Per descomptat que en aquests últims anys Catalunya també ha estat escenari, com la resta de l'Estat, de mobilitzacions massives contra les retallades socials, en els quals el govern de CiU ha estat tan implicat com el govern del PP. De fet, l'auge de les mobilitzacions de classe obrera i de la joventut, les vagues generals, i les reiterades expressions d'indignació social tenen bastant a veure, en molts sentits, amb l'agreujament de la qüestió nacional. L’agudització de la lluita de classes i l'agudització de la qüestió nacional són dos factors entrellaçats i que s'interfereixen en ambdues direccións, establint una relació complexa i dinàmica.

És fonamental per a qualsevol treballador o jove d'esquerres compromès (de dins i de fora de Catalunya) comprendre el fons del que està ocorrent, destriar quins agrupaments polítics i amb quins interessos intervenen en aquesta situació. La burgesia (espanyola, catalana o basca) posa tot la seva obstinació a utilitzar la qüestió nacional com una eina per apuntalar la seva dominació de classe contra els treballadors i els oprimits. La classe obrera, per la seva banda, té la possibilitat de fer confluir el torrent de la lluita contra l'opressió nacional amb el de la lluita contra l'opressió capitalista i per la transformació socialista de la societat; però la condició necessària per aconseguir-ho és que l'esquerra adopti un programa i una estratègia revolucionària, socialista i internacionalista.

Crisi general del capitalisme i la reacció espanyolista

L'agreujament de la qüestió nacional a Catalunya és important situar-ho, en primer lloc, en el marc de la profunda crisi mundial del capitalisme; una crisi econòmica però també social, política, tant dels partits de dretes i socialdemòcrates com del règim del parlamentarisme burgès, que s'està expressant de forma especialment aguda en l'Estat espanyol. La crisi capitalista està tenint un impacte psicològic molt profund, que ha afectat a àmplies capes socials. El malestar afecta en primer lloc a la classe obrera, però s'estén a les  anomenades “capes mitjanes” que perceben que s'ha produït una ruptura abrupta amb tota la situació anterior, que la relativa estabilitat de les dècades passades s'ha esfumat per complet. Un segment molt important d'aquests sectors sent que està en l'abisme de la precarietat i la pobresa. La crisi ha provocat un estat d'efervescència generalitzat. A Catalunya, i en major o menor grau en les altres nacionalitats històricament oprimides a l'Estat espanyol, el malestar social en part s'expressa, especialment en les capes mitjanes, en forma de reivindicacions democràtic-nacionals estimulades a més per l'actitud dels representants del nacionalisme espanyolista.

L'altre factor determinant ha estat l'efecte acumulatiu de la campanya reaccionària de la dreta espanyolista contra els drets democràtics i els sentiments nacionals d'una clara majoria del poble català, particularment des de la segona legislatura d'Aznar. Les provocacions des del PP, des dels mitjans de comunicació de la dreta i des de l'aparell de l'Estat (militars, policies, judicatura) han estat contínues i intenses. En vespres de la Diada de 2011 el coronel Francisco Alamán va afirmar en una entrevista que la independència de Catalunya solament es produiria “per sobre del meu cadàver i el de molts” i va advertir en referència al paper d'exèrcit: “encara que el lleó sembli dormit, que no provoquin massa al lleó, perquè ja ha donat proves sobrades de la seva ferocitat al llarg dels segles”. Aquestes declaracions, que van tenir un gran impacte a Catalunya, no són una anècdota: mostren l'estat d'ànim d'amplis sectors de l'aparell de l'Estat, impregnats fins a la medul·la del nacionalisme espanyol més ranci, exacerbat pel context de polarització i inestabilitat política creixent. Dues setmanes després de la declaració del coronel Alamán, l'Associació de Militars Espanyols (AME) encoratjava al poder judicial i al govern a prendre “immediatament les mesures oportunes per suprimir qualsevol besllum de secessió” i que si l'exèrcit hagués de prendre cartes en l'assumpte no hi hauria “el menor dubte” que els qui hagin “permès, participat o col·laborat” en la “amenaça de fractura d'Espanya” hauran de respondre “d’alta traïció davant els tribunals en l'àmbit de la jurisdicció castrense”. Són símptomes molt significatius de la “consolidació de la democràcia” en l'exèrcit.

