Reforçar la lluita de masses contra les polítiques de la dreta basca!
Ni la COVID-19 ni la importància dels rebrots de les últimes setmanes a la CAB han estat problema perquè Urkullu celebrés les eleccions autonòmiques. Conscients de la creixent oposició a les seves polítiques i amb la mobilització social trepitjant-li els talons, el PNB ha imposat aquests comicis per evitar un escenari que només podia perjudicar-los a la tardor. Però els resultats electorals -tot i la campanya mediàtica que presenta el PNB com el gran vencedor- revelen una realitat de la qual la dreta basca no pot estar satisfeta: l'efecte de la vaga general del 30 de gener i la creixent mobilització als carrers a Euskal Herria han catapultat EH Bildu, mostrant el gir a l’esquerra d'amplis sectors de la classe treballadora i el jovent basc.
El vot conjunt de l'esquerra parlamentària (EH Bildu, E-Podemos, incloent-hi també al PSE) és de 442.316 vots, i torna a superar la dreta basca i espanyola en 26.687 vots. Però el més important en aquest balanç és el creixement d'EH Bildu, que és l'única força que puja en nombre de vots guanyant 23.516 respecte a les anteriors eleccions, fins a arribar a les 248.688 paperetes el 2020 i 22 escons, quatre més que al 2016.
Per la seva banda, Elkarrekin Podemos ha estat durament castigat pel seu gir a la dreta, la seva oposició activa la vaga general del 30 de gener i el seu suport parlamentari al PNB, passant de 157.334 vots i 11 diputats el 2016 a 71.759 vots i 6 escons el 2020. La formació de Miren Gorrotxategi ha llançat per la borda un capital polític extraordinari, que el va portar a superar el PNB en les eleccions generals de fa quatre anys obtenint 333.730 sufragis. La seva coalició amb el PSOE al govern central no només no li ha permès recuperar l'espai que ha anat perdent, sinó que ha confirmat a milers de treballadors i sobretot de joves que la seva política és cada dia més difícil de diferenciar de la socialdemocràcia tradicional.
Pel que fa a la dreta espanyolista aprofundeix els seus desastrosos resultats i es converteix en una força irrellevant. La coalició PP i Cs perd 68.949 vots i quatre escons respecte del 2016 i es queda amb només 60.299 vots, 5 escons i el pitjor resultat de la història del PP basc.
El parlamentari que finalment treu Vox per Araba, amb menys de 5.000 vots, no pot amagar que la dreta i la ultradreta s'estavellen. El partit d'Abascal ha tornat a mostrar el seu aïllament real: només aconsegueixen 17.517 paperetes a tota la CAB.
La polarització social a dreta i a esquerra s'ha reflectit en aquestes eleccions més que mai entre el PNB i EH Bildu, tant en vots (38,76% i 27,58% respectivament) com durant la campanya. Els mitjans de comunicació capitalistes amaguen curosament que tot i que el PNB puja tres escons respecte a 2016 ho fa perdent 48.739 vots (el 2020 obté 349.429 vots i 31 diputats). A més el PNB es beneficia d'un transvasament d'electors que en altres ocasions han anat al PP però en aquesta ocasió han vist al partit d'Urkullu com l'instrument més útil per a frenar EH Bildu i assegurar la continuïtat de les polítiques patronals.
Pel que fa als seus socis del PSE, que també guanyen un escó amb 4.551 vots menys que fa quatre anys (121.869 vots i 10 diputats el 2020), no poden celebrar res. No només segueixen estancats i no recullen cap rèdit de la suposada bona gestió del govern espanyol, sinó que s'han convertit en els escuders submisos de la dreta basca avalant la seva agenda de retallades i austeritat. Un fracàs més que evident, tant per l'aparell del PSE com del PSOE.
Aquests resultats s'han donat amb una abstenció històrica del 47,14%, més de 800.000 persones no van anar a votar d'un total d'1,7 milions d'electors. L'abstenció va ser clarament major als barris i pobles obrers, amb un 10% més de mitjana que a les zones riques. Això reflecteix el marge que existeix per a mobilitzar els sectors proclius a l'esquerra i les clares possibilitats de fer fora el PNB.
