El capitalisme s'enfronta a una nova debacle econòmica. Tot i que alguns intenten justificar la situació per la guerra imperialista a Ucraïna, la realitat és que aquesta només ha agreujat els profunds desequilibris i problemes que ja patia l'economia mundial.
El caos que ens amenaça, i del qual cada cop més mitjans de comunicació alerten, confirma que l'oligarquia financera i els seus governs només poden mantenir a la superfície el seu sistema descarregant sobre la humanitat una altra allau d'empobriment, desigualtat i totalitarisme.
A les perspectives de recessió plantejades per nombrosos organismes internacionals com l'FMI o l'OCDE, se sumen altres problemes d'envergadura: una iflació desbocada que està enfonsant milions de persones a la misèria i que amenaça amb una situació prolongada d'estaflació; un endeutament públic i privat sense precedents —296 bilions de dòlars, el 350% del PIB mundial— que no existia quan va esclatar la crisi del 2008 i que ha reduït al mínim el marge de maniobra de governs i bancs centrals; o l'esclat de diferents bombolles especulatives a les borses de valors i al mercat del deute públic, al sector immobiliari i les criptomonedes.
A tot aquest panorama s'hi afegeixen els efectes dramàtics de la catàstrofe climàtica, que posen en evidència el fracàs complet de l'anomenat capitalisme verd i la impossibilitat d'enfrontar l'amenaça que sobrevola la humanitat dins l'ordre polític i econòmic actual. Quelcom que la recent Cimera del Clima celebrada al luxós balneari de Sharm el-Sheikh a Egipte ha tornat constatar. Una cimera dominada per les mateixes multinacionals capitalistes que estan destruint el planeta, com les grans empreses de combustibles fòssils, que van comptar amb fins 636 delegats per defensar els seus obscens beneficis. Per això el fiasco manifest dels compromisos adoptats, com ha passat a la resta de cimeres, acabaran en paper mullat.
La crisi de sobreproducció com a motor de la polarització
Per entendre la naturalesa de la crisi capitalista actual cal rebutjar la propaganda ideològica que sempre envolta un assumpte d'aquesta envergadura. Igual que a la Gran Recessió del 2008, en última instància estem vivint una forma específica de crisi de sobreproducció i sobrecapacitat instal·lada, a la qual s'afegeix el grau superlatiu de capital especulatiu i fictici introduït als engranatges del mecanisme econòmic.
El capitalisme produeix per tal de maximitzar el benefici empresarial a curt termini, i en aquest procés, l'acumulació del capital xoca amb dos obstacles fonamentals: la propietat privada que implica l'apropiació individual de la plusvàlua encara que el caràcter de la producció sigui cada cop més social i internacional, i l’existència de les fronteres nacionals. I encara que l'economia global constitueixi una realitat impossible de defugir, encara que la internacionalització de les cadenes de subministraments determini la forma actual d'organització productiva, aquestes contradiccions no deixen de sorgir a la superfície una vegada i una altra.
Els obstacles a la inversió productiva en sectors tradicionals, derivada de les baixes taxes de guanys per la sobrecapacitat instal·lada i la sobreproducció de mercaderies, empeny que el gran capital transnacional intenti superar-los atiant l'especulació financera, controlant el mercat de deute públic, aguditzant la monopolització i concentració del propi capital i recorrent a la recompra massiva de les seves accions corporatives als mercats borsaris.
Aquesta especulació massiva i descontrolada empeny l'espiral inflacionària dels preus. Els grans monopolis i els fons d'inversió estan fent l'agost amb l'energia i els aliments. Però ni falta petroli, ni gas, ni aliments, ni molts altres recursos o mercaderies. És just al revés!
