El passat 2 de març Pedro Sánchez va comparèixer al Congrés per anunciar que l'economia ha entrat en una situació d'emergència i és imprescindible “prendre mesures dràstiques”. Mentint descaradament, Sánchez utilitza la propaganda de guerra per fabricar-se una coartada: “tota aquesta tensió inflacionista i les seves derivades tenen una causa: la injustificable guerra contra Ucraïna; i un culpable: el president Putin”.
Sens dubte la invasió russa d'Ucraïna és un horror, com també ho és l'actitud provocadora i militarista de l'OTAN, però la realitat és que les escandaloses pujades del preu de la llum, dels lloguers, dels aliments, de nombrosos béns i serveis bàsics, o la congelació salarial que patim milions de treballadors i treballadores, van començar molts mesos abans de la invasió i les seves causes no cal buscar-les a les polítiques imperialistes de Putin, sinó a l'estratègia de les grans empreses, bancs i monopolis d’augmentar els beneficis a costa de la nostra sobreexplotació i la pujada especulativa dels preus.
Sota la grandiloqüent crida del Govern PSOE-UP a un “gran pacte de país”, el que realment s'oculta és que paguem de les nostres butxaques els anunciats 2.600 milions d'euros d'increment de la despesa militar, una barbaritat injustificada que mostra el servilisme del Consell de Ministres cap a l'imperialisme nord-americà, i que acceptem nous i més durs sacrificis en benefici d'uns empresaris que acumulen cada dia més guanys. Ens diuen que “s'han de repartir els costos de la guerra”, però tenen molta cura a amagar que aquests costos són només per als que venem la nostra força de treball.
Un pla per garantir els beneficis empresarials
El punt central del pla del Govern espanyol és un pacte de rendes que, amb la complicitat dels dirigents de CCOO i UGT, intentarà imposar una nova congelació dels salaris, després d'anys de depreciació contínua. Només el 2021 el salari mitjà va perdre un 5,2% del seu poder adquisitiu, que se suma a la pèrdua d'un altre 10,1% entre el 2007 i el 2020, segons dades de l'Agència Tributària. Però la realitat encara és més terrible si tenim en compte que la distància entre els salaris dels treballadors precaris i el salari mitjà no ha deixat d'augmentar en l'última dècada. Segons dades de l'INE, el 2020 el salari mitjà dels treballadors precaris era un 40% inferior al salari mitjà global, i més d'un milió sis-cents mil treballadors va cobrar aquell any menys de 820 euros mensuals.
Mentrestant, els preus dels productes i serveis bàsics no paren de pujar, amb l'electricitat al capdavant amb un 75% de pujada en els darrers dos anys. En aquest mateix període, segons dades de l'INE, productes de primera necessitat com l'oli han pujat un 28,7%, la carn un 13,1%, el pa un 6,3%, la llet un 8,7% o el arròs un 10,3%, i els primers dies de març hem pogut comprovar com aquestes pujades s'han accelerat bruscament.
Aquesta inflació desbocada que afecta pràcticament tots els països capitalistes des de fa gairebé un any té les seves arrels en les polítiques que, des de la crisi del 2008, han regat els capitalistes de tot el món amb una pluja de diners públics. Des de l'inici de la pandèmia, els bancs centrals han injectat 32 bilions de dòlars als mercats financers (dades del Bank of America), que es pagaran amb nous plans d'austeritat i un empobriment generalitzat.
Com a conseqüència d'aquest raig de liquiditat, de la qual tan sols una ínfima part ha estat invertida a l'aparell productiu, la capitalització borsària mundial s'ha incrementat en 60 bilions de dòlars (2020-2021) i ha provocat una nova bombolla especulativa. En un context d'estancament de l'economia real, els grans monopolis que acumulen aquest capital fictici han decidit aprofitar el repunt de la demanda de béns i serveis després de l'aturada provocada per Covid per obtenir beneficis extres pujant els preus i acaparant matèries primeres i mercaderies.
