Aquesta lluita es pot guanyar! Unificar les mobilitzacions en una vaga general per salaris dignes i contra l'explotació patronal
El sector del metall a Cantàbria porta ja més de 15 dies en vaga indefinida, amb un suport total de les plantilles del sector. El passat dimecres 15 de juny la manifestació dels metal·lúrgics va ser la més gran de totes les realitzades a Santander en diverses dècades i va comptar amb un suport massiu de la població treballadora de la ciutat.
Eloy Val, d'Esquerra Revolucionària i Sindicalistes d'Esquerra a Euskal Herria, descriu així l'ambient que es va viure a la mobilització:
“La vaga indefinida del sector del metall de Cantàbria és un èxit rotund. Davant l'actitud prepotent d'una patronal encoratjada que s'ha cregut falsament que les direccions sindicals són el reflex del moviment, la classe treballadora del metall els hi està donant una bona lliçó. L'ambient de força i de determinació és brutal. Un treballador deia que li dóna igual si 14 dies de vaga o 40. Cal guanyar aquesta lluita, és impossible viure així. Són conscients que ells són d’avantguarda com ho van ser els de Cadis. Els problemes i la lluita són de tota la classe treballadora.
Les direccions sindicals oficials donen pena. Supliquen un acord que no arriba. Els piquets policials són molt durs. 14 furgonetes a les Drassanes. Però no són capaços de cobrir tots els piquets. La patronal veu que la vaga s'està estenent i radicalitzant malgrat les direccions sindicals.
És lamentable que els treballadors càntabres desconeguin les lluites que hi ha convocades al Metall de Biscaia i Àlaba. Els dirigents les amaguen conscientment. Però els treballadors sí que saben que moltes empreses estan desviant feines a Euskal Herria i consideren urgent que se surti unificadament a la lluita. 'Ja van tard', em deien”.
En lluita per un conveni digne que compensi la carestia de la vida
El metall de Cantàbria lluita pel mateix que centenars de milers de treballadors i treballadores a tot l'Estat: unes condicions laborals dignes i una pujada salarial que mantingui el poder adquisitiu en uns moments d'inflació desbocada, que empeny moltes famílies treballadores a la pobresa.
L'anterior conveni col·lectiu del metall va vèncer el desembre del 2020. Des d'aleshores la patronal del sector PYMETAL s'ha negat a negociar una revisió salarial d'acord amb les pujades del cost de la vida i pretén imposar una retallada duríssima en els salaris reals de la plantilla.
Aquest tancament patronal es produeix en un moment en què el sector metal·lúrgic de Cantàbria viu una important expansió. La producció industrial va créixer de mitjana un 10,6% en aquesta comunitat el 2021, 3,6 punts percentuals més que la mitjana estatal, i el sector del metall se situa al capdavant d'aquesta progressió.
A més de l'important increment de les vendes, els convenis a la baixa signats els darrers anys pels dos sindicats majoritaris, CCOO i UGT, van contribuir a una notable millora dels beneficis del sector. Durant molt de temps, els dirigents sindicals van acceptar reduccions dels salaris reals, les extensions de la jornada laboral i altres pèrdues de drets laborals amb l'excusa de la crisi. Aquesta actitud no només va empobrir les plantilles del sector i va estendre la precarietat, sinó que a més va encoratjar els empresaris i, com estem comprovant aquests últims mesos, va reforçar les seves postures més intransigents.
La patronal està decidida a empobrir encara més els treballadors del sector del metall de Cantàbria. Es nega rotundament a actualitzar els salaris segons l'IPC i ofereix una pujada salarial que implicaria la pèrdua del 50% de l'augment de l'IPC del 2021 i del 40% el 2022 i el 2023. A més, es nega al pagament d'endarreriments i pretén l'eliminació del plus de conveni que, per a un oficial de primera ascendeix a 160 euros mensuals. En resum, i considerant les perspectives oficials d'evolució de l'IPC, la proposta de la patronal del metall de Cantàbria equivaldria a suprimir un mes sencer de salari que aniria íntegre a engrandir els comptes de beneficis dels empresaris del sector.