Un bon exemple és el de la indústria agroalimentària. Tot i els brutals increments de preus als mercats majoristes internacionals, del 20% en el cas del blat o de fins a un 29% en el cas del blat de moro, la FAO ha assenyalat que la producció mundial de cereals el 2022/2023 es reduirà només un 1,7%, amb un excedent de 847,8 milions de tones. Un excedent per sota del 2021, que va ser un any rècord, però per sobre del 2018, 2019 i 2020. En el cas del blat, la pujada del qual s'ha atribuït a la guerra d'Ucraïna, la producció prevista arribarà a 787,2 milions de tones, un nou rècord històric.
Un informe d'IPES Food assenyala amb claredat què passa: “Encara que la guerra a Ucraïna ha creat importants interrupcions en el subministrament i la situació continua deteriorant-se, en aquest moment no hi ha escassetat d'aliments a nivell mundial (…). El veritable problema és que la majoria de les reserves de cereals del món estan en mans de les grans corporacions, i tenen poc interès a revelar aquestes existències o alliberar-les mentre els preus continuen pujant”.
Un altre exemple és la indústria del petroli. Tot i totes les alertes per la guerra imperialista a Ucraïna i les sancions sobre Rússia, l'acumulació de cru i els beneficis no s'han vist alterats. Si les reserves en dipòsits terrestres s'han reduït una mica, al voltant de 64 milions de barrils, s'ha compensat en gran part per l'increment de les que s'emmagatzemen en vaixells petroliers en més de 50 milions de barrils. I si l'activitat econòmica ha caigut globalment, no ha estat el cas dels beneficis de les grans petrolieres: des que va esclatar la guerra imperialista, els dividends de la nord-americana Shell o la italiana ENI han pujat un 269% i un 311% respectivament. El mateix podem dir respecte al gas i la resta de primeres matèries.
Sí, la guerra és terrible, terriblement lucrativa, parafrasejant Lenin. Segons les dades de les institucions econòmiques internacionals, els dividends empresarials podrien assolir un rècord històric a finals del 2022 d'1,56 bilions de dòlars, un 14% més que el 2021 i un 33% més que el 2020.
Segons un informe de Credit Suisse, l'1% més ric del planeta va acumular el 2021 el 45,6% de la riquesa del planeta, 1,7 punts més que el 2019. Al mateix temps, el 53,2% de la població mundial només tenia l'1,1% de la riquesa global. Unes xifres que ja han empitjorat notablement.
Els beneficis creixen estratosfèricament, però la desigualtat, la fam i la pobresa també, els salaris s'enfonsen i milions de persones s'enfronten al risc de no poder escalfar-se durant l'hivern. Cada nova crisi, ja sigui la pandèmia o ara la guerra imperialista, enforteix aquestes tendències a la polarització confirmant la “teoria de la misèria creixent” exposada per Marx: “l'acumulació de la riquesa en un pol és, en conseqüència i alhora, l’acumulació de misèria, patiment a la feina, esclavitud, ignorància, brutalitat, degradació mental al pol oposat”.
De fet, la paradoxa és que sota el capitalisme ja s'han generat els recursos i la tecnologia per poder evitar totes aquestes xacres, però les seves lleis, la seva forma de funcionament, tal com va revelar brillantment Marx, impedeixen que puguin orientar-se a resoldre totes aquestes necessitats socials, igual que impedeixen que es pugui planificar una producció en equilibri amb el planeta i el medi ambient.
Nacionalisme econòmic i guerra comercial
La crisi es retroalimenta pel xoc cada vegada més decisiu entre les grans potències i blocs imperialistes, entre els EUA i la Xina, i els seus respectius aliats, que recorren al nacionalisme econòmic i la guerra comercial en una lluita a mort per quotes de mercat més grans, per controlar fonts de matèries primeres i cadenes de subministrament, i per sortir de la dinàmica recessiva a costa dels seus competidors. Una batalla per la supremacia econòmica que té la seva continuació natural a l'àmbit militar i geoestratègic com veiem a Ucraïna. Tal com va explicar Lenin, aquesta dinàmica és inevitable sota el capitalisme en la fase imperialista: “La guerra és producte de mig segle de desenvolupament del capitalisme mundial i els seus milers de milions de fils i connexions”.
