del PCX i de la CUT com l'argument suprem per no anar "més lluny" i pactar amb Piñera. Un comunicat oficial del PS afirmava que la prolongació de la crisi "corroeix els fonaments de la vida democràtica i facilita sortides de força cap a aventures autoritàries i perillosos populismes (...) l'esquerra democràtica ha d'emprendre una decidida batalla ideològica, cultural i política contra aquesta amenaça que pot pavimentar el camí a una resposta de tota altra índole: la instauració per les armes d'un règim dictatorial que 'pacifiqui' un Xile arrasat i inerme davant una guerra alimentada pels dos extrems de l'espectre polític ".
Aquest és el mateix raonament que van emprar els dirigents de la Unitat Popular el 1973. Renunciant a completar la revolució xilena expropiant la burgesia, i confiant en supòsits militars lleials a la Constitució -com el general Pinochet-, van intentar arribar a acords amb una suposada burgesia "patriota", van estrangular políticament a l'avantguarda obrera, i es van negar a armar el poble tot i que sabien perfectament que el cop militar estava en marxa.
El resultat d'aquesta "estratègia" es va pagar amb la sang no només del president Allende, també del jovent, els treballadors i la militància d'esquerres.
Precisament per evitar qualsevol temptativa de cop militar i respondre a les demandes del poble, el que cal a Xile és una política revolucionària que faci conscient a la classe obrera del seu immens poder i la mobilitzi de manera unificada per enderrocar el Govern.
Mentre la burgesia parla de "reformar la Constitució", actua reforçant el seu aparell repressiu per donar un cop al moviment quan les condicions siguin més favorables. No en va, el 7 de novembre Piñera va anunciar la posada en marxa d'una nova "agenda de seguretat" que enforteixi “l’eficàcia de les forces de l'ordre" contra les "barricades i l'entorpiment de la lliure circulació"; donar facilitats legals per criminalitzar i perseguir "desordres públics", crear un cos especial d'espionatge i infiltració ( "intel·ligència") per a la prevenció de "delictes", i garantir la impunitat dels cossos repressius ("estatut de protecció per a les forces de ordre i seguretat").
La consigna de l'Assemblea Constituent només llança sorra als ulls dels oprimits per desviar-los de l'objectiu central, i en el cas que tingués èxit en centrar les expectatives de canvi en aquest punt, implicaria prendre el protagonisme al carrer (únic motor real de qualsevol transformació de debó) i tornar-lo a unes institucions burgeses degudament maquillades.
Xile travessa un punt d'inflexió. El que es necessita és trencar amb la política conciliadora, que actua com un narcòtic paralitzant, i construir un partit dels treballadors amb un programa revolucionari. Les condicions per acabar amb Piñera i amb el seu Govern, per trencar amb el sistema capitalista i el seu llegat de desigualtat i repressió, i per començar a transformar realment la vida de milions de joves i treballadors, estan donades.
La tasca de moment és aprofundir i donar consistència revolucionària al poderós moviment que ha esclatat. Organitzar la vaga general indefinida -amb ocupacions dels centres de treball i estudi- i l'autodefensa dels treballadors i el jovent, fent una crida enèrgica als soldats perquè no reprimeixin el poble, crein comitès dins de les casernes i paralitzin les ordres dels comandaments sumant-se a les mobilitzacions populars.
En aquesta estratègia és fonamental estendre els cabildos i les assemblees populars, i promoure els comitès d'acció a totes les fàbriques, centres de treball, d'estudi, barris... Aquests organismes han de ser coordinats nacionalment, mitjançant delegats elegibles i revocables, en una Assemblea Revolucionària que triï un govern dels treballadors per trencar amb el règim capitalista.
El pla de lluita ha d'anar acompanyat d'un programa clar: Nacionalització de la banca, dels monopolis i de la terra, sense indemnització i sota el control democràtic dels treballadors i les seves organitzacions. Educació i sanitat públiques, dignes, gratuïtes i universals. Salaris dignes i ocupació estable. Dret a un habitatge públic assequible. Jubilacions dignes cent per cent públiques, i cap de les AFP. Depuració immediata de feixistes de l'exèrcit, la policia i la judicatura: judici i càstig als responsables de la repressió i els crims de la dictadura. Tots els drets al poble maputxe. Per la Federació Socialista de l’Amèrica Llatina.
La classe obrera i el jovent xilè estan tornant a unir el nus de la història posant de manifest les seves tradicions revolucionàries. El seu triomf serà el triomf de tots els treballadors i oprimits del món, obrint el camí per a la victòria del socialisme internacional.
