Els 1.500 milions surten d’ingressos per privatitzacions, es preveu ingressar 800 milions d’euros per privatitzar empreses públiques com Aigües Ter-Llobregat, encarregada de la gestió i depuració de l’aigua, o d’establir noves taxes com a l’FP de grau superior (360 euros de matrícula per alumne i curs). La Generalitat també pretén retallar l’aportació a les escoles bressol i a les escoles de música i art. A les escoles bressol la retallada serà de 300 euros per plaça, més les retallades que molts ajuntaments estan duent a terme. A Barcelona, per exemple, l’ajuntament ha presentat un decret per externalitzar les escoles bressol, augmentar les ràtios i reduir les hores de suport.
Però els plans de retallades de CiU no acaben aquí. Hi ha més: anulació de subvencions, retallades de plantilla, augment d’hores lectives del professorat a l’ensenyament (que implica l’acomiadament de milers de professors interins), supressió de complements retributius... Mesures que es contemplen per a aquest any i per als dos propers, com a mínim. Retallades que arriben fins als col·lectius més necessitats. Un exemple és el tancament de dos centres juvenils, que depenen de Justícia: el centre Els Til·lers, de Mollet del Vallès, que acull a 62 joves, i el de Montilivi, a Girona, que acull a uns altres trenta.
CiU i el pacte fiscal
Mentre porta a terme el tercer pla de retallades en la despesa social, el govern de CiU pretén distraure l’atenció culpant a Madrid de les retallades, com si no hi hagués una sintonia total entre el PP i CiU pel que fa a la política de fer pagar els plats trencats de la crisi a la classe treballadora i a la gran majoria de la població. Parlen de la “necessitat” del pacte fiscal, de la “hisenda pròpia”, que és necessari tenir la “clau de la caixa”. Però tot això no és més que una cortina de fum per amagar que són ells, principalment, els responsables de la política de retallades a Catalunya des que van arribar al govern. CiU ha donat suport sense fissures als atacs que el PP ha plantejat. I no només això, sinó que està al capdavant i s’ha avançat en determinats atacs, com en la retallada salarial dels empleats públics (un 5% el 2012, que es mantindrà per dos anys més), el copagament sanitari (amb l’euro per recepta), o proposant l’increment del 66% de les taxes universitàries que el ministre Wert ha assumit.
Davant d’aquest atac brutal a la sanitat, l’educació pública, als serveis públics més elementals i necessaris, l’única fortalesa de CiU és l’absència d’una oposició forta i coherent. El Nou PSC de Navarro s’oposa de paraula a les retallades, però després estén la mà a CiU per a arribar a acords “que allunyin Artur Mas del PP”. ERC, per part seva, també segueix oferint-se a CiU com a alternativa al PP per a un pacte de govern “sobiranista”. En un moment determinat, a CiU li pot interessar canviar de soci, sobretot de cara a representar un paper d’”enfrontar-se a Madrid”. Però, canviarà substancialment la seva política de retallades socials per un pacte amb ERC o PSC? Ni molt menys.
Iniciativa per Catalunya, tot i que s’oposa a les retallades, està donant suport a Artur Mas en el pacte fiscal. Més enllà que els diners obtinguts d’una millora del finançament, en mans de CiU anirien a les butxaques del capital financer, és inaudit que Iniciativa, ERC o el PSC es plantegin ni tan sols la possibilitat d’acords en mig d’aquesta guerra declarada a totes les conquestes socials per part de CiU i el PP.
Mobilització permanent
La gran majoria de la societat catalana ha demostrat en moltes ocasions la seva disposició a lluitar contra les retallades en sanitat i educació. Des de fa més d’un any hi ha una situació de mobilització permanent a Catalunya. Si durant l’estiu i la tardor era la sanitat el sector que estava més al carrer, després de Nadal ha estat l’educació qui ha agafat el relleu: la Marea Groga s’ha estès per escoles i instituts, on professors, pares i estudiants participen en assemblees, debats, tancades... Les escoles bressol van fer tres dies de vaga, el 8, 9 i 10 de maig. La universitat està en ebullició: estudiants i professors van protagonitzar una vaga molt massiva el passat 29 de febrer, el 3 de maig hi va haver una altra vaga d’estudiants important, sobretot de les carreres de lletres. A la UAB, la facultat de Lletres va estar més d’una setmana de vaga a finals de març i actualment el campus de la UB a Mundet està en vaga indefinida contra la pujada de taxes, amb el suport dels professors.
