"L'economia islandesa és pròspera i flexible" (FMI. 4/7/2008).

"Existeix un perill molt real... que l'economia islandesa, en el pitjor dels casos, pugui ser absorbida amb els bancs en un remolí i que el resultat pogués ser la fallida nacional". (Discurs a la nació del primer ministre d'Islàndia Gier Haarde, 6/10/2008).

Què va ocórrer a Islàndia en aquell període de tres mesos que pugui explicar aquest canvi? Sens dubte en altres ocasions hem assenyalat l'arrogància i estupidesa de la burgesia i els seus representants en institucions com el FMI, que clarament van cometre un error en la seva valoració de l'economia islandesa. Però Islàndia ha estat un dels països més afectats per l'actual crisi mundial del sistema capitalista.

Per explicar la crisi particular dels bancs d'Islàndia el millor que podem fer és remetre’ns a un article publicat per The Financial Times l'1 de juliol de 2008 escrit per Robert Wade, professor de la London School of Economics. El professor Wade explica que abans de l'any 2000 la majoria dels bancs islandesos eren de propietat pública i aplicaven una política conservadora en qüestions com els préstecs i el crèdit. Els tipus d'interès reals, és a dir, els tipus d'interès tenint en compte l'alta taxa d'inflació d'Islàndia, eren baixos i fins i tot negatius. No es donava fàcilment crèdit i era bastant difícil aconseguir préstecs individuals. A causa de la pressió de la classe capitalista, envejosa dels massius beneficis que aconseguien els bancs en altres parts, l'any 2000 el sistema bancari islandès es va desregular i privatitzar.

Citarem el professor Wade: "Els bancs van ser privatitzats l'any 2000 mitjançant un preu ràpid i dirigit políticament. La propietat va passar a persones que tenien estretes relacions amb els partits de la coalició conservadora governant que amb prou feines tenia experiència a la banca moderna". Els reguladors bancaris "van preferir una reglamentació reguladora el més liberal possible". (Robert Wade. The Financial Times. 1/7/2008). Sens dubte el que vol dir el bon professor és que l'elit islandesa va veure l'oportunitat de fer negocis amb el sistema bancari i per tant va arreglar tot per a que així fos. La democràcia parlamentària simplement va ser un mitjà per aconseguir aquest objectiu. Aquestes accions, sens dubte, van ser aplaudides per la classe capitalista mundial i lloada per institucions com el FMI.

Els bancs, de treballar principalment com bancs comercials interns, van estendre les seves operacions a la banca d'inversió. La desregulació va permetre als bancs, a empreses i a individus demanar grans sumes de diners i aquest capital fictici va provocar un boom massiu. La major part d'aquests diners procedien de fora d'Islàndia en el que es coneixia com "bicicleta financera" [operacions en les quals pren diners deixats en una moneda a taxes baixes per col·locar-lo en una altra moneda a taxes més altes. N. del T.]. Era una forma que tenien els especuladors capitalistes de demanar diners deixats fora d'Islàndia, és a dir, a l'Eurozona, a tipus d'interès baixos, a canvi de corones islandeses i després deixar els bancs, empreses i individus islandesos a tipus d'interès més alts.

Mentre els tipus d'interès en zones com l'Eurozona eren baixos i el crèdit en aquests llocs era fàcilment accessible, la festa va continuar. Les bancs i les empreses es van endeutar per finançar inversions tant a Islàndia com a l'estranger. Es van dedicar a comprar valors a Europa incloses moltes empreses hipotecàries britàniques. El Banc Central d'Islàndia va aixecar els requeriments necessaris de reserva i va intentar frenar l'augment de la inflació causat pel boom financer incrementant els tipus d'interès fins un 15 per cent. Això va provocar una afluència de capital estranger, un augment de la bicicleta financera i més boom. Es va proclamar el miracle de l'economia islandesa, fins i tot alguns ideòlegs burgesos van arribar a anunciar que era "el primer país del món gestionat com un fons d'alt risc", això feia que Islàndia fos el model per al futur.

