Preparant una explosió de la lluita de classes
Al setembre de l'any passat, un minúsculpercentatge de creixement del PIB alemany i francès, per sota del 1%, es vaconvertir en la dada necessària per a deslligar la famosa eufòria dels brotsverds. Els tambors de la propaganda mediàtica de la burgesia van copejar ambforça anunciant el final del túnel. Fins i tot Zapatero aixecava cap assegurantque l'economia espanyola també sofria d'una granellada primaveral anticipada.Poc temps després, a principis d'aquest any, eren les xifres oficials del'economia nord-americana les que donaven l'impuls per a llançar les campanesal vol: la recuperació econòmica en els EEUU era un fenomen irreversible,afirmaven amb confiança el president Obama i el seu col·lega Bernake, el tambépresident de la Reserva Federal (FED). I, no obstant això, en el cinquè mes del'any, Europa es va convertir en l'epicentre d'una crisi que va posar enqüestió el futur de la UE, i "el món va estar a la vora delcol·lapse" en paraules d'un alt funcionari de l’FMI.
La reunió de les grans potències del'economia mundial (G-20) celebrada els passats 26 i 27 de juny en la ciutat de Toronto (Canadà), va reflectir, més que cap de les anteriors, el calat i la profunditat de la crisi. L'enfrontament entre els EEUU i la UE davant les estratègies de sortida de la recessió va posar encara més de relleu, si cap,les enormes dificultats per a una coordinació efectiva de les polítiqueseconòmiques. També es va deixar en suspens, per enèsima vegada, el quimèric pla-propaganda de la dolenta en realitat-, per a regular o aplicar taxes o impostosal sector financer.
Els mitjans de comunicació han destacat quel'enfrontament responia, suposadament, a un pols entre els que defensenmantenir els estímuls públics per a reactivar l'economia (EEUU), i els queaposten amb vehemència pels plans d'ajustament i austeritat per a reduir eldèficit i el deute públic (UE). Hem subratllat la paraula suposadament ja que,com en qualsevol aspecte que enfronta a les potències capitalistes, lesaparences dels discursos oficials solen ocultar interessos molt més mundans.Dir que Obama és un defensor de la inversió pública, en sentit col·loquial pera entendre'ns, és senzillament mentida, tal com els fets s'estan encarregant dedemostrar. L'administració demòcrata ha aprovat plans d'ajuda estatals pervalor de diversos bilions de dòlars que han estat destinats, en la seva majorpart, a salvar al sistema financer nord-americà, sostenir als grans monopolisde l'automoció (gràcies a les subvencions a fons perdut atorgades generosamentper Obama, per exemple a General Motors), subsidiar la venda de cases, icontinuar amb les despeses multimilionàries en matèria de defensa militar (lesguerres de l'Iraq i l’Afganistan) i seguretat interior, entre altres. Però lesinversions productives, en infrastructures, en obra pública, en sanitat, eneducació, per a crear ocupació i estimular el consum, han brillat per la sevaabsència. Més aviat caldria assenyalar que els atacs a les despeses socials, ales pensions, als empleats públics (en les administracions dels estats i en elsajuntaments s'han destruït 69.000 i 247.000 llocs de treball respectivament desd'agost de 2008), a la sanitat i l'educació, també se succeeixen a bon ritme alsEEUU. Els avantatges fiscals per als rics i els beneficis estratosfèrics queels grans bancs estan obtenint, són part del panorama econòmic nord-americàigual que a Europa o Japó.
Ni ha prou amb recordar que fa pocs mesos,al maig, just quan va esclatar la crisi europea i l'euro va estar sota unintens foc dels "especuladors" (és a dir, dels grans bancs i lesgrans multinacionals, en una part considerable de matriu nord-americana), elpresident nord-americà va telefonar a Zapatero, al primer ministre grecPapandreu, al primer ministre portuguès Sócrates, per no dir a Merkel i Brown(encara hi havia un govern laborista a Gran Bretanya), per a pressionar-los iexigir-los que engeguessin com més aviat els plans d'ajustament i austeritat,la retallada del dèficit i l'ofensiva contra la classe obrera. Obama, comportaveu polític dels grans negocis nord-americans, dels grans bancs i lesgrans corporacions, igual que ho van anar altres presidents nord-americans enels quals s'inspira, com Wilson o Roossevelt, no feia més que assegurar queaquests grans consorcis capitalistes rebessin puntualment el pagament dels seusinteressos i la devolució dels seus préstecs, que poguessin continuar amb elsseus saborosos negocis especulatius a costa de la sang, la suor i les llàgrimesde la classe obrera europea.
