Necessitem un pla de lluita per parar la LEC
Tots a la vaga el 19 de març en defensa de l'educació pública
Ferran Alemany Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.
Empar Cogollos Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.
Treballadors de l’ensenyament - Afiliats de CCOO
Després de 25 anys de govern de CIU, on es va potenciar l'educació concertada a Catalunya, els treballadors de l'ensenyament esperàvem un canvi: un govern que invertís en l'educació pública, que ens donés els mitjans per fer front a l'arribada d'alumnes immigrants i amb dificultats, que ens permetés elevar el nivell de qualitat, que poguéssim aplicar les noves tecnologies.
Amb decepció hem vist que ocurria el contrari. Amb el Pacte Nacional d'Educació es pretenia acabar amb els privilegis de la concertada, les quotes il·legals, la selecció d'alumnat, etc., però la veritat és que res d'això ha acabat, tot al contrari, han augmentat les subvencions a la concertada en 7 milions d'euros més per al 2009. No s'ha corregit la política de falta de previsió i els nostres centres creixen en ràtio, fins a la massificació en certes zones; tenim barracots en lloc d'aules; els alumnes amb dificultats especials es concentren en els instituts públics...
La política de pactes i consensos ens ha dut que Maragall s'encoratge i pretengui carregar la crisi sobre els treballadors de l'ensenyament, i de passada convertir en la pràctica els centres públics en centres concertats.
La LEC
La LEC suposa canviar la gestió dels centres públics amb un director-gerent, amb la perduda de poder de decisió definitiu dels claustres i consells escolars. Sota la pretesa autonomia, s'amaga que els centres haurien de buscar-se la vida, apanyar-se-les amb els seus recursos, amb selecció arbitrària de personal.
No és autonomia: és privatització
Els treballadors de l'ensenyament hem defensat històricament l'autonomia, però entenent per aquesta que els claustres i els consells escolars tinguin poder de decisió, de control democràtic sobre la gestió del centre, de relació amb el barri i l'entorn i que els equips docents tinguem flexibilitat a organitzar el nostre treball.
El 14 de febrer de 2008 els treballadors de l'ensenyament protagonitzarem una jornada històrica. Ningú dubta de l'èxit massiu d'aquella vaga. Però no es va continuar amb cap pla i Maragall només va retirar alguns articles sobre gestió privada, els més salvatges.
L'equivocació dels dirigents d'UGT i CCOO
Iniciarem el curs amb retallades en el pressupost, la fi de programes com el de biblioteques, el retard en l'arribada de professorat interí, la falta de substituts, etc. Un sol exemple: La partida de despeses corrents en l'IES Consell de Cent de Barcelona és al 2008 menor que al 2002. Amb el desastrós inici de curs, era necessari continuar la lluita. El 13 de novembre, els dirigents de CCOO i UGT es van equivocar greument al trencar la unitat sindical i no convocar la vaga juntament amb USTEC, CGT i ASPEPC. Van provocar confusió entre els treballadors de l'ensenyament i els directors més reaccionaris van utilitzar la propaganda d'UGT i CCOO per a trencar la vaga. Tanmateix, les xifres d'assistència a la manifestació demostren que, de nou, va ser un èxit. Els dirigents de CCOO i UGT no poden al·legar un ciber referèndum per a defensar la seva decisió. Les noves tecnologies sens dubte són útils, però més ho són els tradicionals mètodes de lluita sindical: les assemblees d'afiliats i les assemblees en el centre de treball que no van convocar per a prendre aquesta decisió. A més, la immensa majoria d'afiliats a aquests sindicats votarem amb els peus el 14 de febrer a l'acudir massivament a la vaga.
Nous atacs de Maragall
Les actuacions del Departament d'Educació demostren que no hi ha diàleg possible. Només quan els docents hem demostrat la nostra força, com el 14 de febrer, és quan el conseller Maragall ha retirat alguns dels seus atacs. Quan els dirigents sindicals li han donat temps a negociar i poder rectificar de bona voluntat, com ho van fer els dirigents de CCOO i UGT durant el primer trimestre del curs 2008-2009, Maragall s'ha encoratjat i ha presentat atacs més durs (com per exemple augmentar de forma "voluntària" l'horari del professorat en 4 hores).
Amb aquesta mesura pretén dues coses: acomiadar a milers d'interins (uns 5.000) i llançar la idea que els treballadors de l'ensenyament som uns ganduls, que treballem poc, etc.
Aquesta mesura no suposa augmentar el temps total de treball, sinó que dediquem menys temps a reunions de coordinació, a preparació d'activitats i de les nostres classes: en definitiva és una mesura contra la qualitat de l'ensenyament.
