Els primers dies del 2024 han confirmat que el full de ruta del nou govern de Pedro Sánchez difereix enormement de les expectatives creades durant la campanya electoral. La propaganda grandiloqüent que presentava Sánchez com el campió mundial de la lluita contra el feixisme va quedant en entredit cada cop més.

El ferm alineament de l'Executiu amb les polítiques de l'imperialisme occidental en suport del genocidi sionista contra el poble palestí, la seva cessió a la Unió Europea davant les pressions de l'extrema dreta per endurir les polítiques migratòries i d'asil, i la tornada a una política de retallades socials, el primer pas de la qual ha sigut la proposta de rebaixar les futures pensions dels aturats de llarga durada, tenen molt poc a veure amb les expectatives que van impulsar milions de persones a votar el PSOE i Sumar per frenar el PP i Vox.

És possible que la derrota del decret impulsat per Yolanda Díaz, gràcies als cinc diputats de Podem que han actuat correctament contra aquesta retallada en les futures jubilacions dels perceptors del subsidi d'atur, pot obligar el govern central a desistir de la mesura, però segurament no canviarà significativament l'orientació de la coalició PSOE-Sumar. Els fets són tossuts i desmenteixen rotundament la retòrica de Yolanda Díaz i els seus socis.

La decisió valenta de Podem ja ha provocat una allau de mentides i acusacions falses des del PSOE i sobretot des de Sumar, que intenten ocultar que el decret amagava un greu retrocés en drets socials. Però hem d'assenyalar que significarà molt poc si Podem no utilitza aquest cop a la taula per canviar de rumb d'una vegada per totes.

L'experiència demostra que la trajectòria de la direcció de Podem és francament incoherent. Ara, quan han sigut expulsats del govern i humiliats per Yolanda Díaz, s'erigeixen en ferotge oposició a Sánchez. Per què no ho feien quan tenia 35 diputats i ocupava diversos ministeris i una vicepresidència del govern? La Reforma Laboral de Yolanda Díaz o la Llei d'Habitatge no eren obertament regressives quan Podem les aplaudia amb entusiasme? La no derogació de la llei Mordassa i la traïció del poble sahrauí no mereixien també un cop a la taula igual o més contundent? Què hauria ocorregut si Irene Montero s'hagués mantingut en el Consell de Ministres?

El gir de Podem serà molt més creïble quan tornin als carrers disposats a impulsar amb totes les seves forces la ruptura de la pau social que imposa el govern central amb l'ajuda de CCOO i UGT.

Però tornem a l'essencial. Cada cessió de Sánchez davant l'imperialisme occidental i davant les exigències del món financer i empresarial en matèria de política econòmica i social és un baló d'oxigen per al bloc d'extrema dreta conformat per PP i Vox.

Que les ministres socialistes hagin hagut de dirigir-se al PP per suplicar-li el suport als tres decrets pendents no només confirma que pensen que les "polítiques socials" del PSOE i Sumar són perfectament acceptables per al PP, també revelen debilitat. Feijóo no només ha respost amb un cop de porta, sinó que també ha pujat l'aposta en la seva línia d'extrema dreta, com ho demostra l’esmena que ha presentat a la Llei d'Amnistia, que reclama un enduriment encara més gran (!) del Codi Penal per a delictes polítics que permetria la dissolució de partits independentistes.

Les paraules se les emporta el vent

Pedro Sánchez és conscient que la immensa majoria de la seva base social rebutja els crims sionistes a la Palestina ocupada. Per això en un primer moment va escenificar una posició de rebuig només de boca al genocidi desencadenat per Netanyahu, aconseguint així prestigi de governant compromès amb el poble palestí. Però, més enllà de les paraules, el comerç amb Israel, inclòs el d'armes, i el suport al seu govern es va mantenir sense canvis, i fins i tot l'Executiu va aportar dos vaixells de guerra a les forces de l'OTAN al Mediterrani oriental que recolza el desplegament militar sionista.

La massacre palestina és molt més que un assumpte regional. Netanyahu i les seves polítiques s'han convertit en l'estendard que agita l'extrema dreta de tot el món. Trump, Abascal, Salvini, Milei, Alternativa per Alemanya i altres forces polítiques europees i del món sencer, hereves de l'antisemitisme nazi i feixista dels anys 30, s'han convertit en fanàtics del sionisme genocida.

L'única força que pot aturar la massacre contra el poble palestí és una contundent mobilització internacionalista de la classe treballadora mundial, que posi contra les cordes els governs que donen suport a Israel. En aquest sentit, Pedro Sánchez pot presumir davant els seus amos imperialistes d'haver aconseguit, amb l'ajuda dels seus socis parlamentaris, de CCOO i UGT, contenir aquesta mobilització a l'Estat espanyol, evitant, de moment, que assoleixi la força i contundència de les mobilitzacions contra la invasió de l'Iraq el 2003.

Una política social i econòmica supeditada a la classe dominant

La subordinació a l'imperialisme implica la subordinació a la classe dominant espanyola en matèria econòmica, social i en tots els grans assumptes. Aquesta és la política que ha guiat el PSOE des dels pactes del 1978, però que en els últims anys, a causa de la pandèmia, va quedar dissimulada després de la pluja d'ajuts assistencials i injeccions financeres al gran capital, i que van jugar un paper decisiu per imposar la desmobilització.

Superat el daltabaix, toca tornar a la normalitat i compensar el dèficit de les finances públiques mitjançant noves retallades en la despesa. Els efectes de l'anomenat "escut social" s'han diluït a causa de la inflació i el govern continua la ruta que mai va abandonar: retallada constant dels costos empresarials per sostenir l'auge de les exportacions industrials i agràries, i facilitats perquè empresaris, rentistes i especuladors immobiliaris treguin el màxim partit del turisme, explotant una mà d'obra precària o aprofitant-se de l'alça bestial dels lloguers.

La conseqüència és l'empobriment de sectors cada vegada més grans de la classe treballadora i el jovent. Els recents informes de la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i de Càritas són esborronadors. Dos milions i mig de treballadors reben salaris sota el llindar de la pobresa i tres milions de famílies no poden cobrir les seves necessitats bàsiques.

Això, unit a les dificultats per a l'accés a un habitatge digne i a l'imparable deteriorament de la sanitat pública crea un ambient de descontentament social al qual l'extrema dreta, PP i Vox, traurà partit.

Hem d'aprendre de l'experiència històrica dels anys 30 del segle passat. Des de l'esquerra combativa hem de donar una resposta ferma davant d'un sistema capitalista que només pot sobreviure empenyent la misèria a capes cada vegada més grans de la classe treballadora. I aquesta resposta no passa per aspirar a participar novament en un govern que gestiona la lògica capitalista amb una aura de "progressisme", sinó a impulsar la lluita de classes i la mobilització popular amb un programa de confrontació i per a la transformació socialista de la societat.