Per la república socialista catalana
L'11 de setembre un milió de persones vessàvem carrers de Barcelona cridant ben alt i ben clar que volem votar l'1 d'octubre i que no acceptarem que el PP ens negui aquest dret. Un cop més, com ha passat Diada després Diada des de 2012, el poble de Catalunya ha exigit el seu dret a decidir democràticament quins vincles vol mantenir amb la resta de l'Estat espanyol, inclòs el seu legítim dret a la independència.
Contra aquest clam a favor del dret a decidir, immensament majoritari entre la població catalana (com totes les enquestes demostren) i amb un suport cada vegada més gran en el conjunt de l'Estat espanyol, el govern del PP i la burgesia espanyola estan recorrent a mesures repressives que no es veien des de la dictadura franquista. Violacions de domicili i assetjament policial contra mitjans de comunicació i impremtes; prohibició judicial d'un acte polític a Madrid sobre el dret d'autodeterminació; censura informativa, impedint a la televisió pública catalana TV3 emetre determinats continguts sobre el referèndum. L'ofensiva ha fet passos sense precedents, i no només contra la llibertat d'expressió i reunió. La posada en marxa d'un setge judicial i policial contra els alcaldes que han manifestat la seva decisió de facilitar instal·lacions a les seves localitats per a la votació, o l'ordre de la Fiscalia de Catalunya, a instàncies del fiscal general de l'Estat, d'instar als Mossos d'Esquadra a que persegueixin i requisin les urnes, és la utilització oberta de l'aparell estatal per doblegar, per la força, la voluntat de milions de catalans. Fins i tot el portaveu del govern, Méndez de Vigo, va amenaçar amb mesures penals als voluntaris que ajudin a organitzar el referèndum: "Saben que estan participant en una activitat delictiva".
Tota aquesta escalada repressiva, victorejada pel nacionalisme espanyolista, el PP, Ciutadans, i que lamentablement compta amb el suport de l'actual direcció del PSOE, podria culminar en la suspensió del Parlament i el Govern de Catalunya si finalment Rajoy es decideix a aplicar el article 155 de la Constitució. Assistim a la posada en pràctica d'una estratègia treta d'un manual de la dictadura. No és propaganda, els fets revelen el veritable caràcter de l'Estat espanyol, l'exèrcit, de la judicatura i les seves lleis, hereus orgullosos del franquisme.
Les raons d'aquest moviment de masses i la posició de l'esquerra parlamentària
El veritable combustible que alimenta el "Procés", més enllà de les maniobres de Puigdemont, o del suport parlamentari que rep d'ERC o la CUP, és la indignació acumulada de milions de joves i treballadors, i d'un sector molt nombrós de les capes mitjanes, farts de veure com les seves aspiracions i drets democràtic-nacionals són constantment trepitjats des del govern central i les institucions de l'Estat espanyol, de com es nega una i altra vegada el seu dret a decidir, i patir un deteriorament salvatge dels seus nivells de vida i de les condicions dels seus barris durant nou anys de crisi capitalista que han fet caure gairebé un 20% la renda mitjana de les famílies catalanes, o que la pobresa afecti un de cada 3 menors de 18 anys. I tot això mentre un grapat de paràsits i corruptes s'omple les butxaques, i les polítiques de retallades i austeritat, la precarietat i els baixos salaris, i la manca d'esperances per a la joventut s'han convertit en part inalterable del paisatge social. Per això, encara que l'Estat mobilitzés tot el seu poder de repressió i aconseguís impedir la instal·lació de les urnes, la indignació i el malestar social contra l'opressió nacional i social no faran més que augmentar.
