Ofensiva reaccionària de la burgesia catalana i auge de la lluita de classes a Catalunya

 

Com unir la lluita contra les retallades socials i la defensa del dret a l’autodeterminació?

 

El govern de CiU ha posat de relleu en un temps rècord que tota la propaganda electoral sobre “el govern dels millors”, una política orientada a la sortida ràpida de la crisi generant ocupació i ajudant els més necessitats, no era més que això: pura propaganda. La política portada a terme pel govern d’Artur Mas no deixa lloc a equívocs: el govern dels banquers i capitalistes catalans vol marcar la pauta dels atacs a tot l’Estat.

Les retallades socials aprovades malgrat el rebuig aclaparador de treballadors i usuaris signifiquen el retrocés més gran en dècades: una retallada social del 10% i 20.000 acomiadaments a l’Administració pública, de conseqüències especialment greus en educació i sanitat. A les escoles i instituts públics, la retallada de la despesa ordinària supera el 40%, fent que cada centre s’hagi de “buscar la vida” per obtenir finançament. La degradació de l’escola pública, amb falta de recursos i professors, aules massificades i amb més de 1.000 barracons, va de la mà de la seva major privatització. A la sanitat, on la retallada és del 14%, la reducció de personal, llits i quiròfans, i el tancament de centres sanitaris, representa un atemptat directe contra la vida dels joves i els treballadors. Mentrestant, la patronal de la sanitat privada es frega les mans davant dels beneficis fabulosos que obtindran gràcies a les retallades.

La veritable cara reaccionària de la dreta catalana es veu clarament en la repressió i criminalització dels immigrants, negant-los l’atenció sanitària als indocumentats els primers sis mesos, i en la repressió contra el moviment 15M, combinant brutals càrregues policials amb la infiltració d’agents de paisà per provocar els aldarulls que justifiquin la repressió.

Per dur a terme aquesta política reaccionària no han dubtat a arribar a un acord de legislatura amb el PP, que anticipa un possible govern PP-CiU després de les eleccions del novembre. Les pomposes declaracions en defensa de Catalunya s’han esfumat davant del realment important: atacar les conquestes socials dels treballadors.

 

Ressorgiment de la qüestió nacional catalana

 

En paral·lel a la crisi econòmica capitalista, a l’increment dels atacs contra els drets socials i democràtics, i a l’auge en la lluita de classes durant els últims anys, hem vist també un ressorgiment de la qüestió nacional catalana. Les consultes sobre la independència organitzades a centenars de municipis catalans han recollit més de 800.000 vots, i diferents enquestes xifren entre el 25% i el 40% dels catalans partidaris de la independència.

Tot i que quan realment es va veure en tota la seva magnitud va ser a la multitudinària manifestació del 10 de juliol de l’any passat. Després d’anys d’ofensiva reaccionària de la dreta espanyola (amb el silenci o col·laboració dels dirigents del PSOE) contra els drets democràtics més elementals, escampant prejudicis com la suposada (i falsa) persecució del castellà a Catalunya o la campanya contra l’Estatut, la gota que va fer vesar el got va ser la sentència del Tribunal Constitucional. Un milió i mig de persones van sortir al carrer contra aquesta imposició sota el crit d’Independència.

Aquest procés posa de manifest, en primer lloc, que l’opressió nacional és una realitat objectiva, sentida així per molts joves i treballadors catalans. No és simplement un “invent” del nacionalisme català, sinó que té unes arrels socials i històriques molt profundes. Tot aquell que no comprengui això, sens falta adoptarà una postura espanyolista. Com deia Lenin: “No reconèixer l’opressió de les nacionalitats històriques significa en els fets posar-se del costat de la nació opressora”.

I, en segon lloc, està íntimament vinculat amb la crisi del capitalisme i la lluita de classes. Des de l’inici de la crisi econòmica, tots els intents de la classe obrera de respondre als atacs del govern i els empresaris, han xocat amb la política de fre dels dirigents sindicals. Malgrat això, han empès en la direcció d’unir els diferents conflictes donant una perspectiva general a la lluita: les mobilitzacions contra els acomiadaments a Nissan el 2008, que van agrupar a milers de treballadors en lluita a altres empreses, i més recentment a la Vaga General del 29 de setembre, quan malgrat la deficient convocatòria per part de l’aparell sindical (va faltar un pla de lluita clar, va faltar propaganda i sobretot van faltar assemblees democràtiques a les empreses), milions de treballadors la van secundar i van protagonitzar les manifestacions més grans des de les mobilitzacions contra la guerra el 2003.

Malgrat l’èxit de la vaga (o, més ben dit, per aquest motiu), els dirigents sindicals no van donar continuïtat a la lluita, mentre que els treballadors francesos i grecs responien de forma contundent amb mobilitzacions continuades que van causar un gran impacte. Al gener van firmar amb govern i patronal l’infame pacte social, que amplia l’edat de jubilació als 67 anys i retalla les futures pensions.