Respectables “demòcrates” com Aleix Vidal-Quadras, eurodiputat del PP i exportaveu d'aquest partit a Catalunya, han apel·lat públicament a la intervenció de la Guàrdia Civil a Catalunya; Rosa Díez, diputada d'UPyD, va suggerir la supressió de la Generalitat; el ministre d'Educació, Wert, va defensar la necessitat de “espanyolitzar als alumnes catalans”. Al setembre d'aquest any l'economista Juan Velarde, premi Príncep d'Astúries de Ciències Socials, en una entrevista que li feien a Telemadrid, va recordar que Azaña considerava convenient bombardejar Catalunya cada 50 anys. Sense anar més lluny, el president del Tribunal Constitucional i militant confés del PP, Francisco Pérez dels Cobos, va cridar onanistes als catalans i els va titllar de peseters i individualistes en el seu llibre Parva Memòria publicat al juny de 2006. Els exemples ocuparien pàgines i pàgines d'actituds semblants entre el més florit de la dreta espanyolista.

Així, l'agreujament de la crisi i l'arrogància i la prepotència de la burgesia espanyolista han actuat com un poderós esperó mobilitzador a Catalunya, una nacionalitat històrica amb forts sentiments de comunitat, llengua i tradicions culturals, i on la dictadura franquista va reprimir feroçment qualsevol tipus de manifestació en defensa dels drets democràtic nacionals catalans. Per tant, seria un error garrafal menysprear el profund calat d'indignació social que s'ha expressat en les últimes manifestacions de la Diada. Els marxistes recolzem i defensem sense cap vacil·lació els drets democràtics nacionals del poble de Catalunya, inclòs el dret d'autodeterminació. Però aquesta posició clara i rotunda, no ens impedeix ignorar la utilització que CiU està fent d'aquest malestar i menysprear els efectes polítics negatius que per als interessos de la classe obrera i per als propis drets democràtics del poble català, implica el fet que la dreta catalana estigui hegemonitzant aquest moviment.

La naturalesa reaccionària de CiU

Cal recordar, encara que sigui succintament, com era la situació de la dreta nacionalista catalana immediatament anterior a aquesta maniobra. CiU recupera la Generalitat en les eleccions de novembre de 2010, un any abans que el PP fes el propi des del govern central. Des del primer minut es va llançar a una ofensiva brutal contra la sanitat i educació pública. El govern de Mas va ser pionera a tancar quiròfans i centres de salut i aplicar el copagament sanitari. El govern de CiU va utilitzar la repressió com a poques vegades s'havia vist en els últims anys: brutal desallotjament per part dels Mossos d’Esquadra de plaça Catalunya durant el moviment 15-M; salvatge càrrega contra la manifestació de la vaga general del 29-M de 2012 (que va acabar amb 74 detencions en tota Catalunya); Ester Quintana perd un ull per l'impacte d'una pilota de goma llançada pels Mossos d’Esquadra en la vaga general del 14-N de 2012; sistemàtica infiltració policial per organitzar altercats que justifiquin la repressió.

Igual que el PP, CiU va desenvolupar una intensa campanya de criminalització contra les manifestacions i grups d'esquerra. La dreta catalana és un dels més vehements partidaris de la restricció del dret a vaga i manifestació, i ho defensen sempre que tenen la seva oportunitat. Per justificar les retallades, CiU va fer una utilització a fons de tota la demagògia liberal clàssica contra l'anomenat estat del benestar. Cal recordar les paraules de Boí Ruiz, exconseller de Sanitat, que afirmava, fa amb prou feines dos anys que “la salut és un bé privat que depèn d'un mateix, i no de l'Estat”. Igual que la dimitida Esperanza Aguirre a Madrid, Mas-Colell, conseller d'Economia, un altre ferm liberal, va proclamar que era necessari posar fi al “accés gratuït universal” a les prestacions socials.

A l'inici de 2011, CiU va situar al PP com el seu soci principal en el Parlament, establint una col·laboració política que mai s'havia produït de forma tan descarada a Catalunya, justament on els “populars” tenen un perfil més marcadament cavernícola i espanyolista. Després de les eleccions municipals, al maig de 2011, aquesta aliança es va reforçar amb el suport del PP a CiU perquè aconseguís l'alcaldia de Barcelona i el suport de CiU al PP perquè aquest es fes amb l'alcaldia de Badalona, encapçalada per un racista declarat. La col·laboració es va enfortir encara més amb l'arribada al govern de Rajoy, després de les eleccions de novembre de 2011; CiU ha recolzat en el congrés, per convicció pròpia i en compensació pel paper del PP a Catalunya, totes les seves mesures antiobreres: la reforma laboral, l'amnistia fiscal, la llei d'estabilitat pressupostària, les retallades en sanitat i educació. Les úniques crítiques de CiU a la política del PP han estat perquè aquest endureixi encara més les seves mesures, així va ser amb la reforma laboral o amb la retallada salarial dels funcionaris. Catalunya ha estat precisament un dels territoris de tot l'Estat on la mobilització de la classe obrera i de la joventut contra les retallades i la repressió ha estat més massiva i continuada. Des de les manifestacions multitudinàries contra les retallades en sanitat, les grans mobilitzacions del 15-M, o el seguiment massiu de la vaga general del 29-M i del 14-N de 2012 i de les seves respectives manifestacions amb més d'un milió de persones als carrers. El seguiment de les vagues i mobilitzacions impulsades pel Sindicat d'Estudiants contra les retallades en educació van ser també multitudinàries.