Amb el recurs a polítiques econòmiques nacionalistes, aixecant barreres proteccionistes i aranzels o dopant la seva pròpia indústria i economia de cara a intentar enfonsar els seus competidors, la burgesia i els seus governs busquen exportar la crisi fora de les seves fronteres. No és un caprici de Trump i els representants de la nova extrema dreta neofeixista, sinó una conseqüència de la profunditat de la crisi capitalista que alhora l'agreuja. I així està passant amb l'Administració Biden, que no només no ha abandonat el nacionalisme econòmic enarborat per Trump sinó que l’està aprofundint, tant a nivell econòmic com militar, com demostra la seva intervenció a Ucraïna.
La política adoptada per la Reserva Federal, la pujada dels tipus d'interès i la consegüent revaloració del dòlar són també exemples eloqüents. Aquesta estratègia provoca, en els fets, una agressiva guerra comercial contra la resta del món i contra algun dels seus principals aliats. Les seves conseqüències ja són visibles: l'encariment del deute en dòlars de molts països, especialment emergents, empenyent-los cap a impagaments massius i fallides, com ja ha passat a Sri Lanka, o l'enfonsament de monedes com la lliura o el ien, que han arribat a perdre el 26% i el 20% del seu valor respectivament.
Una situació que a Gran Bretanya ha obligat el Banc d'Anglaterra a sortir desesperadament a defensar la lliura, i ha estat un factor rellevant per tombar dos governs conservadors en el termini d'un parell de mesos i accelerar una crisi econòmica, social i institucional sense precedents. Els polítics de Washington i la burgesia nord-americana intenten exportar la seva crisi, la seva inflació, i recuperar múscul econòmic davant de la Xina, però ho fa a costa d'enfonsar els aliats europeus i d'altres parts del món.
Tant França com Alemanya i la mateixa UE ja han hagut d'aixecar la veu d'alarma davant d'aquesta agressiva política nacionalista de Biden, el Govern de la qual ha aprovat recentment la Llei per a la reducció de la inflació, que ofereix retallades d'impostos i incentius per més de 400.000 milions de dòlars per a les empreses que inverteixin al país. Una política que beneficiarà en primer lloc les grans multinacionals nord-americanes, donant-los un clar avantatge competitiu, i que a més afavoreix la deslocalització d'empreses a territori nord-americà. I tot això en un context de greu crisi energètica a Europa, la indústria de la qual ha de recórrer al Gas Natural Liquat (GNL) nord-americà a un preu molt superior al rus i al que es paga als mateixos EUA.
Tal com assenyalava un alt funcionari de la UE: “El fet és que, si ho mires amb serietat, el país que més s'està beneficiant d'aquesta guerra són els Estats Units perquè venen més gas i a preus més alts, i perquè venen més armes”. Tant França com Alemanya ja han exigit enfrontar aquesta situació sobre la base d'una política industrial europea. Tot i això, per aquest camí de guerra comercial oberta, s'agreujarà encara més la crisi capitalista i la greu recessió que s'entreveu a l'horitzó.
El declivi de l’imperi
L'aspecte central que segueix condicionat les perspectives per a l'economia mundial és la batalla entre els Estats Units i la Xina. La guerra econòmica iniciada per Trump és una qüestió de vida o de mort per a la classe dominant i l'imperialisme nord-americà. D’aquí ve la creixent agressivitat de l’Administració Biden, adoptant noves sancions per intentar frenar l’expansió econòmica i tecnològica del gegant xinès. L’últim, la prohibició que qualsevol empresa de semiconductors amb tecnologia nord-americana pugui subministrar xips a la Xina.