Presentar a Obama com el defensor d’un altremodel econòmic és demagògia barata. En realitat, la causa de l'enfrontamententre els EEUU i la UE, també de l'enfrontament amb Xina, no és altre que lalluita bestial pel mercat mundial. EEUU, que travessa una fase depressiva en elseu consum, no pot convertir-se en el destinatari de les mercaderies barates detot el món i enfonsar encara més les seves indústries manufactureres. Això vadirectament en contra dels beneficis del capital nord-americà. Al contrari, laburgesia nord-americana necessita resituar-se en el mercat mundial, incrementarel volum de les seves exportacions per a sortir d'una crisi que es perllonga ivendre molt més a l'exterior. En el pic de l'anterior boom econòmic, el consumdomèstic dels EEUU aportava el 75% del seu PIB, i el 15% del PIB mundial, peròaquestes xifres se’n van anar com la primavera. No tornaran a mitjà termini.
El que va posar de manifest la reunió delG-20 a Toronto, és que una perspectiva d'enfrontaments comercials, devaluacionscompetitives (molt més després de l'ocorregut aquest últim trimestre amb lacaiguda de l'euro i el creixement exponencial de les exportacions alemanyes) iincrements dels aranzels està molt a la vora. Una fet que confirma la pròpiapremsa capitalista, encara que hagi de recórrer al llenguatge indirecte: "Lessolucions nacionals s'obren pas davant la crisi", titulava El Pais la crònica sobre el G-20 elpassat 27 de juny. (1)
Pessimisme a EEUU
Els fonaments de l'economia mundial estancopejats per una tremenda crisi de sobreproducció. (2) La mitjana d'utilitzacióde la capacitat productiva instal·lada de les principals economies del món enaquest any (EEUU, UE, Japó, exceptuant Xina), està per sota del 75%, el queassenyala amb rotunditat que el mercat mundial és incapaç d'assimilar lesmercaderies, els béns i els serveis que és capaç de produir amb la baseeconòmica existent. Les dades són concloents: el 2009 la caiguda de la inversiódirecta estrangera va ser de -29,2% en la UE, en les economies avançades vaarribar a un -41,2%, i en el conjunt del món un -38,7% de mitjana, segons lesdades de la Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament(UNCTAD).
El que demostra el caràcter senil idecadent del capitalisme és que en la fase més aguda de la crisi, l'especulacióborsària i financera torna a refermar amb força: noves fortunes multimilionàrieses creen en tot el món xuclant els recursos públics a través de la compra dedeute públic. Els governs capitalistes al seu torn, obtenen els recursos per amantenir aquesta sagnia rebaixant els salaris dels empleats públics, retallantles despeses socials i desmantellant els serveis públics. Increïble però cert.Però l'adopció dels plans d'ajustament per a acontentar a les grans financestindran altres efectes: deprimiran encara més la demanda interna fent molt mésdifícil la recuperació general de l'economia. I sobretot, asseguren un futur debaix salaris, precarietat i atur massiu. En termes polítics això és una receptaacabada per a l'explosió de la lluita de classes.
Les perspectives econòmiques s'han tornat aenterbolir després de conèixer-se les últimes dades de l'economianord-americana. L'exposició del sector financer nord-americà a la crisiimmobiliària -que es manté vigorosa després de caure la venda d'habitatges desegona mà un 27% en el primer trimestre-, ha estat subratllat pel fons deGaranties de Dipòsit dels EEUU, que calcula en 552 les entitats financeres quepoden trencar en els pròxims dos anys (el que significaria una pèrdua de250.000 milions de dòlars). A la incertesa per noves recaigudes del sistemafinancer se suma el gran problema de l'economia nord-americana: el creixementde l'atur, en taxes històriques i sense cap símptoma de remetre. Segons elsestudis de Goldman Sachs, l'economia d'EEUU necessitaria créixer durant els pròximscinc anys a una taxa anual del 5% per a assolir que l'ocupació tornés a lasituació prèvia a la crisi. Això significa créixer el doble del que la FED haprevist per al segon trimestre d'aquest any, però que no es complirà ambgairebé tota seguretat.
