Després del col·lapse econòmic de 2020, la burgesia i els seus governs van anunciar a so de bombo i platerets una fulminant recuperació que portaria de nou pau i prosperitat. Fent-se ressó d’aquesta idea, la socialdemocràcia i la nova esquerra reformista s'han atipat de beneir el lideratge de Biden com un "nou paradigma" que encoratjaria una reanimació econòmica, social i ecològica justa. Podem creure que aquestes afirmacions tenen una base objectiva o són una nova volta de rosca en la propaganda capitalista?
Si partim de la informació que proporcionen les institucions especialitzades, gens sospitoses de marxisme, les expectatives no deixen de desinflar-se a mesura que avança 2021, posant de manifest els enormes desequilibris i contradiccions que acumula l'economia global.
El Banc Mundial, en el seu últim informe de juny, matisava que tot i les importants xifres de creixement de la Xina i els EUA encara s'estaria "un 3,2% per sota de les previsions anteriors a la pandèmia", assenyalant a més l'existència d'enormes riscos i incerteses: "Una pandèmia més persistent, una onada de fallides d'empreses, tensions financeres o fins i tot el malestar social podrien desbaratar el procés de recuperació." [1] Aquests riscos, lluny d'anar a menys, s'agreugen esperonats per un creixement imparable de la pobresa i la desigualtat, i un procés de vacunació que ha deixat de banda a la majoria de la població a Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina.
Matèries primeres i cadenes de subministraments
Molt més transcendental del que s'exposa en la propaganda oficial, la lluita ferotge que la Xina i els EUA lliuren pel mercat mundial està aguditzant les tensions interimperialistes i perjudicant seriosament les possibilitats d'una recuperació sostinguda. La Xina està demostrant un vigor i una determinació que ha fet sonar totes les alarmes de l'imperialisme occidental. La guerra econòmica ha passat de nivell.
Les importants veus que fa no tants anys exigien un acord per evitar un enfrontament proteccionista destructiu, ja han deixat de plantejar si més no aquesta possibilitat. Estan mudes, sense espai en l'opinió pública dominant. L'esperança de que la sortida de Trump de la Casa Blanca permetés superar la tensió i tornar a un cert consens també s'ha frustrat. L'agressivitat de Biden contra el règim de Beijin reflecteix, en primer lloc, el lluny que ha arribat la decadència de l'imperialisme nord-americà i la seva impotència davant d'una realitat adversa que mai van imaginar després de la descomposició a l'URSS. Trenta anys després assisteixen commocionats a una derrota després d'una altra en nombrosos escenaris (Afganistan, l'Iraq, Síria, Veneçuela, Ucraïna...) i constaten enormes dificultats per frenar l'ascens de la gran potència asiàtica. Però la burgesia nord-americana es regira i lluita desesperadament per revertir aquesta situació.
La pandèmia ha posat en evidència les fortaleses del gegant xinès. No només es tracta de com el règim de Beijin ha respost a l'emergència sanitària mobilitzant recursos massius, confinant ciutats i utilitzant la tecnologia. Com hem assenyalat en altres articles [2], el caràcter particular del capitalisme d'Estat xinès, la seva possibilitat de centralització i d'intervenció en l'economia real i les reserves que ha acumulat gràcies a un superàvit comercial extraordinari, els ha permès reaccionar amb molt més vigor que als seus competidors.
Ara que l'economia mundial travessa per un moment de reactivació, aquestes fortaleses s'estan traduint en una major capacitat per acaparar matèries primeres i controlar les cadenes de subministrament globals. Tot d'una sembla que a la Casa Blanca li ha esclatat a la cara el que era un secret a veus: les enormes avantatges competitives de la Xina. [3]
Els exemples són nombrosos i molt seriosos. En la batalla pel control del mercat de semiconductors, decisius en indústries tan puixants com la del cotxe elèctric, les energies renovables o la robòtica, el domini de la Xina ha generat importants problemes per a la indústria europea de l'automoció, fins a arribar a paralitzar la producció de nombroses plantes. El Consell Atlàntic, un dels principals think tank de la burgesia nord-americana, assenyalava els greus perills d'aquesta situació: "La recent escassetat de semiconductors va ser un toc d'atenció per a l'economia nord-americana, ja que els legisladors es van adonar que al voltant del 75% de la seva producció mundial té lloc a la Xina i algunes altres economies de l'est d'Àsia..." [4]
Amb el seu projecte de la Nova Ruta de la Seda, l'imperialisme xinès s'ha fet amb el control de les principals fonts de matèries primeres crítiques requerides per aquestes noves indústries. Una situació que ha suposat que la Borsa de Metalls de Xangai s'hagi convertit en la més important del món, desplaçant a la de Londres.
