El 7 d'Octubre el partit ultradretà Vox va celebrar un míting massiu al Palau de Vistalegre a Madrid. Més de 10.000 persones arribades de tot l'Estat van assistir a l'acte de presentació de les seves "100 mesures urgents per a Espanya". En un recinte ple de banderes espanyoles i entre crits de "Puigdemont a la presó" i "a por ellos" van anar desgranant les seves propostes: des de la supressió de les comunitats autònomes i la il·legalització dels partits "separatistes", passant per la derogació de la Llei de Memòria Històrica i de la Llei contra la Violència de Gènere i l'eliminació de l'avortament de les prestacions de la sanitat pública, fins a l'aprovació de la cadena perpètua i la "mà dura" contra la immigració.
Des de la desaparició de Fuerza Nueva el 1982 i la posterior "refundació" d'Aliança Popular al 1989, que va obrir pas a un Partit Popular suposadament més "liberal" i "centrista", l'extrema dreta no ha tingut una expressió social i electoral mínimament significativa a l'Estat espanyol. Això no vol dir que el minoritari sector de la població que donava suport aquestes propostes s'hagués diluït. Es van mantenir en formacions de nostàlgics del franquisme o de grupuscles violents sense el més mínim arrelament social, i molts més es van refugiar al PP, els plantejaments polítics del qual, sobretot des de la segona legislatura d'Aznar, assumeixen molts elements de la ultradreta.
Però la crisi econòmica iniciada el 2007, l'agudització de la polarització social i el col•lapse general del règim polític establert el 1978 també han acabat per afectar la representació política tradicional de la burgesia de l'Estat espanyol que, tal i com passa a altres països europeus, està travessant seriosos problemes.
Les polítiques d'austeritat i les retallades dels serveis socials més bàsics també han afectat capes mitjanes i sectors de la petita burgesia que tradicionalment votaven a la dreta o que, depenent de les circumstàncies, alternaven el seu vot entre el PP i el PSOE. El malestar d'aquests sectors socials, agreujat per l’interminable reguitzell d'escàndols de corrupció que implicaven de ple al PP, va acabar obrint esquerdes entre el seu electorat i, tot i que des del món empresarial i financer no es van escatimar els mitjans per a organitzar una alternativa de dretes més presentable, amb Albert Rivera com a líder, finalment la pressió de la mobilització social va fer caure al govern Rajoy, posant de manifest la debilitat de la dreta espanyola i la seva incapacitat per a formar un govern capaç d'imposar amb mà ferma les noves mesures d'ajust i retallades que la crisi capitalista exigeix.
La catalanofòbia com a pal·liatiu per a la desesperació de les capes mitjanes
La caiguda del govern Rajoy i la simultània patacada d'Albert Rivera, que va veure que de la nit al dia les seves expectatives de formar govern s'esfumaven, van aguditzar la crisi de la dreta. Conscients de l'escàs suport social a la continuïtat de les polítiques d'austeritat, les dues formacions polítiques van intentar reagrupar les seves forces explotant el nacionalisme espanyol fins a les últimes conseqüències. La crida a col·locar banderes als balcons llanguia sense pena ni glòria, de manera que calia insuflar noves forces amb un discurs d'odi cap als catalans, cap a l'idioma català i cap als dirigents independentistes empresonats. I així, després de la moció de censura, PP i Ciutadans es van embrancar en una baralla per dir el major exabrupte contra el poble de Catalunya i contra la seva lliure decisió de separar-se de l'Estat espanyol i proclamar la república. Si l'un exigia un nou 155, l'altre li avançava plantejant la il·legalització de la CUP, en una escalada de propostes repressives que semblava no tenir fi... fins que va arribar Vox.
Els dirigents de Vox són en la seva gran majoria antics dirigents del PP, que durant anys es van mantenir incrustats en l'aparell del partit o en càrrecs públics, com és el cas del seu líder, Santiago Abascal, que ha viscut com un rei durant anys i anys gràcies a un càrrec parasitari creat a la seva mida a la Comunitat de Madrid per Esperanza Aguirre. Aquesta camarilla reaccionària va decidir a finals de 2013, quan el primer govern de Rajoy complia el seu segon any, aprofitar el descontent del sector de la base tradicional del PP que veia que les seves condicions de vida i la seva posició social seguien deteriorant-se, per a llançar la seva pròpia alternativa política amb la vista posada en les eleccions europees del Maig del 2014.
