El 16 d'octubre centenars de milers de treballadors italians varen inundar els carrers de Roma per a rebutjar els brutals atacs llançats pel govern de Berlusconi. Al voltant de 500.000 persones convocades per la Federació del Metall (FIOM) del principal sindicat del país, la CGIL, i a la qual es van sumar altres sectors com estudiants, professors, desocupats, immigrants, jubilats, etc., van mostrar l'enorme malestar social existent entre la classe obrera i la joventut italiana. El discurs de Maurizio Landini, secretari general de la FIOM: "hem de continuar la lluita (...) cal començar a planificar una vaga general" va ser respost de forma unànime al crit de "vaga, vaga, vaga" pels manifestants. 

En el moment que es produeix aquesta mobilització pot marcar un punt d'inflexió en la situació política italiana. Govern i patronal (Confindustria) han llançat un atac al moviment obrer, que té dos eixos. D'una banda, el pla d'ajust aprovat el 25 de maig pel govern pel qual es retallaran 24.000 milions d'euros dels pressupostos en els pròxims dos anys. Per l'altre, una batalla a mort contra el moviment sindical i, especialment, contra un dels seus batallons decisius, el sector del Metall. 

No és casualitat que la convocatòria de la manifestació del 16 d'octubre s'hagi produït justament després que el 7 de setembre la patronal del Metall, Federmeccanica, decidís derogar el conveni col·lectiu en vigor des de gener del 2008 (evidentment per a portar a la baixa les condicions aquí acordades), signat amb la FIOM, i que afecta al voltant de milió i mig de treballadors. Un atac a la línia de flotació de la negociació col·lectiva, que afebleix la força dels treballadors i que busca imposar condicions laborals empresa a empresa i, si pot ser, contractes individuals. Aquesta actuació tampoc pot desvincular-se de l'amenaça, el passat estiu, del director general de Fiat, Sergio Marchionne, de sortir-se de Confindustria si no se li permetia despenjar-se del conveni col·lectiu i imposar les seves "pròpies normes laborals". 

L'ofensiva patronal està marcada pel flagell de la crisi econòmica. La burgesia italiana necessita recuperar competitivitat en el mercat mundial, i l'única manera per a intentar aconseguir-ho és carregar tot el pes de la mateixa sobre les esquenes dels treballadors. Amb la mateixa claredat, Marchionne, amenaçava: "Fiat no pot seguir gestionant amb pèrdues les seves pròpies fàbriques per a sempre", segons ell "ni tan sols un euro dels 2.000 milions de benefici operatiu previst per a 2010" ve d'Itàlia. (...) Si eliminéssim la part italiana dels nostres resultats, Fiat assoliria més". Efectivament, a Fiat li aniria molt millor sense sindicats. Aquesta és la batalla.

El conflicte de Fiat

El conflicte amb els treballadors de Fiat, especialment de la planta de Pomigliano a la província de Nàpols, està sent el punt de partida d'un atac més general. Davant l'anunci de parar la producció de les seves set plantes italianes durant un parell de setmanes i el tancament de la planta de Términe (Sicília) el 2012, els treballadors varen secundar una vaga a principis de febrer. 

Posteriorment el xantatge patronal fou in crescendo: a canvi de no dur-se la producció a Polònia o a Sèrbia, els treballadors de Pomigliano havien d'acceptar menys salaris i menys drets. Finalment, i en un clima de màxima pressió cap als treballadors (en una zona del país, especialment copejada per l'atur), el 22 de juny se celebrava un referèndum en aquesta fàbrica. L'empresa havia arribat prèviament a un acord amb tots els sindicats de la planta, excepte la FIOM, en el qual aquests acceptaven pitjors condicions laborals(1) a canvi de produir el model Panda i una inversió d'uns 700 milions d'euros. El referèndum seria, en les seves previsions, un simple tràmit per a legitimar la política de l'empresa, alhora que desmoralitza i paralitza als treballadors. Fins i tot, la direcció de la CGIL, en lloc de negar-se rotundament i donar una alternativa de lluita, vinculant-la a la vaga general que estava convocada aquesta mateixa setmana, el 25 de juny, va recomanar el vot "sí" en una vergonyosa posició pro-patronal que l’enfrontava a la FIOM i incidia a tractar d'aïllar del conjunt del moviment a un dels sectors decisius, en un moment clau de la lluita. No obstant això, a pesar de tenir tot en contra, gairebé el 40% dels treballadors que van participar en el referèndum (va votar el 95% dels 5.000 obrers de la planta) van dir "no". 

A pesar d'aquesta derrota, no s'ha produït una paràlisi de la lluita dels treballadors del Metall, com s'ha demostrat amb la massiva i combativa mobilització del 16 d'octubre. Al contrari, l'ofensiva patronal contra els treballadors de la FIAT i els durs atacs a la negociació col·lectiva, han alertat al conjunt dels treballadors, que s'adonen de la gravetat de la situació i estan disposats a donar la batalla. Els treballadors que es van manifestar el 16 d'octubre, ho van fer també per a llançar un missatge clar a les seves direccions sindicals: és necessari organitzar seriosament la lluita i el primer pas ha de ser la vaga general. Aquest va ser el crit de guerra que va haver d'escoltar el secretari general de la CGIL, Epifani, qui va anunciar una nova "jornada d'acció" el 27 de novembre, i tímidament, sota aquesta pressió, va assenyalar que "si no hi ha canvis" en aquells dies posarien data a la vaga general.