No obstant, a la batalla per l'hegemonia, els EUA i el bloc occidental no deixen de mostrar les seves debilitats. L'enfrontament desfermat contra l'OPEP n'és un bon exemple. Els intents dels EUA i la UE de controlar i limitar els preus del petroli per colpejar Rússia i frenar l'escalada inflacionista han portat un xoc directe amb l'Aràbia Saudita, l'aliat històric de l'imperialisme nord-americà al Golf Pèrsic.
Biden ha acusat l'OPEP de tirar-se als braços de Putin, i el seu Departament d'Estat amenaça amb dures represàlies el règim de Riad. Però aquesta política encara ha aïllat més els EUA i la UE internacionalment, enfortint l'aliança estratègica de l'OPEP amb Rússia (i la Xina) de cara a mantenir els alts preus del cru i els seus negocis lucratius.
L'aprofundiment d'aquesta guerra econòmica i comercial, de les mesures proteccionistes, la pujada de tipus i devaluacions amb l'objectiu de guanyar competitivitat al mercat mundial, empenyen a una recessió cada cop més greu i fins i tot a una possible depressió. És un camí similar al seguit després del crac del 29, que va portar finalment a la Segona Guerra Mundial. El nacionalisme econòmic és completament impotent davant de l'enfonsament de l'economia capitalista.
Els EUA segueixen intentant adoptar mesures desesperades per frenar la seva decadència i l'ascens del gegant xinès. Però la realitat és que tant els capitalistes nord-americans com els seus aliats europeus i asiàtics continuen fent inversions rècord a la Xina en la recerca de més beneficis.
Els vuit primers mesos del 2022 la inversió estrangera directa a la Xina va créixer globalment en un 16,4%. I quan es detallen els països d'origen d'aquesta inversió, les dades són clares: un 58,9% prové de Corea del Sud, un 30,3% d'Alemanya, un 26,8% del Japó i un 17,2% del Regne Unit. Una realitat que demostra que, malgrat els problemes que també pateix la Xina, com la seva bombolla immobiliària, i que tampoc no pot escapar de la crisi orgànica del capitalisme, el seu múscul econòmic continua enfortint-se davant del seu competidor nord-americà.
En una política completament esquizofrènica, les mateixes Institucions Internacionals i els Governs i analistes occidentals, alhora que critiquen l'amenaça xinesa assenyalen el mercat del gegant asiàtic com a única garantia per evitar una greu recessió o una depressió sense precedents. Quelcom comprensible tenint en compte que la contribució de la Xina al creixement mundial va assolir entre el 2013 i el 2021 el 38,6% davant el 20% dels EUA.
Especulació i crac financer
Perills com la possible punxada d'una bombolla immobiliària no són exclusius de la Xina. Tant els EUA com la Gran Bretanya, el Canadà, Austràlia, Nova Zelanda o els països del Nord d'Europa, especialment Alemanya i Suècia, enfronten una situació crítica al sector immobiliari, preveient-se caigudes de preus superiors al 10%. Una situació agreujada per la pujada dels tipus d'interès dels Bancs Centrals, l'encariment conseqüent de les hipoteques i l'augment accelerat de la morositat. Una bombolla a què se sumen altres fruit d'anys d'injeccions massives de liquiditat.
El col·lapse de les criptomonedes és un senyal molt serios d’aquest l'esgotament. Amb la fallida de la que era la segona plataforma mundial més gran, FTX, la valoració de la qual va arribar als 32.000 milions de dòlars i que ara s'ha esfumat deixant un forat de 10.000 milions, aquesta utopia financera s'ha enfonsat definitivament. Les dues principals criptomonedes actuals, Bitcoin (BTC) i Ethereum (ETH), han perdut el 75% i el 73% del valor des dels seus màxims històrics. I el mateix podem dir respecte a les grans companyies tecnològiques, el creixement de les quals ha anat de la mà d'una forta espiral especulativa, i que ara, davant la caiguda del seu valor a borsa, al voltant del 35%, recorren a durs ajustos i acomiadaments massius: 3.700 a Twitter, 11.000 a Facebook, o 22.000, el 20% de la plantilla, a Intel.
