Els líders del G7 (Alemanya, Canadà, Estats Units, França, Itàlia, Japó i el Regne Unit), encapçalats per Joe Biden, anunciaven en la seva última reunió un suposat acord històric per a gravar els beneficis de les grans multinacionals capitalistes i acabar amb els paradisos fiscals.
Immediatament s'iniciava una estrepitosa campanya propagandística per assenyalar que ens trobem davant d'un punt d'inflexió del capitalisme que portarà prosperitat, igualtat i justícia social a tots els racons del planeta. Grans titulars afirmant sense rubor que els rics per fi pagaran impostos, obrien telenotícies i copaven les portades de la premsa.
A aquesta campanya es van sumar ràpidament els dirigents reformistes de l'esquerra, des de Pedro Sánchez, que va qualificar l'acord “d’històric”, fins a Unides Podem, que no s'han cansat de lloar el G7 per prendre aquestes "valentes decisions".
D'acord amb el grau d'assimilació i integració en la política del sistema, els dirigents de la "nova esquerra", des d’Unides Podem fins a Die Linke, Syriza, Bernie Sanders i Ocasio Cortez, estan contribuint a intentar donar un vernís de legitimitat a aquesta mascarada impulsada pels mateixos poders fàctics responsables de la catàstrofe social que patim.
Ens volen prendre per idiotes una altra vegada
És molt significatiu que cap de les multinacionals, bancs i grans consultores afectades per aquestes suposades mesures hagin posat el crit al cel. Facebook, que es caracteritza per la seva habilitat per a no pagar impostos, els ha felicitat per l'acord. Goldman Sachs, un dels principals grups d'inversió nord-americans, tranquil·litzava als seus clients assenyalant que, en el cas que arribés a materialitzar-se, només restaria entre un 1% i un 2% als beneficis estratosfèrics de les multinacionals del S&P 500 [1].
Com és possible que els grans evasors fiscals estiguin tan tranquils?
Només cal analitzar el nucli de la proposta plantejada. Aplicar un impost del 20% sobre els beneficis de les "empreses multinacionals més grans i rendibles" en base als ingressos obtinguts al país corresponent, sempre que el seu marge de beneficis sigui superior al 10%, exclourà nombrosos gegants del capitalisme global. És el cas d'Amazon, el marge de guanys del qual el 2020 va arribar al 6,3% (o això diuen ells), i de molts altres monopolis que tenen en nòmina a una legió de consultors i ex-alts càrrecs de les administracions i dels governs precisament per ordir tot tipus d'estratagemes i no pagar impostos [2].
La segona mesura estrella és posar en marxa un impost mínim global del 15% per a les grans multinacionals. No obstant això, dels 36 països que conformen l'OCDE, només 3 tenen tipus inferiors al 15% (Irlanda un 12,5%; Hongria un 9% i Suïssa un 8,5%). Per tant, aquest "impost mínim global" el que realment provocarà és una disminució real en els tipus impositius, ja que la mitjana oficial dels països de l'OCDE se situa en el 21,5%.
A més, només han passat uns pocs dies des d'aquests anuncis mentiders, però ja s'estan plantejant nombroses excepcions. El govern britànic de Boris Johnson, amfitrió de la reunió, ja ha plantejat que s'exclogui a tot el seu sector financer, que actua en la pràctica com un autèntic paradís fiscal [3]. També l'OCDE demana que els "fons d'inversió, fons de pensions, i fons sobirans", no se sotmetin a l'acord i que es facin excepcions amb els beneficis procedents de recursos naturals, serveis financers, construcció, propietat residencial, aerolínies internacionals o la indústria naviliera.
El govern xinès vol que s'excloguin les seves zones econòmiques especials, amb impostos empresarials molt baixos de cara a atreure la inversió estrangera [4]. És a dir, el catàleg d'excepcions i exclusions en els sectors on operen els grans monopolis capitalistes és tan ampli, que aquest acord neix mort.
Òbviament una maniobra d'aquest tipus té una lletra petita, gairebé no esmentada, però de gran transcendència: Joe Biden aconsegueix eliminar les anomenades "taxes digitals" aprovades per diversos països europeus, entre ells França, Gran Bretanya, Itàlia i Espanya, de tal manera que les grans tecnològiques nord-americanes (Facebook, Google, Microsoft...) ja no han de preocupar-se i podran evadir impostos massivament com fins ara.
La fi dels paradisos fiscals?
Pensar que sota l'economia de mercat es pot acabar amb els paradisos fiscals, i que a més ho faran els mateixos governs que els promouen, protegeixen i els fan servir, resulta senzillament ridícul. Els paradisos fiscals són una peça clau de l'economia capitalista mundial.
El propi Biden ha exercit com a senador durant més de 30 anys per l'Estat de Delaware, un paradís fiscal al cor dels EUA amb més empreses que habitants [5]. A dia d'avui, el 67,8% de les 500 majors companyies de la revista Fortune tenen la seva seu en aquest Estat. D'altra banda, Biden no planteja acabar amb l'anomenada taxa GILTI, introduïda per Trump i que va situar els EEUU a l’alçada d'un paradís fiscal. [6]
Joe Biden no és més que el representant de Wall Street, tot i que tota l'esquerra reformista intenti blanquejar la seva política i el presenti com un justicier impositiu.
