En defensa dels salaris i els serveis públics
El 25 i 26 de gener serà una important jornada de lluita en defensa dels serveis públics a Catalunya. La confluència de la vaga de personal sanitari anunciada per Metges de Catalunya, la Taula Sindical de Sanitat (CATAC-CTS-IAC, FTC-IAC, CGT, COS, FAPIC, Infermeres de Catalunya, SAE i USOC) i la Intersindical, de professors i professores per la USTEC, la CGT i la COS, i d’estudiants pel Sindicat d’Estudiants, és un gran pas endavant en la lluita contra la destrucció dels serveis públics.
La falta de recursos que dessagna l’educació pública catalana és flagrant. Ràtios insuportables de 40 alumnes a secundària i batxillerat, una pèrdua del 20% del salari del professorat no universitari des del 2018, les taxes universitàries més cares de tot l’Estat i de les més elevades d’Europa... Mentrestant, en els últims 4 cursos el Departament d'Educació ha donat 4.887 milions d'euros a l'escola concertada. Tot i la caiguda d'alumnes, des del 2017 el Govern ha augmentat la seva dotació en 180 milions!
La situació de la sanitat pública és igual de desoladora. La demora per a operar-se és de 154 dies, la segona més alta de tot l’Estat. El temps d’espera mitjà per a una cita especialitzada és de 93 dies. Catalunya és la comunitat autònoma amb la sanitat més privatitzada. El percentatge destinat a concerts és del 23,6%, el major de tot l’Estat. El nombre de llits privats representa el 39,2% del total, sent la segona la CAM d’Ayuso amb un 13,6%! Les empreses d’assegurances privades han augmentat un 16% el seu negoci en l’última dècada fruit de les mancances de la sanitat pública.
El Govern de “la Catalunya sencera”... que volen els empresaris
A pesar dels discursos i les bones paraules, ERC, en 8 anys als governs de la Generalitat, no ha capgirat aquesta situació alimentada des dels 80 per la dreta de CiU (ara Junts). Retallades i privatitzacions de serveis públics, via lliure per a la patronal per atacar convenis i salaris, pluja de milions per a projectes especulatius com els JJOO d’Hivern o el Hard Rock... Els principals beneficiaris de les polítiques del Govern de Pere Aragonès són els grans empresaris.
ERC fa picades d’ullet a l’esquerra però la naturalesa capitalista de les seves polítiques és ben clara. És evident el compromís de la socialdemocràcia amb el funcionament del sistema. A més, ERC es recolza en la burocràcia sindical i sectors de l’esquerra reformista per a intentar limitar la lluita als carrers i aconseguir pau social.
El “Govern de la Catalunya sencera”, nodrit amb neoliberals exconvergents i figures provinents del PSC o els Comuns, és ben vist pels grans empresaris. Amb Junts en crisi permanent, i considerant la força desplegada pel moviment independentista en els últims anys, el sector decisiu de la burgesia confia en la tàctica d’ERC com la millor manera de surfejar el creixent descontentament popular i d’aplicar el seu programa.
Els acords entre ERC i el PSOE-PSC, tant a nivell estatal com cada cop més a Catalunya, van en aquesta línia. Per a aconseguir pau social és necessari sepultar definitivament la lluita per la república catalana. L’aprovació dels indults o l’eliminació del delicte de sedició, que són conseqüència de la lluita del moviment de masses, formen part d’aquest enterrament. ERC ha abandonat de forma descarada la defensa del dret d’autodeterminació i de l’amnistia.
I malgrat tot, ni la reacció ni l'aparell de l'Estat fan marxa enrere en la seva ofensiva reaccionària, tal com s'ha vist amb la intervenció constant del Tribunal Constitucional contra el Parlament de Catalunya i ara també contra el de l’Estat espanyol, o amb l'ofensiva contra el català, que finalment ha estat acatada pel Govern i el Conseller Cambray.
Vaga general a la sanitat i l’educació. Per una vaga general del sector públic!
La batalla en defensa d’una educació i sanitat públiques de qualitat és ara mateix punta de llança de la lluita social a Catalunya. En l’últim trimestre del curs passat, desenes de milers de professors i professores protagonitzaren 7 jornades de vaga i ompliren els carrers contra el Conseller Cambray. Finalment els sindicats van signar un mal acord, que van defensar com “un primer pas” per a revertir els retallades –ple de promeses i bones intencions ja negades per la Generalitat–, que no ha resolt cap dels greus problemes que pateix l'educació pública catalana.