El cas del cobalt és significatiu. Xina és propietària del 50% de les mines de cobalt de la República Democràtica de Congo, que atresora el 52% de les reserves mundials. Però a més, la indústria xinesa refina el 80% del cobalt de tot el món davant d'una capacitat gairebé nul·la dels EUA, tal com assenyala Hanns Günther Hilpert, director de la Divisió d'Investigació sobre Àsia del centre d'estudis alemany SWP. [5]
La Xina ha fet un pas de gegant en el control de les principals rutes comercials, amb infraestructures modernes i altament competitives enfront de les dels EUA. Si ja era la potència líder en el comerç de mercaderies, durant la pandèmia ha aconseguit nous avenços: el país asiàtic s'ha convertit en el principal soci comercial de la UE. El tren de càrrega Xina-UE, que recorre 11.000 quilòmetres des Shenzen a Duisburg, va registrar el 2020 més de 40.000 viatges transportant mercaderies per valor de 212.700 milions d'euros, crucial per al manteniment de les cadenes de subministrament [6]. Xina és el major actiu comercial del port d'Hamburg, el segon més gran d'Europa.
Proteccionisme i crisi de sobreproducció
I com respon la classe dominant nord-americana i el Partit Demòcrata a aquest desafiament? Aprofundint encara més les tendències al nacionalisme econòmic del qual feia gala l'anterior inquilí de la Casa Blanca. El trumpisme no és un fenomen marginal, ni un residu del passat. Les seves receptes continuen vives com una rosa.
Després que el Govern xinès aprovés un pla per garantir la producció del 70% dels semiconductors que necessita la seva indústria en 2030, i que suposarà la inversió de 150.000 milions de dòlars, Biden ha respost immediatament amb un altre de 52.000 milions. En l'última reunió del G7, Biden també va anunciar una xarxa d'infraestructures comercials per a competir contra el projecte de la Nova Ruta de la Seda, a la qual ha denominat Build Back Better World. La qüestió és que aquesta darrera iniciativa de moment no és més que una declaració d'intencions, i sembla complicat albirar que Washington pugui involucrar França o Alemanya, molt més després de les fortes tensions sorgides per la signatura del pla AUKUS o el gasoducte Nord Stream 2 que Alemanya planeja amb Rússia. [7]
La lògica implacable de l'imperialisme aflora amb tota la seva força en aquest enfrontament. Lluny de suavitzar els desequilibris de l'economia mundial, la pugna entre les grans potències els aguditza agreujant la crisi de sobreproducció. I és que malgrat el seu múscul econòmic, la Xina no pot desacoblar-se de l'economia global. El grau de desenvolupament de les seves forces productives, del seu mercat intern, de la seva participació en el comerç internacional, en els fluxos de capital financer i en un deute públic i privat descontrolat... contribueix a accelerar les contradiccions sistèmiques preparant, tal com va escriure Marx a El Manifest Comunista, "crisis més generals i més violentes i disminuint els mitjans per a prevenir-les".
L'amenaça de fallida del gegant immobiliari xinès Evergrande és un exemple dels perills que amenacen també a l'economia xinesa. Encara que tots els senyals indiquen que el Govern de Beijing està procedint a una voladura controlada per evitar una onada de protestes que involucri milers d'afectats, no sempre ho podran fer. El capitalisme d'Estat xinès pot podar un excés de capital fictici en moments determinats, disciplinar els multimilionaris que es fan amb un poder econòmic excessiu i amenacen l'estabilitat social, però la burocràcia exestalinista que ha pilotat la transició al capitalisme està, li agradi o no, condicionada per les lleis de mercat de les que no pot escapar.