Tenint en compte tota aquesta trajectòria de CiU, per no parlar del període de Jordi Pujol, un dels principals “homes d'Estat” amb els que ha comptat la monarquia i l'oligarquia espanyola i catalana, seria completament estúpid pensar que el seu gir “independentista” persegueix objectius genuïnament democràtics o de millores socials  per al poble català. Es tracta d'una maniobra audaç que té objectius polítics molt clars: eludir la seva responsabilitat en la política de retallades socials i agressions contra la classe obrera i la joventut; ocultar els seus atacs als drets democràtics i el seu permanent recurs a la repressió policial contra les protestes i mobilitzacions socials; tractar d'esborrar de la memòria col·lectiva la seva sistemàtica i intensa política de pactes amb el PP i desviar l'atenció dels escandalosos casos de corrupció que impliquen als seus màxims dirigent. Per descomptat, treure la major part del que es pugui dels pressupostos estatals per beneficiar a l’empresariat català i crear il·lusions en un projecte “independentista” com a forma de sortir de la crisi, deixant intacte el poder de l'oligarquia financera i industrial catalana.

El seguidisme socialdemòcrata

La pregunta que cal contestar és com és possible que un partit en crisi, la política social de la qual ha estat tremendament qüestionada, els vincles de la qual amb el PP han estat tan descarats, segueixi marcant la pauta de la política catalana? La resposta està en la política dels dirigents dels partits de l'esquerra i dels sindicats, tant a Catalunya com en la resta de l'Estat. Aquest aspecte, que està completament absent de les anàlisis habituals sobre la situació a Catalunya, és absolutament central.

Cal recordar que les tensions nacionals no sempre han afavorit a CiU a Catalunya. De fet, en 2003 s'havia produït un espectacular gir electoral a l'esquerra a Catalunya, que va posar fi a 22 anys de govern de CiU i va anticipar la caiguda d'Aznar a l'any següent. No obstant això, el Tripartit (PSC, ERC i ICV), en comptes de basar-se en aquest suport massiu per impulsar un canvi radical en la política social i en la defensa dels drets democràtics, va adoptar una política continuista que en poc es diferenciava a l'aplicada per la dreta: privatització dels serveis públics, acceptació dels acomiadaments de les multinacionals mentre aquestes seguien rebent subvencions públiques a mansalva, ús de la repressió contra el moviment estudiantil, etc. Una de les mesures centrals del Tripartit va ser l'aprovació de la Llei d'Educació Catalana (LEC), un veritable manual de privatització de l'educació pública, que va comptar amb el recolzament entusiasta de la patronal i de CiU, i l'oposició de la comunitat educativa, que va protagonitzar quatre vaga generals reeixides. Quan el govern Zapatero va anunciar la retallada salarial del 5% als empleats públics, el Tripartit es va apressar a anunciar un pla d'ajust de major importància, afectant a Catalunya a unes 260 empreses públiques o semipúbliques.

La tornada de CiU a la Generalitat, al novembre de 2010, no va ser producte de la seva fortalesa sinó de l'abstenció i la desmobilització electoral de l'esquerra, provocada per la profunda decepció per la política del Tripartit, amb el PSC al capdavant, després de set anys en la Generalitat. Però en l'oposició els dirigents tant del PSC com d'ICV-EUiA van adoptar una política de seguidisme escandalosa. Encara que s'han oposat només de boca a les retallades, li han tendit la mà constantment, fent un “front comú” en la qüestió del pacte fiscal. Aquest punt és molt important perquè durant dos anys CiU ha agitat amb diferent volum, però de forma constant, la qüestió del dèficit fiscal (la diferència entre el que Catalunya aporta en recaptació d'impostos i el que rep de la caixa comuna) utilitzant-ho com a justificació de la duresa de les retallades socials a Catalunya. Vergonyosament, els dirigents reformistes de l'esquerra han ballat al ritme marcat per CiU i la patronal, des del PSC fins a ICV-EUiA passant pels sindicats. Els dirigents de CCOO i UGT a Catalunya van mantenir la mateixa tàctica desmobilitzadora que en la resta de l'Estat. Aquesta postura va aplanar el camí a la maniobra d'Artur Mas, contribuint a crear il·lusions en què amb un nou acord de finançament  o amb la independència les coses podrien anar millor per a la majoria de la població.