Cal assenyalar també el cansament creixent davant de la política institucional burgesa, al que s'uneix la indignació per haver forçat aquestes eleccions enmig de seriosos rebrots de la pandèmia per tota la geografia basca. Mentre el PNB ha portat endavant la seva agenda de retallades salvatges i privatitzacions en la sanitat i els serveis públics enriquint l'oligarquia, les famílies treballadores hem posat els morts i seguim patint les conseqüències.
Qui tregui com a conclusió que la majoria absoluta amb la que probablement governi la coalició PNB i PSE serà garantia d'estabilitat i pau social s'equivoca completament. La polarització social continuarà agreujant-se, i la radicalització de la lluita de classes en el context de l'enfonsament econòmic actual és una perspectiva molt probable.
La lluita als carrers enforteix EH Bildu i l'empeny a l'esquerra
EH Bildu ha aglutinat majoritàriament el vot del jovent i la classe treballadora que ha omplert els carrers d'Euskal Herria durant els últims anys. L'auge de la lluita sindical i les mobilitzacions històriques que van culminar en la vaga general del 30 de gener, han accentuat la polarització de classe entre l'Esquerra Abertzale i la dreta del PNB.
Davant d'un Urkullu que s'ha col·locat al capdavant de l'ofensiva patronal i la repressió, mostrant sense embuts el seu brutal odi contra el moviment obrer i el jovent, EH Bildu s'ha posicionat de la banda de la mobilització. Mobilització que a més ha assenyalat al PNB, més directament que mai, com el partit de la corrupció, les retallades i la privatització; el que destrueix el medi ambient amb el TAV i la incineradora per al negoci dels empresaris; i el partit de la repressió de l'Ertzaintza, la llei mordassa i del règim del 78.
EH Bildu va ser l'únic partit de l'esquerra parlamentària que va donar suport a la vaga general del 30G, i ha col·locat en el seu programa les reivindicacions dels moviments socials. Òbviament, la direcció de l'esquerra abertzale està lluny encara de treure la conclusió que la conquesta del dret d'autodeterminació passa per confrontar amb el PNB i no per considerar-lo un hipotètic aliat, i que el combat pel socialisme i el dret a decidir és un de sol. Però és evident que la pressió de la classe treballadora i el jovent estan tenint un fort impacte en EH Bildu, com demostra l'acord signat amb Ikasle Sindikatua / Sindicat d'Estudiants (llegeix-lo aquí) o les seves iniciatives per derogar la reforma laboral deixant en evidència el PSOE.
Per amplis sectors aquests fets concrets els han convertit en l'alternativa més creïble i combativa a l'esquerra de la socialdemocràcia i de Podem.
El daltabaix d'Elkarrekin Podemos: una crítica al seu paper dins el govern de coalició
En les eleccions generals de 2016 Podem va ser la primera força a Euskadi -per davant del PNB-, reflectint el gir a l'esquerra i les enormes expectatives que van generar quan defensaven els drets democràtics per al poble basc i acabar amb el règim del 78. Però la transformació que han patit en aquests anys, i la seva conversió en un partit de govern, han suposat traspassar línies vermelles.
El gir al pragmatisme socialdemòcrata ha minat les senyes d'identitat que van convertir a Podem en el vehicle de la indignació social i una seriosa esperança de ruptura amb el sistema capitalista. No només han donat l'esquena a la lluita del poble de Catalunya per la república abandonant la defensa del dret a decidir. El seu suport el passat desembre als pressupostos de retallades del PNB i la seva posició d'esquirolatge contra la vaga general del 30 de gener han causat una gran decepció a Euskal Herria. Que puguin enfrontar-se a la seva base social, intentar escindir el moviment pensionista i denigrar una vaga general que va ser un gran èxit, només amb l'objectiu d'assegurar els vots del PNB al Parlament espanyol per al govern de coalició, dóna la mesura de la deriva de la direcció d'UP.