La idea que el referèndum de l'1-O representa un "cop d'Estat" i una imposició a un sector de la població catalana és una de les majors mentides que intenten vendre els mitjans de comunicació al servei de la burgesia. I un absurd en si mateix. Si tan segur està l'Estat, el PP i els partits que es subordinen a ells, que els independentistes són una minoria, per què no acceptar les urnes? Per què impedir la votació? Per què a Veneçuela si però a Catalunya no? Qualsevol que no doni suport a la independència pot no votar o fer-ho pel NO. La raó de l'actitud de la dreta i de l'Estat és precisament que neguen la major: que el poble de Catalunya tingui dret a decidir i que Catalunya sigui una nació. La seva posició no és més que la continuació d'una línia de conducta que ha manifestat històricament la burgesia espanyola i el seu Estat centralista, aixafant manu militari la majoria de les vegades les aspiracions democràtic- nacionals de Catalunya, Euskal Herria i Galiza. Això va ser el que va succeir sota la dictadura franquista, i des de la Transició qualsevol avenç en aquests drets ha estat sempre el resultat de la mobilització massiva.
En aquest context, la direcció del PSOE, amb Pedro Sánchez al capdavant, s'ha enganxat al carro del PP "en defensa de la legalitat" i ordenat als alcaldes del PSC que s'enfrontin als seus propis ciutadans anteposant l'obediència a l'Estat. D'aquesta manera, els dirigents del PSOE s'han sumat -al costat de tot un seguit d'intel·lectuals que es declaren "d'esquerra" o "progres" - a un cor que renta la cara a Rajoy recorrent a arguments dignes del NODO (el noticiari amb què la dictadura intentava pintar una Espanya color de rosa). Comparar que Carme Forcadell, presidenta del Parlament, permetés que es votés a l'hemicicle català la llei convocant el referèndum amb el cop d'Estat del 23-F, com va fer Almudena Grandes, és haver perdut la brúixola política del tot. Parlar d'imposició, cop a la democràcia i coses per l'estil, només demostra fins on pot portar l'abandó d'una perspectiva anticapitalista, de classe, en la qüestió nacional.
Milions de persones, a Catalunya i fora de Catalunya, esperaven que Pablo Iglesias i Ada Colau es posessin al capdavant de la lluita contra la repressió de l'Estat i en defensa del dret a decidir. Abans de l'estiu Pablo Iglesias va prometre que si el govern reprimia el referèndum s’el trobari a ell davant. Però, en lloc de passar de les paraules als fets, tant ell com Ada Colau segueixen insistint que el referèndum ha de ser "pactat i amb garanties". Però, ¿pactat amb qui? Amb aquest mateix Estat que prohibeix actes polítics, aplica la censura i amenaça amb empresonar dirigents polítics pel "delicte" de posar urnes perquè la gent voti? ¿I garanties de qui? De Rajoy, Sáenz de Santamaría i altres corruptes del PP? ¿Dels hereus del franquisme i promotors de la llei mordassa? O potser es refereixen a la Casa Reial i la burgesia, els mateixos que venen armes als règims reaccionaris que financen el terrorisme gihadista, els que fan negocis impulsant les guerres imperialistes, tanquen empreses i saquegen els recursos públics?
Aquesta postura és més inacceptable encara si tenim en compte l'experiència de moviments com el 15-M o la PAH, que tots dos coneixen bé. És que el 15-M va buscar pactar i respectar les vies institucionals quan aquest mateix Estat, que avui prohibeix el referèndum, va declarar il·legals manifestacions i acampades? I tant que no ho va fer! Es va basar en la mobilització de masses, i va desafiar totes les prohibicions. I això va ser el que li va donar el respecte i el reconeixement de milions de persones a Pablo Iglesias, a Podem o a Ada Colau. No recorda Ada Colau com l'atacaven els mateixos que avui ataquen el referèndum quan anteposava la defensa dels drets socials i democràtics als arguments en defensa de la propietat, les lleis i el respecte a l'Estat?
