La mobilització, clau de l'èxit de l'esquerra
Els resultats electorals del diumenge, que han suposat un fort creixement d'Esquerra Unida i Podem (reflectint l'ascens de la lluita de classes i els grans moviments de protesta que s'han succeït en aquests anys) ha situat clarament en l'horitzó la possibilitat d’una derrota electoral decisiva a la dreta en les properes eleccions municipals, autonòmiques i generals de 2015.
La intensa mobilització social dels últims anys, des del 15-M, el sorgiment de la PAH, la Marea Verda, la Marea Blanca, la marxa minera, la lluita del barri de Gamonal, les vagues generals, les vagues obreres de gran impacte com la de la recollida d'escombraries viàries, Panrico o Coca Cola, les marxes de la dignitat del 22-M, la lluita estudiantil i un llarg etcètera, han estat clau per crear, sostenir i alimentar un clima polític favorable entre amplis sectors de la joventut, de la classe obrera i fins i tot de les capes mitjes empobrides per la crisi, cap a les opcions d'esquerres compromeses amb la lluita. Ha estat aquesta mobilització permanent al carrer (molt a pesar de l'escandalosa actitud dels màxims dirigents de CCOO i UGT, completament divorciats del sentir de la base sindical i dels treballadors) el que ha facilitat la mobilització electoral que ha donat com resultat el gran avanç d'IU i l'espectacular irrupció de Podem. Ara, aquest avanç de l'esquerra, que ha estat rebut amb entusiasme per part de milions de joves i treballadors, serà al seu torn un estímul perquè la lluita social faci front, amb més força encara, a les noves retallades socials que ja discuteix el PP.
La dreta i la socialdemocracia estan rabioses
Els banquers, els grans empresaris, els estrategues seriosos del capital, tots els amos del PP, però també els elements que la burgesia té en el si de la direcció del PSOE, han vist aquestes eleccions amb gran preocupació. Els inquieta, precisament, que la mobilització social i els avanços de l'esquerra en el plànol electoral es puguin retroalimentar en els propers mesos, convertint la futura i inevitable caiguda del PP en l'inici d'un fase en la qual la lluita dels treballadors i els joves pel seu futur tingui un grau superior, posant en perill la supervivència del propi sistema capitalista. Saben, perfectament, que la situació en l'Estat espanyol pot desembocar en una crisi prerevolucionària com a Grècia.
Amb la finalitat de tractar de minimitzar l'impacte polític que han tingut els resultats de les eleccions molts “analistes” estan plantejant la idea que la “gent”, a causa que han estat unes eleccions europees, ha tingut un comportament molt “alegre”. Felipe González està rabiós, com demostren les seves penoses declaracions en les quals ironitza amb que “la revolució bolivariana està de moda” a l'Estat espanyol. I ho diu un milionari que treballa a sou de les grans multinacionals i que traeix dia sí i dia també als militant socialistes, i al que no li importa gens el sofriment de la gent! També en la dreta hi ha molt nerviosisme. Les opinions del principal assessor electoral del PP, dient que el vot a Podem era un vot “friqui”, o les manifestacions del portaveu Carlos Floriano, comparant el suport electoral a Podem amb un vot per “Veneçuela i Cuba” revela també la barreja de desconcert i histerisme amb la qual la dreta està encaixant els resultats electorals.
Però la realitat és que els aspectes rellevants que van sortir a la superfície el 25 de maig tenen una base molt sòlida; reflecteixen tendències fonamentals, i poden repetir-se de forma ampliada en futures eleccions.
Patacada del PP
Els tres aspectes més descables dels resultats electorals han estat: 1) la duríssima garrotada a les polítiques reaccionàries del PP en tots els àmbits, especialment per les retallades en les despeses socials, la contrareforma laboral, la LOMCE, pels atacs als drets i llibertats democràtiques, i per la seva defensa del nacionalisme espanyolista; 2) la pronunciada caiguda del PSOE, per la seva política conciliadora amb la dreta i la seva assumpció, en la pràctica, de les mesures d'austeritat dictades per la banca i els grans empresaris 3) el gran increment del suport a Esquerra Unida, que ha triplicat els seus vots, i la forta irrupció de Podem, identificades clarament com a opcions a l'esquerra de la socialdemocràcia.
