Les eleccions del 23J s'han saldat amb un cop dur per a la reacció i per a la seva base social que clamava set de venjança contra l'esquerra. La imatge d'Abascal a la nit electoral, intentant escaquejar-se de comparèixer davant els mitjans, i després representant amb la seva plana major la imatge de la desmoralització més absoluta, mentre balbucejava un enfilall d'acusacions contra Feijóo, resumeix a la perfecció la derrota d'aquests ultradretans espanyolistes , masclistes i xenòfobs. I el mateix podem dir del PP. El discurs de Feijóo davant els seus, desencaixat davant els crits a favor d'Ayuso, va ser un exercici patètic, i va deixar fins i tot atònits els seus seguidors quan va plantejar que intentaria formar Govern i que parlaria amb el PSOE i la resta de formacions parlamentàries per aconseguir-ho. Es veu que el seu sentit del ridícul, treballat a consciència durant la campanya, encara pot donar molt més de si.

Tot i que gairebé totes les enquestes auguraven una victòria per majoria absoluta de la reacció, i que aquest era l'ambient que es respirava després del tsunami blau del 28M i el desastre de l'esquerra governamental, finalment el daltabaix ha estat evident.

El revers sagnant que rep l’extrema dreta del PP i els seus aliats del fasci, i que els impedirà formar Govern, és la conseqüència de la mobilització de milions de treballadors i de joves, de la seva determinació per evitar una involució en els drets democràtics de grans proporcions i una advertència també que aquesta esquerra governamental: o rectifica, o pot abocar-se a l'abisme definitivament.

Quina lliçó han donat milions de treballadors i un jovent que ha estat en primera línia de les multitudinàries manifestacions del feminisme combatiu, contra les agressions homòfobes o la destrucció del planeta. El jovent ha estat clau en aquests resultats, com també ho ha estat el poble i els treballadors de Catalunya i Euskal Herria que han tornat a aixecar un mur de resistència contra el nacionalisme espanyolista més fastigós.

No veure aquest aspecte essencial, la consciència antifeixista del moviment obrer i el jovent en acció, és negar l'enorme potencial que hi ha per transformar la societat en línies socialistes. Les formacions sectàries que s'han atipat als seus webs de cridar a l'abstenció ja tenen un veredicte concret a la seva posició: milions els han dit clarament que aquest no és el camí, que aquest camí portava a obrir el pas a la ultradreta. Quina lliçó del moviment viu de la nostra classe, i quina ignorància la d'aquells que arrastren pel fang les idees de Marx, Lenin, Rosa Luxemburg i Trotski.

El vot al PSOE i a SUMAR no és un xec en blanc ni de bon tros. És més aviat el contrari. El vot ha estat un instrument per conjurar l’amenaça de la reacció. Però el descontentament i la frustració amb les polítiques capitalistes del Govern de coalició no s'han dissipat. I si el proper Executiu que es formi, que pot liderar Pedro Sánchez òbviament, insisteix a omplir les butxaques de l'Ibex 35 i la banca, a no fer res respecte al problema de l'habitatge, a assentir les retallades en sanitat i educació pública, a mantenir lleis repressives que s'utilitzen contra els que lluiten, en un escut social raquític que no impedeix l'avenç de la pobresa, o garantir la pau social a la patronal i imposar la desmobilització… si segueix per aquest camí, llavors l'extrema dreta tornarà a agafar impuls i pot acabar assolint els seus objectius.
La reacció, el neofeixisme, ha patit un dur revés, però pensar que ha estat derrotada i que ja no suposa cap amenaça, tenint en compte a més el que significa el règim del 78, no només és una ingenuïtat: és una estupidesa criminal.

PP i Vox: del passeig triomfal a una nit de malson

Les dades han de ser analitzades amb rigor, sense amagar cap cara de la realitat.

Tot i l'increment de la participació, que ha passat del 66,23% al 70,40% (4,17 punts d’increment), i que finalment s'ha pogut evitar que el PP i Vox sumin per formar Govern, la distància entre els blocs s'ha reduït, i el PP i Vox han quedat molt a prop d'aconseguir la majoria absoluta, a tan sols 6 escons!

El bloc de la dreta ha crescut 723.933 vots (un 2,18%), arribant al 45,65% (11.177.348 vots) davant el 43,47% que va aconseguir el 2019 (10.453.415 vots). El bloc de l'esquerra parlamentària, incloent-hi l'esquerra independentista, ha perdut 191.434 vots (l'1,68%) passant d'un 49,96% (12.013.776 vots) a un 48,28% (11.822.342 vots), però superant així i tot a la dreta espanyolista per 644.994 vots. Una majoria de treballadors i joves han entès perfectament l'amenaça que suposava una victòria de la reacció, i s'han mobilitzat amb contundència.

