Fora el govern Sarkozy! Per un govern de l'esquerra amb un programa autènticament socialista!

 El moviment vaguístic a França que ve desenvolupant-se durant els últims mesos contra els plans de reforma de les pensions del govern de Sarkozy, ha desembocat en mobilitzacions massives. El passat 12 d'octubre la lluita de la classe obrera i la joventut francesa va donar un salt qualitatiu quan prop de 3 milions i mig de manifestants van col·lapsar els carrers del país. La característica més important d'aquest moviment és que marca una espiral ascendent, incorporant cada vegada més sectors a la lluita: el conjunt de les refineries del país s'ha paralitzat per la vaga, i els estudiants han irromput amb manifestacions massives en nombroses ciutats.

El 7 de setembre, 2,7 milions de persones van participar en les manifestacions de masses convocades en aquest dia de vaga general per sis centrals sindicals i els principals partits d'esquerra, entre ells, el Partit Socialista (PS) i el Partit Comunista Francès (PCF). Novament, el 23 de setembre, 3 milions de persones es van manifestar en més de 220 ciutats per a oposar-se a la retallada de les pensions i altres atacs contra el moviment obrer portats a terme pel govern de dretes. Les marxes van ser massives, mobilitzant mig milió de persones més que l'anterior vaga general. Fins i tot el govern no va tenir més remei que reconèixer un seguiment "significatiu" de la vaga. Segons les enquestes el 73% de la població va mostrar el seu suport a la mateixa. Era la tercera jornada de lluita en els 3 últims mesos i la cinquena en el que va d'any.

El 12 d'octubre, la nova jornada de vaga i mobilitzacions ha suposat un punt d'inflexió del moviment, amb la participació de treballadors de tots els rams i la incorporació a més els estudiants d'una manera massiva. El moviment vaguístic a França pot aconseguir la primera derrota dels plans de la burgesia i anar fins i tot encara més enllà, deslligant una crisi política a França d'enormes dimensions i conseqüències.

La idea de la Vaga General indefinida és recolzada per milions de treballadors

El govern de Sarkozy ha declarat que no està disposat a fer marxa enrere a la reforma de les pensions. És evident que per a la burgesia francesa es tracta d'un pols decisiu per a trencar la resistència dels treballadors i retallar els seus drets. No obstant això, la correlació de forces no és favorable per als capitalistes. D'una banda, el recolzament al govern de Sarkozy està en el nivell més baix des de la seva arribada al poder, no supera el 32%. D'altra banda, i aquest és l'aspecte més important, el suport entre la població a les mobilitzacions ronda el 70% i més significatiu encara és que un 61% dels enquestats es declaren a favor d'una vaga general indefinida. Això té una increïble importància doncs revela un avanç qualitatiu en la consciència de les masses. La majoria de la població de França està disposada a paralitzar completament el país, deixant clar que vol anar fins al final per a fer enrere les mesures dels capitalistes, i derrocar al governo Sarkozy. La generalització del moviment vaguístic sobre la base de la consigna de la vaga indefinida podria conduir a una crisi prerevolucionària a França, obrint la possibilitat d'un govern de l'esquerra que pogués canviar per complet les pretensions dels capitalistes francesos de bolcar el pes de la crisi sobre els treballadors i la joventut. La classe obrera de tot el món, i especialment d'Europa, ha de donar suport amb totes les seves forces el moviment dels treballadors francesos, i seguir el seu exemple. Aquest és el camí per a fer enrere els atacs salvatges, els plans d'austeritat i les retallades de les despeses socials.

Continuar la lluita fins a derrocar al governo Sarkozy

Les tradicions revolucionàries de la classe obrera francesa s'han posat una vegada més de relleu. L'exemple de Maig de 1968 recorre la societat, amenaçant les bases del capitalisme. Per això, la classe dominant s'està preparant per a plantar cara a una situació semblant. En un informe secret del passat del 3 de maig, que després va sortir a llum, l'armada francesa assenyalava que "ha establert un pla per a disposar de 10.000 soldats en sòl francès en cas d'una "crisi major".  En el mateix s'assenyala, entre els factors que durien a la intervenció de l'exèrcit, alteracions greus de l'ordre públic, crisis socials, etc. La burgesia francesa veu la profunditat de la crisi política i social i es prepara per a plantar-li cara.