La perspectiva d'un nou descens als infernsper a l'economia nord-americana no és cap invent. El corresponsal d'El Pais a EEUU, Sandro Pozzi, hofonamentava així en un article del passat 28 d'agost: "El que anava a serl'estiu de l'esperança s'està convertint en el de la por que EEUU ensopegui,torni a caure en la recessió i es dugui per davant la recuperació a tot el món.Davant tanta incertesa, el conclave en Jackson Hole (Wyoming, EEUU)d'economistes i banquers centrals internacionals ha cobrat especial rellevància,amb un missatge de clars i obscurs. ‘Aquesta crisi durarà gairebé 10 anys enels països més endeutats -tant EEUU com Espanya estan entre ells-, i tot justduem tres des que va esclatar', va explicar en una entrevista amb aquest diariCarmen Reinhart, de la Universitat de Maryland (...) En el carrer, amb 14,6milions de desocupats i altres 2,4 milions que ni tan sols busquen ocupació enla situació actual, la resposta sembla ser afirmativa. Als EEUU hi ha també 8,5milions de persones que no tenen més remei que treballar a temps parcial, elque es tradueix en menys ingressos. I 40 milions de persones amb baixosrecursos que acudeixen a les ajudes públiques per a poder menjar, als conegutsfood stamps: per a tots ells, la vida és una espècie de depressió continguda.Tampoc hi ha bones notícies per a les empreses, que veuen com la demanda tornaa baixar. Ni en el sector de l'habitatge, on les vendes avancen al menor ritmeen cinc dècades...".
La situació és tan greu que Obama s'haprecipitat a presentar un nou pla "d’estímul" de l'economia, amb50.000 milions de dòlars d'inversió en infrastructures públiques, i ajudesfiscals a les empreses. Però això és 16 vegades menys que el seu pla de fa unany i mig, un pla que ha fracassat a l'hora de treure a l'economia del forat.Economistes com Krugman exigeixen més ambició i un pla d'estímul major, peròper a invertir en qui i d'on sortirà els diners? Si s'augmenta la inversiópública d'algun lloc han de sortir els recursos. Dels impostos als rics? Seriauna alternativa... però Obama, pressionat per un nombrosos grup decongressistes demòcrates, ha decidit ampliar les exempcions fiscals a les gransfortunes que va aprovar Bush i que vencien al desembre d'aquest any, tot unescàndol. El seu argument és el mateix que el que utilitza el seu col·legaZapatero, que després de fer un farol amb augmentar la fiscalitat a les gransfortunes ha reculat vergonyosament adduint que això podria provocar fugides decapitals i empitjorar la situació. Així és la lògica implacable delcapitalisme, fins i tot per als seus feligresos més piadosos i benintencionats.
Incertesa i estancament a Europa i Japó
La situació d'EEUU és adversa, però lesperspectives per a Europa no són millors. Després del terratrèmol de maig, del'enfonsament de l'economia grega, dels plans d'auxili al sistema financer, pocs'ha resolt. L'argot oficial parla ja d'una Europa a dues velocitats, en tot, iel pitjor és que a pesar d'engegar un pla d'ajustament i austeritat brutal, lespossibilitats que arrenqui la recuperació són cada vegada més incertes. Com passaals EEUU, les taxes d'atur en la UE estan en cotes històriques: segons lesxifres d’Eurostat, la zona euro es va situar en el mes de juliol en el 10%, unmàxim dels últims 12 anys. Gairebé 16 milions de persones no troben treball enl’eurozona.
L'economia francesa està en encefalogramapla, l'anglesa segueix descendint, i l'alemanya, que ha crescut un significatiu2,2% en el segon trimestre, té enormes desequilibris i zones fosques que potarrossegar al conjunt d'Europa, començant per la situació gens fiable quetravessa el seu sistema bancari. El creixement s'ha basat en les sevesexportacions, que es beneficien de la debilitat de l'euro, de la caiguda delssalaris, de la precarietat creixent del món laboral alemany i, una raó de moltpes, de la puixança de l'economia xinesa i els plans d'inversió estatal del seugovern, que ha augmentat significativament les importacions de maquinària itecnologia alemanya. Una dinàmica que té les seves conseqüències. En primerlloc, no està clar que un creixement semblant pugui mantenir-se per molt temps.El corresponsal de La Vanguardia a l’Alemanyaadvertia d'això: "El nivell de dependència exterior d'Alemanya és la claudel seu èxit i també el seu taló d'Aquil·les. La seva quota d'exportació superael 40% en sectors com el de l'automòbil i la màquina eina, i el 50% o 60% en laindústria electrònica o farmacèutica. Alemanya depèn com pocs de la conjunturainternacional, un fet que se sembla a unes arenes movedisses, perquè elpanorama general està dominat per la incertesa...". (3)