L'absència d'una lluita conseqüent contra la repressió del dret a decidir per part de la direcció de Catalunya en Comú i la direcció estatal de Podem ha provocat malestar a les seves bases, especialment a Catalunya. Correctament, Albano Dante Fachin -secretari general de Podem Catalunya- ha expressat aquest malestar defensant la mobilització als carrers per aconseguir el dret a decidir l'1 d'octubre i desmarcant-se de les declaracions contra el referèndum -molt aplaudides per la dreta- de Coscubiela, el portaveu parlamentari de Catalunya Sí que és Pot. Dante Fachin va recordar que l'origen de Podem, i la seva força, prové de la mobilització al carrer i no de supeditar aquesta a les institucions. Això és 100% correcte. A més, per aconseguir que aquesta mobilització sigui el més àmplia possible i pugui vèncer és imprescindible un programa clar que vinculi la defensa del dret a decidir amb els problemes urgents que patim milions de treballadors com l'atur, la pobresa, els desnonaments.
Puigdemont, Mas i la resta de dirigents del PDeCAT mai acceptaran aquest programa. La direcció del "Procés" per part del PDeCAT no suma, com defensen els dirigents de CUP i ERC, resta. Fins i tot des del punt de vista de la defensa dels drets nacionals, els dirigents del PDeCAT han buscat totes les excuses possibles per ajornar el referèndum o no convocar-lo. Finalment, la pressió per baix i l'evidència que si no ho feien perdrien estrepitosament les eleccions els va portar (amb moltes divisions internes) a posar data. Per això cal exigir als dirigents de la CUP que trenquin amb la seva política de sostenir el PDeCAT al Parlament i impulsin la formació d'un front de l'esquerra que lluita per fer realitat el dret a decidir amb un programa anticapitalista.
Davant la repressió de l'Estat, mobilització massiva per imposar el dret a decidir! Per la república socialista catalana!
La burgesia espanyola i el PP, malgrat tots els recursos de què disposen, tenen una posició molt feble, com demostra la seva incapacitat per organitzar cap mobilització en "defensa de la unitat d'Espanya", ni a Catalunya ni a cap altre territori .
I aquesta debilitat és la que empeny a sectors del PP i Ciutadans, la caverna mediàtica que els acompanya, i no pocs elements espanyolistes i reaccionaris del PSOE, com Alfonso Guerra, a exigir l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, que significaria suspendre la autonomia de Catalunya. Diversos membres del govern han afirmat que de moment no aposten per aquesta opció, però tampoc la descarten ni molt menys. Aplicar aquest article, a més de representar una nova demostració del caràcter reaccionari i antidemocràtic de la Constitució espanyola i del règim monàrquic del 78, suposaria recórrer a una repressió massiva. El resultat podria desencadenar una explosió social a Catalunya.
Els sectors més perspicaços de la burgesia catalana, espanyola i europea veuen aquest perill i estan dirigint-se a Rajoy amb especial insistència perquè eviti "mesures extremes" en la repressió contra el referèndum. Per exemple el diari El País, que no ha vacil·lat a manifestar una furibunda oposició al dret d'autodeterminació de Catalunya, s'ha mostrat molt mesurat respecte al 155, animant Rajoy a resistir les pressions dels més durs. La Vanguardia, portaveu de la burgesia catalana, feia una crida desesperada a que l'enfrontament no adquireixi una dinàmica pròpia i s'escapi de control. "Deixem les tragèdies del passat en els llibres d'història. L'Europa democràtica ens observa ". Però això, almenys en part, ja està passant.
De moment la burgesia espanyola aposta per seguir concentrant la repressió sobre els càrrecs públics del Govern i utilitzar els mateixos Mossos d'Esquadra per prendre mesures com la requisa de les urnes, evitant la foto de la Guàrdia Civil o l'exèrcit espanyol fent-ho. El fet que el "major" dels Mossos, Josep Lluís Trapero, presentat com un heroi pel PDeCAT i alguns dirigents independentistes després dels atemptats d'agost, no trigués ni sis hores a acatar la decisió de l'Estat i transmetre les seves ordres demostra la fal·làcia de que es pugui dur endavant cap desafiament a la burgesia "utilitzant la institucionalitat existent". Però encara que intentin disminuir l'impacte mediàtic, la repressió del referèndum de l'1-O inevitablement farà fora molta més llenya al foc i aguditzarà més la qüestió nacional a Catalunya, sense descartar un esclat social a mig termini.