El mateix es pot dir del vergonyós capítol que van protagonitzar negant el seu suport a la formació d'una comissió parlamentària per a investigar la implicació de Felipe González en els crims del GAL. La posterior rectificació no va ser molt millor. Aquest fet va causar una profunda commoció a Euskal Herria i va deixar al descobert que el gir a la dreta de Podem incloïa protegir al seu soci de govern i la seva implicació en el terrorisme d'Estat (Llegeix la declaració d'ER aquí).
Els resultats d’Unides Podem a les eleccions basques, al costat de la catàstrofe soferta a Galiza, són un seriós avís i llança molta llum del paper que fan al govern central amb el PSOE. Milions de treballadors i joves són molt conscients de l'amenaça de la dreta. Però aquests resultats demostren que això no és sinònim de donar per bons els 100.000 milions lliurats a l'IBEX 35 i a la banca, les subvencions a la patronal via ERTO, les concessions a l'aparell de l'Estat i les seves forces de repressió, les engrunes impotents davant d'una pobresa que no deixa de créixer, i la defensa a ultrança de les regles del joc del sistema capitalista i el règim del 78 que el sosté.
La justificació dels retrocessos de la socialdemocràcia, i el suport d'UP a la política de col·laboració de classes i "unitat nacional", xoquen directament amb l'experiència d'aquests anys, propicien el desarmament ideològic i donen noves forces al discurs de la dreta.
El mateix Pablo Iglesias deia que la derrota sense pal·liatius en les eleccions basques i gallegues feia necessària una autocrítica. Però en realitat, és l'últim que està disposat a fer-la. El seu missatge durant la campanya a les eleccions basques de "tant de bo tinguéssim a Espanya una dreta com el PNB" ho diu tot. Per això el plantejament d'un govern tripartit a la CAB, amb ells, PSE i EH Bildu va sonar en boca d'Iglesias a maniobra d'última hora, ja que en els fets han estat donant suport a la dreta basca en els moments crucials, exactament igual que seus socis del PSOE.
En defensa d'un programa revolucionari
L'avanç d'EH Bildu a les eleccions, i les tremendes possibilitats que se li obren, estarà marcat per la decisió de l'esquerra parlamentària: o advocar pel mal menor o defensar conseqüentment els drets de la classe treballadora i el jovent, confrontant amb la patronal i la banca, i recolzant-se en la nostra força al carrer.
La classe treballadora ha donat clarament el vot a un discurs que es posiciona a l'esquerra de la socialdemocràcia i que ha desafiat molt més que en el passat la dreta basca. Si EH Bildu aprofundeix aquest camí, en totes les posicions institucionals, als ajuntaments que governa i sobretot, si empeny la mobilització social i l'organització de la classe treballadora, els 100 mil vots que els separen del PNB poden reduir-se fàcilment. Però aquí no es tracta de l'habilitat en el treball institucional. Es tracta de doblegar socialment a la dreta basca, i per aconseguir-ho cal deixar d'allargar la mà al PNB i trencar obertament amb tota possibilitat d'arribar a pactes que, en el millor dels casos, sempre trairan.
Urkullu i Ortuzar compten amb agafar aquesta mà estesa si de veritat es posen lletges les coses als carrers i perilla el seu poder. Per això és necessària una oposició frontal al PNB i aprofundir el camí que va obrir la vaga general aixecant un programa socialista, revolucionari i internacionalista.
Prendre la ruta que ha escollit Elkarrekin Podemos no és solució. Ja s'ha demostrat amb claredat on acaba: de la banda del règim del 78. L'única forma de posar fi a la precarietat laboral, les retallades i la repressió, és a través de la lluita als carrers, organitzant la classe treballadora en les fàbriques, en els centres d'estudi, en els barris. Així és com hem aconseguit tots i cadascun dels nostres drets.
Cal construir una organització revolucionària que plantegi obertament el dret a decidir i el lligui al combat per una política de classe. Cal portar el programa de la revolució socialista a la lluita sindical, a l'estudiantil, a la feminista, ecologista o antiracista. Sota la bandera del socialisme revolucionari i de l'internacionalisme tenim tot un món a guanyar. Aquesta és la bandera que defensem des d’Ezker Iraultzailea.