Alguns exemples:
1. Les grans navilieres, responsables de fins al 90% del transport global de béns de consum, han vist disparar-se els seus guanys a nivells sense precedents elevant el preu dels nòlits i contenidors. La danesa Maersk va tancar el 2021 amb un benefici rècord de 24.000 milions de dòlars (21.750 milions d'euros), tres vegades més que el 2020. I s'estima que les empreses principals del sector (Maersk, CMA CGM i MSC) han obtingut beneficis de 117.000 milions d'euros.
2. Pfizer, BioNTech, Moderna, AstraZeneca i Johnson & Johnson van tancar el 2021 amb 65.600 milions d'euros facturats per les vacunes contra la covid-19, més del doble que tot el sector de les vacunes abans de la pandèmia.
3. La gran banca espanyola (Santander, BBVA, CaixaBank, Sabadell i Bankinter) van obtenir el 2021 uns guanys de 19.866 milions d'euros, els més grans des del 2007.
4. Les empreses immobiliàries, responsables directes de l’onada especulativa de l’habitatge, també obtenen beneficis d’escàndol. La Immobiliària Colonial va incrementar els seus beneficis el 2021 en un 19.809%, Merlin en un 808% o Urbas en un 544%.
El que assenyalem no és el deliri de persones d’esquerres desinformades. El 5 de març passat, el diari El País anunciava amb grans titulars “I enmig de la tempesta... rècord de beneficis empresarials a Espanya!”. Efectivament, les grans empreses de l'Estat espanyol han obtingut l'any passat els beneficis més grans de la història: 64.021 milions d'euros. Malgrat el que diu Pedro Sánchez, ni la guerra enfonsarà els capitalistes a la misèria, ni la pujada dels preus perjudica els empresaris. Tot al contrari!
Les guerres imperialistes del segle XX van deixar a moltes parts del món un llegat de desolació i mort difícils d'oblidar. Però, sobre el patiment i els cadàvers de la població treballadora, un grapat de potentats van amassar immenses fortunes gràcies a les despeses militars, l'especulació i l'acaparament. La inflació desbocada, com la sorgida després de la Primera Guerra Mundial, lluny de perjudicar els grans capitalistes va crear un terreny propici per a fabulosos negocis. Ara, els amos de les finances mundials es preparen per aprofitar novament les grans oportunitats d'enriquiment ràpid que la guerra i la carrera armamentística propiciaran. Les pujades de les borses europees, liderades per increments de més del 50% en el sector de la defensa, davant l'anunci que Alemanya incrementarà la despesa militar en 100.000 milions són un clar indicador del que el futur ens ofereix.
No a la pau social, no a la unitat nacional. Cal organitzar una resposta contundent als carrers
Ja portem molts anys de retallades socials, retrocessos salarials, de precarització sistemàtica de les condicions laborals, de desnonaments de centenars de milers de famílies treballadores. Les “cues de la fam” que van sorgir a les grans ciutats durant la pandèmia, o els quatre milions i mig de persones que, segons dades del mateix Govern central, no es poden permetre escalfar casa seva, són un clar indicador que la situació d'amplíssims sectors de la classe treballadora és desesperada.
A aquesta situació s'hi ha arribat gràcies a la política de pau social que ha estat l'estratègia de CCOO i UGT. Anys de renúncia a la mobilització i de claudicació davant de la patronal han deixat sense futur la classe treballadora i, especialment, els joves. I una altra vegada, perquè els plans que l'Executiu està forjant puguin dur-se a terme, necessiten més que mai la col·laboració dels dos grans sindicats, CCOO i UGT. És hora de dir prou! Unai Sordo i Pepe Álvarez, secretaris generals de CCOO i UGT, han de deixar de buscar excuses per intentar justificar allò injustificable, i organitzar una resposta massiva i contundent davant la carestia de la vida i els nous anuncis per enfonsar el nostre poder adquisitiu.
