Ni reforma laboral, ni retallada de les despeses socials
La mobilització dissabte passat 24 d'abril de desenes de milers de treballadors i joves a Madrid, i de milers més en altres ciutats, com resposta a l'actitud dels sectors més reaccionaris de l'aparell judicial respecte a la investigació dels crims del franquisme, ha estat un esdeveniment simptomàtic i de gran transcendència política. Revela, una vegada més, que existeix un gran potencial de mobilització de l'esquerra, i que el que hi ha en la societat no és gir a la dreta sinó polarització.
La reacció del PP a les mobilitzacions, amb Rajoy denominant-les d'antidemocràtiques o Cospedal dient que "la democràcia està en perill", revela què entenen aquests senyors per democràcia i com les seves temptacions repressives es manifesten a la més mínima ocasió.
Si els sindicats, el PSOE i IU haguessin convocat les manifestacions de forma clara i oberta, i a més haguessin lligat l'exigència de castigar els crims franquisme amb la necessitat de depurar d'elements feixistes l'aparell de l'Estat, explicant el perill que suposen avui i en el futur per als drets democràtics de la classe obrera i de la de la nacionalitats històriques, la resposta hagués estat encara més estesa i multitudinària. El franquisme va ser un malson atroç per a les generacions passades, però els seus hereus són una amenaça per a les actuals generacions. La majoria de les declaracions, prèvies i posteriors a la manifestació, dels dirigents de l'esquerra ("suport a Garzón", "investigar el franquisme és necessari per a cicatritzar les ferides", com si l'objectiu fos arribar a una autèntica conciliació entre l'esquerra i la dreta) han anat en el sentit de minimitzar o desvirtuar el rerafons polític real que finalment va motivar a la gent a mobilitzar-se. El significatiu és que, malgrat tot, desenes de milers de persones van sortir al carrer, en una ambient en el qual predominava el sentiment de lluita i de combat a la dreta.
La política sindical
El punt de partida de la polarització política actual va ser la política d'Aznar en el govern i la contundent mobilització de masses que va suscitar. Però una vegada el PP el vam fer fora després de les eleccions de març de 2004, ha estat la dreta la que s'ha manifestat fins a la sacietat (posant també de manifest els límits de la seva base social de suport) mentre l'esquerra, que té una capacitat de mobilització i d’impacte social molt superior, ha estat constrenyida i sufocada per la política dels dirigents d'UGT, CCOO i del PSOE, la prioritat dels quals ha estat el pacte social. En els últims sis anys, excepte situacions molt puntuals, la base obrera i juvenil de l'esquerra no ha estat convocada al carrer i això és el que ha embravit encara més a la dreta i l'ha dut a accions cada vegada més audaces en el terreny polític.
La crisi capitalista està fonent completament aquest ambient de polarització política previ amb una dinàmica que es llisca cap a un xoc frontal d'interessos socials. Els estrategues de la burgesia tenen clar a on volen arribar. Esperonats pel retraïment dels seus negocis i el perill d'una nova ronda de fallides financeres -aquesta vegada afectant no només a bancs sinó a estats, com està ocorrent a Grècia- actuen de forma cada vegada més decidida, exigint al govern del PSOE, que ja ha emprès aquest camí, una retallada salvatge de les despeses socials i una nova reculada en les condicions laborals mitjançant una nova reforma laboral.
Creuen de debò els dirigents sindicals que és possible persuadir a la burgesia i al govern perquè no emprenguin aquest camí mitjançant paraules, en la taula de diàleg social? No haurien d'estar preparant políticament als treballadors per a plantar cara a aquests atacs en comptes de persistir a arribar a un acord amb els empresaris?
Hi ha un clar contrast entre la claredat i l'audàcia amb la que els capitalistes estan reclamant atacs i més atacs contra els treballadors i l'actitud vacil·lant, confusa i contradictòria dels dirigents sindicals. Estem segurs que aquesta percepció és compartida per centenars de milers de treballadors. Això ens duu una altra vegada a la clau de l'actual conjuntura, que és la tremenda contradicció existent entre la necessitat que tenen els treballadors d'una estratègia de lluita i la política d'una direcció sindical molt més determinada per la por a deslligar una confrontació social oberta amb els capitalistes i les seves conseqüències (en un context de gran polarització política, com hem assenyalat), que per la necessitat de defensar contundentment els interessos dels treballadors.