El crèdit i el deute, tal com explica el marxisme, són instruments de cara a intentar esquivar la crisi de sobreproducció, alimentant artificialment el cicle expansiu i expandint el mercat amb arquitectures que generen contradiccions insalvables.
L'últim any s'ha produït una forta depreciació dels actius financers, molt superior a la patida el 2008, i que ha suposat que en qüestió de mesos s'hagin esfumat del sistema financer i de les borses 37 bilions d'euros! La possibilitat d'un nou crac financer és a sobre de la taula.
La unitat europea s'esquerda
A l'epicentre d'aquesta crisi està Europa, condemnada a continuar retrocedint. Mentre que entre el 2009 i el 2020 la taxa de creixement anual de la Xina va ser del 7,36% i la dels Estats Units d'un 1,38%, en el cas de la UE va ser d'un pírric 0,48%. El 2005 la UE suposava el 20% del PIB mundial. El 2030 quedarà reduïda tan sols a un 10%.
La guerra imperialista a Ucraïna està portant el continent europeu i Alemanya, el seu motor industrial, a un punt crític. La ruptura amb les fonts energètiques barates russes, clau per a la seva competitivitat, suposa una pressió insuportable.
Els preus del gas a Europa s'han triplicat respecte al 2021 i s'han multiplicat per 10 respecte al 2019-2020, abans de la pandèmia. En el cas d'Alemanya, els preus a l'agost es van incrementar un 139% respecte a l'any anterior. Els costos energètics a Europa han passat de representar un 2% a un 12% del PIB, enfonsant la competitivitat de la indústria alemanya i europea, i posant damunt la taula la destrucció d'una part en benefici de la Xina o els EUA. El brusc augment del dèficit comercial de la UE, amb xifres rècord des que va començar la sèrie estadística, ho posa en evidència.
Els desesperats intents de buscar fonts alternatives, o de topar els preus, han xocat amb la realitat del mercat capitalista. El GNL que ven els EUA no només no pot substituir el gas rus, sinó que és entre quatre o cinc vegades més car que aquest últim, i pujant, fruit de l'increment de la demanda. Aquesta situació ha fet que els preus industrials a Alemanya, la indústria dels quals depèn del gas, s'hagin disparat en còmput interanual, a l'agost, un 46,9%, el major augment des que va començar la sèrie estadística el 1949. Les conseqüències són molt negatives: el Deutsche Bank parla d'una possible caiguda del PIB el 2023 d'entre el 3% i el 4%, cosa que suposaria una autèntica hecatombe econòmica a tot el continent.
Aquest desastre es precipita quan la UE supera una taxa d'inflació de dos dígits, l'11,5%, i països com Holanda, Bèlgica, Polònia o els Bàltics ja són a prop o per sobre del 20%. La situació que no té aspecte de millorar, i ja està començant a generar fortes protestes socials, condemna el continent a una lluita de classes ferotge en el proper període.
Al marge dels discursos i la propaganda dels buròcrates de Brussel·les, la realitat és que Europa està cada cop més dividida. Les friccions que ja s'han vist respecte de les sancions contra Rússia continuen aprofundint-se, agreujant-se per les mesures nacionalistes i proteccionistes de cada país per enfrontar la recessió. Un campi qui pugui que enfonsarà Europa en una crisi molt pitjor que la viscuda fa una dècada.
Les crítiques recents del comissari de la Competència de la UE i d'altres governs contra Alemanya pel seu pla d'ajudes a les seves indústries i grans empreses, 200.000 milions d'euros (un 8,4% del PIB alemany, el doble de les de França o Itàlia), ho posen en evidència. Mentre Alemanya es pot permetre actuar així, amb un deute públic al 68,2% del seu PIB, altres països com França (114,5%), Itàlia (152,7%) o l'Estat espanyol (116,1%) no poden fer-ho. De nou, la suposada solidaritat europea és una farsa. És la conseqüència inevitable d’una unitat sobre bases capitalistes.
