Només amb la lluita de masses podrem imposar un gran parc d'habitatges públics amb lloguers socials!
Fa poques setmanes desenes de milers de persones de les set illes de l'arxipèlag canari van protagonitzar una mobilització històrica en el que és la segona comunitat autònoma més empobrida de l'Estat. Es calcula que van ser uns 130.000 els assistents només a Tenerife i Gran Canària.
El model de turisme massiu, un dels més salvatges del país, està arrasant amb tots els recursos i espais naturals de les Illes, alhora que accelera l'enfonsament de les condicions de vida de desenes milers de famílies canàries que veuen com poder viure en el seu propi espai, tenir un habitatge o una ocupació que no estigui saturada de precarietat i salaris miserables, és impossible.
El model depredador que ofega la classe obrera i el jovent canari no és una cosa aïllada, s'està generalitzant a tots els territoris, i no fa més que aguditzar l'especulació immobiliària i les dificultats perquè milions de famílies treballadores i de joves puguem accedir a un habitatge digne.
Aquesta xacra enquistada, i empitjorada durant la gestió governamental del PSOE i els seus aliats "progressistes", demostra l'absoluta cobdícia d'una esquerra entregada a la banca, a l'IBEX 35 i als fons especulatius, i que és completament incapaç de prendre mesures efectives i radicals per acabar amb aquesta catàstrofe. La crisi de l'habitatge, o per ser més precisos, el negoci multimilionari que hi ha muntat especulant amb aquest dret humà, és un polvorí a punt d'esclatar.
L'especulació immobiliària creix exponencialment perquè no hi ha habitatge públic
Les dades són contundents. A 31 de març de 2023 hi havia a l'Estat espanyol 320.000 habitatges turístics legalment registrats, un 23% més que el 2022, però en el primer trimestre del 2024 l'increment del nombre de pisos turístics ja s'ha disparat un 25% respecte al mateix període de l'any anterior. A més a aquestes xifres cal sumar-los un nombre indeterminat d'habitatges turístics en situació il·legal. Tot això està ocorrent sota el Govern de coalició PSOE-SUMAR.
Aquesta realitat es concreta en una modificació radical de la geografia urbana. Els barris cèntrics de les ciutats s'han convertit en la terra promesa de la gentrificació, empenyent la població cap a la perifèria. Però és a la perifèria on la pressió habitacional, és a dir, l'augment de la demanda, està provocant els majors pics d'increment del preu dels lloguers. Als nostres barris obrers els preus han augmentat entre un 50% i un 70% en l'última dècada. València, Barcelona, Màlaga, Madrid, Sevilla, Bilbo, Gijón... són un exemple lacerant del que diem.
El Govern central s’encaparra a presentar a la capa de propietaris adinerats com a esforçats ciutadans per als quals els ingressos derivats del lloguer del seu segon habitatge són una ajuda imprescindible per viure: "Sóc conscient que la major part de l'habitatge de lloguer al nostre país forma part del patrimoni de moltes persones que complementen les seves rendes i volen garanties i seguretat jurídica", afirmava la ministra d'Habitatge, Isabel Rodríguez, en una entrevista a El País.
Però la realitat és ben diferent. Un estudi publicat recentment sobre el mercat de l'habitatge realitzat pel Grup d'Estudis Crítics Urbans (GECU), i recollit per El Salto [1], aplegava dades molt clarificadores al respecte:
"En l'última dècada, l'augment del preu dels lloguers ha estat 2,3 vegades superior a l'augment de la renda de les llars, cosa que ha generat 'un notable augment de la desigualtat entre propietaris i llogaters' (...)
Des del 2014, els lloguers han crescut un 77%, segons el portal Idealista, una espiral que no va estar acompanyada per un augment de la renda mitjana disponible, que només va créixer un 33% en aquest període. Mentrestant, els canvis en les polítiques de concessió d'hipoteques i els alts preus de compra han fet que cada vegada més població visqui de lloguer. Les llars llogateres han passat de representar l'11% el 2011 al 19% el 2020 (...)
Més del 73% de les llars de propietaris s'ubica en els dos quartils de renda més elevats (...) com a contrast, entre el 65% i el 75% de les llars llogateres es troben en els segments més baixos d'ingressos (...)