El paper de les direccions sindicals és fonamental de cara que aquest moviment triomfi. Els dirigents de la CGT, CFDT i la resta de centrals sindicals, així com les direccions del PS i el PCF han d'estendre la vaga general  fins a convertir-la en indefinida. Vinculat a això és necessari dotar-se d'un programa autènticament socialista que tregui a França i al conjunt d'Europa de la crisi capitalista. Un programa que plantegi, entre les seves demandes irrenunciables, la retirada de la reforma de les pensions i dels plans d'ajustament, el subsidi indefinit per a tots els desocupats, la nacionalització de totes les empreses en crisis sota control obrer, i la nacionalització de la banca i el sector financer. Les condicions per a defensar aquest programa estan completament madures: la consciència dels treballadors, que reflecteix en l'acció el grau de radicalització que ha experimentat el moviment, connectarà amb aquestes reivindicacions si es plantegen d'una manera seriosa per les organitzacions de l'esquerra, i es debaten en les assemblees generals de treballadors i estudiants.

Els sectors d'activistes més a l'esquerra dintre dels sindicats i partits han de presentar un pla de lluita i aquest programa polític alternatiu. Per a organitzar la vaga general indefinida cal formar comitès de vaga en tots els sectors, amb mètodes democràtics, amb delegats elegibles i revocables, i coordinar-los a escala local, regional i estatal. Cal vincular aquests comitès a les organitzacions d'estudiants, que també han de crear en les escoles i facultats els seus comitès de vaga, i al conjunt de la població, a través d'associacions de veïns, etc.

Cal treure lliçons de lluites anteriors com la de 2006. Llavors, la mobilització massiva de la joventut i els treballadors van derrotar les pretensions de la dreta d'implementar el Contracte de Primer Treball (CPE) i va posar contra les cordes al govern de la dreta.  Si en aquell moment els dirigents de les organitzacions sindicals i dels principals partits d'esquerra (PS i PCF) haguessin plantejat un front únic entorn d'un programa en benefici dels treballadors i un pla de mobilització que unifiqués totes les lluites i reivindicacions socials fins a aconseguir imposar-les, hagués estat possible derrocar al govern de la dreta mitjançant l'acció de les masses i obrir un període revolucionari en el país.

La situació actual torna a posar en l'ordre del dia aquesta mateixa possibilitat i fins i tot a un nivell superior, ja que a l'experiència acumulada pel moviment obrer i juvenil a França s'ha unit la radicalització i malestar social creixent per la crisi capitalista mundial. Les vagues generals i manifestacions de masses a França s'han vist acompanyades per vagues generals o manifestacions de masses a Grècia, Itàlia, l’Estat espanyol, Portugal en l'últim any. Els atacs contra els treballadors a França, com en la resta d'Europa, tenen el mateix origen i les mateixes conseqüències. Els totpoderosos "mercats" -és a dir, els capitalistes, la gran banca- exigeixen més diners públics per a finançar el deute dels estats, i els governs que accepten el sistema capitalista, ja siguin de dretes com Sarkozy, o socialdemòcrates com el govern grec o Zapatero, s'inclinen davant els veritables amos de la societat i obliden als joves i treballadors. El resultat és que els grans banquers, els especuladors i la patronal continuen enriquint-se, mentre que per a nosaltres només hi ha més atur, més precarietat, més misèria.

Una victòria enfront dels plans d'ajustament de la burgesia en qualsevol d'aquests països, inclosa la caiguda del govern per l'acció de les masses, obriria una etapa completament nova i contagiaria els seus efectes molt ràpidament a la resta del continent i a tot el món. Per això, la lluita a França és un exemple i els dirigents sindicals europeus haurien de seguir el seu camí organitzant una gran vaga general europea.

La crisi social i política de França no es pot resoldre dintre dels límits del capitalisme. És necessari que, enfront de la política antiobrera de Sarkozy (un govern corrupte, que lliura milions d'euros a la gran banca, als especuladors, i a les grans fortunes, com el cas Lóreal), els sindicats de classe, el partit socialista i el partit comunista defensin un política autènticament socialista, exigeixin la nacionalització de la banca, la terra, i la gran indústria sota control obrer per a planificar democràticament l'economia. La lluita contra el capitalisme a França és part d'una lluita més àmplia, per una Federació Socialista d'Europa com pas cap a la transformació socialista de la societat a tot el món.

La crisi política a França només es podrà resoldre sobre les bases del socialisme. Des de la CMR internacional vam recolzar incondicionalment la magnífica mobilització dels treballadors francesos i vam cridar als activistes obrers i juvenils a conformar un corrent marxista revolucionària internacional basada en aquest programa, mètodes i idees per a lluitar per ells dintre dels sindicats i partits de masses de la classe treballadora.

16 d'octubre de 2010.