Lenin va explicar que la política és economia concentrada. La inestabilitat general troba la seva expressió en les borses mundials, el nerviosisme dels inversors es manifesta en crisis periòdiques dels mercats.
L'economia nord-americana encara és la principal força motriu de l'economia mundial, es va recuperar després del col·lapse de la bombolla borsària de 2000, però els economistes ara parlen d'un creixement més lent o una recessió. Ara com ara, l'economia nord-americana ha evitat una recessió però sí existeix una desacceleració del seu creixement. En el primer trimestre només va créixer un 0,6 per cent.
El 29 de juny, The Economist, publicava el següent: "Existeixen molts signes amenaçadors. El mercat immobiliari, des de fa temps la principal sustentació del boom econòmic d'EEUU, comença a fluixejar. Els impagaments en el mercat de préstecs d'alt risc van créixer fins i tot més enllà de l'inquietant. El nucli que forma la taxa d'inflació, que exclou l'alimentació i l'energia, no s'ha estabilitzat exactament: els preus del consum van pujar un 2,2 per cent al maig. Aquesta situació, unida a un tebi creixement del PIB, estan provocant nerviosisme entre els consumidors".
Els inversors estan preocupats, entre altres coses, per l'augment dels tipus d'interès, un procés que també va associat amb el punt màxim d'un boom. No obstant això, és impossible ésser precisos sobre el ritme del cicle econòmic. Tot el que podem dir és que una recessió a EEUU és una mica inevitable. L'economia no és una ciència exacta, l'economia capitalista és un sistema caòtic i és impossible fer prediccions exactes.
Entre els economistes burgesos hi ha molta perplexitat i emeten idees contradictòries sobre la situació. En un moment parlen de deflació, després manifesten el perill de la deflació. El ressorgiment de la inflació és una realitat en tots els principals països. Es tracta d'un fenomen típic associat al punt més alt d'un boom, juntament amb un augment abrupte dels beneficis i també dels salaris. En el cicle actual, només ha desaparegut l'últim dels aspectes.
El deute del consumidor
És veritat que durant els últims vint anys no s'ha produït una recessió severa, excepte només dues relativament suaus. Aquesta és una de les parts del problema que té la burgesia. L'error dels economistes burgesos és que assumeixen que les tendències observades en el període passat es poden projectar en el futur. No han après gens de la veritat elemental: que l'economia del passat no és una guia del futur. S'han tranquil·litzat amb un fals sentit de seguretat, imaginen que una recessió mundial està fora de qüestió, però aquesta idea és totalment equivocada.
Durant els últims quinze anys, la inflació ha estat relativament estable. Aquesta situació s'ha degut al fet d’una combinació de circumstàncies, en primer lloc, la pròpia globalització, que exerceix una pressió descendent sobre els salaris i els preus. Com a resultat d'això, els capitalistes i els economistes han romàs indiferents davant la inflació, els bancs centrals han permès una política monetària molt poc estricta, acumulant problemes per al futur en forma de bombolla creditícia. En el futur, es veuran les conseqüències i veurem una crisi global de sobreproducció agreujada per una contracció profunda del crèdit i el col·lapse dels preus immobiliaris i borsaris. El consum a EEUU ha estimulat el creixement del PIB, però a costa d'una taxa d'estalvi personal negativa, un creixement carregat sobre el deute familiar i un enorme dèficit per compte corrent. Fins i tot quan el mercat immobiliari ja es desaccelera, els nord-americans encara segueixen gastant, aquesta situació és insostenible.
Ara com ara, no obstant això, els capitalistes i els seus economistes favorits estan actuant com una colla de borratxos en una festa salvatge: s’ho estan passant molt bé i en el seu estat etílic imaginen que la festa durarà eternament, aquest tipus de persones invariablement s'aixecaran amb una ressaca dolenta. Fa deu anys, Alan Greenspan va avisar contra l’”exuberància irracional" dels mercats, però després els va estimular llançant una mica d’exuberància irracional de la seva pròpia collita.
En l'últim període, la burgesia s'ha despullat de tot tipus de cautela. Han actuat de manera irresponsable des del punt de vista capitalista. Els Republicans solien ser el partit dels pressupostos equilibrats, un dòlar fort i la responsabilitat fiscal sòlida. Ja no és així, ara presideixen el boom del consum, la caiguda del dòlar i dèficits enormes. Quan George W. Bush va arribar al càrrec, la despesa governamental era del 18,5 per cent del PIB, el 2006 era un 20,3 per cent.
