L'última reunió del G-7 al Canadà ha suposat un fracàs estrepitós i una nova volta de rosca en la dinàmica d'enfrontament entre les potències imperialistes. Els intents d'explicar aquest fiasco com una conseqüència de la política erràtica de Trump, com han fet molts mitjans de comunicació europeus, són una cortina de fum de cara a obviar l'aspecte central: la profunda crisi econòmica, social i política que pateix el sistema capitalista mundial des de l'any 2008, i el fracàs de les receptes de la classe dominant per a superar-la.
Guerra comercial i proteccionisme
La cimera s'ha celebrat enmig de l'escalada de sancions comercials imposades per Trump contra la Xina, però que s'estenen a països que fins fa poc eren sòlids aliats de la potència nord-americana. Alemanya i el Canadà van criticar amb duresa la política d'aranzels contra l'acer i l'alumini, i van denunciar que el govern nord-americà s'excusi en qüestions de seguretat nacional per a justificar-los. La tensió va arribar al punt que, per primera vegada en la història, els EUA no va signar la declaració final consensuada.
Que el gabinet Trump consideri que "la competència estratègica entre nacions, no el terrorisme, és la principal amenaça per a la seguretat nacional", tal com recull el document sobre Estratègia Nacional de Defensa (Gener del 2018), subratlla la decisió de la burgesia nord-americana de lluitar per a recuperar el terreny perdut davant dels seus competidors i mantenir a qualsevol preu la seva supremacia econòmica, i explica què ha passat al G7.
Una nova era de mesures proteccionistes i guerres comercials, de conseqüències impredictibles, ocupa l'escena mundial. Trump ha confirmat a les últimes setmanes la imposició d'aranzels del 25% a productes tecnològics xinesos per valor de 50.000 milions de dòlars, i la Xina ja ha contestat amb aranzels del 25% a 659 productes nord-americans per uns altres 50.000 milions de dòlars. Les amenaces entre l'administració republicana i Europa també s'han intensificat, i poden afectar sectors essencials de la indústria alemanya i francesa (automòbils), i productes nord-americans com la taronja, el whisky, el tabac i el vestit. D'aprofundir la guerra comercial entre les potències, queden pocs dubtes que més d'hora que tard es produiria una nova recaiguda en la recessió, creant un escenari d'empobriment i explosions socials.
Les tendències al nacionalisme econòmic i polític són la conseqüència d'una crisi de sobreproducció que segueix sense resoldre's, però aquestes tendències no comencen amb Trump. Des de l'any 2008, les 60 majors economies del món han adoptat 7.000 mesures proteccionistes, encapçalant el rànquing els EUA i la UE amb més de 1.000. Part d'elles van ser les sancions imposades per la UE a multinacionals tecnològiques nord-americanes com Apple o Google, amb l'excusa de l'impagament d'impostos, o les investigacions del govern nord-americà a Volkswagen pel trucatge de motors, amb l'excusa de la defensa del medi ambient .
Com a prova de la profunditat d'aquestes tendències, cims multilaterals i fòrums mundials com l'Organització Mundial del Comerç (OCM), el G7 o el G20 fracassen, mentre proliferen els tractats de comerç bilaterals i es posen en qüestió els acords i aliances existents, com ha passat amb la sortida dels EUA del Tractat del Pacífic o del NAFTA. Els vells fantasmes del passat, que van acabar convertint el món en un polvorí, tornen a reaparèixer amb força.
La Xina i els EUA: la lluita per l'hegemonia mundial
Encara que EUA segueix mantenint el lideratge mundial i és l'economia més gran i productiva del planeta, l'avanç del seu principal contrincant és evident. La Xina s'ha convertit en el banquer dels EUA, posseeix el 18,7% del deute nord-americà -1,18 bilions de dòlars-, i el dèficit comercial amb el gegant asiàtic va arribar el 2017 als 375.000 milions de dòlars, un 8,1% més que el 2016 (en aquest any les exportacions nord-americanes van suposar el 12% del total mundial, mentre que les xineses van arribar al 17%).
La Xina ven als EUA quatre vegades més del que compra i el seu sector manufacturer és un cop i mig més gran que el nord-americà. És cert que la producció per persona activa a la Xina equival a un 19% del d'un treballador nord-americà, però el govern xinès pretén implantar un pla estratègic (anomenat "Made in China 2025") per a incrementar la productivitat que és vist com una amenaça per l'imperialisme nord-americà.
