El que va començar amb una resposta dels professors de Secundària a l'Ordre de la Conselleria d'impartir Educació per a la Ciutadania (EpC) en anglès, s'ha convertit en una de les lluites més importants per l'educació pública valenciana de les últimes dècades.

Des del principi de les mobilitzacions, els ànims, la consciència de força, el nivell de participació i la determinació d'arribar fins al final ha anat en augment. També ha anat en augment la quantitat de gent, vinculada o no amb el món educatiu, que ha simpatitzat o s'ha anat afegint a la lluita. Espontàniament, els mestres de Primària i Infantil vam entendre que aquesta era una lluita en contra dels atacs a l'educació pública, i des del primer dia hem participat i impulsat cada mobilització. També es van afegir a la lluita diferents organitzacions socials i culturals de tot el País Valencià. Però cal destacar el paper tan important que estan jugat els pares dels nostres alumnes i que reflecteix molt bé l'ambient social actual de lluita de tots els sectors. A més del problema dels ERES, els acomiadaments, les hipoteques, la sanitat, etc., ara se'ls intenta llevar el dret a l'educació pública per als seus fills.

Des de la primera fins a l'última concentració convocada el moviment ha desbordat les expectatives dels dirigents, tant per l'assistència a aquestes com pel nivell de participació i implicació directa de professors i pares en l'organització de la lluita, a través d'assemblees en cada centre i assemblees de centres. Val la pena recordar el caràcter massiu i combatiu que han anat tenint totes la mobilitzacions convocades per la Plataforma per l’Ensenyament Públic (composta per CCOO, UGT, STEPV, FAPA i altres organitzacions com el Sindicat d’Estudiants, a la que reiteradament no se l’ha convocat a les reunions), però la xifra més important van ser els 100.000 assistents a la manifestació del 29 de novembre. Aquesta manifestació històrica anunciava l'èxit d'una vaga que, d'haver-se mantingut, haguera suposat una gran espenta per a la consecució de les nostres reivindicacions, (entre elles la dimissió del Conseller). Aquesta vaga podria haver-nos proporcionat la primera victòria front al govern del PP d'un sector de treballadors que, sense dubte, haguera animat i donat confiança a molts altres sectors i empreses per a eixir al carrer, apropant així la perspectiva d'una vaga general en el País Valencià.

Però, el 16 de desembre els professors valencians ens vam alçar amb la indignant notícia que la Plataforma per l'Educació Pública havia desconvocat la vaga de l'endemà. El motiu era el suposat compromís del President de la Generalitat de flexibilitzar l'Ordre d'impartir Educació per a la Ciutadania en anglès, així com l'acceptació per part de la Conselleria d'un calendari de negociacions sobre els 13 punts reivindicats, que s'allarga fins al 15 de febrer. Som conscients que el que ha fet que el govern valencià moga fitxa ha sigut la lluita, però aquest compromís és totalment desproporcionat a la força que, en el carrer, professors, pares i alumnes hem demostrat tenir. A més, la mobilització és la millor arma per a aconseguir les nostres reivindicacions en una negociació.

