El 7 de gener Pedro Sánchez fou investit president amb només dos vots de diferència. Aquest fet expressa la profunda polarització política en què estem immersos i prepara una legislatura calenta i de transcendència històrica. Per primer cop des del setembre del 1936, arriba al poder una coalició dels dos grans partits de l’esquerra reformista estatal: PSOE i Unides Podem.

La manada reaccionària no es conformarà

Milions de votants d’esquerra han sentit alleujament per la formació d’aquest govern i indignació davant la furiosa campanya d’histèria, atacs, amenaces i maniobres antidemocràtiques desfermada pel PP, Vox i Cs des de la tribuna parlamentària. Una campanya que evidencia el seu ADN franquista i l’odi visceral contra l’esquerra i els moviments d’alliberament nacional basc i català, i cap a qualsevol mesura que suposi un pas per a millorar les condicions de vida de les famílies treballadores, en la lluita contra la violència masclista o en la defensa dels drets democràtics. Qualsevol pretensió de diferenciar entre una suposada dreta “raonable” i la ultradreta ha quedat refutada pels fets.

Com ha quedat palès, d’aquesta estratègia participen activament la CEOE, la dreta mediàtica i, com no podia ser d’una altra manera, la Conferència Episcopal, els màxims representants dels quals, els bisbes de Valladolid i València, van cridar a “orar per Espanya” davant la “situació crítica que viu el país”. Sense cap mena de dubte aquest bloc reaccionari seguirà utilitzant tots els seus recursos per sabotejar qualsevol mesura que contravingui els seus interessos, incloent l’aparell estatal i judicial, com mostra el cop contra la democràcia de la Junta Electoral Central (JEC) la vigília de la investidura, inhabilitant Quim Torra com a president de la Generalitat.

El govern de coalició

Seria un error no entendre que la formació del govern PSOE-UP representa un canvi polític important resultat de la gran mobilització de masses que ha recorregut l’Estat espanyol des del 2011: el 15-M, vagues generals, marees en defensa de l’educació i la sanitat públiques, Marxes de la Dignitat, mobilitzacions del jovent contra el canvi climàtic, manifestacions massives dels pensionistes, grans vagues feministes del 8-M i, per dret propi, el moviment del poble de Catalunya per l’autodeterminació i la república.

Al mateix temps resulta evident que, després d’haver aconseguit la investidura, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias només tenen dues opcions: capitular davant la reacció i els grans poders econòmics al darrere (seguint el model de Tsipras a Grècia), o bé confrontar amb tots aquests per governar a favor dels treballadors, el jovent i els explotats.

Iglesias ha plantejat que combinaran l’“experiència” del PSOE i la “frescor” d’UP. Una afirmació temerària. L’“experiència” del PSOE com a pilar del règim del 78 és de sobres coneguda pel moviment obrer, el jovent, els activistes socials i els pobles de Catalunya i Euskal Herria. Hem combatut en els carrers les seves retallades, contrareformes i cessions vergonyoses al nacionalisme espanyolista. Canviarà això amb els i les ministres d’UP? Certament quan UP ha governat grans ajuntaments les expectatives s’han vist frustrades i els seus dirigents porten anys donant l’esquena a la mobilització social centrats exclusivament en l’activitat institucional. Ara reivindiquen una Constitució i un règim que fa poc deien impugnar.

I és en aquest context on hem de situar el programa del govern de coalició i el seu veritable abast. Per més que es vulgui presentar com una ruptura amb les polítiques anteriors, les seves mitges tintes i limitacions qüestionen tal opinió.

En el terreny educatiu proposen la substitució de la LOMCE per la “Llei Celaá”, i que l’assignatura de religió deixi de ser avaluable. Però l’adoctrinament religiós a l’escola pública continuarà, igual que els milers de milions d’euros del pressupost públic que rep l’educació privada-concertada.

En matèria econòmica el programa complirà amb “els mecanismes de disciplina fiscal per a garantir la sostenibilitat dels comptes públics”, és a dir, accepta les polítiques d’austeritat i retallades de la UE. Tot i que es planteja eliminar aspectes de la reforma laboral del 2012 com els acomiadaments per baixa mèdica, manté molts altres que han incrementat la temporalitat i precaritzat salaris i condicions de treball. L’IRPF puja dos punts per a rentes superiors a 130.000 euros i quatre per a les majors de 300.000, molt lluny d’allò exigit per UP i sense concretar mesures substancioses contra el frau fiscal de les grans empreses.També planteja augmentar l’SMI durant la legislatura i la “sostenibilitat i suficiència del sistema públic de pensions” en el marc del Pacte de Toledo, però sense derogar contrareformes anteriors.