El PP obté el pitjor resultat de la seva història, perdent més de 2,6 milions de vots (40% menys que els vots obtinguts el 2009). La majoria absoluta que va obtenir la dreta el 2012 va estar associada al desgast i la pèrdua de credibilitat del govern Zapatero, i a l'expectativa d'un ampli sector de les capes mitjes que la tornada del PP al govern seria també la tornada al període de boom econòmic que va antecedir a la crisi. El PP va alimentar conscientment aquesta expectativa, afegint el compromís que no hi hauria retallades. L'endemà de les eleccions es va desdir de tot i va començar, fins avui, la seva salvatge política de destrucció de totes les conquestes socials, i d'atacs als drets democràtics. I la crisi capitalista no va fer més que empitjorar la situació per a milions de persones, afectant de ple a la classe obrera però també a una part considerable de les capes mitjes, que s'han empobrit i proletaritzat en aquests anys.
Un fet que ressalta la profunditat d'aquest procés és la gran patacada del PP, tant en els seus “feus” tradicionals com en les comunitats on està a l'oposició, o en les nacionalitats històriques on al rebuig a la seva política social se suma el rebuig al seu espanyolisme reaccionari. A València i Madrid, claus per a la dreta en els últims lustres, el desplom ha estat descomunal. Només al País Valencià perd 476.789 vots respecte a les europees del 2009, una caiguda del 48%, nou punts per sobre de la mitjana estatal. A València ciutat la caiguda és de més del 50%. En la Comunitat de Madrid perd més de 450.000 vots, també per sobre de la mitjana. A Múrcia, un altre antic “feu” de la dreta, perd el 45% dels vots. A Catalunya, el PP perd 100.000 vots (-28%) i queda relegat a la cinquena força política. En la Comunitat Autònoma Basca perd 40.000 (-34%). A Galícia perd més de 200.000 vots (-37%). En les dues comunitats on estan en l'oposició la tendència és la mateixa: a Andalusia, on tenien grans expectatives, el PP perd 350.000 vots (-33%) i a Astúries perd 90.000 (-50%).
El complet descrèdit de la política de retallades del PP, el rebuig frontal a les seves mesures repressives i a la seva actitud reaccionària front la qüestió nacional ha estat rotunda. Les condicions en les quals Rajoy haurà d'afrontar nous atacs contra la majoria de la població es donaran en un escenari en el qual la deslegitimació de la dreta, a la qual només ha recolzat l'11,5% del cens amb dret a vot, ha quedat al nu. De fet, la fugida de vots de la dreta a UPyD i Ciutadans no compensa aquesta brutal caiguda, que òbviament no és una tendència conjuntural sinó de fons.
La socialdemocràcia segueix avançant cap a l'abisme
Si el PP es manté com a partit més votat és perquè el desastre del PSOE és encara major, si tenim en compte que és un partit que no governa. La crisi de la socialdemocràcia, que s'ha anat gestant al llarg d'anys, ha experimentat un altre salt cap a l'abisme. En un context en el qual el PSOE té el menor “poder institucional” des de la caiguda de la dictadura, el 25M ha estat una nova derrota sense pal·liatius: perd més de 2,5 milions de vots, un 40% menys que l'obtingut el 2009. És un procés que no té precedents, i és conseqüència de la submissió dels dirigents de PSOE davant els grans poders econòmics, la gran banca i les multinacionals, de l'ús i abús que han fet apel·lant demagògicament al vot “útil per frenar a la dreta” per després acabar fent una política que en poc es diferencia de la del PP en els assumpte fonamentals. És la direcció del PSOE la que va asfaltar la tornada del PP al govern, aplicant severes retallades socials, i va ser la direcció del PSOE la que va acordar amb Rajoy la reforma de la Constitució per garantir els sacrosants interessos de la banca.
La direcció del PSOE va perdre dues ocasions històriques per encapçalar un procés de profunda transformació social, el 1982 i el 2004. En ambdues ocasions la classe obrera, la joventut i grans sectors de les capes mitjes van dipositar massivament la seva confiança en la socialdemocràcia, pensant que faria una política econòmica i social diametralment oposada a la dreta. Però la socialdemocràcia va defraudar les ànsies d'un canvi econòmic, social i polític profund de la majoria de la població. El gir a la dreta dels dirigents del PSOE obeeix en últim terme a la seva falta d'alternativa al sistema capitalista. Si s'accepta el capitalisme com a únic sistema possible, s'acaba defensant una política capitalista amb totes les conseqüències. La crisi ha estret encara més el marge de la socialdemocràcia per diferenciar-se de la dreta, fins al punt que l'eix fonamental de la “oposició” de Rubalcaba en els dos anys de govern del PP ha estat l'oferiment de constants “Pactes d'Estat” en tots els terrenys. La direcció del PSOE ha intentat tapar aquesta lamentable trajectòria en la campanya electoral tractant de convèncer-nos que són diferents a la dreta, però la seva credibilitat està per terra. De nou han rebut un dur cop, recollint el pitjor resultat mai obtingut pel PSOE des de la caiguda de la dictadura.
