Només han passat uns dies des de les eleccions autonòmiques a Castella i Lleó i la precària unitat interna en el PP ha esclatat estrepitosament. Ayuso i Casado s'han llançat a una guerra total pel control del partit de conseqüències destructives, que subratlla dues coses evidents: que la corrupció és l'ecosistema en el qual es mouen els polítics del PP, i que la pressió de l'extrema dreta de Vox està obrint un forat colossal en un partit tradicional i fonamental de la classe dominant espanyola.
El vergonyós encreuament d'acusacions entre la presidenta de la Comunitat de Madrid i la direcció estatal de Gènova, airejant tèrbols intents d'espionatge i cobrament de comissions il·legals a costa del patiment i la mort de milers de madrilenys en el moment més dur de la pandèmia, han acabat amb una amenaça d'expulsió a Ayuso i la possibilitat d'una ruptura en canal de l'organització.
A diferència de les purgues anteriors, aquesta vegada l'afectada no ha ajupit el cap. Ayuso té uns suports molt superiors als de Cayetana Álvarez de Toledo, Esperanza Aguirre o Cristina Cifuentes. No només compta amb l'autoritat d'haver guanyat de manera clara els comicis autonòmics de Madrid al maig del 2021, convertint-se en una líder amb molta més ascendència que Pablo Casado per a les bases. També genera una gran simpatia i adhesió entre els votants de la ultradreta, molts dels quals van triar secundar-la a ella en lloc de a Vox.
I aquestes raons de pes l'han convertit en la cap de facto de l'oposició al PSOE i UP, decidida a ser el cap de cartell del PP en les pròximes eleccions. El desafiament a Pablo Casado, molt més després del fracàs de la seva maniobra a Castella i Lleó on no ha pogut repetir el resultat d'Ayuso a Madrid, era tan evident i tenia tanta aparença de sortir-li bé, que ha precipitat l'esclat de la guerra.
Un escàndol de corrupció vomitiu
Casado i els seus afins van intentar fer xantatge a Ayuso per a fer-la desistir de la seva aspiració a presidir el PP de Madrid com a pas previ per a l'assalt a la presidència nacional del partit. I ella, seguint el principi que la millor defensa és un bon atac, ha respost volant per l'aire tots els ponts. L'estil i les armes utilitzades en la batalla no han defraudat.
Pablo Casado, el president d'un partit que des del moment mateix de la seva fundació està immers en la més completa corrupció, s'ha inclinat per intentar donar un cop demolidor a Ayuso i l'acusa directament d'afavorir el cobrament d'una comissió il·legal de gairebé 300.000 euros al seu germà, Tomás Ayuso.
Lluny de acovardir-se, Ayuso l’ha respost amb proves de l'intent d'espionatge ordit a Gènova, i ha defensat públicament el cobrament de comissions. El seu germà, ens diu la presidenta madrilenya, no va cobrar una comissió, sinó que va ser un dels beneficiaris d'un contracte d'adjudicació directa, sense concurs públic, pel qual la Comunitat de Madrid va pagar l'exorbitant quantitat de 6 euros per cada mascareta FFP2 que li va vendre l'empresa Priviet Sportive SL, l'amo de la qual és Daniel Alcázar Barranco, un amic dels germans Ayuso des de la infància. El contracte va ascendir als 1,5 milions d'euros.
Sobre aquestes dates, les mascaretes FFP2 es venien a les farmàcies a 3 euros, i el seu preu en distribuïdors majoristes es movia entorn dels 80 cèntims. Fins i tot la pròpia Comunitat de Madrid va comprar en aquells dies 7 milions de màscares a 2,64 euros la unitat.
Això és el PP i Ayuso, i Casado, i Núñez Feijóo, i Moreno. No se’n salva ningú. Els negocis fraudulents utilitzant les seves posicions en l'administració per a afavorir a la classe empresarial, les mossegades per a finançar el partit, les comissions per a engreixar els seus comptes personals a Suïssa, són el seu ADN. I aquesta maquinària mai va ser desmantellada, al contrari, es va posar a funcionar a tota velocitat en el moment en què les residències de gent gran de la Comunitat de Madrid s'havien convertit en escorxadors, i la col·lapsada sanitat pública de la regió comunicava centenars de morts tots els dies.