Aquest fet, inapel·lable, suposa una contestació a tots aquells que des de l'esquerra institucional i les seves veus mediàtiques van carregar contra els treballadors i els joves per la falta de consciència després de la derrota del 28M, culpant-los d'aquells resultats, sense assumir el malestar i la crítica més que justificada contra una gestió del Govern de coalició que no ha frenat l'empobriment de la classe treballadora i que ha acceptat la lògica del capitalisme sense dir ni piu.

Una crítica que, evidentment, segueix vigent, però que es combina amb una memòria històrica molt viva que sap perfectament què és el feixisme i l'amenaça real que implica. I aquesta actitud és el que nombrosos grupuscles esquerrans han estat incapaços d'entendre, cridant impotentment a l'abstenció i el vot nul, i situant-se en una posició equidistant en una batalla que la classe obrera ha entès que no era secundària.

La nostra postura va ser clara, tal com vam assenyalar en la nostra última declaració, mantenint-nos en una posició marxista intransigent: “Plantejar que tant se val el vot i qui governi, que tots són iguals, que és millor l'abstenció, és caure en una posició sectària. Impotent. Els revolucionaris mai no hem estat indiferents a l'avenç de la dreta, i no ho facilitarem en cap terreny, tampoc a les urnes. Votar críticament o molt críticament per les formacions de l'esquerra parlamentària no vol dir legitimar el seu programa, ni les seves polítiques. Significa utilitzar aquest vot per colpejar els feixistes i, per descomptat, confiar només en les forces del moviment obrer i el jovent, en la seva capacitat d'organització i de lluita per derrotar el neofeixisme amb un programa socialista i anticapitalista” [1].

La dreta i l'extrema dreta esperaven un autèntic passeig triomfal, menyspreant la capacitat de lluita i de resistència del moviment obrer i del jovent combatiu. Fruit d'això, encoratjats després dels resultats del 28M, es van llançar a una ofensiva sense quarter contra el feminisme i els drets de les dones i la comunitat LGTBI, contra l'independentisme, i contra l'esquerra militant i els moviments socials.

Una campanya que no ha comptat amb les falanges feixistes, a través d'empreses dirigides per nazis com Desokupa, i que ha estat acompanyada pels pactes entre el PP i Vox a moltes comunitats i ajuntaments, posant al capdavant de Parlaments i Governs reaccionaris de tota mena, des de maltractadors condemnats fins a torers feixistes, i des de misògins de l'Opus Dei que carreguen contra les dones per no tenir penis fins a falangistes que reivindiquen matances com la de Badajoz a la guerra civil. Tota aquesta pols social que representa la reacció, composta de milers de petits i mitjans empresaris que s'enriqueixen a costa de l'explotació laboral més salvatge i racista, i que reivindiquen les essències de la dictadura franquista i del nacional catolicisme, miraven per sobre l’espatlla esperant aixafar-nos. No ho han aconseguit!

La seva supèrbia i el seu orgull patri s'han trobat de cara amb la realitat. Tot i que el PP ha guanyat les eleccions, els seus resultats han quedat molt lluny del que s'esperava. El PP ha obtingut el 33,05% dels vots (8.091.840) davant el 20,99% del 2019 (5.047.040), fet que suposa un increment de 12 punts, 3.044.800 vots, i 47 escons. D'altra banda, Vox pateix la patacada més gran, perdent més del 17% dels seus vots (623.235), i retrocedeix del 15,21% al 12,39%, perdent ni més ni menys que 19 escons, gairebé la meitat.

A més dels vots de Vox i dels perduts per Ciutadans (1.650.318), el PP aconsegueix atraure 723.933 vots més, tant de l'abstenció com probablement, en una petita part, de sectors molt endarrerits de l'electorat socialista.

El desvergonyiment amb què ha actuat la dreta les últimes setmanes va despertar totes les alarmes i va impulsar finalment aquest gir. En primer lloc amb un Feijóo erràtic que, davant les denúncies pels seus vincles amb el narco Marcial Dorado, va passar de dir que no sabia res de les seves activitats a dir que quan el va conèixer només era un mer contrabandista, i no un narcotraficant. També absentant-se d'un debat on Abascal va acabar fent el complet ridícul.

