La Generalitat vol aprovar pròximament una llei del cinema català en que les pel·lícules projectades estiguin doblades o subtitulades en un 50% en català. Tot i que és una llei amb un clar caràcter electoralista, si es dugués a terme suposaria acabar amb una autèntica anomalia. A Catalunya prop de la meitat de la seva població té el català com llengua materna i quasi la totalitat l’entén i l’usa en un o altre àmbit. Mentre, les projeccions de cinema en català van rondar el 2008 un 3%.

Els patrons de les sales de cine a Catalunya són molt crítics amb aquesta llei perquè segons ells els farà perdre clientela i han decidit passar a l’acció. El dilluns 1 de febrer un 70% de les sales de cinema de Catalunya van tancar per aturada patronal en protesta contra aquesta llei. Les grans productores americanes també han ofert molta resistència a la traducció i han pressionat per a què no s’apliqui la llei.

El monopoli del cine

Des de la caiguda de la dictadura franquista s’han donat passos per la normalització lingüística del català, especialment a l’educació pública, influint positivament l’actitud de la classe obrera i la joventut per entendre’l i aprendre’l, i rebutjant els intents de dividir en línies lingüístiques a la classe treballadora. Amb les consegüents onades d’immigrants que han arribat a Catalunya ha passat una cosa semblant, tot i les deficiències del propi sistema educatiu i les extenuants jornades laborals.

Malgrat això, en tota una sèrie d’àrees (llibres, publicacions, llibres de text universitaris, edició, televisió,...) el predomini del castellà segueix present. De totes les àrees el cinema és amb diferència el més escandalós.

Les sales de projecció imposen un determinat cinema, sota un aclaparador monopoli americà. I així entre pel·lícules decents americanes n’entren dotzenes que no ho són tant però que estan dins el mateix “pack”. No es tracta del clàssic debat entre "cine d'acció" i "cine alternatiu", sinó de que bona part de la producció cinematogràfica no americana no té una possibilitat mínima d’exhibir-se i per tant que els espectadors puguin decidir. Per exemple una pel·lícula amb molts aspectes feta amb criteris d'espectacularitat americana com "Enemigo a las puertas" pel sol fet de ser europea (encara que amb alguns actors americans) va estar en cartellera una o dos setmanes.

Realment, sota el capitalisme no es pot elegir. La idea que els consumidors determinen el que es produeix és falsa en general, perquè hi ha un monopoli empresarial/cultural establert. Si no hi ha cine en català no es pot argumentar que sigui perquè no hi ha demanda. Primer perquè una part del públic que la vol veure en català no té aquesta opció i després perquè, igual que en altres àrees, és normal que hi hagi un temps d’adaptació com va passar amb la televisió i altres mitjans.

Aquestes mateixes multinacionals que ens imposen les seves pel·lícules també han decidit que traduir les pel·lícules al català o subtitular-les no els és rentable. I aquest mateix criteri és el que domina als empresaris de les sales de cine a Catalunya, que el passat 1 de febrer van dur a terme una aturada patronal contra aquesta llei.

Llarga tradició de menyspreu cap al català

Aquesta situació tan descarada seria incomprensible si no existís una llarguíssima tradició de menyspreu per la llengua catalana per part de la dreta espanyolista, una bona part dels dirigents de la socialdemocràcia i no pocs empresaris que la veuen com una nosa per als seus negocis. Aquesta actitud té molts matisos. Des de l'odi desbocat de la dreta pepera i dels seus mitjans de comunicació que han dut a terme una autèntica campanya d'odi contra Catalunya (especialment acusat durant l’època Aznar) fins als sectors més moderats que veuen les altres llengües de l'Estat espanyol com una cosa folklòrica, curiosa i anecdòtica.

Mentides com que el castellà es perseguit a Catalunya, la llengua catalana és un dialecte del castellà, els catalans parlen diferent per a què no se'ls entengui, etc. s'han estès conscientment per part de sectors reaccionaris amb l'objectiu de dividir i enfrontar. Aquesta política de fomentar l'odi nacional i el xovinisme espanyolista no ha estat resposta ni de bon tros per part de les direccions dels partits d'esquerres estatals, si no que fins i tot és fomentada per dirigents del PSOE com Bono, Guerra o Ibarra. El que haurien de fer els dirigents del PSOE i IU és fer front a la demagògia espanyolista i alhora defensar plens drets lingüístics per la població de parla catalana (Catalunya, Illes Balears i el País Valencià).

Hipocresia de la burgesia catalana

La burgesia catalana i CiU utilitzen de forma sistemàtica la qüestió lingüística per presentar-se com a defensors de la nació catalana i la seva cultura, però quan estaven al govern no només no van donar passos per revertir aquesta situació, sinó que el president Pujol va acordar amb les multinacionals de Hollywood el manteniment de l’actual situació de discriminació del català al cinema.

En aquest cas concret veiem com la burgesia catalana (propietaris de sales de cine, de les grans editorials i dels mitjans de comunicació massius, per posar alguns exemples) posen por sobre els criteris empresarials d’obtenció del màxim benefici que la normalització lingüística.

Cine a preus assequibles i amb l’opció de triar la llengua

Si finalment s’aprova la llei en els actuals termes, la patronal de les sales de cine i les multinacionals reclamaran ajudes públiques per costejar els doblatges al català, mentre que després s’embutxacaran els beneficis; o sinó simplement no aplicaran la llei. Davant aquesta situació de xantatge patronal, han anunciat que posaran multes a les sales que incompleixin la llei. Això és clarament insuficient. El govern, si el que pretén és dur el català al cinema, hauria d’obrir sales públiques a preus assequibles amb una oferta més plural, i aquelles sales que no acompleixin la llei, expropiar-les per a convertir-les en sales públiques.

Normalitzar la llengua catalana també es tracta de diners i això posa en evidència que aquesta normalització no es completarà mentre els recursos culturals segueixin en mans d’una minoria de capitalistes que sols tenen el màxim benefici com objectiu.