El règim de Beijin aspira a convertir-se en una potència industrial en sectors tecnològics punters (aeroespacial, vehicles elèctrics, programari, robòtica, etc...) competint amb la indústria i producció nord-americana i europea. El Congrés dels EUA ja ha advertit que aquest pla pretén reemplaçar amb empreses nacionals xineses a empreses nord-americanes punteres en robòtica, nanotecnologia, computació o biotecnologia, i acusa el govern xinès de fer-ho mitjançant competència deslleial al subsidiar a les seves pròpies empreses. Els mandataris xinesos pretenen ampliar la quota en el mercat nacional del fabricant aeroespacial estatal Commercial Aircraft Corporation, del 5% el 2020 al 10% el 2025, per trencar amb el duopoli de Boeing i Airbus; el mateix en el camp dels superordinadors (del 60 al 80%) i dels productes intel·ligents manufacturats (del 40 al 60%). La Xina ja fàbrica seus primers trens bala, competint amb el Japó, França o Alemanya.
Els grans monopolis nord-americans no poden acceptar ser exclosos d'aquest gran negoci que, tot i que es de la Xina, té un caràcter internacional. Per això mateix el Departament del Tresor ja ha anunciat mesures de cara a prohibir que companyies que tinguin un 25% de capital xinès puguin adquirir empreses nord-americanes amb "tecnologia industrialment significativa". És part de l'ofensiva que va iniciar el Departament de Comerç amb l'embargament de set anys al gegant tecnològic xinès ZTE, per haver incomplert amb les sancions imposades a Corea del Nord i l'Iran, i que va suposar la seva fallida ja que feia servir components nord-americans al 90 % dels seus productes. El Congrés dels EUA, amb l'acord de republicans i demòcrates, impulsa una nova legislació per a estendre aquestes prohibicions a nombroses companyies xineses. Les paraules de l'actual assessor econòmic de la Casa Blanca, Peter Navarro, en el seu llibre "Death by Xina" marquen l'estratègia: "si la Xina porta endavant aquests plans fins a les últimes conseqüències, els EUA simplement no tindran cap futur econòmic".
Però el conflicte amb la Xina no se circumscriu només als EUA. Europa ha criticat durament el país asiàtic, especialment pel projecte de la "Nova Ruta de la Seda" amb el qual pretén estendre les seves esferes d'influència al llarg d'Àsia Central, Orient Mitjà i Europa. Diversos ambaixadors europeus a la Xina van signar un informe conjunt assenyalant que aquest projecte "va en direcció contrària pel que fa a l'agenda de la UE per a alliberar el comerç i impulsa la balança de poder a favor de les companyies xineses subsidiades". També Alemanya veu amb recel el programa "Made in China 2025", especialment després de la compra de la robòtica Kuka per capital xinès, o després de l'entrada en Daimler a principis d'aquest any de l'empresa xinesa automotriu Geely, amb una inversió de 7.300 milions de dòlars.
Una immensa muntanya de deutes
La classe dominant i els governs de les principals potències, han pogut evitar un col·lapse general a costa de col·locar més material inflamable a la base del sistema. La contínua expansió del crèdit i el deute públic i privat, ha generat nous riscos que poden precipitar per ells mateixos una nova recaiguda en la recessió mundial. El problema és d'una envergadura colossal.
El deute global combinat de les empreses, Estats i particulars va passar de 142 bilions de dòlars el 2007 a 232 bilions el 2017, aconseguint el 318% del PIB mundial. El problema, tal com assenyala l'economista en cap de Key Capital Investment, és que "amb el temps, el deute deixa d'estimular l'activitat. Cada vegada es necessita més acumulació de préstecs per a generar un punt percentual de PIB addicional. El creixement impulsat pel deute pot ser divertit al principi, però simplement porta al present el consum futur, que després trobarem a faltar ".
En realitat, una part substancial del raquític creixement actual és resultat dels tipus d'interès zero i les injeccions massives de capital dels bancs centrals (conegudes com Expansió Quantitativa, EC), no de la inversió productiva o el creixement del comerç. Aquests fluxos de liquiditat han permès la compra massiva d'actius dubtosos de la banca privada i una especulació completament dissociada de la marxa real de l'economia. Al 2017 la capitalització borsària mundial va arribar als 80 bilions de dòlars, més que el PIB mundial, superant en prop de 17 bilions el seu bec anterior a la crisi de 2008.