Per la seva banda, Abascal i Vox van emergir amb el discurs més feixista, carregant especialment contra Catalunya, Euskal Herria i l'independentisme. I en això el PP els va oferir la mà, traient ETA per tot arreu i popularitzant entre la seva base social el “que et voti Txapote”. Anaven de sobrats convençuts de la victòria.

Però aquesta estratègia finalment s'ha tornat en contra seu, contribuint a mobilitzar l'esquerra, especialment a les nacionalitats històriques, i enterrant qualsevol possibilitat d'un Govern de la reacció. A Catalunya, la dreta espanyolista passa de 749.289 vots (el 19,46%) a 742.140 (el 21,10%) i només obté 8 escons, el PP 6 i Vox 2. En el cas d'Euskal Herria pugen del 12,49 % dels vots (147.004) al 14,10% (161.732), però només el PP treu escons: 2 a la CAV i 1 a Nafarroa. La qüestió nacional torna a ser clau per tirar per terra un possible Govern de l’extrema dreta.

Aquest cop duríssim a la dreta obre ara una situació complexa tant al si del PP com de Vox. El mateix Feijóo va sentir la nit electoral com era qüestionat davant d'Ayuso. Tot i això, aquests resultats també comprometen l'estratègia trumpista de la presidenta madrilenya. D'altra banda Vox, que ja està enfangat en una lluita interna, també es veurà abocat a una previsible crisi després d'aquesta reculada, però això no implicarà la seva desaparició. El fenomen de l'extrema dreta respon a tendències objectives fruit de la crisi del capitalisme i la seva conseqüent descomposició social, econòmica i política i, per tant, no s'eliminarà a curt termini ni a l'Estat espanyol, ni a Europa ni al món .

Les dades de l'esquerra

En el cas de l'esquerra governamental, el gran vencedor és el PSOE, que ha agrupat el vot útil.

Pedro Sánchez incrementa el suport en gairebé un milió de vots, de 6.792.199 (el 28,25%) a 7.760.970 (el 31,70%) i aconsegueix 2 escons més. Sumar i Yolanda Díaz sí que pateixen una important caiguda respecte a Unides Podem, però força menor de l'esperada tenint en compte els resultats del PSOE: perden 687.664 vots i 7 escons respecte a UP i Más País, passant de 3.701.670 vots (el 15,39%) a 3.014.006 (el 12,31%). Però amb tot el bloc del Govern, PSOE i Sumar, fins i tot aconsegueix incrementar els seus resultats obtenint 281.107 vots més que el 2019, i passant d'un 43,64% (10.493.869) a un 44,01% dels vots (10.774.976).

És evident que en aquesta mobilització del vot hi ha jugat un paper decisiu el jovent. Un jovent que ha estat al capdavant del moviment feminista i de la lluita pels drets de la comunitat LGTBI, que s'ha expressat massivament als carrers en un context en què altres fronts de la lluita de classes com el sindical han estat taponats per el paper de la burocràcia de CCOO i la UGT i la seva funesta política de pau social i pactes amb la CEOE.

L'amenaça del PP i de Vox contra els drets democràtics, de les dones i del col·lectiu LGTBI, amb la seva campanya furibunda contra la Llei del Només Sí és Sí o la Llei Trans, amb la seva negació de la violència contra les dones, o amb la seva censura directa ara a pel·lícules i obres de teatre, han jugat un paper de primer ordre de cara a mobilitzar el vot de desenes de milers de joves que no estaven disposats a retrocedir 50 o 60 anys i perdre drets democràtics fonamentals. Sens dubte, un altre reflex de la importància de la mobilització i la lluita als carrers que ha tingut la seva translació a l'àmbit electoral.

L’altre aspecte central ha estat l’ofensiva espanyolista contra Catalunya i Euskal Herria. Vox ha plantejat obertament que si arribaven al Govern la repressió salvatge del 2017, i l'aplicació del 155, quedarien en una broma, i han defensat la il·legalització d'EH Bildu, la CUP, ERC o l'ANC. Una provocació que ha suposat un revulsiu per a la mobilització del vot a Catalunya, clau per a la victòria de l’esquerra, i on el 28M l’abstenció es va incrementar en 10 punts.