‘Il Cavaliere' comença a ser un cartutx gastat

Després de la victòria electoral de Berlusconi el 2008, la burgesia italiana es fregava les mans: el govern de Prodi havia frustrat qualsevol expectativa de canvi per als treballadors i va ser castigat en les urnes, tornaven a tenir un govern "fort", en condicions de dur endavant totes les contrareformes que necessitaven. No obstant això, el conte no ha estat tan senzill, i el gruix d'aquestes mesures està per aplicar-se. La burgesia tractarà d'imposar-les just quan la crisi econòmica ha aguditzat l'ambient de descontentament social i polarització política que es viu a Itàlia i el govern de Berlusconi està més afeblit. Ara, la burgesia tem un escenari en el qual la sortida de Berlusconi es produeixi paral·lelament a un moviment ascendent de la classe obrera, i en part producte d'ell, i amb amplis sectors de la mateixa i de la joventut cada vegada més radicalitzats.

Així, a l'octubre de 2008 Berlusconi gaudia del 68% de popularitat, al febrer de 2010 queia al 46% i actualment, segons una enquesta de IPR per a La Repubblica (19/10/10), només un 37% dels italians confia en ell, i menys encara, un 29% en el seu partit, el Poble de la Llibertat (PdL). I és quan les coses es posen serioses (és a dir, malament), quan les rates abandonen el vaixell.

En aquesta situació els incomptables i ininterromputs escàndols i abusos de poder de Berlusconi, que no fan més que engrandir la deslegitimació de la democràcia burgesa, ja no són resposts amb copets a l'esquena o somriures còmplices pels seus col·legues. Això és el que està darrere de les divisions que s'estan donant per dalt en la societat italiana. Il Cavaliere comença a ser un cartutx gastat. 

El problema no és que la burgesia i Confindustria no comparteixin el seu programa polític, al contrari, mentre li ha estat útil li han donat suport. Però Berlusconi, té també els seus propis interessos, i s'aferra al poder per tots els mitjans. La seva forma d'actuar lluny d'ajudar a justificar la política econòmica del govern davant el conjunt de la societat, li crea molts problemes, fins i tot pot provocar respostes incontrolades.

Per això, en els últims mesos hem vist més d'una estirada d'orelles de la presidenta de Confindustria, Emma Marcegaglia, al primer ministre. El 30 d'octubre, davant un auditori de joves empresaris, el seu discurs va ser tot menys complaent amb el govern: "...li vaig dir [a Berlusconi] que la nostra paciència s'estava acabant (...), però ara ja estem una altra vegada, una nova ona de llot flueix al voltant de la credibilitat de les institucions i el govern".  

L'altre element que reflecteix clarament aquestes fisures en els representes polítics de la classe dominant ha estat la ruptura de la coalició de govern, després de l'expulsió de Fini del PdL, executada per Berlusconi davant les crítiques públiques rebudes pel primer, que tracta de desmarcar-se cada vegada més i postular-se com candidat de la dreta en el futur. L'escenari resultant ha estat la pèrdua de majoria absoluta en el parlament i una inestabilitat política desesperant per a la burgesia italiana. La possibilitat d'eleccions anticipades és més que real, encara que tots coincideixen que aquest seria el pitjor escenari. 

Ni la continuïtat de Berlusconi ni una sortida electoral -que equivaldria a introduir un grau major d'incertesa, un parèntesi en la presa de decisions fins a la formació d'un nou govern, l'estabilitat del qual tampoc estaria garantida- no són satisfactòries per a la burgesia, ni podran evitar expressions cada vegada més clares de descontentament social. Per això, fins i tot, sectors importants de la burgesia estan remenant molt seriosament l'articulació d'una alternativa postberlusconi, sense passar pel risc de les urnes. Arribar a una gran coalició de govern, l’anomenat "tercer pol", en la qual s'inclouria a Fini, a més dissidents del PdL, a la democràcia cristiana (UDC) i incorporar al Partit Democràtic, punt central per a tractar de donar major estabilitat a la burgesia i poder dur endavant els plans contra la classe obrera italiana. En tot cas tampoc resoldria el problema de fons: que la crisi brutal del capitalisme italià i de la seva classe dominant s'aguditzarà, obrint-se la porta a un període de major enfrontament entre les classes i de recerca d'una alternativa revolucionària per part del moviment obrer. 

(1). Tres torns de 8 hores de dilluns a dissabte, suprimir  el menjar en horari de treball, disminució de descansos i intensificació dels ritmes de treball, augment de les hores extres, no cobrar per baixa per malaltia si l'absentisme depassa un cert límit, contracte individual pel qual cada treballador es compromet a no qüestionar el conveni i acceptació dels sindicats de no fer vagues. Tot això quan l'empresa ha guanyat 113 milions d'euros en el segon trimestre d'aquest any.