L'única cosa que ha impedit fins al moment que l'enorme malestar social que existeix a Catalunya qualli en una autèntica rebel·lió social que derroti a l'Estat, el PP i les seves polítiques capitalistes, és que l'esquerra ha renunciat a posar-se al capdavant d'aquest gran moviment de masses amb un programa que uneixi la lluita per l'autodeterminació amb les reivindicacions econòmiques i socials que demana la majoria de la classe obrera, la joventut i els sectors populars.
El fet que al PDeCAT se li hagi cedit la direcció formal d'aquesta lluita contra l'Estat i el govern del PP, ha permès que aquests polítics burgesos reaccionaris puguin aparèixer com a màrtirs de la "democràcia", i ha mantingut una divisió negativa entre la classe treballadora. La realitat és que aquests milions de joves i treballadors que no van votar el 9-N o que no van acudir a la Diada no rebutgen el dret a decidir. Molts d'ells s'han mobilitzat contra les retallades, els desnonaments, la corrupció ... i tot el que representa el PP. Si no han fet el mateix en suport al referèndum és perquè al capdavant del "Procés" estan Puigdemont o Mas, els del Cas Palau i la trama de corrupció del 3%, els mateixos que sempre han estat al costat del PP contra els treballadors, aprovant les reformes laborals, retallades en salut i educació, i les privatitzacions. Però fins i tot això podria canviar si el PP opta per la repressió massiva: la quantitat pot transformar-se en qualitat, i encoratjar una rebel·lió social que transcendeixi el marc de la qüestió nacional.
En aquest moment seria perfectament possible unir en la lluita en defensa del dret a decidir a la majoria que ja està mobilitzada i disposada a defensar als carrers el referèndum, amb els sectors que rebutgen la repressió però desconfien del PDeCAT. Si els dirigents de l'esquerra estatal i catalana cridessin a la mobilització contra el PP, es desmarquessin clarament del PDeCAT -una cosa que la CUP hauria de fer de manera immediata- i defensessin de manera clara i irrenunciable el dret del poble de Catalunya a votar l'1 -O, vinculant aquesta defensa a la lluita contra les retallades, per l'ocupació digne, per la sanitat i l'educació públiques, no només seria possible frenar la repressió a Catalunya, sinó fer caure el govern reaccionari de Rajoy i al govern igualment de dretes de Puigdemont i obrir pas a la lluita per una república socialista catalana.
L'única manera de fer efectiu el dret d'autodeterminació és unificant a la gran majoria de la població a Catalunya, i en primer lloc a la poderosa classe obrera catalana, al voltant d'un programa que vinculi de manera inseparable, com dues cares d'una mateixa moneda: la lluita per l'autodeterminació i la lluita contra el capitalisme. De la mà de la burgesia catalana és impossible aconseguir la veritable alliberament social i nacional de Catalunya. Fins i tot si s'aconseguís la independència, una república catalana capitalista significaria que les retallades i atacs a la classe obrera continuarien.
Des d'Esquerra Revolucionària lluitem per una república catalana socialista, que acabi amb les retallades, garantint una educació i una sanitat públiques de qualitat; que de solució a problemes com l'atur, creant llocs de treball fixos i amb drets, que posi fi als desnonaments, construint habitatges dignes a preus assequibles; que nacionalitzi la banca i les grans empreses per col·locar la riquesa al servei del conjunt de la societat i no d'un grapat de corruptes i paràsits. Aquesta república socialista catalana generaria una simpatia aclaparadora entre els treballadors de la resta de l'Estat (que tenen el mateix enemic, la burgesia, i pateixen els mateixos atacs i retallades) i en tots els altres països d'Europa, obrint un camí poderós per a la transformació social i l'alliberament de tots els pobles oprimits.
