UNA ALTERNATIVA OBRERA A LA CRISI CAPITALISTA

Després d’una dècada de “boom econòmic” en que els beneficis de la gran banca, els grans monopolis i els grans especuladors immobiliaris s’han disparat de forma obscena, la crisi de l’economia capitalista s’estén des dels països més industrialitzats fins als continents més pobres. Una crisi financera descontrolada, la més important des del crack del 1929, amenaça els fonaments del capitalisme.

En aquestes condicions, la burgesia pretén descarregar sobre les espatlles de les famílies treballadores les conseqüències de la recessió i el caos econòmic: acomiadaments, retalls salarials, privatitzacions de serveis públics, precarietat... Però aquest pla té també una altra cara: l’ús de centenars de milers de milions d’euros dels diners públics per salvar a la gran banca de la bancarrota i evitar de passada un col·lapse del conjunt de l’economia mundial. En definitiva, socialitzar les pèrdues després que s’hagin privatitzat els guanys, o com diu un conegut escriptor nord-americà: “socialisme per als rics, capitalisme per als pobres”.

A l’Estat espanyol la situació de la immensa majoria de la classe treballadora empitjora cada dia que passa. Segons xifres de l’INE (Instituto Nacional de Estadística), més de 10 milions de treballadors cobrem salaris inferiors als 1.000 euros al mes o freguem aquesta quantitat: la mitjana dels salaris el 2007 era la mateixa que el 1997. Alhora, seguim al capdavant de la precarietat laboral de la Unió Europea, amb un 34% del total de la força de treball. En el cas dels joves menors de 30 anys, el percentatge puja al 45% i triplica la mitjana comunitària. En contrast, les empreses que cotitzen a l’Ibex 35 van obtenir, el 2007, uns beneficis de més de 49.000 milions d’euros, un 15,7% més que l’any 2006. Uns resultats espectaculars a costa de la nostra sobreexplotació i d’un transvasament gegantí de plusvàlua de les nostres butxaques cap als seus.

Però en aquest any 2008 les coses han anat a pitjor. A més a més d’una escalada descontrolada de la inflació, que afecta fonamentalment als preus dels productes de primera necessitat, la recessió econòmica a la construcció i a la indústria està afectant de ple a l’ocupació. El nombre de parats s’ha incrementat un 24,7% en l’últim any, és a dir, 500.000 aturats nous, col·locant el total de desocupats en 2,5 milions! A la construcció es pronostica un milió de parats en el sector per a mitjans del 2009, i a la indústria de l’automòbil ja s’han anunciat plans per a acomiadar a 1.300 treballadors a Ford i uns altres 600 a Opel. La perspectiva és que els expedients de regulació d’ocupació i tancaments d’empreses es multipliquin en els propers mesos. D’altra banda, la directiva aprovada per la Unió Europea a favor de l’extensió de la jornada laboral a 60 hores setmanals és una clara advertència de fins a on estan disposats a arribar en els seus atacs als treballadors. Impedir que aquests plans salvatges es portin a terme, defensar els nostres salaris i llocs de treball, només serà possible si el conjunt de la classe treballadora i de la joventut es mobilitza massivament, demostrant la seva enorme força paralitzant la producció i el país.

Per a qui governa Zapatero?

José Luis Rodríguez Zapatero va arribar al govern amb el vot de milions de treballadors i joves, farts del malson que significava la política del Partit Popular. Entre l’any 2000 i el 2004, la mobilització contra la guerra imperialista a l’Iraq, davant del desastre del Prestige, a la vaga general del 20J de 2002, o contra la manipulació barroera dels atemptats de l’11-M, van demostra la ferma decisió de la majoria de la població per canviar les coses. Després d’una nova derrota electoral de la dreta el març de 2008, el govern del PSOE, més enllà d’algunes reformes tímides, en la seva majoria més cosmètiques que altra cosa, ha adoptat la línia de fer concessió rere concessió als de sempre: els grans empresaris, els grans banquers i, perquè no reconèixer-ho, a la dreta i a l’església.

Una breu anàlisi de les darreres mesures aprovades pel govern de Zapatero ho deixa ben clar. Per exemple, la decisió de retornar 400 euros de les retencions de l’IRPF a tots els treballadors, autònoms i pensionistes, ha estat presentada com la quinta essència del que és fer una política econòmica progressista. Però, pal·liarà aquesta mesura els efectes de la pujada brutal de la inflació i les hipoteques? Evidentment no.  

Altres decisions, com reconvertir en Habitatge de Protecció Oficial una part dels centenars de milers de vivendes construïdes per promotores privades, emprant els diners públics per a comprar-les, o ampliar el termini de pagament de les hipoteques per a aquelles famílies amb dificultats, tenen un comú denominador: mantenir els beneficis sagrats de les immobiliàries i assegurar que els salaris dels treballadors segueixin acomplint puntualment amb les hipoteques bancàries. Altres “actuacions” contra la crisi tenen també als empresaris com a beneficiaris. Aquest és el cas de la desaparició de l’impost de patrimoni, mesura que permetrà als grans capitalistes deixar de pagar a l’Estat més de 1.000 milions d’euros! O la reducció en un 30% de totes les càrregues administratives per a les empreses. És així com es protegeix als més dèbils?