El resultat d'anys de pujades de preu en l'última dècada ha deixat al darrere un 'procés massiu de transferència de rendes de llogaters a propietaris, és a dir de la població de menor renda cap a població de major renda'. Un transvasament que converteix el mercat del lloguer en 'una causa principal d'aquesta desigualtat social'. Davant aquest procés en marxa, els autors constaten el fracàs de les polítiques públiques: 'Qualsevol mesura que no inclogui polítiques per reduir la transferència regressiva de rendes dels llogaters cap als propietaris està destinada a fonamentar una bretxa social cada vegada més ampla'".
Totalment evident. I precisament per evitar aquesta transferència de rendes salvatge, que és un dels factors de l'empobriment, només hi ha una alternativa: crear un parc d'habitatge públic, amb almenys tres milions d'habitatges, amb lloguers no superiors al 20% de l'SMI actual, i que s'ha de nodrir no només d'obra nova imposada als ajuntaments mitjançant decrets d'emergència social, també de l'expropiació dels habitatges buits en mans dels bancs. Aquesta política és el mitjà efectiu per enfonsar el mercat especulatiu privat, alimentat no només pels grans tenidors i fons voltor, sinó per milers de mitjans i grans propietaris rentistes que es fan d'or a costa de l’apilotament i la falta d'habitatge públic.
De fet, les promocions d'habitatge públic han col·lapsat. I aquesta realitat no és només privativa dels Govern del PP amb Aznar i Rajoy, és una línia estratègica també per als Governs del PSOE que els seus socis governamentals, ja sigui Podem o ara Sumar, no han evitat.
"Les últimes dades oficials revelen un preocupant retrocés en la construcció d'habitatge públic a Espanya. De fet, hi ha tres autonomies (Balears, Canàries, Cantàbria) que no han promogut ni un sol Habitatge de protecció oficial (VPO) el 2023 i en altres sis (Astúries, Comunitat Valenciana, Extremadura, Galícia, Múrcia i La Rioja) s'han construït, però només per a la venda, no per a l'arrendament. L'any passat el país va sumar 2.302 qualificacions definitives d'habitatges protegits destinats al lloguer, tant en els plans estatals com autonòmics. Això suposa un estancament respecte a l'any anterior (...)
En els últims deu anys, la construcció d'habitatges de protecció oficial a Espanya ha experimentat una caiguda dramàtica del 82%. (…) Les promotores privades, han estat el principal motor del desenvolupament d'habitatges protegits i assequibles a Espanya, de fet, han estat les responsables del 85% de la VPO que s'ha dut a terme al país".[2]
Aquesta informació d'un diari de dretes com El Economista mostra un panorama desolador de l'Habitatge de Protecció Oficial (VPO). I a més assenyala que els promotors privats es neguen a promoure aquest tipus d'habitatges perquè no són competitius respecte al mercat lliure. Òbviament deixar el galliner perquè el cuidin les guineus provoca aquests resultats: la construcció de VPO és inexistent.
Però per què no es crea una empresa estatal, coordinada amb empreses municipals, amb ocupació estable i totes les garanties de qualitat, per escometre un pla ambiciós de construcció de VPO? La resposta és senzilla. Això significaria aplicar una política d'esquerres conseqüent, i atemptar contra el sagrat dret a l'especulació i a l’amassament de les empreses i dels propietaris, que, encara que el PSOE cregui el contrari, són la base electoral més activa de la reacció.
Per tant, la lluita per l'habitatge públic, digne i accessible socialment ha esdevingut un terreny fonamental de la lluita de classes, i en tot un desafiament per a l'esquerra combativa.
La solució no passa per la propietat
D'altra banda, plantejar-se comprar un pis o una casa es troba també davant d'obstacles insalvables. És difícil quantificar l'augment del preu mitjà d'un habitatge en propietat, però oscil·la entre el 35% i el 70% segons diferents estudis. A això cal sumar la pujada dels tipus d'interès que ha disparat el cost de la hipoteca. En ciutats com Madrid i Barcelona les famílies que han pogut accedir a un crèdit hipotecari, destinen el 50% dels seus ingressos al pagament de les quotes mensuals.
En aquests moments hi ha 14,2 milions de persones que resideixen en un habitatge que encara no han acabat de pagar.
La idea de "demana una hipoteca al banc, que et surt més barat que un lloguer", és també part del relat pervers que la dreta i la socialdemocràcia estan construint per a benefici dels rics. És a dir, facis el que facis, mai hi ha habitatge públic. Sempre estàs als peus del propietari o del banc. Més del mateix.
Amb salaris cada vegada més baixos [3], devorats a més per l'alça dels preus, sobretot els dels articles de primera necessitat, i que fa que arribar a final de mes sigui un autèntic repte per a milions de famílies obreres, ni el lloguer ni la propietat en el mercat privat de l'habitatge ofereixen cap solució.