Les mobilitzacions multitudinàries recents del 8M o la impressionant vaga de professors a Catalunya desmenteixen rotundament l'estúpida lletania que “la gent no vol lluitar”. Els únics que es neguen a lluitar són aquests dirigents que prefereixen la comoditat dels seus despatxos, les subvencions per mantenir l'aparell i les prebendes que obtenen venent els drets de les treballadores i treballadors que van confiar en ells i els van col·locar als seus càrrecs!
El primer pas en aquesta mobilització hauria de ser una Jornada Estatal de Lluita, ben organitzada perquè sigui una forma útil d'expressió de la ràbia i la indignació que es palpa als centres de treball i als barris obrers. L'hora de les protestes simbòliques, com la que CCOO i la UGT han convocat per al 23 de març, són absolutament ridícules i impotents. El que necessitem no són mascarades per fitxar, sinó tornar a omplir els carrers armats amb un programa reivindicatiu que defensi el poble treballador i ens permeti recuperar els drets perduts al llarg d'aquests darrers anys.
La primera mesura que cal reclamar ha de ser la recuperació del poder adquisitiu perdut pels salaris. És inadmissible que l’increment salarial mitjà pactat per CCOO i UGT als convenis signats o revisats aquest any hagi estat del 2,3%, quan la inflació ja se situa en un 7,6% al febrer i tot indica que continuarà pujant. Cal que la recuperació dels salaris vagi unida a l'establiment d'un sistema de revaloració salarial automàtic, vinculat a l'increment dels preus, quelcom que tradicionalment s'ha anomenat l'escala mòbil de preus salaris.
Un dels problemes més grans de les famílies treballadores i del jovent és accedir a un habitatge digne. Per això cal utilitzar les desenes de milers d'habitatges en mans del SAREB i posar en marxa un pla de xoc d'habitatge públic, amb lloguers socials, i imposar límits contundents als lloguers al mercat immobiliari privat que no superin el 15% de els ingressos salarials mitjans. El Govern espanyol ha d'abandonar els seus projectes fracassats i prohibir per llei els desnonaments de famílies treballadores a qui la precarització deixa al carrer.
La despesa militar no té cap utilitat social. La carrera armamentística que ara s’està accelerant, i que és probable que aquest any consumeixi més de 30.000 milions d’euros, només serveix a la defensa dels interessos de la classe dominant. Exigim que ni un euro més es dediqui a l'esforç bèl·lic. Els pressupostos militars han de reduir-se dràsticament, i dedicar-se a cobrir les carències socials enormes que avui patim en àmbits com la salut, l'educació o la cura de les persones en situació de dependència.
La pujada dels preus de l'electricitat, del gas i dels combustibles colpeja directament tota la classe treballadora, però el grapat de monopolis del sector s'està fent d'or. No valen rebaixes temporals d'impostos que pagarem en forma de reducció de la despesa social. El que aquest Govern ha de fer és enfrontar amb aquests paràsits i nacionalitzar aquestes empreses, sense indemnització i sota control democràtic dels treballadors. Només així acabarem amb la pobresa energètica i el llast brutal que aquests preus suposen per a l'activitat dels autònoms i les petites empreses.
El paper completament parasitari del sistema financer és evident. És hora que els immensos recursos que maneja es posin al servei de tota la societat. Un Govern d'esquerres que defensés els interessos de la majoria treballadora intervindria immediatament nacionalitzant la banca. No té cap sentit que quan la xifra d'aturats supera els 3,5 milions i un 20% de la població està sumida en la pobresa, aquesta palanca econòmica essencial només serveixi per augmentar la desigualtat, l'especulació i les fortunes de la plutocràcia. Certament la dreta acusaria el Govern de “social-comunista”, però aquesta vegada amb raó, mentre que milions de treballadors es mobilitzarien entusiasmats per defensar aquestes mesures.
Els temps que vénen són durs, en això estem d’acord amb Pedro Sánchez. Però no acceptarem més submissió ni més esclavitud. És l'hora d'aixecar una esquerra conseqüent i combativa, no una esquerra “d’unitat” amb els nostres explotadors.