A Catalunya el PSC ha obtingut el 34,49% dels vots (1.213.006) davant el 20,64% del 2019 (794.666): 418.340 vots i 7 escons més. Una victòria que ha estat decisiva i que suposa que 1 de cada 8 votants socialistes siguin de Barcelona, on el PSC a barris obrers com Nou Barris ha arribat a aconseguir el 43,5% dels vots. En total el 15,6% dels votants socialistes són catalans, la xifra més alta des del 1996, i que confirma el pes decisiu de Catalunya en el gir electoral. D'altra banda, Sumar resisteix, encara que perd 97.451 vots passant d'un 15,36% (590.999) a un 14,03% (493.548), però mantenint els seus 7 escons.

És evident que davant l'estancament i l'abandonament complet de la lluita per l'alliberament nacional, per l'autodeterminació i la República, sectors de l'independentisme d'esquerres han primat en aquestes eleccions el vot útil per frenar l'extrema dreta i la reacció: ERC retrocedeix a 411.976 vots, del 22,73% (874.859) al 13,16% (462.883), i perden la meitat dels seus diputats; i la CUP perd 148.177 vots passant del 6,42% (246.971) al 2,80% (98.794), quedant fora del Congrés.

Pel que fa al partit de la dreta catalanista, Junts, liderat per Puigdemont i del qual depèn ara la investidura, també pateix una dura reculada: 137.591 vots menys passant del 13,77% (530.225) a l'11,16% (392.634).

La victòria folgada de l'esquerra a Catalunya ha estat clau per impedir una majoria absoluta de la reacció a la resta de l'Estat: incloent ERC i la CUP, obté el 64,48% dels vots davant del 65,15% del 2019.

El mateix podem dir a Euskal Herria on l'esquerra obté el 60,29% dels vots davant del 54,33% del 2019. Un resultat fruit de la pujada del PSOE, 62.430 vots més fins al 25,27% (289.826), i de l'ascens importantíssim d'EH Bildu, que incrementa els vots en 53.603 fins al 23,95% (274.676) i supera el PNB en escons.

D'altra banda, en comunitats on la dreta havia avançat amb força, com Madrid o Andalusia, l'esquerra resisteix i fins i tot avança gràcies a una potent mobilització als barris obrers. En el cas de Madrid, amb una participació 5 punts per sobre de les autonòmiques del 28M, la dreta perd 16.049 vots (el PP en perd 251.354 i Vox guanya 235.305) respecte al 28M mentre que l'esquerra creix en 309.332 vots (el PSOE guanya 375.574 vots mentre Sumar perd 70.242). Uns resultats que donen una victòria contundent a l'esquerra als districtes obrers de Madrid, des del 51% i el 54% de Carabanchel i Villa de Vallecas fins al 57% de Villaverde i Usera i el 64% de Puente de Vallecas.

I el mateix podem assenyalar respecte a Andalusia on el PP manté els resultats respecte de les autonòmiques de fa un any, però amb la desaparició de Ciutadans i la caiguda de Vox la dreta globalment perd gairebé 300.000 vots. Alhora, el PSOE obté 570.939 vots més, i Sumar incrementa 76.913 més respecte a la coalició Per Andalusia (IU-UP i Mas País) i Adelante Andalucía juntes, amb una participació que ha augmentat gairebé 13 punts. És a dir, l'esquerra creix en total en 647.852 vots respecte de les autonòmiques de fa un any.

Construir una esquerra revolucionària i recuperar la lluita al carrer

Que haguem frenat temporalment aquesta caterva de reaccionaris és sens dubte una gran notícia. Aquests resultats donen confiança a la classe obrera, al jovent i a milers d'activistes combatius de l'esquerra en les pròpies forces de cara a donar la batalla contra l'extrema dreta, contra la patronal i contra el capitalisme.

Tanmateix, com dèiem al començament d'aquesta declaració, cal fer una anàlisi seriosa de com hem arribat fins aquí, i de per què la reacció ha estat tan a prop de conquerir la Moncloa.

Com ja hem assenyalat, hi ha una gran insatisfacció amb el Govern de coalició. Els seus suposats èxits, als quals no han deixat d'apel·lar al llarg de la campanya, són un autèntic miratge per a milions de famílies obreres. Així ho posen en evidència les xifres.

La pobresa no ha deixat d'augmentar, com ho demostren els informes d'Oxfam i Càritas; els salaris, inclòs l'SMI, han perdut moltíssim poder adquisitiu davant de la pujada desaforada de la inflació i especialment dels aliments; l'IMV ha estat un fiasco complet; la reforma laboral és defensada pel PP i la patronal, demostrant que no ha estat més que un arranjament cosmètic que manté una situació de precarietat laboral que s'ha cronificat; la Llei Mordassa continua vigent i aplicant-se activament contra el jovent i en conflictes obrers com el de Cadis o el metall de Pontevedra; i els serveis públics, no només a Madrid sinó en altres comunitats o a nivell estatal, segueixen col·lapsats i sense que es reverteixin les privatitzacions.