El fracàs de la Llei d'Habitatge
El 26 de maig de 2023 va entrar en vigor la Llei d'habitatge, una normativa presentada com a decisiva per l'anterior Govern de coalició PSOE-UP. Malgrat l'entusiasme expressat per Ione Belarra després de la seva aprovació afirmant que "avui guanya la ciutadania i perd Blackstone, perden els fons voltor, perd la banca i perden els especuladors que durant anys han estat jugant amb la vida de molta gent", tal com explicàvem en el seu moment des d'Esquerra Revolucionària, la mesura no passa de ser un brindis al sol que no ha canviat res.
La PAH ho expressava també sense ambigüetats: "l'habitatge seguirà funcionant com un bé de mercat amb el qual especular" havent-se imposat "les pressions... dels fons d'inversió i les patronals immobiliàries", amb "una Llei que no ofereix una alternativa als desnonaments, ni garanteix lloguers assequibles, ni assegura la protecció d'un sostre a les persones sense llar, i les mesures més destacables de les quals consisteixen en avantatges fiscals per als propietaris i una regulació de lloguers plena de mancances que difícilment tindrà l'efecte de baixar de forma efectiva els preus dels mateixos".
Per això, una de les mesures estrella recollides per aquesta llei, el posar topalls a la pujada dels lloguers, quedarà sense efecte en la pràctica, ja que la norma no recull per cap costat del seu articulat un règim sancionador per als propietaris (ja siguin particulars o empreses) que incompleixin amb els límits del lloguer marcats pel Ministeri d'Habitatge a través del seu índex de preus.
Per si fos poc, l'Executiu del PSOE-Sumar va aprovar al març la Reforma de la Llei del Sòl i Rehabilitació Urbana, que limita a únicament quatre raons la possibilitat de paralitzar un pla urbanístic, i entre les quals no es troba, per exemple, l'absència d'una Avaluació d'Impacte Ambiental del projecte. On queda aquest ecologisme i protecció del medi al qual es refereix contínuament aquest Govern? Pura xerrameca. A la pràctica aquesta nova normativa suposa un instrument més per fomentar els “pelotazos” urbanístics a un nivell fins i tot superior.
Convertir la lluita per un sostre digne en un conflicte social d'envergadura
Estem davant d'un festival de demagògia i brindis al sol per part del Govern central, que cedeix políticament davant les imposicions de les CCAA dirigides per la dreta, que besa els peus de Florentino Pérez i de tots els grans monopolis que gestionen el mercat immobiliari, i que no volen tocar per a res la riquesa dels petits i mitjans propietaris que es folren també amb aquesta situació degradant.
L'extraordinària activitat de nombrosos sindicats de llogaters en els últims anys, com també de la PAH i altres col·lectius que s’enfronten als desnonaments i lluiten pel dret a l'habitatge, demostren que aquest problema tan extenuant per a milions de treballadors cal enfrontar-lo d'una manera política i global.
Cal impulsar mobilitzacions de masses, manifestacions multitudinàries i vagues que involucrin tota l'esquerra militant, tots els moviments socials i el sindicalisme combatiu de manera unitària. I cal posar l'accent de les nostres demandes en el que hem assenyalat anteriorment: per frenar el cost astronòmic dels lloguers i d'aquesta manera garantir l'accés a un habitatge digne per a les famílies obreres i els joves, cal tòrcer la mà al Govern i als poders públics per obligar-los a crear un parc d'habitatge públic de qualitat amb lloguers socials, expropiar als bancs els milions d'habitatges buits que posseeixen, i prohibir per llei tots els desnonaments.
Hem de convertir la lluita per un sostre digne en un conflicte social d'envergadura i ascendent, que generi un suport engrescador, i que involucri el conjunt de la classe obrera i el jovent. Aquesta és la tasca.
Notes:
[1] Un estudi desmunta el mite del petit propietari que lloga pisos per arribar a final de mes
[2] El lloguer assequible fracassa en més de la meitat de les autonomies
[3] A l'Estat espanyol la majoria dels treballadors (prop del 70%) cobren l'SMI o, com a molt dues vegades el salari mínim. El 2008 el 9% cobrava menys de l'SMI, avui el percentatge s'ha disparat fins a més del 18%. I segons les últimes dades disponibles de l'Agència Tributària (2022), el salari mitjà ascendeix a 22.781 euros bruts anuals.