La mateixa falta de concreció recorre propostes com “frenar l’alça dels preus del lloguer”, la lluita contra la violència masclista, pels drets de la comunitat LGTBI, en defensa del medi ambient, o quin contingut tindrà la Llei de Seguretat Ciutadana que substituirà la “Llei Mordassa”. Sobre Catalunya promet abordar “el conflicte polític català, impulsant la via política a través del diàleg, la negociació i l’acord”, però... sense mencionar per descomptat el dret d’autodeterminació, la fi de la repressió o la llibertat dels presos polítics.

Els dirigents d’UP i el PSOE han advertit que, tenint en compte la composició del parlament, hauran de cedir en assumptes clau. És precisament al revés: no pots escometre grans transformacions socials depenent de la correlació de forces parlamentària, el joc institucional i els tribunals, que en la societat de classes estan sota el ferm control dels capitalistes. Superar la debilitat parlamentària exigeix recórrer a la mobilització de masses, generant un gran moviment en els carrers, empreses i barris, unificant la lluita de tots els sectors contra les polítiques de retallades i austeritat, contra la repressió, pels drets socials, econòmics i polítics.

Totes aquestes contradiccions afloraran durant els propers mesos, quan el govern tracti de quadrar el cercle i entri en conflicte amb la seva base social. La ingenuïtat i confiança cega han deixat pas a una actitud més crítica i conscient, almenys entre capes importants de la nova generació de lluitadors i lluitadores. L’exemple de rebel·lions com les de Xile, l’Equador, Colòmbia, Algèria, el Líban, l’Iraq..., o la vaga general de la classe obrera francesa, marquen el camí tant per enfrontar la ultradreta i les polítiques neoliberals com per transformar la societat.

El dret a decidir i la lluita per la república

Sánchez no seria president sense l’abstenció dels 13 diputats d’ERC, després de pactar l’obertura d’una mesa de diàleg sobre Catalunya. La qüestió és: ¿podem esperar quelcom d’aquesta mesa quan els dirigents del PSOE han deixat claríssim que mai acceptaran ni una república catalana ni el dret d’autodeterminació?

La direcció d’ERC espera que aquest pacte, sumat a la sortida d’Oriol Junqueras de la presó per a rebre la seva acta d’eurodiputat i el possible accés a una situació de semillibertat de la resta de presos polítics a mig termini, calmi els ànims. Però aquests plans xoquen frontalment amb la judicatura franquista i el boicot de la dreta i la ultradreta.

La decisió de la JEC d’inhabilitar Torra i intentar impedir la immunitat reconeguda per la justícia i el Parlament europeu de Junqueras, Puigdemont i Comín és un exemple més d’això. Estem davant d’un cop d’Estat contra la democràcia i els drets del poble de Catalunya, que serà aprofundit per les noves mesures del Suprem.

El qüestionament creixent al règim del 78 és producte del període de lluita de classes que hem viscut aquests darrers anys, el més explosiu des del final de la dictadura franquista. Per a milions de persones s’ha fet evident que aquest règim té com a funció salvaguardar els interessos de l’oligarquia capitalista i el seu aparell de dominació.

Els plans dels dirigents d’ERC i de JxCat per a desactivar la mobilització dels carrers infravaloren el nivell que aquesta ha aconseguit i l’avanç en la consciència de centenars de milers de joves i treballadors, que hem decidit trencar amb aquest règim per fer realitat la república i que no acceptarem fum.

Davant el règim de la burgesia (espanyola i catalana), la monarquia reaccionària, l’aparell estatal i els jutges franquistes, només hi ha un camí: continuar la mobilització massiva als carrers per la llibertat immediata dels presos polítics, el retorn dels exiliats, i per una república catalana socialista. Avui més que mai necessitem unir la lluita per l’alliberament nacional a un programa revolucionari per a transformar la societat. I hem de fer-ho amb els únics aliats en qui podem confiar, els joves i els treballadors de la resta de l’Estat i del món.


Nova data del sorteig: 21 de novembre

se-rifa.png

 

Degut a la crisi del coronavirus aplacem el sorteig de la nostra rifa al dissabte 21 de novembre.

Escriu-nos i compra la teva papereta per a donar suport a la nostra lluita!

PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01