Mentre els professors estem veient amb la nostra pròpia experiència que la manera de lluitar per una educació pública és mitjançant la unitat, l'organització i la mobilització en el carrer, la Plataforma per l'Educació Pública no entén què és el que està passant perquè la seua desconfiança en el moviment li va impedir preveure fins a on estàvem disposats a arribar. Ara, s'han vist totalment desbordats i senten la imperiosa necessitat d'abandonar el carrer i tornar als seus tranquils despatxos. És per això que duien dies pregant al govern de la Generalitat un gest que els servira de pretext per a desconvocar la vaga. Així ho van plantejar públicament en l'última assemblea realitzada a València: “nosaltres no volem anar a la vaga, però la Conselleria no ens deixa una altra opció”. I així ha sigut, s'han agafat a una peret llisa, en l'últim minut, per a evitar una vaga que hauria suposat una nova dosi de confiança i impuls per al moviment. En paraules de Roberto, mestre de Primària, en una carta escrita als sindicats, “la vaga del dimecres hauria sigut, sense dubte, una manifestació del poder real que tenim i de la nostra capacitat per a decidir sobre assumptes d'educació”. I segueix, referint-se a la desconvocatoria, “lluny d'exercir una pressió sobre “el nostre govern” els hem donat les ales que els hauríem tallat tancant col·legis en tota la Comunitat” . Efectivament, la paràlisi propiciada pels dirigents sindicals crea les condicions perquè l'administració educativa es cresca i torne a la càrrega amb els seus atacs a l'educació pública sobre la base d'un refredament de la lluita. Les declaracions del Conseller, Font de Mora, el mateix dia de l'acord, donen una idea d'açò: “No ha dimitido quien les habla y la orden sigue plenamente en vigor, excepto para las cuestiones que se plantean en la moratoria”, i continua: “más de la mitad de los alumnos de Educación Secundaria seguirán recibiendo EpC en inglés”. (El País, 16/12/2008).

El Sindicat d'Estudiants, que sí que va mantenir la vaga, no va parar de rebre durant les hores després de la desconvocatòria, un torrent de cridades i correus de directors, professors, pares i estudiants manifestant la seua indignació i felicitant l'organització estudiantil per la seua decisió de seguir avant amb la lluita. Vicent, professor de Secundària, preguntava “A qui se li ha consultat sobre la desconvocatoria de la vaga?” Realment no hi ha hagut cap assemblea ni per a consultar ni per a informar sobre aquesta decisió presa a esquenes del moviment. També Rafa, un altre professor, apuntava: “Parar la vaga és un error…, la EpC és una gota més d'un got massa ple. Recordeu les deficiències en les aules, els barracots o els insuficients pressupostos destinats a l'educació, per no parlar dels privilegis que donen als col·legis o instituts privats enfront dels públics. Cree que els sindicats haurien de continuar la vaga i pressionar molt més al Consell”.

Una vegada més, els fets han confirmat que no som els treballadors “aborregats i despolititzats” els que no ens menejem, sinó els dirigents reformistes dels sindicats que han posat fre a la nostra lluita. En aquesta etapa de crisi del sistema ja no poden dissimular quins interessos defensen: els de la Conselleria i els dels negocis capitalistes, mentre donen l'esquena a la lluita per una educació pública digna, que hauria de ser un servei de qualitat per als treballadors i les seues famílies.

La desconfiança en la nostra capacitat de lluita per part dels nostres dirigents va quedar palesa des del principi de les mobilitzacions convocades per la Plataforma. Incapaços de connectar amb l'ambient real que demanava a crits una manifestació, van convocar una primera concentració en la Plaça de Manises, on no caben més de 800 persones. La plaça una hora abans de la cita, ja estava desbordada, i una hora després de concloure la concentració la gent seguia saltant, cridant i demanant més. Però açò no va ser suficient per a que plantejaren un pas endavant clar, donant la perspectiva d’una vaga general educativa. A més a més, han sigut poques les assemblees realitzades i a nivell molt local, cosa que divideix i dificulta la coordinació. A pesar que han intentat que aquestes assemblees foren únicament informatives, sense donar marge a la presa democràtica de decisions, no han pogut evitar l’agudització de la lluita, i la pressió del moviment els ha obligat a anar donant passos, això sí, sempre per darrere i no al capdavant d'aquest, com hauria de fer una veritable direcció. No van poder evitar el convocar una vaga, però van aconseguir convocar-la per a les pitjors dates, dos dies abans de les vacances de Nadal, el que anava a suposar trencar el ritme de la lluita i dificultar la coordinació per a traure conclusions (a pesar d'açò no s'han atrevit a mantenir-la). Sense dubte, novembre era una data molt millor, sobretot si s'haguera fet coincidir amb la vaga d'estudiants a nivell estatal del 13, a la qual també es van afegir els professors catalans, com va proposar el Sindicat d'Estudiants i com vam plantejar alguns professors en una assemblea. L'impacte haguera sigut tremend: vaga de professors en tota Catalunya i en tot el País Valencià i vaga d'estudiants en tot l'estat.