La caiguda del PSOE és profunda i àmplia, afectant a totes les comunitats, fins i tot en aquelles on el descontent i la mobilització social contra la dreta són molt accentuats. És molt simptomàtic de la incapacitat de la socialdemocràcia de connectar amb aquest sentiment de rebel·lió social, el fet que a Madrid (epicentre de mobilitzacions tan importants com el 15-M, la Marea Verda, la lluita contra la privatització de la sanitat, etc.) s'hagi portat una patacada major encara del que ha rebut el PP: a Madrid el PSOE perd gairebé 400.000 vots, el 48,6% dels quals va obtenir el 2009. A València, un altre pol de la lluita de masses (primavera valenciana, indignació per l'accident del Metre i tota la manipulació posterior, lluita contra el tancament de Canal Nou, corrupció generalitzada de la dreta) el PSOE perd 331.569 vots, amb una caiguda del 46,8%.
A Catalunya, un dels bastions històrics del PSOE-PSC, la socialdemocràcia perd la meitat dels vots que tenia el 2009, passant de 700.000 a 350.000, pagant un preu extra per la seva incapacitat d'oferir una alternativa de classe i socialista a la qüestió nacional, a causa de la seva submissió al nacionalisme espanyolista del PP, i per la seva oposició suau a CiU enfront dels seus reiterats atacs a la despesa i als drets socials. A Navarra el PSOE cull una de les pèrdues percentuals més altes de tot l'Estat, un 52% dels vots, com a conseqüència de la seva política de sosteniment del govern de la dreta d'Unión del Pueblo Navarro (UPN), malgrat les massives protestes al carrer i tenint a les seves mans la clau per propiciar la seva caiguda. Igualment, en la Comunitat Autònoma Basca el desastre del PSOE és majúscula, perdent 100.000 vots, pràcticament la meitat del seu electorat, i quedant reduït a un miserable 13,7%. A Astúries, una de les dues comunitats en les quals governa, el descens és fortíssim, també d'un 50%. A Andalusia, els resultats del qual són presentats com un èxit per la direcció del PSOE, malgrat ser la formació més votada pel gran descens del PP, perd també 330.000 vots i cau un 26%.
La patacada del PSOE ha aprofundit la crisi interna del partit. L'anunci de retirada de Rubalcaba i la convocatòria d'un congrés extraordinari no ha calmat la tensió interna en l'aparell. De fet, diversos dirigents han reclamat públicament la celebració de primàries abans que un congrés. En tot cas, l'única manera que tindria el PSOE de revertir el seu declivi és amb un gir de 180 graus de la seva política, la qual cosa sembla bastant poc probable que es produeixi. La base de suport electoral i social del PSOE ha estat històricament treballadora i d'esquerres, però la seva direcció després de més de tres dècades de anar més i més cap a la dreta està profundament compromesa amb el sistema capitalista, amb la seva estabilitat i preservació. El propi partit ha anat perdent tota autoritat i contacte amb els sectors de la classe obrera i de la joventut més compromesos amb la lluita. Gestos retòrics tindran molt poc efecte per detenir, en l'actual context, el minvant suport del partit. I un gir prou profund cap a l'esquerra, tindria un impacte polític que la majoria dels dirigents fonamentals del partit no estan disposats a assumir.
Un sector del partit, com el representat per Felipe González, advoca clarament per un futur governo PP-PSOE per tractar de garantir la continuïtat de la política de retallades socials en benefici del voraç sector financer. Aquest seria l'últim servei del PSOE abans de desaparèixer a la grega (en referència al PASOK). Altres sectors de l'aparell potser s'inclinin, amb el mateix propòsit de preservar l'estabilitat del sistema, per lligar a Esquerra Unida en un compromís “realista”, i tractar d'evitar així “l’efecte Syriza” que podria provocar un eventual Front d'Esquerres. Ambdues opcions comporten enormes riscos fins i tot des del punt de vista dels interessos de la burgesia i en tot cas no detindran el procés de radicalització a l'esquerra d'àmplies capes de treballadors i joves.