Pretén enfrontar als pares amb els professors "són uns ganduls que no volen treballar unes hores més!", a professors amb estudiants, "el problema és la falta d'esforç!", etc. per a eludir la seva responsabilitat.
La seva filosofia que allò privat funciona millor està superada per la història. L'actual crisi ha demostrat on duu la mà invisible del mercat: a omplir les butxaques dels rics i deixar per als treballadors la crisi.
La gestió dels centres ha de ser democràtica, amb control dels professors i dels pares, amb la participació dels alumnes. La selecció de personal ha de ser objectiva i transparent. A més, ha de planificar l'oferta escolar i no deixar en mans "del mercat" la diferent oferta educativa, una qüestió com l'educació.
Els treballadors de l'ensenyament hem demostrat la nostra capacitat: hem fet front a l'arribada de nous alumnes de nous països, hem aplicat les noves tecnologies amb mitjans insuficients, hem continuat fent el nostre treball i carregant amb la seva falta de previsió: el que demanem són mitjans suficients per a poder seguir fent el nostre treball, una escola pública de qualitat per als fills dels treballadors.
Necessitem un pla de lluita
Per a això és necessari acabar amb els atacs de Maragall a l'educació pública. CCOO i UGT han rectificat convocant juntament amb la resta de sindicats el dia 19. Però La vaga del 19 no pot ser solament sortir una vegada més a mostrar la nostra indignació.
Els dirigents sindicals han de marcar un pla de lluita, amb mobilitzacions, assemblees, pla de discussió centre a centre per a evitar l'aplicació dels plans de Maragall. És l'únic camí possible. En cas contrari, Maragall podrà aguantar el temporal i continuarà amb els seus plans.
L'experiència de l'últim any ens ho deixa clar, només amb la lluita, demostrant la nostra força, podrem fer retrocedir aquestes mesures privatitzadores i en contra de l'ensenyament públic. Si no es retiren totes les mesures privatitzadores, els dirigents sindicals haurien d'esbossar des de ja un pla de lluita. A més és necessari organitzar assemblees democràtiques de professors en els centres per a decidir com continuar la lluita després del 19.
La unió fa la força
Aquest no és només un atac als mestres i professors, és un atac a l'ensenyament públic. Per tant, hem de lluitar conjuntament amb els estudiants i els pares i mares. El que haurien de plantejar els dirigents dels sindicats són assemblees conjuntes de tota la comunitat educativa per a involucrar-los en la lluita. No hem de deixar que el Conseller Maragall ens distregui dels punts importants d'atac amb les seves mesures per a dividir-nos, com per exemple si s'ha de canviar una setmana de vacances de setembre a febrer. Ell sap que units som molt més forts i fa tot el que està en les seves mans per a fer-nos creure que no tenim els mateixos interessos.
Les mesures de privatització de l'educació pública a Catalunya no són un fet aïllat. En altres zones de l'estat també hi ha hagut grans atacs. A Madrid hi ha una convocatòria de vaga pel 25 de març (i ja és la segona que fan en un any). En València els dirigents sindicals van desconvocar una vaga que es preveia un èxit amb l'excusa que el Conseller havia admès seure a negociar. Uns dies després el Conseller Font de Mora va sortir dient que podien parlar però que els seus plans es portarien endavant. El que hauríem de fer és unir totes les nostres forces en un dia estatal de lluita per deixar clar que no permetrem cap atac ni aqui ni enlloc.
Aquests atacs generalitzats a l'educació pública vénen de part de governs de dretes, com el d'Esperanza Aguirre a Madrid, però també de governs suposadament d'esquerres, com el de la Generalitat de Catalunya amb el PSC, ERC i ICV. El problema de fons és que aquests governs accepten la lògica del capitalisme. No hi ha diners per a les qüestions socials però si que hi ha diners per a rescatar als "pobres" banquers. És una qüestió de prioritats.
El pla del Departament para acomiadar a milers d'interins és el major ERE de Catalunya. Com la patronal, Maragall pretén que la crisi la paguin els treballadors més joves, amb el seu acomiadament, i els treballadors en general amb la qualitat de l'educació dels seus fills. Els dirigents de CCOO i UGT es van equivocar el 13 de novembre, però poden rectificar ara convocant com a sindicats de classe una vaga general en defensa dels llocs de treball, perquè la crisi no la paguin els treballadors, sinó els seus causants, vinculant la defensa de l'educació pública a la defensa dels llocs de treball i dels nivells de vida de tota la classe treballadora.