El rotund fracàs en aquestes eleccions i especialment en les generals del 2015 i 2016 van provocar una greu crisi a Vox, i la major part dels seus fundadors el van abandonar entre acusacions de corrupció i maneig il•legal de fons. Vox va quedar en mans del seu sector més obertament feixista, que el va convertir obertament en el seu mitjà de vida, fins que la furiosa deriva espanyolista del PP i Ciutadans li va donar oxigen i el va catapultar cap a una certa presència pública. Els intents desesperats del PP i Ciutadans per a aconseguir a Catalunya quelcom que poguessin fer passar per una mobilització espanyolista massiva els va forçar a buscar tot tipus d'aliats, des de l'exsecretari general del PCE Francisco Frutos o el dirigent del PSOE Josep Borrell, fins grupuscles nazis o falangistes, passant per Vox, que gràcies als seus antics vincles amb l'aparell del PP va aconseguir un lloc d'honor a les estrades de les manifestacions espanyolistes i, d'aquesta manera, la projecció pública que necessitava per a aconseguir que l'última enquesta del CIS li vaticini un 1,4% dels vots.
Ultraliberalisme i defensa dels poderosos
El programa de Vox, recollit en les 100 mesures urgents presentades a Vistalegre, és tan obertament antipopular, tan orientat al benefici dels grans empresaris i dels especuladors immobiliaris, que ells mateixos són conscients que és difícil que desperti entusiasme en una bona part dels sectors socials als quals es dirigeixen.
La polarització social que creix dia a dia també té una expressió a la dreta, però la seva base social dista molt de ser homogènia. Entre els empresaris, petits, mitjans o grans, les propostes de Vox aixecaran onades d'entusiasme. Quines altres coses podrien desitjar als empresaris que una rebaixa dràstica de l'impost de societats al 15%, la supressió dels impostos sobre el patrimoni, les herències i les donacions, la rebaixa generalitzada i les exempcions de cotitzacions socials? Què podria atreure més als especuladors immobiliaris i fons voltor que la promesa de liberalitzar completament el sòl? Què podria ser més atractiu per als banquers que la proposta de Vox d'implantar un sistema de pensions mixt, amb un component de capitalització que, com ja va passar a Xile o al Regne Unit, incrementaria substancialment els beneficis de la banca?
El cost d'aquestes mesures seria terrible per a la classe treballadora i per als jubilats. Retallades socials encara més dures, congelació o rebaixes salarials en el sector públic, caigudes dràstiques de les pensions, aquestes serien les primeres i inevitables conseqüències de la posada en pràctica del programa de Vox. Aquestes conseqüències aconseguirien de ple a una part significativa dels seus propis simpatitzants, especialment a treballadors autònoms i assalariats, molts dels quals amb prou feines podrien beneficiar-se de la promesa rebaixa de l'IRPF, que en realitat només beneficia rendes majors de 60.000 euros anuals, amb una major proporció de benefici quant més alta sigui la renda.
Reivindicant la xenofòbia i el masclisme per tancar files
Per camuflar l'impopular contingut del seu programa els líders de Vox necessiten recórrer a tots els ressorts de la demagògia populista. A la catalanofòbia, quelcom que comparteixen amb PP i Ciutadans, li afegeixen una generosa dosi de xenofòbia i racisme. La seva proposta estrella en matèria d'immigració és desencadenar una onada d'assetjament i persecució contra la població immigrant, sigui legal, il•legal o fins i tot amb nacionalitat espanyola. Vox busca un boc expiatori contra el qual dirigir la ràbia i la frustració dels sectors més empobrits de les capes mitjanes. De passada, tot i que no s'atreveixin a proclamar-ho públicament, aquestes mesures racistes facilitaran la submissió dels treballadors i treballadores immigrants davant les més descarnades formes d'explotació laboral i no laboral. És més que segur que els més brutals empresaris de la construcció i l'hostaleria, i per descomptat els propietaris de bordells, estaran encantats amb les propostes de Vox, on veuen la promesa de mà d'obra barata i resignada, i carn jove per a la prostitució.