Efectivament, els dirigents sindicals i la seua política de consensos, són un obstacle per a la lluita, però de cap manera són un obstacle insalvable. No es tracta d'abandonar els sindicats, sinó de transformar-los des de dins per a recuperar els mètodes d'un genuí sindicalisme revolucionari. Els sindicats són dels treballadors, són el nostre instrument per a la lluita. No podem permetre que es convertisquen en el contrari, en instruments desmovilitzadors i desmoralitzadors. Per a això és necessària la defensa de la democràcia interna i la nostra participació en la presa de decisions. Cal exercir pressió sobre els nostres dirigents des de baix per a superar la pressió que tenen per dalt i aconseguir que giren a l'esquerra. Però açò exigeix que els treballadors més conscients i lluitadors estiguem donant la batalla, organitzadament, dins del sindicat.

Encara que la decepció haja sigut tremenda aquesta lluita ha de continuar perquè existeix el potencial per a guanyar-la. Per això, cridem a tots els professors que estiguen d'acord amb les idees que ací es plantegen a coordinar-se i organitzar-se. Cal contactar amb la gent que estiga traient aquestes mateixes conclusions després d'aquests esdeveniments per a unir-nos i pressionar des de dins dels sindicats els dirigents. Hem d'exigir-los que convoquen assemblees generals (decisòries), com a mínim a nivell provincial, per a discutir aquesta situació, fer un balanç, i decidir (entre tots) com continuar la lluita i què negociar. També hem de tenir clar que el fet de negociar no ha de suposar la desconvocatòria de les nostres mobilitzacions. Al contrari, la negociació és fruit de la nostra lluita, i la nostra força en ella consisteix a seguir exercint pressió en el carrer. Per tant, les mobilitzacions han de continuar mentre duren les negociacions i, si aquestes no són satisfactòries cal respondre. Tenim l'oportunitat d'unificar les nostres reivindicacions amb les dels estudiants, que continuen en lluita. El Sindicat d’Estudiants va a tornar a convocar vaga d'estudiants en tot l'estat, per al dia 4 de març, contra la política privatizadora de l'educació que es dóna no només per part del govern valencià, sinó també del govern central. La lluita dels estudiants per l'educació pública és la mateixa que la nostra, i la manera més eficaç de lluitar és mitjançant mobilitzacions conjuntes i massives de tots els sectors. La millor forma de coordinar aquesta lluita és convocant en els centres assemblees conjuntes de professors i estudiants i crear comitès de lluita en cada centre, per tal de pressionar els nostres sindicats a convocar també vaga el dia 4.

Aquesta tasca no és gens senzilla i implica una batalla molt forta si volem recuperar la posició a la que havíem arribat. Cal tirar mà, no només de cada alliberat dels sindicats, sinó també de cada company que estiga disposat a continuar i estendre aquesta lluita. També és necessària una autocrítica per part dels dirigents i un compromís ferm de dur la lluita fins al final si volen recuperar l'autoritat i confiança en ells per part del moviment.

A més de tot açò, és necessari prendre consciència de que qualsevol lluita per millores, en una situació com l'actual, de crisi aguda del sistema capitalista, cal vincular-la amb la lluita en contra del capitalisme. Un sistema que prioritza els beneficis d'uns pocs en detriment de les veritables necessitats de la majoria (educació, sanitat, habitatge), el que ens dóna hui amb una mà, producte de la nostra lluita, quan la correlació de forces li ho permeta, ens ho intentarà llevar amb l'altra. Per això baix el capitalisme tota conquesta és temporal. L'única manera de convertir en permanents les nostres conquestes i seguir avançant és acabar amb aquest sistema i substituir-lo per un sistema socialista, en el que les palanques de l'economia estiguen en mans de la majoria. Açò ho tenien clar els treballadors que, amb gran esforç i sacrifici, van crear els sindicats com a instrument, no només per a aconseguir millores, sinó també per a transformar la societat.