Però en realitat el 15M ha tingut unes repercussions polítiques molt més profundes. La participació directa de centenars de milers de joves i treballadors a les manifestacions del 2011, i la simpatia de milions, va ser fruit dels atacs a les condicions de vida i de treball que estem patint. La necessitat de defensar-nos d’aquests atacs s’ha vist taponada una vegada i una altra per l’actitud de les direccions reformistes dels sindicats de classe i les organitzacions tradicionals de l’esquerra. El 15M va ser una explosió de rebuig al sistema capitalista i a la seua crisi. La recerca d’una alternativa a la paràlisi i incapacitat de l’esquerra social-demòcrata, reformista i burocràtica per a articular la resposta als atacs.
Aquesta explosió va significar un profund canvi i ha alimentat la mobilització d’una forma determinant. Des d’aquell moment es van organitzar vagues generals, van sorgir les Marees, lluites tan importants com la de la sanitat en Madrid o la protagonitzada en defensa de l’educació pública, la mobilització impulsada per la PAH contra els desnonaments, a més a més de centenars de lluites obreres... El sorgiment de Podemos i el ràpid creixement del seu recolzament electoral és part d’aquest procés també. És la mobilització, la lluita al carrer, l’organització i la participació directa de desenes de milers allò que ha col·locat Podemos on està, i independentment del discurs de la seua direcció en un moment determinat, açò és el que més preocupa.
Tot això explica la insistència i pressió per a separar Podemos de la mobilització i confinar-los l’activitat institucional. Açò s’ha vist també en aquest 5 aniversari del 15M, en el que l’absència de Podemos com a organització en la convocatòria i dels seus màxims dirigents en les manifestacions ha estat un factor determinant. És una greu errada pensar que el canvi polític s’aconseguirà en les institucions. L’experiència demostra que sols la lluita de masses imposarà els canvis polítics que necessitem. Als parlaments, als ajuntaments, tot està organitzat per a diluir la veu dels oprimits, per a neutralitzar els seus representants. No res es pot aconseguir en aquest terreny que no hi haja sigut conquerit anteriorment per la mobilització. Podemos i la unitat d’acció establerta amb IU han d’estimular la lluita amb una postura clara en defensa dels treballadors i la joventut. Açò no sols proporcionarà molta més força electoralment, és l’únic mitjà de defensar realment les aspiracions de la majoria a les institucions.
Està bé saludar la mobilització i mostrar el recolzament en declaracions i des de les xarxes socials com han fet els dirigents de Podemos i IU en els últims dies, però no hi ha prou. És evident, que si tant Podemos com IU haguessin fet una crida decidida a participar en el 5è aniversari del 15M, i s’hagessin implicat directament en la seua convocatòria, hauríem tingut centenars de milers als carrers, i això, lluny de debilitar-los de cara al 26J, els hauria enfortit de forma clara. Aquest és l’únic camí per a tenir èxit.