En els últims anys, i fins i tot en pandèmia, potents lluites sanitàries han tingut lloc. Com recentment ha declarat el propi director de l’OMS, l’explotació del personal sanitari és una “bomba de rellotgeria”: manifestació massiva a Madrid i vaga indefinida dels metges i metgesses dels centres de salut, vaga històrica d’infermeres a Gran Bretanya, a la que ara es poden sumar metges i metgesses i la resta de sanitàries, mobilitzacions i aturades a Portugal, França i a Itàlia... En el cas de Catalunya aquesta situació de col·lapse de la sanitat pública conviu amb concerts milionaris en favor de grans empreses sanitàries que no han deixat d'omplir-se les butxaques de diners públics a costa de la nostra salut.
Malgrat aquesta penosa situació, els dirigents de CCOO, UGT i SATSE no han dubtat a signar un nou Conveni amb la Conselleria de Sanitat. Un conveni que ha estat rebutjat per Metges de Catalunya i pels sindicats de classe i combatius, ja que no resol cap dels greus problemes que pateix la sanitat pública i que amenacen amb el seu col·lapse: falta de metges i de personal, llargues llistes d'espera, extrema precarietat laboral, etc.
Malgrat totes aquestes maniobres, finalment s'ha imposat des de baix, amb l'impuls dels moviments socials, de les activistes sindicals més combatives i dels sindicats de classe, una vaga general a l'educació i a la sanitat. Un exemple de la capacitat i força de la classe treballadora, que posa sobre la taula que sí que es pot, si es vol, i que les condicions per a una vaga general del sector públic estan completament madures.
Només així, mitjançant la mobilització contundent, mitjançant la vaga general, podrem tòrcer el braç del Govern i arrencar concessions significatives que permetin canviar les condicions de vida de la classe treballadora i el jovent. Aquest és a més l'únic camí per a frenar el pas a la reacció i l'extrema dreta i curtcircuitar la seva perillosa demagògia social.
Aixecar una alternativa revolucionària
Aquesta batalla ha d'anar acompanyada per la construcció d’una alternativa política d'esquerres conseqüent, anticapitalista, que defensi un programa socialista de transformació social. Una alternativa que en el cas de Catalunya pot i ha d'aixecar la CUP, que ha d’enfrontar en el dia a dia, al Parlament però sobretot al carrer, les polítiques capitalistes del Govern i establir una clara estratègia de lluita que contribueixi a què el moviment vaguístic avanci i pugui vèncer.
La CUP ha d’implicar-se al màxim en la vaga del 25 i 26, coordinant totes les seves militants i perifèria per a organitzar-la, celebrant assemblees en els centres de treball i formant comitès de vaga, impulsant òrgans de coordinació per a estendre-la, i exigint obertament la convocatòria d'una vaga general del sector públic públicament i també dins dels sindicats.
Al mateix temps ha de plantejar, tant al Parlament com als mitjans de comunicació, mesures clares i contundents que posin fi a la precarietat que pateixen els serveis públics: expropiació i nacionalització de les farmacèutiques i la sanitat privada, i integració del seu personal i recursos a la sanitat pública; fi dels concerts educatius i establiment d'una única xarxa educativa 100% pública, laica, de qualitat i en català; pensions públiques dignes; fi de la precarietat i salaris dignes per a tots i totes les treballadores del sector públic; i acabar amb les privatitzacions i subcontractacions.
Unes reivindicacions que, amb d’altres com la nacionalització de les elèctriques o la prohibició dels desnonaments, defineixin en concret el tipus de república pel que estem lluitant, i que permetin guanyar l'oïda i sumar sectors de la classe treballadora aliens fins ara a aquesta batalla.
Aquesta és la manera d’aconseguir la independència i trencar amb el règim del 78. No pas reclamar a la dreta o a la socialdemocràcia independentistes un “full de ruta compartit” com segueixen defensant algunes dirigents de la CUP. El que cal és impulsar des d’un punt de vista de classe la lluita per la república catalana socialista.
La missió que tenim les revolucionàries és construir una direcció comunista per al moviment d’alliberament nacional. L’experiència d’aquests últims anys no ha passat debades. Participant en cada batalla i defensant un pla de lluita per a fer-les avançar, unificant-les amb el programa del socialisme, agruparem els sectors més combatius de la nostra classe i podrem convertir el creixent malestar social en una força irresistible per a la victòria. L’Esquerra Independentista té una gran oportunitat per a fer-ho.