El que sí que tenen clar tant la burocràcia de Brussel·les com els diferents governs europeus, és qui ha de pagar les conseqüències d'aquesta crisi: la classe obrera.
La Comissió Europea, per exemple, ha aprovat una sèrie de normes per permetre que els Governs puguin rescatar els grans monopolis energètics, tal com va passar el 2008 amb la banca, i Alemanya i altres països ja estan rescatant grans empreses del sector amb l’excusa de la guerra. D'altra banda, el dràstic increment dels pressupostos militars, començant per Alemanya (100.000 milions), està suposant un fabulós negoci per a les grans indústries armamentístiques europees mentre demanen a les i els treballadors que ens estrenyem el cinturó i ens preparem per a un hivern dur.
Tard o d'hora, la situació insostenible del deute, que ja està disparant novament les primes de risc, portarà la UE a tornar a dures polítiques d'austeritat amb més retallades i ajustaments. Si encara no es planteja obertament és pel terror de la burocràcia de la UE i els governs davant esclats socials incontrolables.
Per una alternativa revolucionària davant de la crisi capitalista
La crisi capitalista condueix a un xoc frontal entre les classes, a protestes massives, aixecaments i fins i tot crisis revolucionàries. I Europa estarà al centre d’aquests processos. L’ascens de la ultradreta és un altre reflex de la profunditat de la crisi. L'altra cara és l'augment de les protestes socials i les vagues, la radicalització creixent de totes aquestes lluites, i el paper central que ja està jugant i jugarà la classe obrera europea en el proper període. Així ho hem vist a França recentment, amb la vaga intersectorial convocada per la CGT i altres sindicats que va paralitzar gran part del sector públic i importants indústries i empreses del sector privat.
Sens dubte, però, l'exemple més avançat d'aquesta crisi i de l'enorme força que atresora la classe treballadora europea s'està donant a la Gran Bretanya. Després de dècades de retallades i privatitzacions, d'un empobriment sense precedents de les famílies obreres, la classe treballadora britànica ha dit prou, protagonitzant un autèntic aixecament social contra els tories, la patronal i, en definitiva, contra el sistema capitalista i totes les seves institucions.
Des de fa mesos se succeeixen les vagues sector rere sector, confluint ferroviaris, infermeres, estibadors, treballadors del Royal Mail i de les universitats o funcionaris públics. I tot malgrat una brutal legislació antisindical i antivaga que exigeix consultes amb una participació d'almenys el 50% de les i els treballadors i el vot a favor del 90%.
Els successius Governs tories han demostrat i continuen demostrant la seva completa impotència, i s'enfronten a la pràctica a una situació de semivaga general que ha paralitzat el país. I tot i les vacil·lacions dels dirigents sindicals del TUC i els grans sindicats, que continuen negant-se a posar data a una Vaga General que, sens dubte, acabaria definitivament amb els tories, i de l'oposició oberta a les mobilitzacions de la direcció de dretes del Partit Laborista encapçalada per Keir Starmer.
La situació a Gran Bretanya és un clar avís del que està per venir. El fracàs de Boris Johnson, de la seva successora Theresa May i de l'actual Govern de Sunak, és el fracàs del Brexit, el fracàs d'una sortida nacional a la crisi capitalista mundial, i de les diferents variants d'una socialdemocràcia patètica que, malgrat totes les proves en contra, segueix advocant per un capitalisme de rostre humà, reformador i inclusiu.
Les contínues queixes d'alguns supòsits teòrics sobre el baix nivell de consciència de la classe treballadora han estat respostes pels esdeveniments d'aquests darrers anys. La rebel·lió de la classe obrera britànica o la insurrecció dels oprimits del Perú posen en evidència que les condicions per lluitar pel socialisme i acabar definitivament amb el sistema capitalista estan més que madures.