El creixement de les exportacionsalemanyes, que ja representen el 50% del seu PIB, també té una altra cara:augmenta les tensions amb els seus suposats socis europeus i, sobretot, aguditzal'enfrontament amb els EEUU. Com assenyalàvem al principi de l'article, elsnord-americans clamen contra la política exportadora germana, i per tant contraEuropa, que s'ha beneficiat notablement de la caiguda de l'euro -en el segontrimestre la moneda única va perdre més d'un 6,5% en el seu canvi enfront deldòlar-. Una situació que de mantenir-se accelerarà l'enfrontament comercial, ila possibilitat d'una espiral de devaluacions competitives. (4)
L'altre punt feble segueix localitzat en elsector financer. Tan sols fa uns mesos que es van fer els test d’estrès per aavaluar la solvència dels principals bancs europeus i calmar als mercats. Elsbancs espanyols van sortir aparentment airosos, a pesar que duen anysincorporant als seus balanços, com si fossin actius, tot el passiu de la crisiimmobiliària, que tenen préstecs concedits al sector per valor de 600.000milions, i una morositat que supera els 100.000 milions d'euros. El resultat deles proves va permetre a Zapatero treure pit, però el 9 de setembre elgovernador del Banc d'Espanya va tornar a advertir de possibles fallidesbancàries. De totes maneres, recentment han aparegut informes sobre lescaracterístiques tècniques d'aquests test. I han confirmat que qui fa la lleifa el parany. Si un govern com el grec pot falsificar els seus comptes públicsper a passar l'examen de la UE, els bancs europeus, i sobretot els alemanys,poden pressionar perquè la realitat quedi oportunament emmascarada i ocultarconvenientment la seva exposició al deute grec. La metodologia de les proves deresistència de la banca europea tot just penalitzava la possessió de deutegrec. Per a justificar una decisió així es va argumentar que després de lacreació del fons de rescat de l'euro ja "no es contempla la hipòtesi d'unimpagament per part de cap país europeu". De l'anàlisi van ser tambéexcloses les inversions en deute rus. Com han assenyalat The Wall Street Journal posant el dit en la nafra: les maniobrestècniques han servit per a ocultar l'enorme exposició dels bancs europeus, elseu gran passiu acumulat i que pot ser molt difícil recuperar (en els últimsdies s'ha fet públic que els grans bancs alemanys necessitaran més de 100.000milions d'euros per a complir amb les noves regulacions).
El pessimisme econòmic dibuixat a la tardor s'ha completat amb les dades de Japó. Submergit en una situació de deflació,amb un ien més fort que mai que afecta molt negativament a les sevesexportacions, el govern japonès intenta de nou insuflar vida en l'organismeeconòmic a través de noves injeccions públiques. Però el més significatiu ésque l'estancament de l'economia japonesa ha dut les xifres de l'atur als seusmajors índexs des del final de la Segona Guerra Mundial: una taxa d'atursuperior al 5%, que oculta així mateix la generalització de la precarietat del'ocupació, els salaris escombraries i la creixent bretxa entre rics i pobres:"Els milers de joves que pernocten en els cibercafès perquè no podenpermetre's pagar un lloguer o els ancians obligats a sobreviure amb pensions miserablesinflen cada vegada més les files dels pobres de Japó. Aquest any, el Govern vafer públiques les xifres d'aquest col·lectiu per primera vegada en la històriadel país. Parlen de 19 milions de pobres, un de cada sis japonesos. El pitjorés que aquestes dades són de 2007, abans de la crisi". (5)
A pesar que les dades de creixement delcomerç mundial seran positius aquest any en relació a l'any 2009, el majorincrement se centra en els països emergents i exportadors de matèries primeres.I aquest aspecte, l'augment del preu de les matèries primeres, tampoc és unabona notícia per a la recuperació, doncs augmenta els costos de producció enles grans potències. La perspectiva per tant és clara: un llarg períoded'estancament econòmic en termes macroeconòmics -encara que per a la majoria dela població de planeta en res es diferencia d'una recessió profunda-, sensedescartar una nova recaiguda en la depressió, tal com va ocórrer el 1937 durantel gran crack econòmic dels EEUU.
Ruptura de l'equilibri capitalista
Quan Obama va ser triat President delsEEUU, immediatament es va posar a la feina en la seva particular croada mundialper a refundar el capitalisme sobre bases "humanes". Els seus plansvan captivar a la socialdemocràcia mundial. Semblava que la crisi, a pesar dela seva profunditat i ferocitat, podria ser l'oportunitat que es necessitavaper a treure les conclusions pertinents dels errors passats i introduir seny iracionalitat en els mercats. Dos anys després què queda d'aquests plans? Quèqueda dels grans missatges, de les grans ambicions?