L'enorme potencial d'una política d'esquerres de debò
Com assenyalàvem l'avanç d'IU i la irrupció de Podem, que reflecteixen amb tota claredat la creixent cerca d'una alternativa revolucionària a la crisi del sistema capitalista i a les seves destructives conseqüències socials i polítiques, ha estat espectacular. Els vots d'Esquerra Unida i Podem sumats representen el 18% del total, ja de per si mateix molt important. Però ni tan sols aquesta xifra revela plenament la magnitud del succeït i el recorregut real que aquesta tendència pot aconseguir.
En moltes comunitats autònomes i localitats clau, el vot sumat d'IU i Podem supera aquesta mitjana i iguala, o queda molt poc per sota, de l'obtingut pel PSOE. En la Comunitat de Madrid, IU i Podem obtenen gairebé el 22% per cent dels vots, enfront del 19% del PSOE. A València, IU i Podem gairebé igualen al PSOE, però si sumem el vot a Compromís, se supera àmpliament (26% enfront de 21%). A Astúries se supera lleugerament al PSOE (26%); a Avilés, IU més Podem treuen el 30%, superant àmpliament al PSOE (25%) i al PP (23,7%); a Gijón es produeix una situació similar; en les conques, on en xifres rodones IU obté el 20% dels vots i Podem el 15%, la superació al PSOE i al PP és encara més groixuda. A Galícia, Alternativa Galega d'Esquerdas (AGE), la suma d'Anova i d'IU, més Podem pràcticament iguala al PSOE. En ciutats com Vigo els vots d'AGE i Podem superen al PSOE i al PP. A Ferrol superen al PSOE i queden a pocs vots del PP. A Catalunya, IU i Podem (15%) superen al PSC (14%), sense explicar el fet de les CUP no s'han presentat.
Encara que els mitjans de comunicació de la burgesia han tractat d'eclipsar-ho, l'avanç d'Esquerra Unida ha estat molt gran, passant de mig milió de vots a més d'un milió i mitjà en xifres rodones. Però el recorregut potencial d'IU és molt major, i aquestes eleccions també han mostrat els seus punts febles. És significatiu que l'increment d'IU a Extremadura (que lògicament no està al marge de la tendència política general) sigui bastant menys pronunciat que la mitjana general. En aquesta comunitat es duplica el vot (aconseguint el 6% de l'electorat), però en la resta de l'Estat pràcticament es triplica. L'aberrant postura de la direcció extremenya d'IU de sostenir al PP en la comunitat té la virtut de beneficiar a la dreta (rentant-li la cara amb un vernís progre) i al PSOE que, encara que també cau, ho fa en menor mesura (30%) que en la resta de l'Estat (més de 40%). Un efecte similar té la Junta del PSOE-IU a Andalusia, també implicada en les retallades. L'increment d'IU està més atenuat aquí que en la resta de l'Estat i una part de vot potencial d'IU s'ha inclinat cap a Podem on a Sevilla ciutat supera, encara que per poc, a IU i ho fa molt més àmpliament a Cadis (16% Podem i 11% IU).
Dit l'anterior, IU ha recollit un fort i merescut suport, doncs els seus activistes han aparegut espatlla amb espatlla amb milers de treballadors i joves en les lluites més importants d'aquests dos anys, incloent la gran marxa de la dignitat a Madrid del passat 22 de març que va reunir a més d'un milió de persones. Del que es tracta, per tant, és d'aprofundir en aquest camí. Si Esquerra Unida adoptés de forma clara i conseqüent un programa socialista revolucionari, si s'oposés pública i contundentment a les polítiques de pacte social que defensen les cúpules de CCOO i UGT, i organitzés als militants de base dels sindicats per lluitar contra elles; si es desmarqués clarament de les retallades a Andalusia i es corregís la lamentable posició d'IU a Extremadura...Si Esquerra Unida defensés amb claredat i rotunditat una alternativa de classe i socialista al capitalisme, el seu suport podria incrementar-se moltíssim més, convertint-se en una força de masses imparable. Aquesta és la lluita que hem d'emprendre tots els militants i activistes d'Esquerra Unida: aconseguir imposar una orientació revolucionària, la qual cosa significa també sacsejar-se del llast de molts professionals de la política institucional que hi ha en el seu si, i promoure als militants i activistes més compromesos amb la lluita social i amb les posicions polítiques més coherents..