Revolució i contrarevolució a l’Amèrica Llatina. L'exemple de Bolívia
Les lliçons dels esdeveniments xilens poden aplicar-se de la mateixa manera a l’Equador, a Bolívia o a Colòmbia.
A l'Equador una insurrecció obrera i camperola va tombar el paquetazo del Govern reaccionari de Lenin Moreno. Enfrontant una violenta repressió, la vaga general va incendiar el país acompanyada de la formació d'embrions de poder obrer i camperol a diferents ciutats. No obstant això, la lluita va cessar temporalment una vegada que els dirigents de la mateixa, especialment els líders de la CONAIE, es van conformar amb la reculada del Govern i la retirada del Decret 883.
Tot això no ha suposat que Lenin Moreno dimiteixi, ni que es jutgin els seus crims ni als responsables de la repressió. A canvi, les concessions dels dirigents del moviment quan totes les condicions estaven donades per avançar i infligir una derrota contundent al règim, ha permès a la burgesia recuperar alè. Assistim a un increment de les mesures autoritàries, amb la detenció de nombrosos activistes i la criminalització dels moviments socials i les organitzacions més combatives. Òbviament, aquest ha estat només un capítol d'una guerra que continua oberta i que tornarà a esclatar en el curt termini.
En el cas de Bolívia, els treballadors i camperols han donat un exemple extraordinari d'instint de classe, consciència revolucionària i voluntat de lluita contra el cop d'Estat organitzat per l'oligarquia i l'imperialisme nord-americà. L'única cosa que els ha impedit derrotar als colpistes ha estat l'absència d'una direcció a l'altura de les circumstàncies.
Evo Morales i els dirigents del Moviment Al Socialisme (MAS) que han governat Bolívia durant els últims 14 anys, no només van renunciar a encapçalar la resistència al cop: han estat els primers en abandonar el camp de batalla fugint del país o fent crides a les masses a la retirada. Finalment, aquests mateixos "líders" han conclòs un vergonyós acord amb el govern colpista d’Áñez, responsable de l'assassinat de 33 persones i dels més de 800 ferits des que va arribar fraudulentament al poder.
El 23 de novembre, Áñez va anunciar el pacte amb la burocràcia de la Central Obrera Boliviana (COB) i altres 73 dirigents de diferents organitzacions socials, en la seva gran majoria vinculades al MAS. L'acord va ser ratificat a l'endemà al Congrés i el Senat amb el vot favorable dels senadors i diputats masistes, amb majoria clara a les dues cambres.
Signat mentre els treballadors i camperols encara enfrontaven la repressió, aquesta capitulació recull tots els punts clau que interessaven als colpistes: anul·la les eleccions presidencials del 20 d'octubre i impedeix que Morales i el seu vicepresident, García Linera, puguin presentar-se als nous comicis i, el més important, compromet a totes les organitzacions obreres i camperoles dirigides o influïdes pel MAS a cridar a la desmobilització, acceptant en la pràctica la legitimitat del Govern contrarevolucionari.
Les burocràcies de la COB i el MAS han aconseguit, amb la seva rendició, el que no havia aconseguit l'oligarquia amb la seva repressió: frenar la insurrecció que s'estenia pel país i apuntalar el Govern assassí d’Áñez. Amb això estan asfaltant el camí als plans de l'oligarquia i l'imperialisme nord-americà, que ja han posat en marxa tota la maquinària per garantir la seva victòria a la propera convocatòria electoral.
Després del que ha passat, encara hem d'escoltar als dirigents reformistes i estalinistes de l'esquerra llatinoamericana i internacional lloant la "responsabilitat" de Morales com l'única manera de "impedir la violència i el vessament de sang". I què és el que ha passat -i continua passant- a Bolívia des de l'arribada al poder del Govern colpista imposat amb el suport dels EUA, l'aval de la UE i el silenci còmplice de la socialdemocràcia internacional, excepte violència contra el poble?
"No es podia fer una altra cosa", "no hi havia prou força ni consciència". Però té això alguna cosa a veure amb la realitat? No i mil vegades no! El més greu de la claudicació vergonyosa de Morales i els dirigents del MAS i la COB és que es produeix precisament quan la insurrecció dels treballadors i camperols, tot i la negativa d'aquests mateixos dirigents a impulsar-la, estava estenent-se des de El Alto i Cochabamba, epicentres inicials de la resistència, a moltes altres zones de país, penetrant en la pròpia Santa Cruz de la Sierra (des d'on els colpistes van iniciar la seva ofensiva) i creant divisions en l'exèrcit.