Queda un fracàs complet a l'hora de posarel cep als grans especuladors. Queda una ferida oberta en canal que enfrontaper cada pam del mercat mundial a les grans potències internacionals. Queda lacontinuïtat de la crisi, llastrada per un deute públic estratosfèric i, en lamillor de les previsions, una perllongada fase d'estancament amb taxes massivesd'atur que es poden perllongar durant els pròxims deu anys. La racionalitat quepretenien introduir en el sistema capitalista els seus salvadors"democràtics", s'està traduint en caos i descomposició: milers demilions d'euros es dilapiden per a pagar els interessos del deute públic a lagran banca, un ingent volum de capital que no es dedica a la inversió productiva,a crear indústries i ocupació.
La gran recessió de l'economia ha estat l’arietperquè l'equilibri capitalista es trenqui en tots els plànols i, perdescomptat, en el polític. Una gran part dels fonaments que donavencredibilitat a la democràcia burgesa també estan en qüestió. L'experiènciad'aquests anys ha desvetllat la brutal dictadura del capital financer quedomina el món. No, no és democràcia, és una dictadura exercida per individusque ningú ha triat, que ningú ha votat, però que tenen la capacitat per a posarde genolls a tots els governs que accepten la lògica del capitalisme.
Les receptes capitalistes per a enfrontarla crisi han acabat amb les velles certeses. I les conseqüències es deixarannotar en diferents plans. Per a començar, la inestabilitat política serà laconstant en els pròxims anys, on les dificultats de la burgesia i dels seusaparells polítics per mantenir cohesionat a la seva base social augmentaran. Lacrisi del govern de Sarkozy i de l'entramat polític liderat per Berlusconi sónsímptomes del que està per venir. Però sobretot, l'ofensiva que suposal'aplicació dels plans d'austeritat anuncien una nova era de lluita de classes,molt dura i radicalitzada. Estem en el començament, però quin començament!:vagues generals a Grècia, a França, a Itàlia, a l'Estat espanyol,mobilitzacions de masses a Portugal, a Dinamarca, a l’Alemanya, movimentsrevolucionaris del proletariat a Centreamèrica, Amèrica Llatina, elsubcontinent indi...
Aquest auge de la lluita de masses, amb elsseus fluxos i refluxos, tindrà efectes demolidors sobre el model sindicalreformista i de pau social que ha dominat el panorama dels últims anys. Elmajor pilar amb el qual ha contat la burgesia per a garantir els seus gransnegocis i l'estabilitat del seu sistema en els últims trenta anys, això és, lacol·laboració dels dirigents dels sindicats i els partits de l'esquerra,s'esquerdarà per la pressió de la classe obrera. Les idees del socialismerevolucionari, del marxisme, tornaran a convertir-se en el programa de milionsd'oprimits en tot el món
NOTES
1. Aquesta perspectiva, per molt sorprenent que sembli, és animada iestimulada fins i tot per aquells que es fan passar per keynesians ortodoxes(és a dir, liberals simpàtics, que aparenten ser molt crítics, en el paper, ambla dreta). El cas més emblemàtic és del professor Krugman que fomenta elnacionalisme econòmic nord-americà i crida a la guerra santa (en termeseconòmics clar) contra Xina i Alemanya. Krugman va escriure un article que vatitular L'aixecada de camisa del iuan (El País, 26/06/10). Citarem algunesratlles: "La setmana passada, Xina va anunciar un canvi en la sevapolítica monetària, una jugada clarament destinada a llevar-se de damunt lapressió d'Estats Units i altres països en la cimera del G-20 d'aquest cap desetmana. Desafortunadament, la nova política no planta cara al problema real,que és que Xina ha estat fomentant les seves exportacions a costa de la restadel món (...) De fet, lluny de suposar un pas en la direcció correcta, el comunicatxinès va ser un acte de mala fe, un intent d'aprofitar-se de la moderaciód'EEUU (...) Està clar que el Govern xinès tracta de prendre'ns el pèl atots els altres, (...) Xinesa ha de deixar de donar-nos llargues i imposar uncanvi de debò. I si es nega a fer-ho, haurà arribat l'hora de parlar desancions comercials." Més clar l'aigua.
2. Militant ha publicat una gran quantitat de materials d'anàlisis sobre lacrisi econòmica mundial. Es poden consultar en http://www.elmilitante.net/content/view/5058/1/
3. Rafael Poch, La Vanguardia 06/09/2010
4. Com en el cas de Xina, Paul Krugman també emet el seu veredicte en unaentrevista a El Pais del passat 11 dejuliol: "Alemanya està jugant un paper realment destructiu. Està empenyent-se a si mateixa i a la resta d'Europa per mitjà de l'autodestrucció".
5. El Pais, 05/09/10.