La major part ha estat despesa discrecional i les despeses militars han suposat un terç d’aquestes. Després hi ha hagut regals sumptuosos als camperols nord-americans que s'han pagat del Medicare i de la seguretat social. Tota aquesta situació ha creat un dèficit estructural i es deixarà sentir sobre les futures generacions de nord-americans que patiran l'enorme càrrega del deute. També soscava els mecanismes que solia utilitzar la burgesia en el passat per a sortir de la recessió.
El lloc d'EEUU en el món
EEUU és encara l'economia més forta del món. Per tant, una recessió allí tindrà efectes importants a tot arreu. És veritat que EEUU ha perdut una mica de terreny en relació amb altres països, solia ser el major exportador del món. Primer va ser superat per Alemanya i ara ha estat superat per Xina, el nivell del qual d'exportació de mercaderies va superar al d'EEUU en la segona meitat de l'any passat.
El dòlar està perdent la seva posició dominant en les finances globals. Ara hi ha més bitllets i monedes d'euro en circulació que dòlars. En el mercat internacional de bons, l'euro ha desplaçat al dòlar com a moneda principal. I, d'acord amb el Financial Estafis, la capitalització de mercat de Wall Street ha estat eclipsada per Europa (inclosa Rússia).
La major empresa del món encara és nord-americana, segons la revista Fortune, es tracta de Exxon Mobil, que ocupava la primera posició el 2006. En realitat, Saudi Aramco, encara que no està a la llista, té uns ingressos majors. Toyota està a punt de superar a General Motors, la major empresa automobilística del món. El 2006, per primera vegada, Xina va superar a EEUU en la producció de cotxes. L'empresa japonesa Toyota produirà aviat més cotxes que GM, i el més important, Xina està creixent tres vegades més ràpid que EEUU.
Aquestes dades han dut a molts a pronosticar que EEUU serà superat per Xina. Goldman Sachs prediu que el PIB xinès (a les taxes de canvi del mercat) superarà al nord-americà el 2007. Quant a la paritat del poder adquisitiu, alguns auguren que ocorrerà a Xina només dintre de quatre anys. No obstant això, aquests pronòstics manquen de qualsevol base científica. El mateix es deia de Japó abans que la seva economia col·lapsés i trigués vint anys a recuperar-se.
Molt abans que Xina superi a EEUU, l'economia xinesa experimentarà una crisi seriosa, com va ocórrer a Japó. Les ingents quantitats d'inversió en manufactura, no les pot absorbir el mercat interior a Xina (encara que també s'hagi expandit ràpidament). Xina s'encamina cap a una crisi clàssica de sobreproducció en el pròxim període i prepararà esdeveniments explosius a Xina.
En l'actualitat, Xina és l'únic país important que realment s'està desenvolupant. Però aquesta situació també enforteix al poderós proletariat xinès. Una recessió a EEUU, o fins i tot una desacceleració perllongada, precipitarà la recessió a Xina i tindrà repercussions a Àsia i a escala global.
Pot Àsia salvar al món?
Alguns economistes burgesos es consolen amb l'esperança que la recuperació del creixement econòmic a Europa, Xina i Japó contraresti els efectes de la crisi a EEUU. Però Xina depèn del mercat nord-americà i la resta d'Àsia depèn de Xina. D'aquesta manera, en última instància, tot el món depèn del boom en el consum d'EEUU. Aquesta situació és insostenible. Enfront de la perspectiva d'una crisi a EEUU, els economistes intenten posar una nota d'optimisme dient que una recessió de l'economia nord-americana podria compensar-se amb el creixement de la demanda a Àsia, que segons algunes estimacions d'aquesta regió procedeix més de la meitat del creixement mundial des de 2001. No obstant això, passen per alt el fet que el creixement d'Àsia s'ha basat, en gran part, en l'exportació a EEUU, mentre que la demanda interna a la regió ha anat per darrere. Àsia té una plusvàlua per compte corrent combinada que supera els 400.000 milions de dòlars, el que indica que està contribuint molt més a l'oferta mundial que a la demanda. Si la demanda d'EEUU cau, el creixement de les exportacions i la producció d'Àsia es desaccelerarien profundament i això, al seu torn, afectaria seriosament a Xina.