La suposada lluita contra els paradisos fiscals ha estat sempre una autèntica estafa, un simple truc publicitari per fer creure que alguna cosa s’està fent per fer front a l'obscena acumulació de beneficis de la classe dominant en una època de desigualtat estructural.
No fa gaire l'OCDE va elaborar una llista de països amb una "fiscalitat nociva", de la qual van quedar exclosos els països "responsables del 98% dels riscos de l'abús fiscal". Mentre en aquests últims l'evasió d'impostos corporatius ascendia als 239.000 milions, aquells qualificats com a "nocius", és a dir, com a paradisos fiscals stricto sensu, només eren responsables de l'evasió de 5.000 milions [7].
I el mateix podem dir respecte a la UE, la "llista negra" de paradisos fiscals tan sols és responsable del 2% de les pèrdues fiscals que registren els seus països membres. Tan grans són els escrúpols de la UE, que les Illes Caiman, el segon major paradís fiscal del món, va ser eliminat d'aquesta llista negra l'any 2020.
És el capitalisme: els rics ni paguen, ni pagaran
Els paradisos fiscals són part fonamental de l'entramat capitalista perquè els multimilionaris del món puguin tenir en lloc segur les seves fortunes, comptant per a això amb el ple suport i complicitat dels seus respectius governs.
No és cert que els Estats s'hagin tornat impotents davant les grans multinacionals, tal com afirmen alguns des de l'esquerra. El que passa és que l'Estat no és neutral, és un instrument dels propis capitalistes, els hi fan servei, garantint els seus interessos i els seus beneficis, encara que sigui a costa de l'empobriment generalitzat de la societat. Així ha estat sempre, i així està sent ara.
Per això durant dècades els governs capitalistes no han deixat de reduir la pressió fiscal cap a les grans fortunes. La taxa mitjana de l'impost de societats dels països de l'OCDE ha passat del 45% el 1980 al 32,2% l'any 2000, caient fins al 23,3% en l'actualitat. Una deriva que ha vingut acompanyada de retallades, privatitzacions, destrucció de l'estat del benestar, i enfonsament dels salaris i condicions de vida de la classe treballadora. No és un error, ni conseqüència d'una mala gestió, sinó part de la dinàmica natural del funcionament del sistema capitalista.
La recent filtració de les dades fiscals de nombrosos magnats nord-americans ha posat en evidència que s'ha arribat molt lluny. Els 25 nord-americans més rics de món, segons Forbes, van incrementar la seva riquesa entre 2014 i 2018 en 401.000 milions de dòlars, però van pagar tan sols 13.600 milions de dòlars, un 3,4%. Warren Buffet va pagar un 0,10% en impostos; Jeff Bezos un 0,98%; i Michael Bloomberg un 1,10%.
Ens trobem davant una campanya de propaganda per intentar fer-nos creure que és possible reformar el capitalisme, i que els grans capitalistes i les multinacionals assumiran perdre part dels seus estratosfèrics beneficis pel bé comú. Que des del govern central "progressista", i especialment des d’Unides Podem, es doni pàbul a aquest autèntic engany és senzillament lamentable.
És públic i notori que els grans magnats espanyols evadeixen milers de milions d'euros en impostos i aquí no es fa res. Només 6 grans empreses de l'IBEX-35 (Iberdrola, Telefònica, Grup ACS, Repsol, BBVA i Santander) van evadir al menys 2.140 milions d'euros en els últims anys. Per què no s'actua amb contundència contra aquests plutòcrates? Per què no es nacionalitza la riquesa que atresoren il·legítimament a les seves mans? No seria aquest el millor exemple per demostrar que sí que hi ha alternativa al capitalisme i les seves misèries?
L'obligació d'aquells que aspirem a transformar la societat és a dir la veritat i fer avançar la consciència dels oprimits. Encobrir elements com Biden o els líders del G7, responsables de la misèria que pateixen milions de treballadors i joves a tot el món, no només és un error sinó un obstacle per aconseguir la transformació de la societat que molts d'aquests dirigents reformistes prediquen de paraula. És hora d'assenyalar amb contundència els responsables de la catàstrofe capitalista i acabar definitivament amb els seus privilegis.
--
Notes
[1] Índex borsari que agrupa les 500 majors companyies dels EUA
[3] Els 3 paradisos fiscals més importants del món són territoris britànics (Illes Verges, Illes Caiman i Bermudes), que fan un paper central en el funcionament de la City londinenca.
[5] 1,5 milions d’empreses i 1 milió d’habitants a l'Estat de Delaware.
[6] S'estableixen tipus d'entre el 10,5% i el 13% als beneficis obtinguts per les grans multinacionals nord-americanes en altres països que siguin retornats als EUA.