Una estratègia que hagués estès els comitès, cabildos i assemblees a tota Bolívia, amb la creació de milícies populars enfront de les bandes feixistes i la policia i l'exèrcit, hauria permès no només derrotar el cop sinó imposar un govern revolucionari dels treballadors i el poble. No ha fallat la valentia i la força dels camperols i els treballadors, sinó la política de paràlisi i retirada d'una direcció completament degenerada.
Tots els "arguments" d'aquests dirigents desmoralitzats i lliurats a la defensa dels privilegis que els proporcionen els seus escons, càrrecs públics o posicions sindicals, es redueixen a la idea profundament reaccionària que el que provoca la repressió de la classe dominant és l'acció de les masses al carrer. Per tant, per calmar o frenar aquesta repressió la solució és abandonar la lluita. D'acceptar aquestes idees, els esclaus mai haurien d'emprendre el camí del seu alliberament.
La classe obrera i el poble bolivià han patit un dur revés a causa de la política dels seus dirigents, però no han estat derrotats. Conserven poderoses tradicions revolucionàries que no s'han perdut i que tornaran a posar-se al dia amb més intensitat si cap.
Milers de lluitadors han tret lliçons de l'experiència d'aquests últims anys i les estan posant en pràctica en els esdeveniments actuals. A Colòmbia, el Govern de Duque ha estat sorprès per la vaga general més important en dècades i un moviment de masses que ha llançat un obús a l'oligarquia. Bolsonaro ha renunciat temporalment a posar en marxa les seves contrareformes més agressives, reconeixent que temen un contagi. Però tan sols és qüestió de temps que fets semblants esclatin al Brasil, el país amb el proletariat més poderós de la regió, o a l'Argentina d'Alberto Fernández.
La burgesia pensava que tenia controlada la situació a Amèrica Llatina, a l'Àfrica, Orient Mitjà i en la resta de món. Però la lluita de classes ha descarregat cop rere cop per deixar clar que no és cert.
Un món trasbalsat
El món capitalista travessa un trastorn generalitzat, comparable en molts dels seus trets als anys trenta del segle XX.
La lluita interimperialista pel control dels mercats, àrees d'influència i matèries primeres, i la guerra comercial entre les dues grans potències que es disputen l'hegemonia mundial, no ha fet més que aguditzar-se.
Les relacions internacionals estan cap per avall: les aliances es trenquen colpejades per la recessió i la lluita de classes mundial. Els blocs estables del passat han desaparegut. El Brexit col·loca un gran signe d'interrogació sobre el futur de la Unió Europea, enfonsant encara més el vell continent cap a una posició subalterna.
Els conflictes militars interimperialistes que fan retrocedir a països sencers a un estat de barbàrie, provocant la mort de centenars de milers de persones innocents, l'èxode de milions de refugiats i una nova balcanització de la planeta, assenyalen el caràcter completament reaccionari d'un sistema en decadència.
La profunda crisi del parlamentarisme, la deslegitimació de la socialdemocràcia i dels partits conservadors tradicionals, la divisió de la classe dominant, país rere país, i les tendències bonapartistes i autoritàries de nombrosos governs indiquen que les formes de dominació "democràtica" de la burgesia fan aigües. L'equilibri intern de el sistema capitalista ha saltat pels aires.
Les èpoques de crisi aguda marquen la pèrdua de l'estabilitat de les capes mitjanes i la seva virulenta oscil·lació a esquerra i dreta. L'auge de la ultradreta, i la formació de governs reaccionaris i nacionalistes, reflecteixen aquest procés d'enorme polarització, però també el fracàs de la socialdemocràcia i de les noves organitzacions que s'aferren a la democràcia burgesa.
El racisme, l'opressió nacional o la violència contra la dona són a la base de la ideologia dels partits capitalistes. Les organitzacions populistes i d'ultradreta no fan més que aprofitar-se de tots els prejudicis i plantejaments reaccionaris que anteriorment s'ha normalitzat la dreta "democràtica", amb la connivència i complicitat de la socialdemocràcia.
La resposta de les noves formacions de l'esquerra reformista és igual d'impotent que el vell discurs socialdemòcrata. Pels dirigents de Podem, Syriza, Die Linke, Bloco d'Esquerda i altres, la millor manera de tancar el pas a la reacció és confiar en el bon funcionament del parlamentarisme. Però és precisament la incapacitat de la "democràcia" capitalista per resoldre la crisi, aquesta mateixa "democràcia" que rescata els grans bancs i empara les retallades i l'austeritat, la que crea les condicions objectives per una tornada al nacionalisme reaccionari.