Les exportacions suposen el 40 per cent del PIB de Xina, encara que últimament el creixement del PIB xinès ha arribat principalment de la demanda interna, que ha crescut a un ritme anual del 9 per cent durant els últims anys. La despesa real del consumidor a Xina ha crescut a un ritme anual mitjà del 10 per cent durant l'última dècada, el més ràpid del món i més que a EEUU.
És veritat que l'economia japonesa s'està recuperant. Els grans manufacturers japonesos ara compten amb una capacitat de producció insuficient per primera vegada des del 1991, planegen augmentar la despesa de capital un 17 per cent fins a març. Encara que EEUU només adquireix el 23 per cent de les exportacions de Japó, aquesta xifra és molt inferior a gairebé el 40 per cent de finals dels anys vuitanta, aquesta xifra subestima el risc del Japó. Les empreses japoneses (com les de Corea del Sud i Taiwan) envien molts components a Xina per a l'acoblament de mercaderies, que després són exportades a EEUU com a productes acabats. A més a més, si l'economia nord-americana s'enfonsa, arrossegarà després al dòlar, el que ficaria més pressió als exportadors asiàtics.
A més, el Japó te un massiu deute públic i, per tant, no està en posició de "gastar la seva manera de sortir de la crisi" mitjançant el finançament del dèficit. Taiwan, on la demanda interior és feble, també està limitat per un enorme dèficit pressupostari.
Per tant, no hi ha bases sòlides per a creure que les economies asiàtiques poden "desconnectar-se" d'una caiguda nord-americana. Encara que les exportacions xineses a EEUU han caigut del 34 per cent de les seves exportacions totals el 1999 al 25 per cent actual (ajustant les reexportacions que es fan a través de Hong Kong), una caiguda brusca de la demanda a EEUU encara tindria serioses conseqüències per a Xina.
Un creixement més lent d'EEUU afectarà a Xina, Índia i Japó, però també colpejarà a altres economies asiàtiques més petites, com Singapur, Taiwan i Hong Kong, que depenen més de la demanda externa, es veuran encara més afectades. Tota Àsia està interrelacionada i el crack del 1997 va demostrar una vegada més que quan la crisi comenci, aquesta saltarà d'un país a un altre.
El domini del mercat mundial
La idea que es pot compartimentar l'economia mundial i per tant que una recessió a EEUU no tindrà efectes importants, és absurda. Els economistes burgesos que defensen aquesta tesi, contradiuen tot el que van escriure ahir sobre el tema de la globalització. En realitat, l'economia mundial avui és més interdependent que mai. L'ordre econòmic internacional és molt fràgil, la cadena de producció capitalista es pot interrompre en qualsevol baula i un factor, inevitablement, afectarà als altres, aquesta és la raó del nerviosisme actual en els mercats mundials.
La pròxima crisi podria començar a EEUU o Xina. Podria precipitar-se per una crisi borsària o un augment sobtat dels preus del petroli motivat pels esdeveniments a l’Orient Mitjà. Quan s'arribi a l'instant crític, tot el procés es tornarà en el seu contrari. Arribats a aquest punt, tots els factors que van provocar l'auge es convertiran en el seu oposat. El crèdit massiu que ha impregnat l'economia nord-americana per a perllongar el boom del consum, es convertirà en una càrrega enorme i insostenible, arrossegant després a l'economia. Una vegada més, quan comenci l'espiral descendent no haurà qui l’aturi.
Fa deu anys, el 2 de juliol del 1997, el banc central de Tailàndia va fer fluctuar el baht després de la seva caiguda per a protegir la moneda d'un atac especulatiu. El moviment va desencadenar el col·lapse financer i econòmic que ràpidament es va estendre a altres economies de la regió, provocant una caiguda profunda del creixement del PIB, fallides empresarials i acomiadaments de masses. Això va precipitar la crisi financera asiàtica de 1997-1998, que més tard va afectar a països com Polònia, Turquia, Brasil i Argentina. Ara es feliciten per haver sortit d'aquesta crisi però poden fàcilment repetir-la a una escala molt major.
Bombolla especulativa
A cada boom capitalista sempre hi ha un element d'especulació, però a l'actual, l'element especulatiu sobrepassa el vist fins ara. Les empreses de capital de risc privat estan participant en una orgia especulativa d'adquisicions que no pretenen cap activitat productiva sinó tancaments, acomiadaments i desmantellar la indústria en interès del benefici.
