Avui, després d'una espera de més de 40 anys, han tret al dictador Franco del Valle de los Cuelgamuros. Aquesta decisió, sens dubte, és una victòria de les organitzacions memorialistes i de les víctimes del franquisme que han lluitat durant anys davant d'un règim del 78 amb grans tares autoritàries i antidemocràtiques. Tot i la transcendència del que ha passat avui, no oblidarem que el Govern del PSOE segueix negant-se a depurar l'aparell de l'Estat d'elements feixistes i jutjar els crims de la dictadura. A aquest fet, ja de per si completament escandalós, se suma la negativa de tots els governs que s'han succeït des de 1977 per atorgar el dret a enterrar els centenars de milers de combatents republicans que segueixen en fosses i cunetes, reparant moral i econòmicament als seus familiars i a totes les víctimes de la repressió.

Des de les files del PSOE es celebrava la sortida de la mòmia de Franco com el seu acte electoral més important de cara al 10-N. No obstant això, no és or tot el que llueix: el fundador de Falange, José Antonio Primo de Rivera, seguirà enterrat a la Vall com ja va declarar la vicepresidenta Carmen Calvo. La Vall continuarà sent un monument d'exaltació al franquisme, amb els escuts franquistes i la gran Creu que corona el lloc. A més, el panteó familiar del cementiri de Mingorrubio a la Muntanya del Pardo, on serà traslladat al costat de les tombes d'alguns dels seus col·laboradors més pròxims, com Luis Carrero Blanco, constitueix un espai finançat pel Patrimoni Nacional i l'Ajuntament de Madrid.

El franquisme segueix tenint poder

Els hereus de la dictadura segueixen vius i cuejant i tenen un pes fonamental en les institucions clau de l'Estat. Des de l'Estat Major de l'exèrcit, fins a la policia, passant pels tribunals de justícia o els consells d'administració de grans empreses, els fills, nebots i néts de destacats cognoms de la dictadura monopolitzen els ressorts de l'aparell estatal i concentren en les seves mans un enorme poder econòmic.

Els crims comesos per aquests llinatges, molts d'ells enriquits gràcies al saqueig del patrimoni públic, el treball esclau dels presos i l'explotació brutal de la classe obrera sota la dictadura, continuen impunes i estan blindats gràcies a la Llei d'amnistia de 1977.

Aquests dies hem hagut de suportar a les televisions als representants de la Fundació Francisco Franco, una organització legal dedicada a enaltir la figura del dictador. Imaginar que a Alemanya o a Itàlia es produís alguna cosa semblant, amb els portaveus d'una Fundació Adolf Hitler o Benito Mussolini passejant-se lliurement pels platós i les ràdios per fer apologia del nazisme i el feixisme, mostra que la democràcia de la qual en teoria gaudim, no és tant.

També a Catalunya estem veient com els hereus del franquisme segueixen molt vius, duent a terme una violència policial brutal contra el poble i el jovent que lluita pel dret a l'autodeterminació i la llibertat dels presos polítics. En aquestes setmanes les imatges típiques de la dictadura han tornat a la nostra memòria, encara que en aquesta ocasió no eren els "grisos" els que donaven els cops de porra, disparaven pilotes de goma i gasos lacrimògens contra els manifestants.

El mateix Tribunal Suprem és una d'aquestes institucions els orígens del qual són al cor de la repressió franquista, més exactament al Tribunal d'Ordre Públic que va jutjar a milers de militants antifranquistes i que ha estat sempre del costat de la impunitat. Va impedir jutjar els crims de la dictadura quan ho va intentar Baltasar Garzón el 2010, al qual es va expulsar de la carrera judicial després d'una denúncia de la Falange. Va impedir l'extradició del torturador Antonio González Pacheco, més conegut com Billy el Niño, perquè fos jutjat a l'Argentina. Aquest mateix tribunal fa tan sols uns mesos va admetre a tràmit el recurs de la família que ara ha estat rebutjat, i en l'acte considerava al dictador Franco com un Cap d'Estat legítim. I a més ha imposat penes totalment franquistes als dirigents independentistes catalans, penes d'entre 9 i 13 anys de presó per l'únic delicte d'organitzar un referèndum.

La dreta, com era d'esperar, ha reaccionat de forma furibunda contra l'exhumació. Santiago Abascal, líder de Vox i molt relacionat amb la família Franco, ha tingut la barra d'afirmar que no cal "profanar tombes", Casado que no es gastaria "un euro en exhumar a Franco" i Albert Rivera que és un tema que "no interessa als espanyols". La seva defensa dels crims de la dictadura no és quelcom retòric; ho han deixat clar en la Junta d'Andalusia o a l'Ajuntament de Madrid, on governa el bloc reaccionari, acabant amb totes les polítiques de suport per a les víctimes del franquisme.

Veritat, justícia i reparació

Tota aquesta arrogància del PP, Cs i Vox és el fruit les constants cessions del PSOE. Durant anys en el govern mai van prendre mesures efectives que poguessin depurar les responsabilitats dels comandaments de la dictadura. La seva llei de memòria històrica va ser una cortina de fum incapaç, si més no, de garantir l'exhumació de desenes de milers d'assassinats llançats a fosses comunes i cunetes, perquè fossin enterrats dignament pels seus familiars. Mai van pensar en una reparació política que anul·lés les sentències dels tribunals franquistes i compensés econòmicament a totes les víctimes de la repressió. Ben al contrari, la guia de carrers encara està ple de peixos grossos feixistes de tota mena, i l'Església Catòlica, la mateixa que va considerar el cop militar del 18 de juliol com una guerra santa contra el bolxevisme, gaudeix de les mateixes prebendes i un poder acrescut.

Quan es va anunciar l'exhumació de Franco, Carmen Calvo va dir que era una "victòria dels dos bàndols". Com que dels dos bàndols? És que la vicepresidenta equipara aquells que van donar un Cop d'Estat i van mantenir 40 anys de dictadura mitjançant una brutal repressió amb els que van lluitar contra el feixisme i van ser afusellats, empresonats, torturats o exiliats?

I de pas també va tenir la gosadia d'afirmar que en la Transició "no hi va haver violència, excepte la d'ETA". Els dirigents del PSOE s'obliden dels centenars de víctimes a mans de l'extrema dreta i de la policia entre 1975 i 1982, crims que també van quedar impunes gràcies als pactes polítics de la Transició que, al costat dels dirigents del PCE, van donar suport entusiastament.

Novament avui la política de Pedro Sánchez ven fum i gestos per a ocultar el fons de les seves decisions. No en va fa unes setmanes, el Govern en funcions va renovar el ducat a Primo de Rivera i la família Franco, amb tots els privilegis i reconeixements que això comporta.

Que el dictador Franco surti del Valle de los Caídos és una bona notícia que cal celebrar. No obstant això, no s'ha "tancat el cercle democràtic" com afirma Pedro Sánchez. Encara queden moltes qüestions sense resoldre sobre la impunitat franquista com hem assenyalat, i centenars de milers de víctimes que porten 40 anys esperant per la veritat, la justícia i la reparació.