El descontent social enorme acumulat a la base de la societat i la disposició a la lluita dels joves i treballadors ha xocat i xoca amb la política de col·laboració de classes dels dirigents sindicals. Aquesta és la raó principal de l’explosió social que s’ha desenvolupat en el moviment 15M, posant de manifest que entre els joves i els treballadors no hi ha resignació, sinó una clara disposició a la lluita de masses. I aquesta és també la causa de fons del ressorgiment de la qüestió nacional catalana. En un cert sentit general, la manifestació del 10 de juliol, l’onada de consultes independentistes, l’èxit de la Vaga General del 29 de setembre, les mobilitzacions contra les retallades a la sanitat i les mobilitzacions del Moviment 15M són un reflex d’un mateix procés: amplis sectors de les masses tenen la certesa que els capitalistes i els seus polítics són incapaços de resoldre els problemes socials i de gestionar la societat d’una manera racional i lluiten per canviar aquesta situació.

 

La demagògia “independentista” de la burgesia catalana

 

La burgesia catalana històricament ha utilitzat la qüestió nacional i els sans sentiments nacionals i aspiracions de les masses a Catalunya, per desviar l’atenció de la seva política real i per obtenir una base social i electoral amb la que negociar amb la burgesia espanyola i el govern central el repartiment del poder i de la plusvàlua, via impostos, inversions, transferències, subvencions a les exportacions i aranzels a les importacions. Darrerament, CiU ha accentuat aquesta demagògia: es posen al capdavant de la manifestació contra la retallada del TC, fan grans proclames en defensa de la llengua i la cultura catalanes, donen suport a les consultes independentistes, i fins i tot l’insigne Jordi Pujol va votar a favor de la independència a la consulta de Barcelona, el mateix reaccionari que va convertir Catalunya en la Comunitat on l’educació i la sanitat estan més privatitzades i artífex del pacte amb el PP d’Aznar.

La qüestió del dèficit fiscal i el concert econòmic és una de les qüestions que la burgesia catalana està removent amb més èmfasi. Sota l’irreprotxable argument que “els catalans gestionem els impostos que paguem”, el govern de CiU pretén ocultar la seva política de retallades socials i transferir la responsabilitat d’aquestes al govern central. Però els treballadors de la sanitat pública no s’han deixat enganyar. Les consignes no han estat “No a les retallades, sí al concert econòmic”, com li hauria agradat a CiU, sinó “No hi ha pa per a tant xoriço” o “Artur Mas, a quina mútua vas”, dirigint la lluita contra el Departament de Salut i el govern de CiU.

És indubtable que el dèficit fiscal i la desinversió històrica de l’Estat a Catalunya és una realitat, com vam poder comprovar en el col·lapse del transport ferroviari de fa uns anys. Però a la burgesia catalana l’importa un rave el transport públic, o l’educació i la sanitat públiques. Amb o sense concert econòmic, amb o sense dèficit fiscal, duran a terme les retallades socials i atacs perquè l’objectiu veritable que persegueixen no és ni disminuir el dèficit de l’Administració ni millorar la “confiança dels mercats”, sinó simplement incrementar els beneficis empresarials a costa del patiment dels treballadors, pensionistes i joves.

La qüestió clau és la política de col·laboració de classes dels dirigents de l’esquerra. Davant de la demagògia nacionalista de CiU, es limiten a fer-li el cor a Artur Mas, defensant una política d’”unitat nacional” amb la burgesia catalana. Aquest front comú amb la patronal catalana i CiU l’únic que aconsegueix és netejar la imatge de la dreta i donar-li un marge de maniobra del que manquen en el terreny de la lluita de classes.

 

Unir la lluita contra l’opressió social i nacional

 

L’única forma efectiva de lluitar en defensa dels drets democràtics nacionals és adoptant una perspectiva de classe: denunciar les maniobres i veritables intencions espúries de la burgesia catalana i impulsar la lluita en defensa dels drets democràtics nacionals (incloent-hi el dret a l’autodeterminació) vinculant-la tant a la lluita contra les retallades socials a Catalunya com en el conjunt de l’Estat. Així es podria trencar amb l’estratègia de divisió dels treballadors en línies nacionals que propugnen les burgesies espanyola i catalana, escombrar amb els prejudicis anticatalans i antibascos, i unir de forma voluntària als treballadors i joves del conjunt de l’Estat.

Els marxistes defensem el dreta a la independència de forma inequívoca. La qüestió important és quina classe social i amb quins mètodes es durà a terme. Donant suport a qualsevol burgès mediàtic que es proclami independentista, com el cas de Joan Laporta o d’altres que sortiran en el futur, o donant suport ala burgesia catalana en temes com la llengua o el concert econòmic, no se li fa cap favor a la causa dels drets democràtics nacionals de Catalunya.

Des del nostre punt de vista, la política bolxevic portada a terme per Lenin i Trostki sobre la qüestió nacional està plenament vigent. Els treballadors i la joventut (de Catalunya, d’Euskal Herria, Galiza, i també del conjunt de l’Estat) són els únics realment interessats en rebutjar qualsevol tipus d’opressió nacional i social. La conquesta dels drets democràtics nacionals sota el capitalisme és una utopia reaccionària, és un engany. Només expropiant la banca i les grans empreses i posant-les sota la gestió de la majoria de la societat, transformant la societat en línies genuïnament socialistes, serà possible aconseguir unes condicions de vida dignes i conquerir els drets democràtics nacionals.

 

 


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

lenin

banner ffe

bannerafiliacion2 01