Davant les crides buides que ofereixen els reformistes de totes les espècies, els marxistes aixequem un programa d'acció basat en la mobilització i la unitat de la classe obrera per sobre de races i fronteres, i que lliga les reivindicacions socials (habitatge, sanitat i educació públiques, salari i condicions laborals dignes, protecció i defensa dels drets dels immigrants, etc) i democràtiques (derogació de totes les lleis bonapartistes i autoritàries imposades en els últims anys, depuració dels elements feixistes de l'aparell estatal, dret a l’autodeterminació, etc), a la lluita contra el sistema i per la transformació socialista.
Encara que l'auge electoral de la ultradreta és una seriosa advertència, no és comparable al fenomen del feixisme dels anys 30, que va comptar amb un moviment de masses organitzat i va triomfar després derrotes decisives dels treballadors. La base social i electoral d'aquestes formacions no és tan sòlida com aparenta, i la classe obrera -llatinoamericana, europea i mundial- encara està molt lluny d'haver esgotat la seva força i potencial per canviar la societat.
La lluita pel partit revolucionari
La representació parlamentària d'una classe oprimida està considerablement per sota de la seva força real. Fa poc temps, Piñera es vantava presentant a Xile com un "oasi" de democràcia i estabilitat. El mateix deia de l’Argentina tota la premsa internacional després del triomf de Macri el 2015, mentre els reformistes i sectaris clamaven pel "gir a la dreta" al continent.
Les condicions clàssiques d'una revolució s'han evidenciat en els aixecaments que estem vivint: divisions en la classe dominant, determinació dels oprimits, els treballadors, el jovent per arribar fins al final en la lluita i sacrificar les seves vides, neutralitat o fins i tot suport de les capes mitjanes a la població insurrecta... Però falta la més important de tota elles: un partit revolucionari armat amb el programa del marxisme i amb influència entre les masses.
En els grans combats, un revolucionari no pregunta què és el que passarà en cas d’una derrota, pregunta què cal fer per aconseguir la victòria. És possible, és realitzable, per tant s'ha de fer. La tasca concreta és com transformar, en el curs d'aquests esdeveniments, les il·lusions que els dirigents reformistes construeixen al voltant de reformes polítiques cosmètiques en un suport massiu a un programa per a la transformació socialista.
El buit deixat per la crisi dels partits socialdemòcrates i estalinistes s'ha omplert parcialment amb una forma peculiar de "reformisme d'esquerres", feble i vacil·lant, que ha demostrat les seves limitacions orgàniques. "A la naturalesa i a la societat", va escriure Lenin, "no hi ha ni pot haver fenòmens purs."
Renunciant amb velocitat de vertigen al seu propi programa quant han conquerit posicions parlamentàries i de govern, aquesta nova esquerra reformista ha frustrat les aspiracions d'amplis sectors de la seva base social.
Syriza, i ara Podem, constitueixen una bona prova del que diem. Les dues formacions es van desenvolupar gràcies al suport de centenars de milers de joves, de treballadors i activistes. Però les seves files es van nodrir també de nombrosos arribistes que van donar el to interclassista i descafeïnat al seu programa i la seva pràctica política. És el segell inconfusible de la petita burgesia per copar la direcció de la mobilització social i les organitzacions que aquesta pugui crear. Una autèntica expropiació política que es repeteix invariablement en totes les èpoques i situacions.
Els professors i els joves il·lustrats d’acadèmia, els periodistes, els advocats i tots els seus semblants -molts d'ells exclosos en l'actual repartiment de poder institucional i econòmic- prenen el control del moviment de masses i fan fora els treballadors, proclamant la seva malvolença contra l'acció col·lectiva de la classe i un culte a la individualitat tan menyspreable com el seu ego desmesurat.
Ells, amb la seva "formació excepcional", intenten demostrar que es pot canviar l'ordre burgès des de dins, utilitzant hàbilment el parlament i els governs. Però la classe dominant es riu d'aquestes estúpides il·lusions.
Aquestes formacions són també el preu a pagar per la debilitat amb que les forces del marxisme revolucionari han entrat en aquest nou període històric. Amb tot, hem de subratllar que aquests partits sorgeixen com a resultat dels efectes brutals de la crisi econòmica i social, la deslegitimació de les institucions, i les ànsies d'una sortida revolucionària que reclamen amplis sectors dels treballadors, el jovent i les capes mitjanes empobrides. El moviment ha creat la seva pròpia eina després d'intentar-ho a les seves organitzacions de masses tradicionals.