Per això mateix no cal deixar-se portar per les aparences d'aquesta lluita fratricida. Casado ha tapat i conviscut amb casos semblants durant molt de temps. Ell, que es va alletar políticament d'Esperanza Aguirre i va pujar esglaons de l'escalafó Popular de la mà de Mariano Rajoy, estava ja present en la direcció quan es va forjar la Gürtel i desenes de casos més de corrupció bestial. Casado i Ayuso han estat companys d'armes, s'han tapat mútuament totes les vergonyes del partit, i han somrigut a la càmera sense major problema.
Però ara hi ha un altre actor nascut de les entranyes del PP que està erosionant seriosament el seu espai electoral, i és precisament l'avanç de Vox i les divergències sobre la millor estratègia per a frenar-lo, juntament amb la lluita pel control del poder partidari, el que ha transformat la batalla soterrada en una guerra civil oberta.
Vox surt enfortit
L'enfrontament entre Ayuso i Casado és molt més que un assumpte personal. Des de fa anys una profunda fractura divideix el PP.
La immensa majoria de la seva base de petits empresaris i rendistes paràsits reclama a crits un gir trumpista del partit. Després d'un període intens de mobilitzacions socials i gir a l'esquerra, de la irrupció de Podemos, de la lluita incansable del poble català per la república i el dret a decidir, amplis sectors de la base tradicional de la reacció han experimentat un furiós gir cap a l'extrema dreta.
Estan decidits a combatre l'esquerra amb determinació, i recompondre els seus beneficis i privilegis, afectats per les crisis econòmiques succeïdes des del 2008, mitjançant l'explotació laboral més despietada. Perceben que en aquesta fase de la lluita de classes no caben consensos i murrieries: per a guanyar i avançar, necessiten ser audaços i arribar fins a les últimes conseqüències. Encoratjats des de l'aparell de l'Estat, la judicatura, la policia i els comandaments militars, han trobat en el nacionalisme espanyolista i en Santiago Abascal una bandera i un programa pels quals combatre.
I aquesta realitat és la que pressiona tan durament el PP elecció rere elecció. Ayuso ha aconseguit contenir la sagnia a Madrid perquè ha ofert el mateix que Vox: mà dura i barra lliure per a acumular beneficis costi el que costi, juntament amb un ideari anticomunista i feixista sense cap mena de complex.
Ayuso ha robat a Vox la seva política. Quan pren com a eslògan electoral “Comunisme o llibertat”, quan es presenta com la garantia ferma de la unitat sagrada de la pàtria enfront del dret a decidir, quan ataca amb fúria el moviment feminista, les persones LGTBI, quan la seva administració vol convertir a la població migrant en autèntics esclaus, mà d'obra submisa i gairebé gratuïta en l'hostaleria, com tots els dies fan els patrons agraris als camps d'Almeria i Múrcia, aquesta base social s'identifica ardentment amb Ayuso i prefereix, de moment, secundar-la.
Ayuso no ha ideat tot això ella sola. No, ella és l'executora d'una política que té sòlids suports interns dins del PP, entre un bon nombre de dirigents i exministres, molts d'ells agrupats entorn d'Aznar i la seva fundació FAES.
En el Govern de la Comunitat de Madrid el seu cervell és Miguel Ángel Rodríguez, col·laborador d'Aznar des de fa més de 34 anys, actual director del gabinet d'Ayuso i el veritable amo de les clavegueres del PP a Madrid. Aquest individu, un autèntic delinqüent polític, que compta almenys amb una sentència condemnatòria ferma per les seves greus i reiterades injúries al doctor mort Luis Montes, i que va saltar a la fama per conduir borratxo pel centre de Madrid, és la mà que guia a Ayuso en el seu camí per a convertir-la en la Trump espanyola.