Les sumes gastades en adquisicions per apalancament són enormes. 32.600 milions en efectiu i la transferència de 15.900 milions de dòlars en deute, Bell Canada Enterprises (BCE), propietari de l'empresa telefònica més gran del Canadà, ha decidit comprar un fons de pensions d’Ontario i dues empreses de capital de risc privat. Si es completessin, la compra no només seria la major de la història del Canadà sinó la major adquisició per apalancament de tota la història en general. Aquesta notícia fa empetitir les notícies a la Gran Bretanya que una empresa de capital de risc privat podria comprar Virgin Media, una emissora de televisió per internet i un grup telefònic, per "només" 11.000 milions de dòlars.
Els inversors privats van aconseguir molts diners el 2007. L'índex FTSE World va pujar un 8,7 per cent en termes de dòlar durant els primers sis mesos de l'any. Els mercats de principals (EEUU, Gran Bretanya, Europa i Japó), tots produïen uns resultats similars. Però ara la situació ha canviat, existeix un enorme nerviosisme i volatilitat.
Una tendència relacionada que s'ha evidenciat recentment ha estat la debilitat dels actius immobiliaris. Japó va ser un dels mercats més afectats amb el seu índex J-REIT (fons d'inversió immobiliària) caient un 12 per cent només al juny. Els inversors estan preocupats davant la possibilitat dels préstecs dolents en el sector bancari, però la qüestió principal és l'economia nord-americana.
La debilitat de l'economia nord-americana
La burgesia nord-americana, en la seva recerca despietada del benefici a curt termini a costa de l'estabilitat a llarg termini, ha creat el major boom especulatiu de la història. És veritat que l'economia nord-americana ha gaudit del ritme de creixement més ràpid del món desenvolupat. Però només reflecteix el lent creixement en altres parts, sobretot a Europa i Japó. L'economia nord-americana ha aconseguit així evitar una recessió, però ara està desaccelerant-se. L'economia va créixer a un ritme anual del 0,6 per cent en el primer trimestre de 2007, menys de la meitat de l'estimació inicial. Els preus immobiliaris encara segueixen augmentant, encara que és el trimestre més baix dels últims deu anys, segons dades de la Office of Federal Housing Enterprise Oversight.
EEUU podria haver perdut el lideratge en molts terrenys, però encara és el líder mundial en un: el deute. El consum, el govern i el deute empresarial han arribat a xifres rècord en l'últim període. En realitat, l'economia nord-americana està desafiant les lleis de la gravetat econòmica, té dèficits seriosos a molts nivells. Hi ha un nou boom especulatiu en els preus immobiliaris, al seu torn aquest ha mantingut el boom del consum. Demanant més diners prestats gràcies als beneficis de capital dels seus habitatges, les famílies han estat capaces de consumir més del que guanyen. A pesar de les paraules tranquil·litzadores de George W. Bush, la situació no és en absolut sòlida. Es basa en un deute i un dèficit enormes i, com tothom sap, el deute cal retornar-lo.
Els consumidors han aconseguit finançar el seu estil de vida gràcies al préstec. Com explicava Marx, el crèdit expandeix el mercat més enllà dels seus límits naturals. Però aquesta situació és pa per a avui i fam per a demà. Finalment, provocarà una crisi global de sobreproducció. Els tipus d'interès més alts ja estan encarint massa el crèdit, la relativa debilitat dels actius del consumidor està fent que els inversors es moguin cap a mercaderies com els metalls, que abans estaven considerats com "passats de moda".
Durant els últims anys, el boom del sector immobiliari va contribuir enormement a l'economia, però ara s'està desaccelerant. Els consumidors ja no poden utilitzar la seva casa per a sostenir la despesa i els beneficis generats per la propietat han desaparegut. El govern calcula que la caiguda immobiliària va reduir gairebé un percentatge de punt el PIB en el primer trimestre de 2007. Una desacceleració del mercat immobiliari tindrà un efecte en la muntanya de deutes i instruments relacionats amb el deute que s'han utilitzat per a finançar el boom, l'enorme especulació arribarà un moment que acabarà. The Economist (29/6/07) deia: "L'aspecte més aterridor dels problemes dels dos fons d'alt risc dirigits per Bear Stearns, ambdós molt exposats al mercat hipotecari de les subprime, no era que un gran banc s'enfonsés en actius arriscats, sinó que era la revelació del poc que la gent sap sobre els riscos que implica. El mercat estava tan apalancat, els instruments eren tan complicats, que ningú semblava comprendre el que ocorreria si tot començava a desembullar-se".
