L'enorme descontentament social acumulat a Catalunya —la frustració i indignació davant l'atur massiu, davant els desnonaments per impagament d'hipoteca, l'augment de la pobresa i les brusques retallades socials...— ha explotat de forma abrupta amb les mobilitzacions iniciades el 15 de maig. Milers de joves, treballadors, jubilats, desocupats i immigrants, han irromput en la vida política a través de manifestacions, assemblees i d'un debat permanent, amb un marcat qüestionament del sistema capitalista. 

Les brusques retallades socials anunciats per CIU tan sols arribar a la Generalitat han trobat una resposta immediata al carrer. A principis d'abril els treballadors dels hospitals i centres sanitaris van protagonitzar una onada de mobilitzacions diàries massives, confluint en una concentració el 14 d'abril amb desenes de milers. La crítica als dirigents sindicals, que fins i tot en algun centre, com l'Hospital de Bellvitge, van retirar el suport a les concentracions diàries, ha estat molt present. Després d'aquesta mobilització, els dirigents sindicals van planejar una manifestació el 14 de maig. 

A pesar del caràcter limitat del pla de lluita, les concentracions setmanals i tallades de carretera dels treballadors dels hospitals s'han mantingut, i una multitud d'instituts i escoles públiques llueixen pancartes de protesta contra les retallades, que implicaran l'acomiadament d'uns 3.000 professors interins a final de curs. Tot això va confluir el 14 de maig, a Barcelona, en una nova i manifestació de masses, amb 200.000 treballadors de sanitat i educació, en un ambient molt combatiu. 

Aquesta contundent resposta tan sol quatre mesos després de la victòria electoral de la dreta, igual que el moviment iniciat el 15 de maig, ha sorprès a la dreta nacionalista, que ha passat de celebrar la victòria electoral a enfrontar-se a una mobilització de masses i un rebuig social massiu a les retallades. Com en altres ocasions, la burgesia ha confós l'ambient entre la classe obrera i la joventut amb l'actitud passiva i dòcil que han mostrat els dirigents sindicals. Després de la mobilització del 14 de maig, aquests no han anunciat noves mobilitzacions (més enllà de les concentracions setmanals en les portes dels hospitals) renunciant en la pràctica a donar continuïtat a la lluita, a pesar que les retallades ja s'estan portant a terme, amb gravíssimes conseqüències en la sanitat pública. 

Les eleccions no reflecteixen el descontentament social 

Alhora, el moviment iniciat el 15 de maig ha tingut un impacte brutal a Catalunya. Com en la resta de l'Estat, del 15 al 22 de maig cada mobilització era major que les precedents i especialment importants el cap de setmana de les eleccions. El rebuig a la prohibició de les acampades i concentracions va agrupar a desenes de milers de persones que van decidir defensar la plaça. La nit del divendres 20 de maig una assemblea massiva que ocupava tota la Plaça Catalunya, en un ambient electritzant de lluita, va aprovar un manifest amb una plataforma reivindicativa molt avançada i amb un marcat caràcter de classe i anticapitalista, reflectint les mobilitzacions prèvies i en enorme salt en la consciència que s'ha donat en qüestió de dies. 

El resultat electoral del 22 de maig, amb la victòria de CIU, que fins i tot guanya en la capital catalana, i l'ascens del PP i la racista PxC en certs barris obrers, sembla entrar en contradicció amb el procés de mobilitzacions. Al contrari, està estretament relacionat. La base social de la dreta ha estat agrupada electoralment per tenir una direcció que amb fermesa i decisió agita els prejudicis més rancis, com el racisme o la defensa de la llei i l'ordre. Per contra, la base social de l'esquerra es troba òrfena perquè els seus dirigents estan implicats fins a la medul·la en la política de retallades socials i acomiadaments. Per exemple, l’exconseller d’Economia del tripartit i membre del PSC, Antoni Castells, ha proposat un gran pacte amb CIU per a aprovar les retallades socials. 

Això explica el descens de vots del PSC, ERC i ICV, que han perdut en global 300.000 vots, passant majoritàriament a l'abstenció, que ha registrat un 44,99%, una mica menor que el 2007 però igualment molt elevada, onze punts per sobre de la mitjana estatal i major que en les autonòmiques de 2010. CIU puja 60.000 vots, el PP altres 80.000 i la dreta en conjunt (CIU, PP, C’s i PxC) puja en 170.000 vots. Resulta significatiu l'ascens de l'esquerra independentista, amb els 62.000 vots de les CUP, i els més de 170.000 vots nuls i en blanc. 