No és casualitat que el gran èxit de la vaga general del 22 de maig a tots els sectors educatius, amb un seguiment molt important en el professorat, secundada massivament pels estudiants de totes les etapes i amb manifestacions molt grans, com la de Barcelona, que van tenir la seva rèplica en nombroses manifestacions i concentracions locals aquella mateixa tarda.
Però també altres sectors estan al carrer. Per exemple, a partir del 15-M, treballadors jubilats que no participaven en mobilitzacions des de feia 30 anys han tornat a la lluita. Són els iaioflautes, molts d’ells antics militants del PSUC, que s’han fusionat als barris obrers amb els activistes del 15-M i que, fins i tot, han esdevingut un motor fonamental de les mobilitzacions en defensa dels equipaments socials que s’estan eliminant. Un altre exemple il·lustratiu és la cassolada que es fa tots els dies des del 15 de maig davant la seu central de La Caixa a Barcelona (Occupy Mordor, es diu). L’impacte ha estat tan gran que La Caixa ha retirat la seva publicitat dels mitjans de comunicació que treuen notícies sobre la cassolada i ha tapat amb una lona el seu logo de l’edifici perquè no surti a les fotos i vídeos que circulen per internet. També ha estat significatiu el seguiment que ha tingut el moviment contra el pagament dels peatges a les autopistes. El 21 de maig, el Servei Català de Trànsit havia rebut ja 24.173 denúncies de les empreses concessionàries d’autopistes contra els usuaris que no han pagat peatges.
La repressió desfermada per la Generalitat (empresonant estudiants universitaris i a la responsable d’organització de la CGT durant unes quantes setmanes, compra de material antiavalots, pàgina web amb fotos per delatar a “violents”, etc.) és una demostració de que la classe dominant està molt preocupada i que també es prepara per a un auge de la lluita de classes. Lluny d’intimidar, l’actuació dels Mossos d’Esquadra augmenta la indignació de la classe obrera i la joventut.
Crisi als sindicats
I amb aquest ambient tan electritzant, què estan fent els sindicats? Molts professors es van queixar que la vaga del 22 l’havien d’haver convocat molt abans. Al menys, van convocar, perquè pel que fa a la reforma laboral, després de la vaga general del 29 de març el més important que CCOO i UGT han convocat ha estat... una manifestació nocturna amb torxes!
És molt simptomàtica la dimissió recent del secretari general de CCOO de la comarca del Barcelonès (que inclou Barcelona, l’Hospitalet, Badalona, Santa Coloma i Sant Adrià). A la carta que va enviar als afiliats, Ángel Crespo, entre altres coses, planteja: “es necessita una correcció estratègica en coherència amb el lema que va convocar la Vaga General ‘S’ho volen carregar tot’, sent imprescindible planificar i continuar amb el procés de mobilització iniciat” i “se centralitzen i concentren les decisions en mans d’uns pocs (...) i es produeix una deriva autoritària amb gestores, expulsions i sancions, a base d’interpretar esbiaixadament els estatuts, davant qualsevol conflicte o discrepància, sense valorar els costos sindicals que es poden derivar”. Aquesta dimissió revela les lluites internes que hi ha dins de l’aparell dels sindicats. Els reptes del moment xoquen de manera estrepitosa amb una estructura burocràtica plena d’elements allunyats de la classe obrera. Aquests elements arriben fins i tot a boicotejar vagues convocades pels mateixos sindicats amb arguments propis dels sectors més endarrerits de la classe obrera. Aquest ambient a l’aparell cada cop xoca més amb les necessitats dels delegats, afiliats i del moviment obrer en general. CCOO i UGT tenen l’obligació d’unificar tots els sectors en lluita i dotar el moviment d’una estratègia. Hi ha força (recordem que per a la vaga general del 29M, CCOO va reconèixer que només a Catalunya havien participat més de 20.000 piquets), el que falta és una estratègia de lluita: un pla en ascens, que unifiqui, que estengui encara més la mobilització, que fomenti la participació democràtica. Hem de construir una corrent d’esquerres en el si dels sindicats que agrupi a tots els delegats i afiliats que aposten per un sindicalisme de classe i combatiu, imprescindible per fer front als atacs que estem patint.