Aquesta perplexitat i ansietat creixents de la burgesia són significatives. S'endinsen en aigües desconegudes. En algun moment és inevitable la caiguda i quan aquesta arriba, dialècticament, tots els elements que van afavorir l'auge es converteixen en el seu contrari. Durant els últims vint anys, només hi ha hagut dues tímides recessions, però en l'economia el passat no és una guia per al futur. Els economistes burgesos han intentat tranquil·litzar-se amb un fals sentit de seguretat per la seva tendència a extrapolar tendències passades, quan arribi, la pròxima recessió global és probable que sigui severa.
L'economia nord-americana és com el personatge d'una pel·lícula de dibuixos animats, que corre a la vora d'un precipici i es manté corrent fins que, de cop i volta, observa que no hi ha res que la sostingui, arribat aquest moment, s'enfonsa. Què la sosté? Les quantitats colossals de capital estranger que arriben als EEUU per a finançar aquests deutes. Si qualsevol altre país tingués aquestes xifres, l’FMI l’obligaria a retallades profundes i a introduir una política d'austeritat. Però no és qualsevol país, és EEUU, i EEUU és el FMI!
Aquests diners estrangers és l'única cosa que el manté dempeus. Ara el dòlar cau i continuarà caient. De facto, es tracta d'una devaluació i és una mesura proteccionista que perjudica a altres països (fa les seves importacions més cares i les exportacions nord-americanes relativament més barates). Aquesta política tindrà efectes adversos a Europa i Àsia, les exportacions dels quals a EEUU es reduiran. Però no resoldrà els problemes d'EEUU, perquè realment fos eficaç, el dòlar hauria de caure molt més. A més, la devaluació finalment es reflectirà en preus més alts a EEUU i un nou augment dels tipus d'interès, amenaçant amb una crisi o una recessió.
L'afluència de diners a EEUU pot sortir tan ràpid com va entrar, com va ocórrer a Àsia el 1997. Estan presents tots els factors per a una crisi seriosa, que agreujarà les enormes distorsions del sistema: excessiu crèdit, deute, etc. Aquestes distorsions no són la causa de la crisi, per descomptat, la causa és la mateixa que a l'època de Marx, i ell va explicar molt clarament que la causa final de totes les crisis capitalistes reals és la sobreproducció, com veurem a Xina. Però a l'intentar eludir una recessió amb l'expansió artificial del mercat mitjançant el crèdit, simplement posposen el resultat i la situació serà pitjor quan finalment arribi la recessió.
Un boom a costa dels treballadors
Una de les peculiaritats del boom actual és que els salaris en tots els països tot just han pujat. La proporció de la renda nacional dedicada als salaris ha arribat a nivells baixos rècord a tot arreu, mentre que la part dedicada als beneficis està en nivells rècord. Aquestes notícies són molt bones per als capitalistes, però no tant per als treballadors! A tot arreu, cada vegada augmenta més la desigualtat i la concentració de capital arriba a nivells sense precedents. Finalment, no obstant això, la demanda es veurà afectada per aquest escenari.
Alguns parlen molt de la tendència a la caiguda de la taxa de beneficis, però només es tracta d'això, una tendència, no és una llei absoluta com la llei de la gravetat, no s'aplica a totes les circumstàncies. En el tercer volum del Capital, Marx explicava que hi ha factors compensatoris que poden contrarestar la caiguda de la taxa de beneficis durant un període, entre ells està l'augment de la participació en el comerç mundial, i hem de tenir-los en compte.
En l'últim període hem presenciat una expansió colossal del mercat mundial i un augment enorme de la divisió mundial del treball. No hi ha dubte que si dos mil milions de persones entren en l'economia capitalista mundial, com ha ocorregut en les dues dècades passades, això ha de tenir un efecte. L'entrada de Xina, Índia, Europa de l'Est i Rússia en l'economia capitalista mundial significa nous mercats i sectors d'inversió molt rendibles per a la inversió dels capitalistes. Sens dubte, això els ha proporcionat l'oxigen que els han mantingut durant l'últim període.
També ha tingut efectes importants. El sorgiment d'una mà d'obra immensa i nova basada en salaris molt baixos que han exercit a tot arreu una pressió descendent sobre els salaris. Hi ha una enorme pressió per a mantenir els salaris baixos mentre s'augmenta despietadament la plusvàlua absoluta i la relativa, perllongant les hores de treball i augmentant la intensitat del treball, això ha augmentat la part dels beneficis a costa del treballador. S'ha produït un enorme augment de l'explotació en tots els països, però també està arribant als seus límits.
