El preu mitjà dels habitatges de lloguer a l'Estat espanyol ha assolit rècords històrics. Només en el 2018 s'ha incrementat una mitjana del 5’9%, i en els últims quatre anys els preus han augmentat un 27% a Madrid i un 49% a Barcelona. Les conseqüències són òbvies. En l'actualitat es produeixen quatre desnonaments cada hora per impagament del lloguer. Són els coneguts com "desnonaments invisibles", que ja arriben al 60% del total. Per exemple, el 2017, van perdre la seva casa per no poder fer front a la renda mensual 35.666 famílies enfront de les 22.330 que ho van fer per impagament de la hipoteca.

L'Estat espanyol és el país de l'OCDE on el lloguer es menja el major percentatge dels ingressos familiars, entre el 40 i el 50%. Mentre una de cada tres persones té un salari inferior a 843 euros, el preu mitjà del lloguer per un pis de 50m2 a grans ciutats com Madrid i Barcelona és de 850 i 916 euros, respectivament.

Davant d'aquesta situació que patim les classes més humils, el govern del PSOE ha plantejat un Reial decret llei totalment insuficient que, tal com han denunciat des del Sindicat d'Inquilins i la PAH, no conté mesures que posin fi als preus abusius i a les causes que generen aquesta terrible realitat.

Els lloguers: un lucratiu negoci per a les grans fortunes

Molts inversors, banquers i grans societats han plantejat que la carestia de la vida en relació als lloguers respon simplement a una qüestió d'oferta i demanda. Però res més lluny de la realitat.

La veritat és que la major part del parc immobiliari es troba en poder d'un reduïdíssim nombre de mans, en concret, de grans fons d'inversió i dels coneguts com a "fons voltor", o de la Societat de Gestió d'Actius procedents de la Reestructuració Bancària (Sareb). Van comprar quantitats ingents de pisos a preus irrisoris, molt per sota del que ens costaria a qualsevol de nosaltres, i ara actuen com un autèntic monopoli ja que són propietaris del 80% dels pisos de lloguer, imposant preus completament abusius i inflats. Aprofitant-se de que l'habitatge és una necessitat bàsica, ofeguen les famílies més humils de forma immisericorde.

Les dades parlen per elles mateixes. Hi ha 3,5 milions d'habitatges buits -el 13,2% del total- que pertanyen als bancs, els qui prefereixen tenir-los així abans de permetre una caiguda en el preu dels lloguers. I és que ara mateix resulta molt més rendible per als grans capitals invertir els seus diners en aquest tipus d'operacions especulatives, encara que es portin per davant la dignitat i les necessitats més bàsiques de les persones, que fer-ho en l'economia productiva, encara saturada per la crisi de sobreproducció.

L'especulació amb un dret bàsic com és l'habitatge no només no s'ha perseguit sinó que les institucions, al servei dels rics, han facilitat l'acció de bancs, fons d'inversió i grans capitals estrangers que s'han omplert les butxaques mentre ens expulsaven de les nostres cases.

El 2013 el govern del PP va reformar la Llei d'Arrendaments Urbans (LAU) reduint la durada dels lloguers, és a dir, agilitzant el procediment de desnonament per impagament de la renda i permetent que el propietari pogués augmentar el lloguer sense necessitat d'avís. Però no parlem només de la legislació, sinó de tota una xarxa mafiosa, legal i il·legal, que ha utilitzat les seves posicions en governs, comunitats i ajuntaments per fer negoci amb les necessitats de les persones. Només cal veure l'exemple de l'exalcaldessa de Madrid, Ana Botella, que recentment ha estat condemnada -juntament amb altres set membres del seu govern- per haver venut al 2013, en plena crisi, ni més ni menys que 1.860 habitatges públics al fons voltor Blackstone per sota del preu de mercat. Els grans capitalistes són els responsables de l'horror que viuen avui milions de famílies!

La reforma del govern del PSOE és paper mullat

El 14 de desembre el Consell de Ministres va aprovar -amb el vot a favor del PP, Cs, PNB i PDeCAT- un Reial decret llei sobre "mesures urgents en matèria d'habitatge i lloguer" que és totalment continuista amb les polítiques del PP.

La llei conté tres punts: l'augment de la durada mínima del contracte de lloguer, passant dels tres anys actuals a cinc; la limitació a dues mensualitats de la fiança i la creació de 20.000 habitatges en sis anys. Alhora, el ministre de Foment, José Luis Ábalos, ha anunciat que es canviaran els procediments dels desnonaments per a evitar "situacions tràgiques". Però, com evitaran les situacions que han portat a 13.300 persones al suïcidi en set anys, gairebé 2.000 a l'any, si es mantenen les mateixes circumstàncies que provoquen aquesta matança social?

El govern del PSOE intenta l'impossible: suavitzar la situació posicionant-se al costat de la banca i el capital especulatiu. Si l'executiu de Sánchez volgués prendre mesures reals per a acabar amb aquesta dramàtica realitat hauria de, en primer lloc, prendre mesures contra aquells que mantenen milions de cases desocupades i generaria un parc públic d'habitatge amb lloguers socials i assequibles ja que a l'Estat espanyol aquest parc representa un miserable 1% i el govern tot just dedica el 0,04% del PIB a ajudes a l'habitatge.

Podemos i els Ajuntaments del Canvi, els mateixos que van ser impulsats al 2015 per la seva reivindicació d'un habitatge públic i assequible, i que s'han mostrat una mica crítics amb la nova llei, haurien de passar de les paraules als fets i organitzar una resposta als carrers. Com demostra l'experiència de les alcaldies de Barcelona o Madrid, si no es trenca amb les regles del joc capitalista, si no s'acaba amb el domini dels bancs i les grans immobiliàries basant-se en l'organització dels treballadors i els joves, els ajuntaments del canvi no podran acabar amb els desnonaments i l'especulació sobre la base de la bona voluntat.

Pel dret a un sostre digne

Fa pocs dies, coneixíem la notícia que els veïns de cinc edificis de Barcelona que afronten pujades de la renda de fins al 75%, inspirats en la vaga de lloguers de 1931 impulsada per la CNT en aquesta ciutat, han amenaçat amb una vaga de lloguers exigint la rebaixa del 50% de les rendes.

L'única manera d'aconseguir un sostre digne per a totes i tots és impulsar la mobilització als carrers, unificar les lluita dels companys del Sindicat d'Inquilins i la PAH amb els moviments socials i impulsar un programa que plantegi l'expropiació dels habitatges buits en mans dels bancs i els fons voltors, la creació d'un parc públic d'habitatges que creï un milió de llars en cinc anys amb lloguers socials que no superin el 10% dels ingressos familiars, la congelació dels lloguers privats a un màxim del 15% dels ingressos i la prohibició dels desnonaments per llei. Si unim la reivindicació d'un habitatge digne a la lluita per la transformació socialista de la societat podrem acabar amb els lloguers abusius i amb la terrible situació que avui viuen milions de famílies.