Prou ja d’encoratjar la privatització de la universitat pública!
Per un pla públic d’inversió per a garantir una formació de qualitat i segura!
El ministre d'Universitats ha estat desaparegut durant mesos de l'escena educativa. Manuel Castells s'ha negat amb rotunditat a aplicar un pla de rescat a la universitat pública i manté unes taxes universitàries totalment desorbitades que expulsen els fills i filles de les famílies treballadores de la universitat -especialment en el context de crisi econòmica en què ens trobem-. Per si això fos poc, en una entrevista a Carne Cruda, Castells apuntava a la "necessitat" que les universitats públiques "busquin finançament a través de l'empresa privada".
El model nord-americà: universitats que funcionen com bancs on les empreses ho controlen tot
En aquesta entrevista, Castells posava com a exemple el cas de la Universitat de Berkeley -on ell treballava abans d'incorporar-se al ministeri-, que definia amb les següents paraules: "Era una Universitat pública de gran prestigi lligada al finançament d'empreses privades". No és la primera vegada que el ministre d’UP defensa el model universitari instal·lat als EUA, un dels més elitistes i de pràcticament impossible d’accedir per a la classe obrera dels Estats Units a causa del seu elevat cost, on les universitats són finançades pràcticament en la seva totalitat per capital privat. Les "donacions" -totalment interessades- de magnats empresarials i oligarques constitueixen una part fonamental d'aquesta. El 2013, els diners que van rebre les deu principals universitats del país va ser de 34.000 milions de dòlars, entre les que destaquen la Universitat de Stanford amb 931 milions i Harvard amb 7921.
Evidentment, els capitalistes no regalen aquesta quantitat ingent de diners a canvi de res. Tot i que el ministre Castells defensa que cal rebre amb els braços oberts tots els diners que financin la universitat pública -dóna igual d'on vinguin- sempre que es "garanteixi la independència i autonomia" de la universitat en qüestió, la realitat als Estats Units demostra que això és una utopia. Com diu el refrany popular: qui paga al flautista escull la melodia. L'educació és una necessitat social fonamental pel conjunt de la població i la classe dominant ho saben molt bé. Per això fan tot el possible per introduir la ideologia del sistema capitalista (l'individualisme, la competició entre estudiants, la llei del "màxim esforç"...) a les nostres aules i pretenen convertir -com succeeix als EUA- les universitats en espais on difondre seva propaganda reaccionària. Tancar amb pany i clau les facultats als fills i filles de la classe treballadora és una prioritat per a ells. Negant el nostre accés a l'educació superior ens converteixen en mà d'obra barata que poder explotar en els llocs de treball a canvi de sous de misèria.
Però aquests "desinteressats" empresaris no només tracten de controlar la universitat pública per una qüestió ideològica, sinó perquè també, d'aquesta manera, aconsegueixen convertir-se en els amos i senyors dels recursos i mèrits de les pròpies facultats. A la majoria d'universitats públiques nord-americanes es desenvolupen amplis programes científics i de recerca -finançats en part amb fons públics i els impostos de la població-. En ells, les empreses farmacèutiques que parasiten la universitat pública, mitjançant les seves "donacions", s'aprofiten de la investigació que realitzen laboratoris universitaris per continuar fent negoci. D'aquesta manera, per exemple, si en un d'aquests estudis es trobés la cura per a la Covid19, la titularitat de la patent recauria sobre l'empresa.
El resultat de tot això és dramàtic. L'única forma de poder accedir a la universitat és que els estudiants demanin préstecs. El deute federal estudiantil ha arribat al seu màxim històric de 1,7 bilions de dòlars i és la segona causa d'endeutament de les famílies nord-americanes, només per darrere de les hipoteques. 44 milions d'estudiants duen més de 37.000 dòlars per cap i el 70% no té com tornar-lo. A la Universitat de Califòrnia el 20% dels estudiants són persones sense sostre. El problema, evidentment, no acaba a l'acabar els estudis: el 20% dels nord-americans amb més de 50 anys tenen deutes relacionats amb la seva educació.
