El 5 de Juliol, un mes després de la moció de censura que va desallotjar Rajoy de la Presidència del Govern, el Partit Popular celebrarà unes eleccions primàries per a elegir nou líder. Dels set candidats, quatre són els que realment tenen opcions: María Dolores de Cospedal, Soraya Sáenz de Santamaría, Pablo Casado i José Manuel García-Margallo, que han iniciat la seva campanya electoral embrancats en una baralla de pati d’escola. Aquest desgavell revela la profunda crisi que corroeix a un PP negat de corrupció, i que enfonsa les seves arrels en la inestabilitat política i social provocada per la crisi del capitalisme iniciada fa deu anys, agreujada en els últims mesos per la creixent marea de mobilització social.
El primer símptoma de la gravetat de la crisi que afecta el PP va ser la negativa del president de la Xunta de Galícia, Alberto Núñez Feijóo, a presentar-se a unes primàries que havien estat acuradament dissenyades per al seu llançament triomfal com a candidat de consens, i tractar de evitar una batalla pública a mort entre els diferents sectors del PP. Els seus mentors consideraven que la relació de Feijóo amb un dels capos del narcotràfic gallec, que va saltar a la premsa el 2013, ja estava "amortitzada". Però Feijóo va decidir que no valia la pena sacrificar la Presidència de la Xunta per a la incertesa de la direcció d'un PP que ha perdut el favor dels cercles financers i empresarials que abandonen a la seva sort al fracassat Rajoy i els seus col·laboradors.
La retirada de Feijóo ha obert la caixa dels trons i ha donat ànims a la resta dels candidats. Un d'ells, Pablo Casado, està fent un esforç desesperat per a sobreviure a l'escàndol dels seus títols universitaris falsificats. Mentre el setge judicial es va tancant sobre ell, Casado es recolza en José María Aznar, intentant concentrar el vot del sector més reaccionari del PP.
Els altres candidats, tampoc es queden curts en la seva guerra oberta, i usen com a principal arma llancívola les decisions del Govern del qual formaven part per a desqualificar-se mútuament. La política del PP a Catalunya, que era responsabilitat de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría, i molt especialment la decisió sobre l'aplicació de l'article 155, s'ha convertit en una de les principals armes de la batalla interna. Les picabaralles i tensions en el si del Govern, mantingudes en sordina durant gairebé dos anys, han esclatat obertament.
Tot sembla indicar que la batalla final tindrà lloc entre Cospedal i Sáenz de Santamaría. Cospedal intenta agrupar a l'aparell del partit en els territoris, un aparell que es nodreix dels sectors més reaccionaris i parasitaris de la petita burgesia. Per això ha tornat a recórrer al nacionalisme espanyol més ranci i no ha tingut inconvenient a acusar el seu oponent de ser la culpable d'haver ajornat l'aplicació del 155 a Catalunya, i que ella l’hagués aplicat molt abans i amb més duresa.
Per la seva banda, Sáenz de Santamaría busca rendibilitzar el suport dels més de 6.000 assessors i alts càrrecs del Govern Rajoy que s'han quedat inesperadament sense feina. És molt significatiu que siguin els alts càrrecs de l'àrea econòmica, ara cessats, els que més fermament donin suport a Soraya. Aquesta gent, fidels servidors dels dictats del gran capital, busquen a través de l'ascens de Sáenz de Santamaría un camí per a participar en futurs acords parlamentaris, o fins i tot de govern, als quals consideren probable que recorrerà Pedro Sánchez. La perspectiva que el nou Govern no sigui capaç d'aplacar la protesta social que recorre els carrers del país, amb pensionistes i dones al capdavant, alimenta l'esperança d'aquest sector del PP de trobar un forat en futurs acords “d’unitat nacional" .
Guanyi qui guanyi, aquesta situació torna a demostrar que la debilitat crònica de la burgesia espanyola li impedeix generar una representació política sòlida. La seva base social tradicional, especialment les franges de major edat, també pateixen les conseqüències de les polítiques d'ajust i poc a poc comencen a ser sensibles a la mobilització als carrers. Les dades de participació a les primàries són reveladors: dels supòsits 900.000 afiliats del PP només 66.000 van a participar a les primàries, demostrant així que el seu autoproclamat "arrelament social" era un bluf. De nou, la burgesia no té un altre remei que recolzar-se en la socialdemocràcia per a intentar aconseguir la base social que li permeti continuar la política d'ajustos i retallades que la crisi del seu sistema exigeix.