Obviament, la festa no podia durar eternament. Durant l'últim any, en la mesura que la crisi econòmica s'ha intensificat, els bancs van començar a ser reticents a deixar diners i han estat demanant la devolució dels seus préstecs. La bicicleta financera a Islàndia va acabar i els préstecs als bancs islandesos havien de ser tornats. El problema és que ara els bancs islandesos tenen un alt nivell d'alçament, és a dir, deute amb relació als actius reals. The Financial Times informava el 8 d'octubre que segons el Banc Central d'Islàndia, els diners deguts pels bancs del país a l'estranger en el segon trimestre de 2008 eren sis vegades el PIB d'Islàndia. Als ulls dels capitalistes Islàndia s'ha convertit en un "sistema bancari raonablement gran amb un petit país acoblat" (The Financial Times. 8/10/2008), però el sistema bancari també estava en crisi. El govern islandès va aprovar mesures de pànics i va ordenar als bancs vendre els seus actius a l'estranger i repatriar els diners. El 5 d'octubre el govern va anunciar que no hi havia necessitat d'introduir mesures especials. Al mig de la crisi financera mundial el parlament va aprovar una llei, amb el suport de l'oposició, que permetia al govern fer-se càrrec dels bancs. Aquell mateix dia el primer ministre es va dirigir a la nació i va anunciar "la perspectiva és descoratjadora per a molts".

Es va suspendre la borsa i com els bancs no tenien suficients diners per cobrir els seus deutes, un per un van ser nacionalitzats. Landsbanki va ser nacionalitzat el 7 d'octubre, la qual cosa va empènyer el govern britànic a congelar uns 4.000 milions de lliures en valors de Landsbanki recorrent a la llei antiterrorista. La justificació legal va ser combatre una "acció que anava en detriment de l'economia britànica", el govern britànic va dir que havia utilitzat els seus poders per protegir els petits dipositaris britànics perquè no era clar que Landskanki pogués cobrir les seves obligacions. Com explicava The Financial Times: "Para aquells amb diners lligats al seu sistema bancari [el d'Islàndia]... les pèrdues amenacen amb ser grans". (FT. 8/10/2008). No content amb etiquetar les accions d'un banc com a accions terroristes, l'endemà el govern britànic es va fer càrrec de l'administració de la filial britànica del banc islandès, Kauphting, provocant que l'empresa amb base a Islàndia entrés en fallida tècnica. El govern islandès es va veure obligat a nacionalitzar també Kaupthing.

Sens dubte aquesta és la manera que els capitalistes i els seus representants es tracten entre si. El govern britànic no representa els treballadors de la Gran Bretanya ni el govern islandès representa els treballadors islandesos. Quan estan amenaçats els beneficis de la seva classe capitalista, el govern britànic fa el que sigui, sobretot si és contra un país petit i menys poderós. Així que va confiscar els béns dels bancs islandesos a la Gran Bretanya independentment de l'efecte que això tingui per al seu aliat. A canvi el govern islandès va haver de recórrer a la carta nacionalista i va intentar culpar el govern britànic. En realitat el que hi ha darrere és la bogeria del sistema capitalista.

Els bancs d'Islàndia no estaven exposats a les hipoteques escombraries quan es va desencadenar la crisi del crèdit l'any passat. Però sí que estaven posats a la bombolla especulativa que ha experimentat el capitalisme mundial durant l'últim període, una bombolla que ara ha punxat. El govern ha nacionalitzat els bancs, l'estat no té recursos per fer front a totes les obligacions dels bancs i ara s'enfronta a la fallida. L'any 2000 els actius combinats dels bancs islandesos eren inferiors al PIB anual d'aquell any, ara es calcula que aquests actius, basats en el deute, són aproximadament 10 vegades el PIB.