Així ho ha advertit el Banc Internacional de Pagaments (BIS), assenyalant que la recuperació ha depès en gran mesura d'aquestes injeccions, i indicant que el deute públic i privat pel que fa als ingressos ha arribat ja cotes molt superiors a les que es van veure just abans de la Gran Recessió del 2008. El BIS ha exigit als països perifèrics del sud d'Europa una retallada en el seu gran deute, tornant a despertar les vells pors que va travessar la UE amb la crisi de l'euro. La situació, com s'ha vist recentment a Itàlia, no deixa de complicar-se i agreujar-se, i ara podria donar un nou salt en el cas que no hi hagués un Brexit acordat, tal com ha insinuat l'Autoritat Bancària Europea en advertir al sector financer que prengui mesures per a preparar-se per una sortida de la Gran Bretanya de la UE sense acord.
Política exterior i militarisme
La persistència de l'estancament econòmic i l'amenaça de recessió, o la lluita brutal pels mercats i el proteccionisme, tenen el seu reflex immediat en les Relacions Internacionals i en la deriva autoritària i bonapartista dels governs de nombroses nacions, començant pels propis Estats Units, Rússia i la Xina.
Les alteracions brusques i sobtades de les relacions entre les potències responen a aquesta etapa convulsa. Un exemple ha estat la sortida dels EUA de l'acord nuclear amb l'Iran, i el restabliment per part de Trump de les aliances tradicionals que l'imperialisme nord-americà mantenia amb l'Aràbia Saudita i Israel. L'objectiu és obvi: reconquerir una posició de força a l'Orient Mitjà davant l'Iran i Rússia, i colpejar a la Xina com a principal importador del petroli iranià. Aquest moviment ha suposat un augment dels preus de petroli, fent més competitiva l'economia nord-americana que compta amb un sector petrolier en dificultats després d'anys de recessió i caiguda continuada dels preus.
Un altre exemple ha estat la cimera EUA - Corea del Nord, la primera des del final de la guerra de Corea de 1953. EUA tracta de prendre la iniciativa, buscant potenciar l'acostament entre les dues Corees en benefici propi. La pròpia administració Trump tancava mesos abans un nou acord bilateral amb Corea del Sud eximint dels aranzels sobre l'acer. A més a més, amb aquesta maniobra, els EUA tracten de minimitzar la capacitat de la Xina per a utilitzar Corea al Nord com un instrument de pressió a les negociacions bilaterals entre les dues potències.
Aquesta escalada entre les potències també s'ha reflectit en un continu creixement des de fa anys del pressupost militar, que Trump ha incrementat en més d'un 17% per a l'any 2018 aconseguint fins arribar als 700.000 milions de dòlars, mentre la Xina l'augmentava en un 8% fins als 175.000 milions d'euros. Un altre exemple és la conformació per part de la UE d'una força militar d'intervenció directa al marge de la pròpia OTAN.
Trump i la lluita de classes
Però sense cap mena de dubte, un aspecte central per a explicar la política agressiva de Trump i el seu discurs nacionalista és la pròpia situació interna en els EUA. Tot i les bones dades macroeconòmiques i de la reducció de la desocupació a un irrisori 3,9%, la realitat social del país és molt diferent. Recentment The Washington Post publicava una enquesta: el 40% dels nord-americans no poden permetre's una despesa inesperada de més de 400$; un 43% de les llars no poden cobrir les seves necessitats bàsiques (habitatge, menjar, sanitat, transport, educació i telecomunicacions); un de cada quatre adults va deixar de rebre assistència sanitària al no poder-se-la permetre; un 22% de les llars no poden pagar totes les seves factures a final de mes i només un 38% dels treballadors nord-americans estalvien de cara a la seva jubilació (en un país on no existeixen les pensions públiques).
Trump busca desviar l'atenció pública, i mantenir el seu suport electoral, enviant un missatge de força i acusant els immigrants o els productes xinesos de ser els responsables de la situació de desigualtat i pobresa que pateix el país, tal com pot fer Salvini a Itàlia o May a la Gran Bretanya. Es tracta d'un joc molt antic: tirar sorra als ulls dels treballadors, als EUA, a Europa o la Xina, perquè no assenyalin els autèntics responsables de la situació d'explotació i misèria que pateixen, els capitalistes dels seus propis països. Però el nacionalisme econòmic i les proclames reaccionàries no són cap signe d'estabilitat, ni de cohesió i pau social. S'acosten grans batalles de classe i ens hem de preparar.