Davant d'ells, Pablo Casado i el seu equip en la seu del PP, les idees i les pràctiques corruptes del qual no es distingeixen gens de les de l'altre sector com ja hem assenyalat, es veuen tenallats per un greu dilema. D'una banda, la creixent oscil·lació de les seves bases cap a Vox els pressiona cap a l'extrema dreta; per un altre, l'elit financera i empresarial que, després d'un període inicial de desconfiança davant la presència de ministres d’UP, està atorgant el seu suport i la seva confiança a Pedro Sánchez i el seu Govern de coalició perquè han demostrat que són la millor garantia de pau social, vol un PP allunyat de la polarització i que garanteixi la governabilitat.
Casado i els seus s'han vist forçats a donar bandades incoherents. Un dia critiquen salvatgement Vox, com va ocórrer en el debat de la fallida moció de censura presentada per Abascal, i al mes següent intenten superar-lo per la dreta, com ha ocorregut en la seva delirant campanya electoral a Castella i Lleó.
Era qüestió de temps que el sector trumpista del PP passés a l'ofensiva, i l'incident de la corrupció d'Ayuso ha desencadenat una tempesta de conseqüències imprevisibles, que podria acabar fins i tot en una amarga escissió.
És simptomàtic que mitjans com l'ABC i El Mundo facin costat activament a Ayuso i llancin els seus atacs més enverinats contra Casado i Egea, demanant la dimissió fulminant d'aquest últim. En qualsevol cas, el PP està molt tocat i travessarà un període de gran feblesa, del qual sortirà beneficiat Vox indubtablement. Però al mateix temps, la crisi que sacseja a la dreta tradicional suposa una enorme oportunitat perquè l'esquerra passi a l'ofensiva.
Fora Ayuso. L'esquerra ha de cridar a la mobilització més contundent!
Des de les files de l'esquerra governamental, i especialment des d’Unides Podem, insisteixen en la idea que la correlació de forces és desfavorable per a la classe treballadora. A la vista de la situació actual s'atreviran a continuar insistint en el seu discurs d'impotència i derrotisme?
El PP travessa una crisi existencial. La classe dominant està dividida sobre quina és la millor opció per a la defensa dels seus interessos a llarg termini. A què més pot esperar una força d'esquerres “transformadora” per a cridar immediatament a una gran mobilització als carrers contra les polítiques antisocials, la corrupció i el robatori sistemàtic de recursos públics de la dreta?
Si l'estratègia d’UP, de Mas Madrid, per no parlar del PSOE, consisteix en comissions parlamentàries d’investigació, denúncies davant la fiscalia, i comunicats públics, ja sabem el resultat. Aquesta manera “d’enfrontar-se” al PP és un complet fracàs i no va a la qüestió de fons. El capitalisme espanyol i la seva judicatura poden veure's obligats a emetre alguna sentència condemnatòria, però les seves conseqüències polítiques són ínfimes.
L'única cosa que de veritat acorrala la dreta és la mobilització de masses, la lluita de la classe treballadora i del jovent és l'únic camí per a obligar a Ayuso a dimitir, i aquesta lluita, a més de denunciar la corrupció menyspreable de la seva gestió, ha de col·locar com a eix la fi de les retallades socials, la defensa de l'educació i la sanitat pública, dels drets laborals i de l'accés a un habitatge públic i assequible.
No sembla que aquest sigui el camí pel qual optarà l'esquerra representada en l'Assemblea de Madrid. Pensen que la crisi del PP els beneficia també, i que només cal continuar amb el desgast perquè les perspectives electorals de Pedro Sánchez i de Yolanda Díaz siguin millors del que eren ahir. Aquest càlcul, que ja s'ha instal·lat amb força en els cercles dirigents del PSOE i d’UP, passa per alt que és la ultradreta la que es beneficiarà encara més de la descomposició del PP.
Si Ayuso i la ultradreta de Vox se senten tan còmodes i embravits, és perquè l'esquerra institucional i governamental no està compareixent en el camp de batalla.
És el moment de donar un gir de 180 graus i aixecar una esquerra digna de tal nom, que cregui en la força dels treballadors i de la joventut oprimida, que estigui disposada a combatre la reacció i el capitalisme en crisi, que no retrocedeixi davant les dificultats i que lliuri la batalla ideològica sense ambigüitat.