Davant d'aquesta proposta insultant, els treballadors proposen una pujada salarial equivalent a l'increment de l'IPC, és a dir, del 6,5% per al 2021 i l'IPC real per a aquest any i per al 2023, a més d'exigir que es mantingui el pagament del plus de conveni i el contracte de relleu.
El Govern autonòmic fa pinya amb la patronal
La patronal del metall de Cantàbria compta amb el suport incondicional del Govern autonòmic presidit per l’inefable Miguel Ángel Revilla. Aquest element no només s'ha llançat a donar suport públicament als empresaris desqualificant les justes reivindicacions dels treballadors, sinó que a més ha dictat serveis mínims (cosa inconcebible en una vaga industrial, que no afecta serveis públics essencials) que, en alguns casos com el de les subcontractes de Global Steel Wire (GSW), arriben al 100%.
El govern de Cantàbria intenta aixafar la vaga utilitzant els ressorts legals que li facilita la legislació laboral vigent, i per això compta amb la plena col·laboració del govern central que, com ja va fer a Cadis, està llançant les seves forces de repressió per atacar els vaguistes.
El crit unànime de “Sí que es pot” amb què es va tancar la gran manifestació del dia 15 hauria de servir per recordar a UP i als seus ministres quines van ser les causes de les esperances que havien aixecat entre la classe treballadora. Amb la seva actuació des del Govern, UP trepitja aquestes esperances, dóna l'esquena als que els van votar, i mira cap a una altra banda quan la policia del seu govern reprimeix brutalment els treballadors i treballadores en lluita.
No és admissible que després de més de dos anys de govern PSOE-UP es mantingui en vigor una llei que permet imposar serveis mínims del 100% i que, per tant, converteix en paper mullat el suposat dret de vaga. UP encara està a temps de rectificar i trencar tots aquells compromisos que impliquin donar l'esquena a la base social.
Unificar les lluites del metall com a primer pas per a una vaga general en defensa dels nostres salaris
La fermesa dels treballadors i treballadores del metall de Cantàbria és tal, que els dirigents de CCOO i UGT tenen dificultats per signar un conveni a la baixa, com van fer al metall de Cadis i en molts més convenis.
Desbordats per la pressió des de baix, la burocràcia sindical suplica a la patronal que els ofereixi una sortida que els permeti salvar mínimament la cara. Però el deteriorament continu en les condicions de vida de la classe treballadora, l'agreujament de la precarietat, l'extensió de la pobresa entre els qui tenen feina a temps complet, han conduït a una situació en què cada cop més sectors de la classe treballadora han decidit dir prou, fins aquí hem arribat!
La fermesa de les i els metal·lúrgics de Cantàbria no és diferent de la que van demostrar els seus companys de Cadis l'any passat, ni la que estan demostrant ara mateix els metal·lúrgics de Biscaia, Àlaba o la Corunya. I tampoc és diferent de la fermesa i determinació dels treballadors i treballadores de Correus, dels contact-center, i de molts altres sectors i empreses, o els pensionistes, que s'estan mobilitzant aquests dies en defensa dels seus drets més bàsics.
Ha arribat el moment de fer confluir i unificar totes aquestes lluites que tenen un objectiu comú: defensar unes condicions de treball dignes i mantenir el poder adquisitiu dels nostres salaris davant de l'augment desmesurat del cost de la vida.
El primer pas que haurien de fer els sindicats majoritaris és deixar d'aïllar i separar les lluites del metall i plantejar un pla unificat de lluita que obligui la patronal a cedir. El metall de Biscaia i Àlaba ja està donant els primers passos en aquest sentit; ara cal estendre la convocatòria duna lluita unificada del metall a tot l’Estat.
La força de la classe treballadora del metall seria un extraordinari imant capaç d'atreure una vaga general a tots els sectors i empreses que avui lluites de manera aïllada contra l'ofensiva patronal. Recordem la força de les mobilitzacions de les Marees Groga i Blanca de fa 8 o 9 anys, de les Marxes de la Dignitat i les victòries que van aconseguir. Avui podem impulsar una marea encara més poderosa, la marea de la classe treballadora unida per lluitar per un present i un futur digne.