L'altre efecte ha estat l'abaratiment general de les mercaderies: un altre dels elements compensatoris de la tendència a la caiguda de la taxa de benefici subratllada per Marx. Aquest té l'efecte d'augmentar els beneficis però també, en un efecte menor, beneficia als treballadors. El treballador mig ara pot comprar productes d'alta tecnologia que abans ni podia somiar: pantalles de televisió grans, DVD, cotxes, telèfons mòbils, ha vist com han caigut els seus preus i són accessibles per a moltes persones (encara que a crèdit). Aquest abaratiment de les mercaderies també ajuda a mantenir els salaris sota control. Però aquesta situació no pot durar per a sempre. Segons avança el cicle, la inflació i els tipus d'interès tendeixen a augmentar: hipoteques, lloguers, devolucions dels interessos, combustible, impostos indirectes, etc., reduint els salaris, creant les condicions per a una recuperació de la lluita econòmica.
En l'últim període hem vist onades de vagues i vagues generals a França, Itàlia, Grècia, Bèlgica, Canadà, Islàndia, Perú, Sud-àfrica, Nigèria, Egipte i Israel. Fins i tot a Suïssa els treballadors preparen accions aquesta pròxima tardor. Aquesta és una bestreta dels esdeveniments que veurem en un país rere un altre en el futur.
Aquests factors han tingut un efecte? Sí, per descomptat que l’han tingut. Han perllongat el boom i esmorteït les recessions durant els últims vint anys. Però ha solucionat els problemes fonamentals del capitalisme? La resposta enèrgica és no. Marx va explicar que amb l'expansió del crèdit i la participació en els mercats mundials, tots el que aconseguien els capitalistes era retardar la recessió a costa de produir crisis encara més grans en el futur.
La burgesia està preparant el camí per a una crisi massiva a escala global. Però és impossible predir quan ocorrerà. El que sí podem dir és que la massiva especulació que s'ha produït en tots els països garantirà que quan aquesta arribi serà alguna cosa molt seriosa. La bombolla immobiliària és el major boom especulatiu de la història, molt major que el que va precedir el crack de 1929. Tot indica que l'entusiasme dels estrangers pels actius nord-americans està refredant-se. El cost de la guerra a l'Iraq és una ruïna, uns dos mil milions de dòlars setmanals. La consigna de l'administració actual és la de Goehring: "armes en lloc de mantega". L'única solució serà fer més retallades. Com que no es pot tocar el pressupost militar, les retallades vindran de coses com les pensions i la sanitat. La resposta entusiasta davant l'última pel·lícula de Michael Moore demostra que aquesta política trobarà resistència, s'ha preparat l'escenari per a un conflicte social important als EEUU i a tots els altres països.
Als EEUU s'estan acumulant tots els elements per a una crisi social seriosa, la gent està furiosa. Tenim tendència a donar moltes dades però, algunes vegades, es pot aprendre més d'una anècdota. L'última pel·lícula de Michael Moore, Sicko, ha tingut un impacte important als EEUU. Quan va ser projectada en un cinema de Texas, l'audiència va quedar tan commoguda que després van improvisar una reunió a iniciativa d'un afro-americà que insistia: "hem de fer alguna cosa".
S'està preparant una reacció tremenda contra tota aquesta situació. Algunes de les regions més endarrerides poden ser les primeres en unir-se al moviment revolucionari. La Bíblia diu: "els últims seran els primers i els primers seran els últims". En l'últim període hi ha hagut un moviment de la indústria als EEUU, des del nord a l'est, des del sud i a l'oest, moltes zones abans endarrerides i reaccionàries s'han industrialitzat i sindicalitzat. Ràpidament poden radicalitzar-se perquè són capes de la classe obrera noves i fresques.
La situació mundial, en l'actualitat, no és una imatge bonica i tranquil·la. Tot el contrari, a tot arreu existeix una situació explosiva. S'obriran grans possibilitats per a les idees del marxisme a tot el món. Podem avançar amb confiança sobre la base de les nostres idees que han demostrat, una vegada i una altra, ser correctes. Hem de seguir endavant amb un sentit d'urgència, plena confiança en les idees del marxisme, en la classe obrera, en la internacional i en nosaltres mateixos.
Barcelona, 24 de juliol de 2007.