Finalment, per a completar la seva oferta d'horrors, Vox fa seves les pitjors barbaritats concebudes pel sector més masclista i endarrerit de la població. Amb la seva promesa de derogar la Llei de Violència de Gènere i amb la seva insistència en la falsedat generalitzada de les denúncies per violència masclista, Vox es converteix en el portaveu dels agressors i aixeca la bandera de la confrontació directa contra la mobilització feminista que des del 8 de Març del passat any sacseja el país.
El seu atac als drets de la dona inclou la defensa de la custòdia compartida i l'eliminació de l'avortament de les prestacions de la sanitat pública. Com en els temps de Franco, amb Vox l'avortament només estarà disponible per a les dones que disposin de mitjans econòmics per pagar-lo i que poden permetre prendre un o dos dies lliures (o més, si hi ha complicacions) a voluntat.
Allò més repugnant de les propostes de Vox no ha d'ocultar de cap manera que, en el fons, la seva crida a la guerra contra la mobilització de les dones és compartit pel PP i Ciutadans. La mobilització feminista apunta al cor d'aquest sistema i posa al descobert la barbàrie que en ell es tanca. Per això els partits de la burgesia s'esforcen a atenuar i desviar la lluita de les dones. Vox, des de la seva posició minoritària, no veu necessari dissimular i diu a crits el que la resta de la dreta només comenta en privat.
Només la mobilització podrà frenar-los!
De moment, els objectius de Vox es limiten a intentar atreure un sector desencantat dels votants de PP i aconseguir una mínima presència institucional que els serveixi d'altaveu. Però l'exemple dels èxits de l'extrema dreta a altres països europeus, particularment a Itàlia, pot animar Vox a intentar seguir els seus passos i estendre la seva orientació cap a sectors socials que avui els hi són completament aliens, llançant-se a una campanya als barris obrers i populars de grans ciutats com Madrid, Barcelona o València.
La continuïtat de la crisi, la pobresa, el deteriorament general de les condicions de vida i l'absència de qualsevol perspectiva de futur, empenyen moltes persones a la desesperació. Sectors cada vegada majors de la classe treballadora s'enfonsen en la precarietat. L'accés a l'habitatge torna a ser un problema vital que amenaça a centenars de milers de famílies. I tot això passa en un context d'una relativa millora econòmica i de reducció de la desocupació. Quan en l'horitzó aparegui de nou l'anunciada recessió tot aquest patiment s'aguditzarà i s'estendrà a sectors cada vegada més amplis. Aquesta situació podria crear circumstàncies favorables a que propostes com les que planteja Vox assoleixin una repercussió que a dia d'avui és impensable.
Però el factor fonamental en aquest procés no és la major o menor obstinació dels dirigents de l'extrema dreta per a arribar al govern. El decisiu és si des de l'esquerra es presenta o no una alternativa sòlida i creïble per a fer front a les conseqüències de la crisi generalitzada del sistema capitalista. I mentre que PSOE i Unidos Podemos segueixin sense atrevir-se a revertir les mesures reaccionàries i antisocials del PP, des de la Reforma Laboral i la Reforma de les Pensions fins a la Llei Mordassa, i segueixin sense fer front de manera efectiva a la crisi de l'habitatge o l'escandalós augment dels preus de l'electricitat, estaran abonant el terreny perquè missatges reaccionaris com el de Vox calin.
El temps transcorregut des de la constitució del govern de Sánchez no deixa gaire marge a il•lusions. Si volem aturar des d'ara mateix un possible ascens de l'extrema dreta hem de tornar a omplir els carrers per a exigir la recuperació dels nostres drets. L'experiència històrica demostra que només la lluita al carrer és capaç de frenar el feixisme. Només la mobilització, armada amb un programa de transformació radical d'aquesta societat des dels seus fonaments, pot afeblir i derrotar la reacció.