L'economia xinesa pateix també de l'esclerosi que recorre les grans potències occidentals, i la infecció s'ha produït molt més ràpidament. Per exemple, el seu deute públic, privat i empresarial ha escalat al 280% del PIB, mentre que en el cas dels EUA ja supera el 286% del PIB i en l'Eurozona és del 283%. La Xina no deixa de manifestar la tendència innata de l'economia capitalista en l'època imperialista cap a l'especulació i el parasitisme financer.
Una sortida social a la crisi? Els contes per a nens de l'esquerra reformista
Els ministres de l'esquerra reformista representada per Unides Podem, com abans els de Syriza, no deixen de consolar-se i d'intentar consolar-nos de què, gràcies a la seva participació governamental, els errors del passat ja han estat superats i la sortida social a la crisi ja és aquí. Tracten de vendre'ns que és possible un capitalisme de rostre humà, ja que ells i elles s'han encarregat d'actuar com els seus doctors democràtics. Però en l'etapa més senil de la seva decadència orgànica, el capitalisme no ha estat curat, no és més igualitari, ni més social, ni més piadós. Tot el contrari.
A l'octubre de 2021, després d'un any i mig d'una pandèmia paorosa, d'una catàstrofe sanitària que s'ha segat la vida de més de cinc milions de persones i contagiat a més de 218 milions, el domini del capital financer i els grans monopolis és més intens que mai.
La part fonamental dels seus obscens beneficis l’obtenen del flux de liquiditat que posen a la seva disposició els governs mitjançant plans de "rescat" que des de 2008 han superat els 20 bilions de dòlars. Des dels mínims registrats al març de 2020 amb l'esclat de la pandèmia, les borses de valors estan aconseguint guanys rècord: l’S&P 500 ha tingut un repunt d’un 100,2%, el Nasdaq d'un 100% i el Dow Jones d'un 91,6% el 2021. Una especulació que està darrere del creixement de la inflació, i que contribuirà a enfonsar encara més el nivell de vida de la classe treballadora.
Res ha canviat de moment. Les mateixes receptes d'austeritat, retallades de la despesa social i empobriment de la població treballadora s'imposen país rere país. L'especulació i el parasitisme són el sant i senya de la plutocràcia financera que exerceix la seva dictadura contra la humanitat. Diguin el que diguin els economistes keynesians, els líders socialdemòcrates o els dirigents de Die Linke, Siryza o Podem, no pot existir una sortida democràtica i social a aquesta crisi si no es toca el poder d'aquesta plutocràcia, si no se és expropiada, si no es col·loca aquesta riquesa colossal, que és producte del treball i només del treball, en mans de la classe obrera.
De poc serveix el prodigiós avenç de la ciència per evitar la degradació ecològica o alleujar el patiment de la humanitat, com hem comprovat amb les milions de vacunes produïdes per enriquir a les grans companyies farmacèutiques. Mentre els mitjans de producció segueixin en mans privades, mentre l'Estat nacional sobrevisqui anacrònicament en un món globalitzat, l'economia serà un mitjà per a l'acumulació i concentració de capital a costa de la depauperació creixent de la població i la destrucció de la planeta.
El més important de tots aquests fets són les seves conseqüències per a la lluita de classes. El capitalisme pateix una profunda crisi que no deixarà d'agreujar-se en el pròxim període, i la batalla ferotge entre la Xina i els EUA és només una altra cara d'aquest procés.
[2] Una conspiració de silenci: el desafiament de la Xina en temps de pandèmia, Bárbara Areal.
[4] Foreign Direct Investment: A new strategy for the United States
[5] Cómo la minería china domina el mercado de las materias primas críticas
[6] La nueva Ruta de la Seda china acaba en Duisburgo
[7] Estados Unidos promueve una alianza militar contra China y arma a Australia con submarinos nucleares