El president Zapatero ha enviat altres missatges igual de nítids. Al capdavant del Ministeri de Treball i Immigració ha col·locat a Celestino Corbacho, que s’ha despatxat a gust amb declaracions duríssimes contra els treballadors immigrants que res tenen a envejar del discurs del PP. El fet que el govern estigui afavorint la privatització de serveis públics essencials, com la sanitat i l’ensenyament; que adverteixi contra les dificultats de mantenir els pressupostos de l’INEM que donen cobertura als desocupats; o que faci crides a favor d’una nova reforma de les pensions, són molt indicatius del gir cap a la dreta que està protagonitzant. En definitiva, per a qui governa Zapatero? La pregunta no és difícil de respondre: si els dirigents del PSOE es conformen amb acceptar les regles del joc del capitalisme i renuncien a la transformació socialista de la societat, els que guanyen amb la seva política no poden ser altres que els grans empresaris.

Per un sindicalisme de classe, combatiu i democràtic

En els últims anys sembla com si els dirigents sindicals d’UGT i CCOO haguessin viscut en un altre món. Les seves accions i declaracions demostren que s’han vist enlluernats per una dècada de creixement econòmic de la que només han vist les “brillantors”. Tota la seva política “realista” de pactes, concessions i desmobilització, ha anat cedint, pam a pam, conquistes històriques del moviment obrer. El seu model d’acció sindical s’ha reduït a un “diàleg” permanent amb els empresaris, fins acabar convençuts que el que és bo per als capitalistes també és bo per a la classe obrera. D’aquesta manera, una part considerable dels dirigents sindicals s’han transformat en magnífics gestors de l’economia de mercat. Però aquest model d’acció sindical, tan “realista” i “raonable” per als empresaris, és absolutament ineficaç per fer front a l’allau d’atacs que tenim a sobre.

La crisi del capitalisme ha agafat per sorpresa als dirigents sindicals. En comptes de preparar al moviment obrer per a una lluita decisiva, els responsables d’UGT i CCOO es limiten a demanar... un nou model de creixement per sortir de la crisi! Un “model” basat, se suposa, en la indústria, en la tecnologia, en la formació, etc., i que substitueixi al totxo i la mà d’obra barata com a motors de l’economia. El petit inconvenient d’aquest “pla” és que els capitalistes tenen els seus propis projectes per esquivar aquesta crisi de sobreproducció: preservar els seus beneficis i posar el capital acumulat en els últims anys a resguard. I tenen força clar com fer-ho: abaratint més les despeses salarials, intensificant l’explotació dels treballadors, “adequant les plantilles al volum de negoci”, és a dir, acomiadant a més gent, congelant les inversions fins que es presentin oportunitats més clares o posar els diners en altres bombolles especulatives que els ofereixin altes taxes de beneficis. Per quin motiu sinó un empresari invertirà en augmentar la seva capacitat productiva, en noves plantes o en més contractació de treballadors?

És el moment, per tant, de donar un gir de 180º a la política dels sindicats. Tot i que el govern i la patronal pretenen implicar novament als dirigents sindicals en un altre pacte social, que asseguri la pau a les fàbriques mentre s’ataquen els nostres salaris i es liquiden desenes de milers de llocs de treball, la situació és molt diferent a la d’anys enrere. Després d’una experiència molt dura, la classe obrera està demostrant que no acceptarà més sacrificis sense lluitar. Vagues com la dels treballadors del metall a Vigo, de la construcció a Pontevedra, del sector de la neteja a Astúries o de la sanitat pública a Euskadi; la dels treballadors de neteges del metro, dels autobusos o de la Televisió pública de Madrid; o les magnífiques i victorioses lluites dels treballadors de l’Administració estatal de Justícia i dels Transports Metropolitans de Barcelona, han posat a prova la nostra força quan lluitem units i de manera decidida. Tots aquests conflictes, en menor o major mesura, han desbordat als dirigents sindicals. I podem preveure que els treballadors no ens deixarem prendre els nostres salaris i els llocs de treball fàcilment. Som un classe obrera que s’ha nodrit en aquesta última dècada per centenars de milers de joves treballadors i milions de companys immigrants, avesats per l’explotació més despietada, que no ens llançarem al precipici voluntàriament. No acceptarem fàcilment les receptes de més sacrificis i penúries que ens té preparada la patronal amb la complicitat d’un sector dels nostres dirigents.