Després del revés que es va portar la burgesia catalana i CiU en les eleccions anticipades del 25 de novembre de 2012, Mas va condicionar la convocatòria d'una consulta sobre el “futur de Catalunya” (amb un contingut i unes implicacions completament difuses) al recolzament d'ERC a la seva política de retallades socials (bastant concrets). La maniobra va ser molt clara i en la pràctica els dirigents d'ERC l'han acceptat, convertint-se en còmplices de la política antisocial de la dreta. Al final d'estiu el govern de CiU va anunciar la prorrogació dels pressupostos de 2012 amb una retallada addicional de 2.000 milions d'euros, la qual cosa implicarà un nou salt en el procés de deterioració de la sanitat i l'educació pública i altres prestacions socials. En qualsevol moment, amb qualsevol excusa, fins i tot per la pròpia crisi interna que aquesta tàctica els està provocant, CiU podrà abandonar el seu pla “independentista”, modificar el calendari previst de la consulta o fer qualsevol altra maniobra. L'anunci d'unes “eleccions plebiscitàries” per 2016 si Rajoy no permet la consulta, la insistència dels dirigents d’Unió, com Duran Lleida, de cridar a la negociació amb el govern i fins i tot de “obrir una tercera via”, els pronunciaments de qualificats representants del capital català contra la independència, confirma aquesta anàlisi. El que seguirà sent real i efectiu seran les dramàtiques conseqüències socials de la política econòmica de CiU.

La postura dels marxistes

Quin és la posició dels marxistes davant l’agudització del problema nacional a Catalunya? En primer lloc defensem una política d'independència de classe i internacionalista enfront de les maniobres reaccionàries de la burgesia espanyola i de la burgesia catalana, sense fer la més mínima concessió a cap de les dues. Combatem amb fermesa a la burgesia espanyolista, responsable de l'opressió nacional i la repressió dels drets democràtics-nacionals de Catalunya, d'Euskal Herria i Galiza. Els marxistes estem en primera línia de la lluita contra tots els prejudicis reaccionaris que introdueix l'espanyolisme entre la població contra les aspiracions democràtiques de les nacionalitats històriques. Però també és fonamental denunciar la utilització d'aquestes aspiracions per part de la burgesia catalana o basca per al seu propi benefici, i com a maniobra per salvaguardar els seus interessos de classe. Precisament, una de les grans conquestes de la classe obrera catalana de les últimes dècades, malgrat la seva diversitat en quan a origen cultural o nacional, és haver-se mantingut unida, adoptant una actitud de rebot tant a l'espanyolisme reaccionari com a la demagògia de CiU.

Oposar-nos a qualsevol tipus d'opressió nacional de l'Estat espanyol contra les nacionalitats històriques, no significa que hàgim de compartir l'opinió que creant nous estats capitalistes es vagin a resoldre els greus problemes que pateix la majoria. Una Catalunya independent capitalista significaria que, per competir al mercat mundial, la burgesia catalana hauria d'adoptar mesures encara més dràstiques, explotar encara més a la classe treballadora catalana, retallar més els nostres drets, salaris i conquestes socials. Sí, ells farien grans beneficis, grans negocis, però la classe obrera i els oprimits no milloraríem la nostra situació. Des del punt de vista dels drets democràtics, la cosa no seria molt millor. Com hem assenyalat, CiU ha estat abanderada de la repressió contra el moviment obrer i estudiantil; molts dels seus màxims dirigents han defensat tesis obertament racistes contra els immigrants o els treballadors d'altres comunitats autònomes.

Els marxistes defensem el dret de Catalunya, d'Euskal Herria, de Galiza a l'autodeterminació. Però ho fem d'una manera molt diferent a la burgesia catalana o basca: lliguem la lluita per aquest dret a la transformació socialista de la societat, a enderrocar el poder dels capitalistes espanyols, bascos i catalans. Per això, els marxistes defensem la llibertat de Catalunya, d'Euskal Herria i de les nacions oprimides de l'única manera conseqüent: l'autèntica llibertat només podrà aconseguir-se amb igualtat social, lliurant a la societat de tot tipus d'opressió, començant per l'opressió de classe i econòmica. Els marxistes entenem que la lluita pels drets democràtics nacionals de Catalunya forma part de la lluita pel socialisme. I la nostra alternativa és clara: una Federació Socialista de Catalunya, Euskal Herria, Galiza i de la resta dels pobles que componen la península Ibèrica, en el marc d'una República Socialista Federal que es vinculi fraternalment amb una Federació Socialista Europea.

Unitat de la classe obrera contra les polítiques reaccionàries del PP i de CiU!

En defensa d'un programa d'independència de classe, internacionalista i socialista!

Pel dret d'autodeterminació per a Catalunya, Euskal Herria i Galiza!

Per la República Socialista Federal!