La victòria de la dreta en les municipals, igual que en les eleccions autonòmiques de la tardor passada, lluny de frenar les mobilitzacions, les impulsarà en la mesura que accelerarà els atacs i retallades socials, alhora que incrementarà el descrèdit cap a la política oficial burgesa. La resposta al desallotjament de Plaça Catalunya i la recuperació de la plaça és una petita mostra del marge amb el qual conten. 

La brutal repressió impulsa el moviment 15-M 

La setmana posterior al 22 de maig ha registrat un descens de la participació en les caçolades diàries a Plaça Catalunya, i una irrupció d'acampades, concentracions diàries i assemblees de veïns en multitud de barris obrers de Barcelona i municipis catalans. El 26 de maig més 5.000 professors precaris de les universitats i estudiantes d'institut i universitat van abarrotar la Plaça Sant Jaume i ciutats obreres com Terrassa o Viladecans han viscut manifestacions de milers de persones. 

El desallotjament i la brutal repressió policial de l'acampada de Barcelona el matí del divendres 27 de maig va esperonar novament el moviment. Els motius d'higiene i seguretat per la possible celebració esportiva del Barça el 28 de maig a Canaletes, que cínicament ha utilitzat el govern convergent, ha estat percebut com una barroera excusa per a portar a terme un desallotjament encobert. També van ser desallotjades violentament les acampades en altres poblacions com Badalona o Lleida. Una de les reivindicacions del moviment està sent la petició de dimissió del conseller d'Interior. 

Els antidisturbis dels Mossos i la Guàrdia Urbana van voltar als acampats que van estar tot el matí sense aigua ni menjar, a ple sol, fins que una comissió d'advocats va poder colar galetes i aigua. La “neteja de la plaça i retirada d'objectes contundents” ha significat el desmantellament i retirada de totes les botigues, pancartes i eslògans, recollida de signatures i material informàtic. Les milers de persones que durant el matí es van anar agrupant per a recuperar la plaça de forma pacífica es van trobar amb una repressió indiscriminada, repartint cops de porra i disparant pilotes de goma. Més de 120 ferits, un dels quals va passar la nit a la UCI en estat greu, han provocat major indignació i solidaritat. Les pancartes i cartells dels presents parlen per si mateixos: “Us heu equivocat, ara estem més indignats”, “La violència no silencia les idees. Signat: una persona sense por”. 

Després d'hores de resistència pacífica, els Mossos s'han de retirar i milers de persones ocupen de nou la plaça per a aixecar l'acampada en un ambient d'eufòria per la victòria contra la repressió. La manifestació prevista a la tarda contra les retallades en sanitat, que va confluir en Plaça Catalunya amb una caçolada contra la repressió, va agrupar de nou a desenes i desenes de milers de persones, en un ambient similar al que es va viure una setmana abans. La defensa massiva de les acampades mostra com milers de joves i treballadors han entrat en la política, pel camí de la lluita, per a no anar-se’n. 

La participació en les mobilitzacions ve acompanyada amb un creixent interès per la política, per entendre com funciona el món per a canviar-lo. Tot està en discussió, la qual cosa és molt positiu. Els objectius de la lluita, els mètodes i els passos a donar per a impulsar el moviment. Enfront d'aquest debat democràtic, alguns companys, en molts casos organitzats políticament però que ho oculten, intenten impedir el repartiment de propaganda d'organitzacions com el Sindicat d’Estudiants, amb el pretext que aquest moviment no accepta organitzacions sinó individus. En nom del “assamblearisme”, tracten de combatre les idees que no comparteixen no amb arguments sinó amb actuacions burocràtiques i antidemocràtiques, tutelant al moviment i decidint que poden o no poden llegir els joves i treballadors. 

Per a impulsar la mobilització, unificant els diferents sectors en lluita, elevant-la a un plànol superior és necessari dotar al moviment d'un programa revolucionari i de classe, i d'una perspectiva de lluita que incorpori al moviment obrer de forma massiva, amb l'organització d'una vaga general.