Construir una forta corrent marxista en els sindicats de classe

Els sindicats de classe són patrimoni del moviment obrer, no d’un “aparell” sindical cada dia més allunyat de l’autèntic sentir dels treballadors. No es tracta, per tant, de construir petits sindicats, sinó d’impulsar des de baix, a les fàbriques, als centres de treball, a les empreses, una forta corrent marxista de treballadors en els sindicats de classe, per defensar un programa combatiu, basat en la lluita unificada i en decisions preses de manera col·lectiva i democràticament en assemblea. Sense organització, els treballadors només som matèria primera per a l’explotació, però l’organització s’ha de dotar del programa més avançat, les consignes més decidides, els millors mètodes per assegurar la victòria a cada lluita, és a dir, del programa del marxisme revolucionari.

El sindicalisme marxista, alhora que impulsa decididament la lluita per les millores salarials i laborals, per la defensa de l’ocupació, no considera aquesta lluita com una realitat al marge de la societat capitalista. Qualsevol combat parcial per millorar les condicions de vida dels treballadors, ha de formar part d’un altre més global i general per acabar amb el capitalisme i transformar la societat en línies socialistes. Marx va explicar, i segueix sent una explicació completament vàlida, que l’emancipació de la classe treballadora no es pot realitzar fàbrica a fàbrica.

Els treballadors marxistes defensem un programa per combatre la crisi i que a més a més contribueixi a enfortir la lluita per la transformació socialista de la societat. Molts es preguntaran d’on han de sortir els recursos per dur a terme aquestes reivindicacions. Nosaltres ho diem ben clar: expropiant la banca, als terratinents i als grans monopolis, que concentren la part del lleó de la riquesa que els treballadors hem creat, i que són els verdaders responsables de la crisi econòmica i el caos que regna a nombroses parts del planeta. Aquestes palanques, posades a produir sota el control democràtic dels treballadors, podrien resoldre les necessitats més importants que avui pateixen milions de persones a l’Estat espanyol i a tot el món: l’atur, l’escassetat de vivenda, el deteriorament de l’educació i la sanitat públiques, la falta de serveis socials, els salaris baixos... Alliberada del benefici capitalista, una economia planificada sobre bases socialistes faria possible la reducció immediata de la jornada laboral perquè el conjunt de la població pogués participar directament a les tasques de control i gestió de la vida pública, de l’economia, la política, la cultura... obrint així el camí per a un progrés social inimaginable.

La classe treballadora té una immensa força acumulada. Qualsevol aspecte de la producció capitalista depèn dels treballadors: la construcció, el transport, l’extracció de petroli, els serveis, l’ensenyament... Sense el nostre amable permís la maquinària capitalista no podria funcionar ni un sol dia. Tota la nostra força potencial, que ens proporciona la posició que ocupem en el procés productiu, s’ha de transformar en una força real. I per això necessitem comptar amb una organització autènticament socialista disposada a transformar la societat, amb una organització capaç d’unir a milions de treballadors en una lluita comuna pel socialisme.

Per un sindicalisme combatiu, de classe i democràtic!

Treballador, treballadora, uneix-te a la Corrent Marxista Militant per a lluitar pel socialisme!

Per una alternativa socialista enfront de la crisi capitalista

-          Per la recuperació del poder adquisitiu dels salaris. Escala mòbil preus-salaris. Salari Mínim de mil euros al mes a partir dels 16 anys.

-          Retirada immediata de la directiva europea de les 60 hores. Jornada laboral de 35 hores sense reducció salarial per repartir el treball i mantenir l’ocupació!

-          En defensa de tots els llocs de treball. Nacionalització de les empreses en crisi sota control democràtic dels treballadors. Jubilació als 60 anys amb el 100% del salari amb contractes de relleu.

-          Subsidi d’atur indefinit fins a trobar un lloc de treball equivalent a un SMI de 1.000 euros. Cap retall al subsidi d’atur. Transport gratuït per als aturats.

-          No a la precarietat laboral. Fix als quinze dies. Per a treball periòdic, contractes fixos discontinus. No a les ETTs.

-          No al prestamisme laboral. Integració en plantilla dels treballadors de companyies auxiliars que treballen de forma permanent en el recinte de la factoria. Equiparació salarial i de jornada dels treballadors d’auxiliars amb la principal. Control efectiu de la jornada laboral. Una única companyia per activitat. Prohibició de la subcontractació en cadena.

-          Per una sanitat i una educació públiques, dignes i de qualitat. No a la privatització dels serveis públics! Renacionalització de les empreses públiques privatitzades!

-          Nacionalització, sota control obrer i sense indemnització dels monopolis de la construcció per a construir un milió de vivendes socials de lloguer en els propers quatre anys. Limitació legal del lloguer mensual al 10% dels ingressos familiars.

-          Derogació de la Llei d’Estrangeria i de la Directiva de retorn. Plens drets laborals i ciutadans per als immigrants.

-          Nacionalització de la banca, els grans monopolis i els latifundis, sota el control democràtic dels treballadors i les seves organitzacions, per posar l’economia a disposició de les necessitats socials. Els capitalistes són els responsables de la crisi!