Per altra banda, la irrupció de Podem, que obté 1.214.156 vots (7,97%), situant-se com a quarta força política, reflecteix també amb contundència aquest gir a l'esquerra i la cerca, no solament per part dels treballadors, sinó d'amplis sectors de les capes mitjes i de la joventut, d'una alternativa contraposada a la putrefacció de la política oficial burgesa. La clau del seu èxit ha estat aparèixer com una bandera neta, radicalment separada i oposada a la política oficial burgesa, a la seva hipocresia, a la seva corrupció generalitzada. Ha estat especialment alt el vot a Astúries (13,68%), Madrid (11,82%) i Balears (10,31%) situant-se en els tres casos com a tercera força, per davant d'IU. En les localitats obreres de Madrid el vot de Podem ha estat molt alt: Parla 15%, Fuenlabrada 15%, Colsada 15,23%, Leganés 15,2%, Móstoles 14%, Alcorcón 12%, situant-se en tots els casos lleugerament per sobre d'IU, que obté també bons resultats.
És clar que un ampli sector de la joventut que ha participat activament en el moviment de protesta d'aquests anys, especialment la joventut universitària que va posar el seu segell en el 15M, però també joves treballadors en precari i aturats han vist en el vot a Podem la millor opció per deixar constància, amb més claredat i rotunditat, del seu rebuig a la dreta, a les retallades, a la repressió i a la podridura institucional burgesa. I tot això a pesar que, al costat d'idees clares i concretes, que han connectat amb el sentiment i l'experiència de centenars de milers, també s'ha esgrimit per molts dirigents de Podem un llenguatge confús i interclassista, ple de fórmules com “ni esquerra ni dreta, sinó els de a baix contra els de a dalt”, o apel·lacions al “patriotisme d'europeus del sud”. Un fet que, lluny de ser un punt fort, com pensen alguns dels seus ideòlegs, és un punt feble que pot passar factura en el futur.
Pel Front d'Esquerres! Per la transformació socialista de la societat
Aquestes eleccions són un triomf de l'esquerra que lluita i, sobretot, indica el grandíssim potencial que hi ha per aixecar una autèntica alternativa socialista i anticapitalista de masses. Des del Corrent Marxista Militant defensem que el camí per derrotar a la dreta, per canviar completament la situació en benefici de la població està obert gràcies a la gran mobilització social. I cal aprofitar-ho! És l'hora de construir un gran FRONT D'ESQUERRES, que integri a Esquerra Unida, a Podem, als moviments socials, a l'esquerra de les nacionalitats històriques. Una unitat de l'esquerra, no per dissoldre'ns en els mecanismes d'aquestes institucions que estan completament allunyades dels nostres interessos, sinó per representar a la majoria explotada i defensar un programa en el seu benefici. Un programa que ha de tenir com a eixos els que el propi moviment ha demandat en les grans lluites:
Dret a un habitatge digne: fi dels desnonaments, per llei, i expropiació dels milions de cases que els bancs han robat, per crear un gran parc públic d'habitatges en lloguer social
Derogar la LOMCE. Defensa i millora de l'educació pública. Des de l'escola infantil fins a la universitat, ensenyament públic gratuït, de qualitat, democràtica i laica
Sanitat pública de qualitat i per a tots. Derogació de tots els decrets aprovats pel PP, i pel PSOE, que obren la porta a la privatització sanitària. Sanitat pública sense excloure a ningú, reintegrant tots els drets sanitaris als nostres germans de classe immigrants
Defensa intransigent dels drets democràtics. Derogació de la reforma de la Llei de l'avortament, de la Llei Mordassa, de tots els atacs a la llibertat d'expressió, manifestació, i vaga
Dret d'autodeterminació per a les nacionalitats històriques
Per l'ocupació digna amb drets. Derogar immediatament les reformes laborals que s'han aprovat i les ETTs. Reducció de la jornada laboral a 35 hores sense reducció salarial. Subsidi indefinit per als aturats. Reducció de l'edat de jubilació als 60 anys
Nacionalització de la banca, de les elèctriques, de tots els monopolis que abans eren públics i es van privatitzar per a benefici d'una minoria, i fer aquesta nacionalització sota control dels treballadors per dedicar aquests recursos a combatre l'atur i elevar el benestar de la majoria
En els últims anys, els efectes de la crisi capitalista, l'ofensiva salvatge de la burgesia contra els drets socials conquistats i l'experiència de la lluita de masses, han provocat un profund canvi en la consciència de milions de treballadors, de joves, d'aturats, de sectors de les capes mitjanes empobrides. Aquestes eleccions reflecteixen que la possibilitat de derrotar a la dreta i detenir la seva ofensiva, tant al carrer com en les urnes, és perfectament real, i que aquesta derrota seria un pas decisiu en la transformació socialista de la societat i la conquesta de l'autèntica democràcia amb justícia social.
Uneix-te al Corrent Marxista Revolucionari!