El Govern de coalició ha donat suport sense embuts a l'imperialisme nord-americà, a l'OTAN i a Zelenski a la guerra d'Ucraïna, elevant la despesa militar a nivells rècord; ha abandonat el poble sahrauí, i ha encobert i justificat infames matances com la de Melilla. I les seves polítiques, incapaces de revertir les enormes dificultats de la classe treballadora, sí que han garantit, i de quina manera, els beneficis de l'Ibex 35 i la patronal.

Aquesta enorme insatisfacció, malestar i decepció no han desaparegut. El nou Govern de coalició tindrà una situació encara més difícil que l'anterior, ja que el marge parlamentari s'ha estrenyit encara més. Òbviament, si continua amb les mateixes polítiques que fins ara el malestar entre la base social creixerà, i tard o d'hora donarà oportunitats a la reacció per poder arribar a la Moncloa. L'amenaça s'ha evitat aquest cop, però la reacció no ha estat derrotada.

Sumar s'ha conformat com a coalició enterrant Podem i tot el que va significar, i així sembla que serà després d'aquestes eleccions. Tot i els comentaris de Pablo Iglesias sobre que Podem es farà valer, la realitat és que han quedat reduïts a 5 diputats davant dels 23 que tenien. Sumar no serà Podem, i la seva col·laboració completament acrítica amb el PSOE contribuirà a aprofundir encara més una deriva que ha obert progressivament les portes a l'extrema dreta i la reacció.

Per això mateix, si volem conjurar aquest perill cada cop més seriós, el perill sí ¡del feixisme!, no podem conformar-nos ni amb aquests resultats, ni amb una acció de Govern que és incapaç de posar en qüestió els interessos dels grans monopolis capitalistes, que és incapaç d'enfrontar-se a un aparell de l'Estat al servei de la ultradreta franquista, i que és incapaç d'impulsar polítiques que resolguin veritablement els enormes problemes que patim milions de famílies obreres.

La constitució del nou Govern no estarà exempta d'obstacles. Així ho estem veient ja per part de sectors de l'aparell de l'Estat, furiosos davant la derrota de la dreta, i que ja s'han engegat activant l'ordre de detenció contra Puigdemont i Comín, i aturant Clara Ponsatí a Barcelona, per intentar fer saltar pels aires una possible investidura de Pedro Sánchez. D'altra banda, l'escaire mediàtic segueix en ofensiva histèrica esperant algun miracle que permeti noves eleccions. Però aquesta possibilitat és molt remota. Tant Junts com ERC s'hi juguen molt. La seva única alternativa és un Executiu de Pedro Sánchez o la reacció més negra, especialment en un context de reflux del moviment independentista a Catalunya fruit de les seves polítiques de col·laboració amb el règim del 78 i de defensa del capitalisme.

Pels marxistes revolucionaris l'aspecte central és preparar-nos per al dur període de la lluita de classes que ve al davant. Necessitem recuperar els carrers. La pau social de cara a encobrir la política capitalista del Govern de coalició només ha servit per enfortir les dretes. Per això mateix, després d'aquests resultats electorals, no és el moment d'anar-se'n a casa i confiar-se. Al revés! Hem d'organitzar-nos i aixecar una bandera de lluita contra el feixisme, el capitalisme que l'engendra i el socialisme.

El sistema capitalista ens condemna a la misèria, a la precarietat, a la pèrdua de drets, al totalitarisme, l'hecatombe climàtica i les guerres imperialistes… Ens cal construir una esquerra revolucionària conseqüent, que no discuteixi la dreta i l'aparell de l'Estat sinó que els combati; que no tracti de convèncer els capitalistes sinó que els enfronti i els expropiï; que no renegui de la transformació de la societat sinó que lluiti pel socialisme.

Uneix-te a Esquerra Revolucionària. Ni un minut de treva contra les polítiques capitalistes i el feixisme!

[1] Declaració de la Comissió Executiva d’Esquerra Revolucionària, de data de 21 de juliol de 2023 i que portava per títol “Eleccions 23 de juliol. Derrotar el PP i Vox, a les urnes i amb la lluita de classes!”. Vegeu-la en aquest enllaç.