Tenir en compte això és essencial per a orientar-se correctament i no caure en el sectarisme. La teoria marxista conserva tota la seva validesa quan afirma que les direccions reformistes del moviment obrer no són un reflex mecànic de la maduresa política de la classe.
"Només els 'marxistes vulgars", escriu Trotski, "que interpreten la política com un simple i directe ‘reflex’ de l'economia, poden pensar que la direcció reflecteix directa i simplement a la classe. En realitat, la direcció, que s'ha alçat sobre la classe oprimida, sucumbeix inevitablement a la pressió de la classe dominant (...) La selecció i educació d'una direcció veritablement revolucionària, capaç de suportar la pressió de la burgesia, és una tasca extraordinàriament difícil. La dialèctica del procés històric ens ha mostrat clarament com el proletariat del país més endarrerit del món, Rússia, ha estat capaç d'engendrar la direcció més clarivident i coratjosa que hàgim conegut. Per contra, el proletariat del país amb un capitalisme més antic, Anglaterra, té, fins al moment, la direcció més servil i lerda (...) Els desil·lusionats i terroritzats pseudo-marxistes de tota mena responen, per contra, que la fallida de la direcció 'reflecteix' simplement la incapacitat del proletariat per complir la seva missió històrica. No tots els nostres oponents expressen amb claredat el seu pensament, però tots ells -ultraesquerrans, centristes, anarquistes, per no parlar dels estalinistes i els socialdemòcrates- carreguen el pes dels seus propis errors sobre les esquenes el proletariat”. (Lev Trotski, En defensa del marxisme)
La necessitat del partit revolucionari deriva del fet que la classe obrera i el jovent no neixen amb una comprensió acabada dels seus interessos històrics. Per això mateix, la tasca del partit consisteix a aprendre de l'experiència de la lluita de classes real i intervenir enèrgicament en ella, demostrant als oprimits -i en primer lloc a l'avantguarda obrera i juvenil- que és mereixedor de convertir-se en la seva direcció.
En tots i cadascun dels processos de la lluita de classes que estem presenciant, ja sigui en les grans mobilitzacions climàtiques, al massiu moviment de la dona treballadora, en els aixecaments i insurreccions que recorren el món, el jovent apareix com la punta de llança. Aquest fenomen té a veure, i molt, amb la renovació que la classe obrera ha patit a escala mundial, amb la nova etapa històrica de contrareformes neoliberals, i amb la pèrdua d'autoritat política de les formacions tradicionals de l'esquerra, polítiques i sindicals. Constitueix una tasca estratègica arribar a aquests sectors per guanyar-los a la bandera del socialisme internacionalista.
És cert que el genuí programa del marxisme apareix distorsionat davant milers d'activistes com a conseqüència del col·lapse de l'estalinisme, la campanya de mentides i tergiversacions de la burgesia i la política dels reformistes. I aquesta confusió s'alimenta pels prejudicis que aboquen els dirigents petit burgesos de les noves organitzacions de l'esquerra parlamentària.
Formar part d'un partit marxista que lluita pel poder obrer xoca amb l'individualisme de la petita burgesia radicalitzada. L'exemple monstruós que la degeneració de la burocràcia sindical, socialdemòcrata i ex estalinista ofereix, també crea dificultats per a la militància revolucionària. Però no és menys cert que dècades enrere s'aixecaven altres poderosos obstacles, quan existien grans partits obrers amb l'autoritat i influència suficient per fer descarrilar revolucions en el nom del socialisme, maleducant a tota una generació de lluitadors.
Els marxistes som optimistes perquè ens basem en la dinàmica de la història. Les forces productives mundials necessiten un nou sistema social que les organitzi i planifiqui harmoniosament. Però el socialisme no caurà de el cel; només pot ser el resultat de l'acció conscient de la classe obrera i el jovent per enderrocar el sistema capitalista.
En el Programa de Transició, escrit en unes circumstàncies objectives excepcionals, Trotski va assenyalar una idea profunda que avui és més certa que mai:
"Les enraonies que tracten de demostrar que les condicions històriques per al socialisme no han madurat encara, són producte de la ignorància o la mala fe. Les condicions objectives per a la revolució proletària no només han madurat, han començat a podrir-se. En el proper període històric, de no realitzar-se la revolució socialista, tota la civilització humana es veurà amenaçada per una catàstrofe. És l'hora del proletariat, és a dir, abans de res de la seva avantguarda revolucionària. La crisi històrica de la Humanitat es redueix a la crisi de la seva direcció revolucionària”.
Vivim una època de revolució i contrarevolució i no hi ha temps a perdre. Uneix-te a Esquerra Revolucionària Internacional!