L'única solució és rescatar la Universitat pública i garantir la seva gratuïtat
És francament increïble i molt indignant que un ministre d'Unides Podem defensi aquest model educatiu per a l'Estat espanyol, un model que s'ha aplicat en nombrosos països, com Xile, i ha obtingut resultats esgarrifosos pels estudiants amb menys recursos. Fer de l'educació un negoci, implantar el clientelisme, la corrupció i l'expulsió de les famílies treballadores dels estudis superiors no té res a veure amb una política d'esquerres. Més aviat és tot el contrari.
El ministre d'Universitats apuntava que aquesta finançament privat havia d'anar a solucionar les deficiències que existeixen a la Universitat pública i a millorar els equips tècnics per facilitar les classes telemàtiques. Però és totalment mentida que "un dels grans problemes de la universitat espanyola és que les empreses no ajuden a mantenir-la", com afirmava Castells. El principal problema és precisament les polítiques de privatització de l'ensenyament universitari, els plans classistes com el 3+2, les retallades a les beques -beques que segueixen estancades tot i la reforma anunciada pel ministre- i un llarg etcètera. El problema és que no s'ha posat en marxa un pla de rescat a l'ensenyament i universitat públiques.
Aquesta és l'única solució. Un pla d'inversió que permeti millores tècniques i d'higiene per a fer front a la Covid19, per garantir una educació presencial pública i de qualitat, per assegurar condicions laborals als nostres professors i la gratuïtat de tots els estudis superiors.
Aquesta és la tasca urgent que té per davant el govern PSOE-UP: revertir la política educativa aplicada pels governs del PP que ens han portat a una situació catastròfica. Han de posar tots els mitjans necessaris per acabar amb un model d'universitat pública que cada cop s'assembla més a la privada en lloc d'empènyer a la universitat pública a mans d'empreses.
Cal aixecar una resposta davant aquest inici de curs caòtic: la lluita és l'únic camí!
Com en els instituts i escoles, la universitat no ha escapat d'un inici de curs marcat per la improvisació i la manca de recursos que estan posant en perill la nostra salut i vulnerant el nostre dret a l'educació. El protocol universitari presentat per Castells -que a més és de compliment "voluntari" per part de les direccions universitàries- és totalment ridícul i els i les estudiants ens estem enfrontant a situacions surrealistes i molt greus: amb el semestre en marxa, estudiants que no coneixem encara els nostres horaris; un model semipresencial caòtic que afavoreix els estudiants amb més recursos econòmics i tecnològics; la manca de professors impedeix no només la resolució de dubtes sinó també un contacte fluid que asseguri el nostre aprenentatge; estudiants que no podem entrar a les aules per l'aforament establert i hem d'escoltar la lliçó des del passadís on no es pot garantir la distància de seguretat...
Des del Sindicat d'Estudiants hem insistit durant mesos que la situació que viu la Universitat pública és totalment sagnant i les mesures que són necessàries aplicar no es poden postergar més. L'inici de curs ha confirmat tràgicament punt per punt el que la comunitat educativa hem estat advertint. No podem permetre que sota l'excusa de la Covid19 i la crisi econòmica, es tanquin les portes de la Universitat pública als estudiants de famílies obreres per sempre. Portem anys lluitant contra la privatització i exigint una Universitat pública, gratuïta, democràtica i de qualitat. Avui totes aquestes reivindicacions cobren més rellevància que mai.
Juntament amb els companys i companyes dels instituts, els nostres professors i famílies, hem d'organitzar una resposta contundent. Per això, la comunitat educativa hem d'impulsar una vaga general educativa -des infantil a la universitat- seriosa i unificada per forçar al Govern PSOE-UP i a la Generalitat a donar un gir de 180 graus. La lluita és l'únic camí perquè s'escolti la nostra veu i perquè es compleixi amb les reivindicacions de la comunitat educativa, començant per la posada en marxa d'un pla de rescat a l'ensenyament públic que passi per la inversió de 7% del PIB.
Ministre Castells: menys privatització i més inversió!
Per una educació 100% gratuïta, presencial, de qualitat i segura!
(1) Harvard va tancar l'últim exercici fiscal amb 29.200 milions a les seves arques el què, sumat als beneficis anteriors, equival a la mateixa riquesa de la República Dominicana.