Hi ha condicions polítiques per a organitzar una mobilització contundent
Així, el problema per a plantar cara a l'ofensiva de la burgesia està "dalt", en l'estratègia i en el programa que defensen els dirigents sindicals i polítics de la classe obrera, no "baix", en la disposició dels treballadors a lluitar o en la seva consciència política. De fet, el contrast entre els dramàtics efectes socials de la crisi entre les famílies treballadores i l'alegria amb la qual es van posar a la disposició dels bancs milers de milions d'euros de fons públics ha estat percebut per la classe obrera de tot el món, i com no a l'Estat espanyol. La volta de rosca que ara es pretén donar, descarregant de forma encara més brutal sobre les esquenes dels treballadors la factura de la crisi i de les fracassades mesures que la van seguir, es porta a terme en un ambient de creixent qüestionament de la classe obrera respecte als capitalistes i el seu sistema.
El temor a una resposta dels treballadors a les mesures de xoc més dures, ha estat el que ha fet vacil·lar al govern durant mesos. La insistència inicial del govern de Zapatero que no aprovaria cap reforma sense la signatura dels "agents socials" tenia un sentit clar: implicar als dirigents sindicals i evitar costi el que costi la perspectiva de la mobilització general de la classe obrera, un altre indici que l'ambient per a la mobilització general existeix, i és percebut també pel govern.
No hi ha atacs?
A l'inici de la crisi el govern insistia que no prendria cap mesura que perjudiqués als treballadors i els dirigents sindicals es recolzaven en aquestes paraules per a justificar que, com no havia "atacs", no havia raó per a una vaga general. La força dels esdeveniments ha posat en evidència la total inconsistència d'aquestes afirmacions. La classe obrera és la que està sortint perjudicada d'aquesta crisi i la direcció que està prenent la política del govern és cada vegada més cap a la dreta.
El divendres 30 d'abril, es coneixerà oficialment la dada de la EPA del primer trimestre de 2010, filtrat ja per alguns mitjans: 4.612.700 desocupats, el que suposa un 20,5% de la població activa, 286.000 aturats més que a la fi de 2009. La taxa d'atur dels menors de 25 anys en el primer trimestre de 2010 és del 40,93%. En el col·lectiu de 16 a 19 anys, la taxa arriba a el 59,79%. Les dades també revelen que hi ha més d'un milió de majors de 45 anys en atur, dels quals la meitat duen més d'un any en aquesta situació. Des de 2008, més de dos milions de treballadors han estat acomiadats, a pesar de la demagògia empresarial del "difícil que és acomiadar a Espanya".
Entre els que tenen la sort de treballar les xifres són les següents: el 88% de tots els contractes realitzats cada mes són temporals, mentre 11 milions d'assalariats són mileuristes. Des de 2008 fins a l'actualitat s'han produït 350.000 execucions hipotecàries el que significa que en aquests tres últims anys desenes de milers de famílies han perdut o perdran les seves cases. Cada dia que passa mig miler més es queda sense habitatge.
En unes declaracions a Finantial Estafis de mitjan d'abril, Zapatero tranquil·litzava als "mercats", és a dir, al sector financer internacional, afirmant que a l'Estat espanyol s'aplicaria un pla d'austeritat per a retallar el dèficit "qualsevol que sigui el seu cost". "Esperarem a veure com acabem 2010 i on estem en el Pressupost i si estem complint els nostres objectius i, per descomptat, si hem de fer més retallades o demandar més austeritat, llavors ho farem".
La sanitat i l'educació pública, una jubilació més o menys digna, els ja minvats drets laborals, estan sent qüestionats obertament per la classe dominant, i de fet ja hi ha plans concrets d'atac per part del govern, duts amb més o menys sigil.
No hi ha arguments contra la vaga general
Són necessàries més senyals que la classe obrera està sofrint un atac en tota regla, i en tots els fronts? Que aquestes mesures seran cada vegada més profundes, si no hi ha una resposta unificada i contundent de la classe obrera? Els arguments contra la convocatòria de mobilitzacions massives i unificades dels treballadors, i d'una vaga general, en el sentit que afavoririen a la dreta, tampoc se sostenen. És la política de contrareformes del govern el que afavoreix políticament les aspiracions del PP de recuperar el govern dintre de dos anys. Una mobilització ben organitzada, en la que s’exigís al govern un gir a l'esquerra, començant per tallar el flux de diners públics a banquers i empresaris, un subsidi indefinit d'atur, la fi de l'amenaça de retallada de les despeses socials i d'una reforma laboral, tindria un efecte electritzant en la classe obrera, afavorint la seva participació política en tots els terrenys, inclòs l'electoral.
La clau de tota la situació política es concentra en la direcció dels sindicats. No es pot defensar seriosament els drets més elementals de la classe treballadora sense un sindicalisme combatiu, i no pot haver un sindicalisme combatiu conseqüent i seriós, que aspiri a guanyar a la majoria del moviment obrer, sense una perspectiva política de transformació socialista de la societat, basada en la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, la democràcia obrera i la supressió de les fronteres nacionals. És per aquest programa pel qual lluita el Corrent Marxista Militant. Uneix-te a nosaltres!
